dimecres, 14 de novembre de 2007

INSOLÈNCIES

La veritat és que no esperava que l'article immediatament anterior, Mascles i femelles, tinguera una acollida tan entusiasta. Si us he de dir la veritat, pensava que només seguien aquest bloc quatre incondicionals. Però no, no en sou quatre, perquè a més dels que tinc controlats (i comptats) n'hi ha almenys tres més que em llegeixen, i no només això, sinó que es molesten a fer-me comentaris insultants. Un d'ells, fins i tot té nivell lèxic: "afeminado", "pusilánime", "calzonazos" y "maricomplegines" (sembla que escolta el Jiménez Losantos) són alguns dels adjectius que m'adreça. Per cert, em pregunte per què, si jo escric en català, tots els comentaris discrepants (i insultants) m'arriben en castellà. Siga com siga, feu-me cas: estalvieu-vos la feinada. He sigut durant divuit anys àrbitre de futbol sala, set d'ells en la categoria de Divisió d'Honor. Imagineu-vos el que hauré hagut de sentir. I no només això: els darrers set anys havia d'agafar trens, avions, autobusos o cotxes de lloguer per anar a Saragossa, a Ferrol, a Madrid, a Salamanca o allà on m'hagueren assignat un partit, llocs on, pràcticament sense excepció, n'havia d'escoltar de ben grosses. Per tant, després de tantes matinades, de tants quilòmetres, de tants transbordaments i de tantes escales, imagineu el que em pot afectar rebre improperis mentre estic assegut al despatx de ma casa amb la calefacció engegada. A més, açò de ser l'administrador del bloc és una ganga: esborre els comentaris i en pau. He estat temptat de deixar-los, i potser algú de vosaltres els haurà llegits abans que els eliminara, però finalment he considerat que potser atraurien altres insolents, i no em ve de gust.
Tot i això, he rellegit l'apunt de dilluns i no me'n desdic. Alhora, m'ha vingut al cap que darrerament també he estat acusat de masclista per alguns lectors (no molts: concretament dos) del recull de contes Femení singular. Crec sincerament que és una acusació gratuïta. He explicat mil vegades el perquè, i no ho faré ara. He recordat també que el projecte inicial de Femení singular comptava amb vint-i-vuit contes, dels quals al final en vaig rebutjar dos, no per qüestions ideològiques o per por al què diran, sinó perquè, per més que els treballava, no arribaven mai al que jo considerava un mínim de qualitat exigible. Un d'ells era crític amb tots aquells esdeveniments que tenen un caràcter restrictiu des del punt de vista sexual, siguen societats gastronòmiques basques, filades de moros i cristians d'Alcoi, dies internacionals del que siga o, fent referència al cas concret del conte, certàmens literaris adreçats només a dones. Entenc que mentre hi haja una asimetria com la que sens dubte patim actualment, les mesures de discriminació positiva poden servir, però només si van acompanyades d'accions per a corregir la asimetria i la seua tendència és a desaparéixer.
Tot i que tinc un cert pudor, perquè com us he dit no arriba al nivell de qualitat que m'agradaria, us pospose de llegir el conte, inèdit, que porta per títol Perplexa.
S’havia sorprés en veure una convocatoria amb un nom tan estrambòtic: I Simposi Internacional d’Escriptors amb Accessoris Facials de Caràcter Pilós (SIEAFCP). Però en repassar la nòmina de conferenciants no havia dubtat d’apuntar-s’hi. De tornada per la A-7, pensava que havia pagat la pena de fer els quatre-cents quilòmetres que separaven el seu poble de Barberà del Vallés. Les xarrades havien estat magnifiques, com era d’esperar de personatges de tant de nivell. García Márquez, Eduardo Mendoza, Jaume Cabré, Paulo Coelho, Manolo Vicent, Cremades i Arlandis, Muñoz Molina, Benet i Jornet, Antonio Tabucchi, Gunter Grass, Jordi Sarsanedas... El comité de selecció va haver de discutir acaloradament la presència de Salman Rushdie. Fou realment controvertit, perquè segons uns portava barba; segons uns altres, se la llevava massa sovint; i encara uns tercers deien que més que lluir pèls semblava portar la cara bruta. A la fi hi havia assistit (amb el rostre ben atapeït), i no va defraudar perquè la seua intervenció va ser de les millors. Era una llàstima que hagueren mort Llull, Cervantes, March, Hemingway, Fuster, Cortázar, Maragall, Faulkner, Guimerà, Rusiñol, Glòria Fuertes... Potser també Groucho Marx?
A veure si hi havia sort, i el
Congrés de Literatura de Dones i per a Dones, del qual no se n’havia perdut cap edició, arribava al mateix nivell. Llàstima que femelles i barbuts siguen incompatibles, mentre que els enganxalletres sense traça poden aprofitar qualsevol aixopluc restrictiu per endosar-nos la seua brossa.
Com veieu, més que un conte és una petita bretolada. Dit això, espere no rebre ara insults de signe contrari als de l'altre dia. I per si hi ha algun dubte i algú vol que li ho explique en persona, l'espere el proper divendres 23 de novembre, a les vuit de la vesprada, a la Casa de la Cultura d'Alginet, on una paisana meua, Merxe Guillen, presenta Una puta morta a trets, un conte ben digne que va obtenir el segon premi del concurs Relats de dones 2006 organitzat per l'Ajuntament de Castelló.

