GENTOLA ADOLESCENT

Sé que són manies de filòleg, però algunes paraules no m'agraden gens. Una d'elles és adolescent. Etimològicament significa el que està mancat de [alguna cosa]. Un altre sintagma que no és del meu gust és fracàs escolar. I l'equació adolescent / fracàs escolar és totalment avorrible.

El mot adolescent, que ja en llatí i conseqüentment també en les llengües romàniques havia pres un significat exclusivament cronològic, ha tornat al seu sentit primigeni. Parles amb molta gent i identifiquen adolescència amb manca de civisme, d'educació, de trellat... i també de coneixements. D'això darrer en parlarem després.

Quan dic que sóc professor d'institut, sovint es compadeixen de mi. Ja veus tu, haver de conviure cada dia amb aquesta gentola! Els he d'explicar que la cosa no és tan greu (això, d'entrada; després ja els aclariré que no hi ha pas gens de gravetat en l'assumpte), que no vaig cada dia a l'institut amb un escut per aixoplugar-me dels objectes que em llancen, ni porte tapons a les orelles per no escoltar els insults que m'adrecen, ni rep amenaces de cap tipus, i que això tan de moda que són les agressions als docents és una cosa marginal i anecdòtica magnificada cíclicament, sobretot quan els mass media no tenen massa coses de què parlar. És cert que a aquesta edat els individus tenen un tarannà làbil, inestable, canviant, potser capriciós en alguns moments. Però deixant de banda aquesta característica intrínseca, n'hi ha d'agressius i de pacífics, de tolerants i d'intransigents, de simpàtics i d'antipàtics, d'alegres i d'avorrits... Més o menys és un calc del que passa en la nòmina que hom fa encabir sota l'etiqueta adults. Amb una mica d'esforç, entenent que no pensen com nosaltres -que no poden pensar com nosaltres- la convivència és fàcil, o almenys no més difícil que amb els majors.

A més d'això, i reprenent el cap que havíem deixat solt, el del nivell d'instrucció, no és cert que tinguen uns coneixements més minsos dels que nosaltres teníem. És també una qüestió recurrent: es repeteix, invariablement, generació darrere de generació. Quan jo anava a escola, escoltava de seguit la cantilena que no ens ensenyaven res, que a ells sí que els feien saber coses, i ho amanien amb unes tirallongues memorístiques de rius de la Península Ibèrica; amb llistats de Reis Gods; amb la recitació de les tables de multiplicar amb melodia inclosa; i en el pitjor dels casos amb resos o abrandats fragments patriòtics que exalçaven el règim franquista. En definitiva, de coses que, o no servien per a res, o només servien per alienar-los. Perquè si els treies de la consueta i els preguntaves per on parava tal riu del llistat, o en quin segle havia viscut Wamba, normalment no en tenien ni idea. I si els demanaves el resultat de 8 x 4 començaven per la taula de l'1 i et contestaven al cap de mitja hora i després d'haver passat per la del quatre sense caure-hi que 8 x 4 és el mateix que 4 x 8. Certament, aquests ensenyaments de lloro repetidor han desaparegut. Per sort. D'altres que la meua generació considera imprescindibles, també són banals. I a canvi, ara se'ls dóna potser menys coneixements conceptuals, però més eines per buscar la informació en el moment que la necessiten. No sóc pas optimista de mena: no crec que la situació siga idíl·lica. Sé que molts dels meus alumnes, i per extensió supose que també la resta, tenen unes mancances cognitives importants. Però no ens ho mirem des de la nostra perspectiva d'adults amb molts anys d'instrucció acadèmica a les esquenes. Fem un esforç per pensar què sabíem nosaltres quan teníem la seua edat. Fem un esforç també per pensar com ens comportàvem nosaltres a la seua edat. I fem un esforç, per últim, per comptar els companys que venien a escola a escalfar la cadira, que ni sabien absolutament res ni en volien saber i que, amb catorze anys, se n'anaven a collir taronja o a encaixar fruita al magatzem. En la comparació, com a mínim, empatarem.

Parlem ara del fracàs escolar. S'entén per fracàs escolar -pense que erròniament- el fet que algú no obtinga el Graduat en Educació Secundària Obligatòria. I anualment es publiquen unes estadístiques que ens obliguen a tirar-nos les mans al cap. Tant per cent de suspesos, tant per cent de fracàs. Crec que, si la cosa es planteja en aquests termes, la solució és ben fàcil: aprovem tothom i s'ha acabat el fracàs escolar. Però no es tracta d'això. Es tracta d'avaluar el grau de coneixements i valorar si en tenen suficients per obtenir el graduat o no. Per tant, depenent del grau d'exigència d'aquest procés, el fracàs serà major o menor. No crec que la solució siga baixar el nivell d'exigència, com estava en moda una dècada enrere, sinó augmentar el grau de competència. I si no pot ser, no passa res. De les generacions immediatament anteriors, quanta gent suspenia? No ho sabem; no s'estilava tant això de l'estadística. Però fent una projecció a ull i recordant els meus coetanis de l'escola primària, els de l'institut, i els de la carrera, em vénen al cap molts que s'han perdut pel camí. Alguns no tenen ni el graduat escolar; d'altres no es tragueren el BUP; i uns darrers encara abandonaren els estudis a la facultat sense titular. En percentatges, actualment eixiríem guanyant, sens dubte. Només cal veure el nombre de diplomats i llicenciats universitaris que eixien abans en cada promoció i els que eixen ara. I els "fracassats" d'aleshores, aquesta gent que tanta nosa sembla fer, no eren fracassats de res, era simplement gent que deixava d'estudiar per anar a treballar. Exactament el que faran els actuals "fracassats" una vegada superen els setze anys i deixen de fer mal efecte estadístic.

En definitiva, i per acabar en llatí, com havíem començat, estic convençut que les generacions que ara pugen seran, sens dubte, adolescens, sed plus altus, plus celsus et plus fortis.