divendres, 16 de novembre de 2007

L'OFICI DE CRIAR (QUE NO DE CREAR)

És divendres a la nit. Estic cansat, molt cansat. Encara em queda la sessió de preparació d'oposicions de demà al matí, però aquests alumnes són molt més suportables que els de l'institut, i potser puc donar ja per acabada la feina setmanal. La professional, que no pas la domèstica. Amb un fill d'un any, no s'acaba mai. Abans, aprofitava especialment els caps de setmana per escriure, tot i que cap al final del procés treia temps d'on fóra per accelerar-lo. Encara que, mentre no em tire una cosa de damunt, allà vaig i allà torne, amb relectures i reescriptures interminables. Algú m'ha advertit que amb les pàgines que porte escrites en aquest bloc ja tindria mitja novel·la feta. No és el mateix. Escriure un romanço cada dos dies (sembla que siga la cadència que involuntàriament he agafat) és molt distint a fer una novel·la. Com que avui donen el Ciutat d'Alzira, estic tota la nit de bloc en bloc i de web en web per veure si m'assabente del guanyador. En tinc curiositat, bàsicament perquè he llegit la sinopsi de les quatre novel·les finalistes i cap d'elles (dic les sinopsis, no pas les novel·les) no m'ha semblat massa interessant. Dues novel·les de caire existencialista, una obra que aborda amb ironia la vida dels majors a les residències i el retrat de les tensions que ocasiona la convivència amb un discapacitat. Això del caire existencialista és molt vague, i les altres dues em recorden dues pel·lícules: El hijo de la novia i León y olvido, respectivament. La darrera, a més, em fa evocar el Nis de No emprenyeu el comissari. Potser l'obra guanyadora serà sublim, i me'n desdiré sense cap prejudici de fer-ho. De fet, cal esperar que la qualitat de l'obra siga alta. Com que l'any passat el premi quedà desert la dotació econòmica és doble i s'esperava que s'hi presentaren totes les patums del món. Comente a la meua dona que tinc ganes de començar a escriure alguna cosa nova, però que des que tenim el xiquet no veig el moment d'encetar-la. Em proposa que escriga justament sobre això, sobre la histèria que provoca el foli en blanc a un escriptor. Me la mire. Em pregunta si ja ho ha fet algú abans. Li dic que a cada certamen hi ha un mínim de cinc obres amb aquesta temàtica. Em diu que no em preocupe, que ja se m'ocorrerà alguna cosa. Decidesc vindre al despatx i repassar alguna cosa ja feta. Ja acabada, en teoria. Crec que tardaré a començar res nou. Com a mínim, aquest comentari m'ha servit d'exorcisme. Tot siga pel meu xiquet.

2 comentaris:

Gonzalo ha dit...

Quan la vida ens crida sembla sa defugir la crida de les lletres. No fos cas que, anys després, quan volguem tornar a la vida, aquesta sigui absent de fa temps... Ja sé que l'oposició no és tan simple (en realitat, la lletra per a un escriptor forma part de la digestió normal de la vida), però amb un nen petit la tria és immediata: plora i, o hi vas tu, o hi va l'altre membre de la parella.

No és un equilibri impossible, però exigeix molt. I encara hi ha d'haver un altre canvi, potser: quan el teu fill et demani contes estarà fent d'imant de la teva creativitat, forçant-la a mirar-lo de cara, a exprimir-se devers ell. És maco, en realitat: literatura ad hoc, "a demanda", viscuda personalment. Amor en viu, en el fons.

ginjol ha dit...

Comencem doncs la fase de literatura ad hoc. És ben bonica també.