4 comentaris:

Gonzalo ha dit...

Amb els brè-trolls també hem de conviure. Però insultar no és participar a una conversa i qui a si mateix s'exclou, perd el dret de protestar.

La teva particular bretolada m'ha fet somriure. El més curiós és que això també arriba sense problema a les departamentes i els departaments universitàries/aris, per dir-ho en c@t@là. I la intenció igualitària em sembla fenomenal, però amb el principi de l'economia lingüística com a fet crucial de totes les llèngües, o ens empesquem una bona sol·lució, o estem llaurant sobre pedra.

Bernarda ha dit...

LA TENTACIÓN ESCLAVISTA

J. V. YAGO

Lo llaman avalancha, invasión, alud, oleada…; cualquier calificativo alarmante sirve para designar la presencia cada vez mayor de inmigrantes en el «primer» mundo. Y los medios de comunicación contribuyen a la inquietud social, cebándola con el goteo diario de los datos fríos e impersonales. Últimamente cargan las tintas en la profusión de trabajadores «ilegales» —extranjeros— que se instala en estos pagos, y el vecindario indígena protesta, se agita, receloso de lo que parece ser un capítulo nuevo, un aumento de intensidad en la marabunta de pobretones que le ocupa el espacio vital. Como si viniesen por capricho, por cambiar de aires o, simplemente, por hacer la puñeta.
Luego aparecen por ahí «zulos» donde algunos empresarios ocultan su cuadrilla particular de «simpapeles»; explotaciones agrícolas cuyo único «empleado» es el capataz; garitos en que se practica la economía sumergida con mano de obra fraudulenta…
Resulta que cierto sector de la ciudadanía, cierta porción de la masa popular que critica el «efecto llamada» provocado por la inepcia ministerial, aprovecha la coyuntura para mantener viva la inveterada costumbre de la esclavitud. Es la versión cobarde y rastrera de la picaresca nacional: más de uno cede a la tentación de conseguir una criada temerosa, calladita y a precio de risa; o un albañil sin la muy española propensión al escaqueo, que sólo invierte media hora en el almuerzo y que «pasa» del enlace sindical; o un «collidor» a quien poder escamotear la paga sin consecuencias.
Sí; para una parte —y no pequeña— del padrón ibérico la peor clase de inmigración es la que llega con el contrato bajo el brazo. Interesa más la carne de patera, el senegalés al que la Benemérita no ha truncado todavía el «sueño» de prosperidad, el marfileño que ha completado con «éxito» la travesía. Son más dóciles y más rentables.

Emili ha dit...

D'ignorants està el món ple, i de brètols, més encara. Les xiques de L'Últim Toc que després de Nadal interpretaran els teus textos no han vist ni un gram de masclisme en la teua literatura, ans al contrari, estan encantades!

Avant mestre!

ginjol ha dit...

Gonzalo, totalment d'acord amb tu: lluitar coontra l'economia lingüística és un impossible. Hauries de veure els castellanoparlants del meu poble usar el verb caldre: Quieres que vaya? No cale. És molt més curt.
Bernarda, gràcies pel teu comentari però no li acabe de veure el lligam amb el que jo deia. Potser siga curtet.
Emili, gràcies pel teu suport moral, i gràcies també a les xiques de l'Últim toc. Per cert, et vaig felicitat pel teu debut a la xicoteta pantalla, no sé si ho hauràs vist.