dilluns, 12 de novembre de 2007

MASCLES I FEMELLES

Fa uns dies, a l'apunt Arreglar el món us vaig parlar del curset sobre la prevenció de la violència que havia fet a l'institut, i vaig prometre aprofundir-hi més endavant. Crec que ha arribat el moment, potser esperonat pel correu que m'ha enviat Patricia Verdés i que acabe de llegir.

Perquè us en feu una idea, ens centràrem en dos aspectes concrets: la violència de gènere (etiqueta discutida i discutible, però per entendre'ns ja ens va bé) i la violència als centres docents. I, molt específicament, en la violència de gènere als centres docents. No es tracta pas de fer ara i ací una síntesi saberuda del que tractàrem, sinó més aviat de vessar un seguit de sensacions, potser subjectives però que em semblen interessants.

En primer lloc, cal dir que Patrícia és un encant. La seua tutorització va consistir bàsicament a deixar-nos xarrar pels descosits, i només quan el tema que havíem encetat s'exhauria, actuava per proposar-ne un de nou. Poc intervencionista, poc donada a la lliçó magistral a què molt sovint tendim els docents. A més d'això, crec que el feeling entre ella i el grup va ser sincer i immediat. Gràcies de tot, Patrícia.

Continuaré dient que el grup de companys va ser magnífic. No em ve de nou, però costa digerir que persones que treballen amb tu, en alguns casos des de fa molt de temps, són, o bé autèntics desconeguts, o bé coneguts només a mitges. Les tres sessions de quatre hores m'han servit per conéixer-los millor i, sense excepció (cosa difícil: sol haver-hi la típica nota discordant) per apreciar-los i valorar-los de manera molt positiva.

Dit això, m'agradaria aprofundir en un aspecte. Em va sorprendre (ens va sorprendre a tots) que els inscrits al curs foren un nombre pràcticament idèntic d'homes i dones. I encara em va sorprendre més que tant uns com els altres ens despullàrem totalment (en sentit afigurat, no us aneu a pensar) i deixàrem de banda el nostre rol de mascle o femella. Malauradament, no és massa habitual. Si això es donara de manera més freqüent, crec que no farien falta teràpies al respecte, ni tan sols curset com el que vam fer. La cosa està clara: la divisió (que no el pecat) original és ben evident; les diferències antropomòrfiques (paraula androcèntrica, però no en trobe una altra), també. A partir d'aquesta divisió primigènia, la voluntat de perpetuar la dicotomia mascle-dominant / femella-subjugada genera la violència. I, al meu entendre, també genera violència la voluntat de refermar la condició d'home (la condició de MOLT home) que alguns necessiten de fer palesa, sense adonar-se'n que no és més que una mostra de debilitat. Crec que ho pot il·lustrar molt bé un passatge de la meua novel·la La màquina ronca en què el protagonista, després que sa mare l'alliçonara perquè fóra un home de profit, diu el següent:


"Em donava mal que pensar que, algunes vegades, en lloc de dir-me que havia de fer-me un home de profit, diguera només que havia fer-me un home, i jo em preguntava si un no ho és ja, pel fet d'haver nascut mascle."


Doncs això. Per no descarregar tota la culpa del masclisme sobre els homes (és un fet social, no genèric, per més que el pes de les balances siga molt desigual), us contaré un pensament propi: quan sent alguna dona dir que li agraden els "homes molt homes", per a mi és com si diguera que li agrada l'aigua molt mullada. És una redundància, però una redundància que amaga al darrere una trampa mortal. Potser algun dia en parlarem.