INSOLÈNCIES

La veritat és que no esperava que l'article immediatament anterior, Mascles i femelles, tinguera una acollida tan entusiasta. Si us he de dir la veritat, pensava que només seguien aquest bloc quatre incondicionals. Però no, no en sou quatre, perquè a més dels que tinc controlats (i comptats) n'hi ha almenys tres més que em llegeixen, i no només això, sinó que es molesten a fer-me comentaris insultants. Un d'ells, fins i tot té nivell lèxic: "afeminado", "pusilánime", "calzonazos" y "maricomplegines" (sembla que escolta el Jiménez Losantos) són alguns dels adjectius que m'adreça. Per cert, em pregunte per què, si jo escric en català, tots els comentaris discrepants (i insultants) m'arriben en castellà. Siga com siga, feu-me cas: estalvieu-vos la feinada. He sigut durant divuit anys àrbitre de futbol sala, set d'ells en la categoria de Divisió d'Honor. Imagineu-vos el que hauré hagut de sentir. I no només això: els darrers set anys havia d'agafar trens, avions, autobusos o cotxes de lloguer per anar a Saragossa, a Ferrol, a Madrid, a Salamanca o allà on m'hagueren assignat un partit, llocs on, pràcticament sense excepció, n'havia d'escoltar de ben grosses. Per tant, després de tantes matinades, de tants quilòmetres, de tants transbordaments i de tantes escales, imagineu el que em pot afectar rebre improperis mentre estic assegut al despatx de ma casa amb la calefacció engegada. A més, açò de ser l'administrador del bloc és una ganga: esborre els comentaris i en pau. He estat temptat de deixar-los, i potser algú de vosaltres els haurà llegits abans que els eliminara, però finalment he considerat que potser atraurien altres insolents, i no em ve de gust.

Tot i això, he rellegit l'apunt de dilluns i no me'n desdic. Alhora, m'ha vingut al cap que darrerament també he estat acusat de masclista per alguns lectors (no molts: concretament dos) del recull de contes Femení singular. Crec sincerament que és una acusació gratuïta. He explicat mil vegades el perquè, i no ho faré ara. He recordat també que el projecte inicial de Femení singular comptava amb vint-i-vuit contes, dels quals al final en vaig rebutjar dos, no per qüestions ideològiques o per por al què diran, sinó perquè, per més que els treballava, no arribaven mai al que jo considerava un mínim de qualitat exigible. Un d'ells era crític amb tots aquells esdeveniments que tenen un caràcter restrictiu des del punt de vista sexual, siguen societats gastronòmiques basques, filades de moros i cristians d'Alcoi, dies internacionals del que siga o, fent referència al cas concret del conte, certàmens literaris adreçats només a dones. Entenc que mentre hi haja una asimetria com la que sens dubte patim actualment, les mesures de discriminació positiva poden servir, però només si van acompanyades d'accions per a corregir la asimetria i la seua tendència és a desaparéixer.

Tot i que tinc un cert pudor, perquè com us he dit no arriba al nivell de qualitat que m'agradaria, us pospose de llegir el conte, inèdit, que porta per títol Perplexa.

S’havia sorprés en veure una convocatoria amb un nom tan estrambòtic: I Simposi Internacional d’Escriptors amb Accessoris Facials de Caràcter Pilós (SIEAFCP). Però en repassar la nòmina de conferenciants no havia dubtat d’apuntar-s’hi. De tornada per la A-7, pensava que havia pagat la pena de fer els quatre-cents quilòmetres que separaven el seu poble de Barberà del Vallés. Les xarrades havien estat magnifiques, com era d’esperar de personatges de tant de nivell. García Márquez, Eduardo Mendoza, Jaume Cabré, Paulo Coelho, Manolo Vicent, Cremades i Arlandis, Muñoz Molina, Benet i Jornet, Antonio Tabucchi, Gunter Grass, Jordi Sarsanedas... El comité de selecció va haver de discutir acaloradament la presència de Salman Rushdie. Fou realment controvertit, perquè segons uns portava barba; segons uns altres, se la llevava massa sovint; i encara uns tercers deien que més que lluir pèls semblava portar la cara bruta. A la fi hi havia assistit (amb el rostre ben atapeït), i no va defraudar perquè la seua intervenció va ser de les millors. Era una llàstima que hagueren mort Llull, Cervantes, March, Hemingway, Fuster, Cortázar, Maragall, Faulkner, Guimerà, Rusiñol, Glòria Fuertes... Potser també Groucho Marx?
A veure si hi havia sort, i el Congrés de Literatura de Dones i per a Dones, del qual no se n’havia perdut cap edició, arribava al mateix nivell. Llàstima que femelles i barbuts siguen incompatibles, mentre que els enganxalletres sense traça poden aprofitar qualsevol aixopluc restrictiu per endosar-nos la seua brossa.

Com veieu, més que un conte és una petita bretolada. Dit això, espere no rebre ara insults de signe contrari als de l'altre dia. I per si hi ha algun dubte i algú vol que li ho explique en persona, l'espere el proper divendres 23 de novembre, a les vuit de la vesprada, a la Casa de la Cultura d'Alginet, on una paisana meua, Merxe Guillen, presenta Una puta morta a trets, un conte ben digne que va obtenir el segon premi del concurs Relats de dones 2006 organitzat per l'Ajuntament de Castelló.