dijous, 8 de novembre de 2007

ESCRIPTORS I EGOSCRIPTORS


Vaig de bòlit. I justament avui, que no tinc temps per a res, va i l'amic JC inclou a Tirant al cap una referència del meu humil bloc. Així és que em toca actualitzar-lo, per si a algú se li acut de punxar l'enllaç. Com que no tenia res pensat, he recordat una anècdota relacionada amb la literatura i m'ha semblat d'allò més adient. Us la conte.

A finals d'abril acabava de publicar Femení singular, i Bromera va tindre l'amabilitat d'incloure'm al programa de signatures de l'editorial a la Fira del Llibre de València. Ja havia estat l'any anterior presentant La màquina ronca, convidat per Brosquil (referència obligada, no siga cosa que s'enfade Manel Alonso). La primera vegada hi vaig anar una mica poruc, perquè suposava que no es formarien cues llarguíssimes davant de mi. Vaig tindre la gran sort que caigué aigua a bots i barrals durant tota la vesprada. Al final firmí quatre llibres, però l'excusa de l'aiguat era perfecta. El segon any no hi vaig anar una mica poruc: hi vaig anar cagadet del tot. I és que havia de signar un diumenge al matí a la llibreria Samaruc, on seria acompanyat de Ferran Torrent i Josep Lozano Lerma. La primera cosa que vaig pensar és que l'encarregat de fer la graella de signatures era aficionat a la pilota valenciana. Allò estava clar: com al trinquet, jugaven un gran "resto", un gran mitger, i per donar una mica de possibilitats als contraris, en lloc de punter només comptaven amb un feridor. Els papers de "resto" i de mitger assigneu-los al vostre gust entre Ferran i Josep. El feridor, el que només fer el primer colp del quinze ha d'abandonar el joc, estava clar que era jo. Però allà que me'n vaig anar.

Arribats a Vivers, em vaig fer un cafenet amb Josep Lozano i Magda, la seua dona, i al poc ens adreçàrem a la caseta, on ja estava Ferran Torrent. Per a sorpresa meua, hi havia dues persones esperant-me perquè els signara. Diré la veritat sencera: eren dos amics de quan vivia a Terrassa, Paco i Tere. No els veia des de feia molt de temps, i em va alegrar molt la seua presència. La cosa començava bé. Després, entre alguns coneguts del poble que rodaven per allà, algunes ànimes caritatives que en acostar-se a comprar els llibres de Ferran i de Josep agafaven també el meu, i una dona despistada que es va equivocar i en lloc d'agafar El mut de la campana agafà un volum de la meua obra i li'l donà a Josep perquè el signara, m'acabaren d'arreglar el matí.

Fins ací el periple. Però el que realment us volia contar és una altra cosa. Des que vaig veure Femení singular publicat, m'agradà la portada. Bon treball de l'Enric Solbes. Hi ha una xica realment bonica en actitud pensarosa. Per cert, m'agradaria saber qui és, aquesta xica. Potser algun dia ho preguntaré. El cas és que anava jo més content que un gínjol ensenyant el llibre a amics i coneguts, i l'opinió pràcticament unànime era que la cosa havia quedat realment bé. Tret d'un personatge (escriptor diletant; més diletant que jo encara), que em va dir que allò era un autèntic desastre perquè la xica es mossegava les ungles i les tenia completament rosegades. Jo, ni m'hi havia fixat. Però hi ha gent a qui li sap molt greu que un estiga content (i que tinga l'oportunitat de publicar). Què voleu que us diga? Jo m'he de guanyar la vida fent altres coses: el meu grau de divisme és nul, però quan aconseguesc publicar sóc feliç, sobretot si el resultat final és digne a tots els nivells. El cas és que, a Vivers estant, Ferran Torrent em va dir que li agradava la portada i li contí el succeït. Ell em contestà: "això no és res. Ara te'n contaré jo una altra molt pitjor".

Segons em relatà, un dia, signant La vida a l'abisme se li va acostar un col·lega escriptor (un altre; aquest totalment professional). Va traure el llibre que ja portava de casa perquè li'l signara, mentre, displicentment li deia: "ja l'he llegit, i, què vols que et diga? No en tornaràs a fer cap més com Gràcies per la propina". A la qual cosa Torrent contestà: "Pot ser. Però Gràcies per la propina el vaig escriure jo i serà meu tota la vida". Em semblà una contestació perfecta. En aquell moment vaig decidir que volia que la portada amb la foto de la xica amb les ungles rosegades fóra meua per tota la vida. I també vaig decidir que no faria cas dels col·legues escriptors, sobretot si feia més de deu anys que no publicaven.

PD: per cert, per a mi Gràcies per la propina no és la millor obra de Torrent. Crec que L'illa de l'holandés és molt superior.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Urbà, sóc Rosa (oliva).
L'altre dia vaig escriure un comentari en l'article que vas escriure sobre la història sexista que va circulant per ahí (jo no l'havia sentida ni llegida mai)però no sé que vaig fer malament que no s'ha publicat.
Però bé, al que anem, et felicite per haver creat el blog, i t'avise que no el perdré de vista.
Jo n'he de fer un forçada per al curs de Bromera, però no sé que he d'escriure jo ahí...
Per cert, m'ha agrada molt la conclusió de Torrent, que ara fas teua.
Fins la pròxima

ginjol ha dit...

Fins la pròxima, Rosa. T'agraesc que seguesques el meu bloc i celebre que t'agrade. Pel que fa al bloc que has de fer pel curset, no et preocupes: tu també tens moltes coses a dir. I bons mestres, al curset. Una abraçada.