diumenge, 25 de novembre de 2007

LA PEIXERA GLOBAL

Avui, 25 de novembre, se celebra el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere. Com tots els dies internacionals, només m'interessa si es treballa també perquè d'ací a un temps no calga. Mentrestant, el degoteig de víctimes per la seua condició de dona és imparable. Un dels casos més mediàtics dels últims dies és el d'un personatge -com dic sempre: no arriba a persona- d'Alacant que matà Svetlana quatre dies després d'aparéixer en un programa de televisió perquè tornara amb ell. Ací podeu veure'n un extracte. He estat dubtant molt d'enllaçar les imatges, per no donar-li color al drap, i si al final ho he fet és perquè pugueu veure el comportament patològic de l'energumen, i també el silenci premonitori de la víctima, totalment aclaparada, gairebé muda davant el fet que li segueren al costat un individu que l'havia maltractada i que en conseqüència en tenia una ordre judicial d'allunyament. Aquests programetes... Com us ho diria. No s'hi val tot, per l'audiència. Entenc fins i tot algunes magarrufes, però per ací no puc passar. No podem passar. I passem, cada dia.
Fa uns anys -molts; més de quinze-, l'amic Xavier Vidal treballava com a productor al programa La ventana, de la Cadena SER, que aleshores presentava Xavier Sardà. Un dia em va telefonar per dir-me que el cap li havia demanat tres testimonis per l'endemà i no hi havia manera de trobar-los. I no s'hi valien romanços: jo dispose el que vull i tu m'ho has de portar. Em demanà que si, per favor, podia anar i fer-me passar per un dels testimonis. Des del principi vaig sospitat que la cosa devia ser escabrosa. Tot seguit em va confessar que el programa anava de l'addicció al sexe, i que hi havien d'aparéixer tres perfils diferents: el que de tant en tant va als bordells, el que hi va sovint, i el que és un puter patològic que abans del dia deu de cada mes ja s'ha deixat tot el sou a ca les xicones. Evidentment, el paperet que em tocava a mi era el darrer. Vaig remugar un poc -osti, Xavi, que això és molt fort, que no em faces eixa putada, tio- , però, perquè us he de mentir, em picava la curiositat i les ganes de debutar als mass media. A més, el Vidal m'assegurava que em presentarien amb una identitat falsa (només faltava!), que dirien que parlava des d'un lloc diferent on era i que a més em falsejarien la veu. La cosa de l'emmascarament va eixir bé, perquè vaig deixar manat a casa que gravaren el programa i en arribar-hi em van dir que no ho havien enregistrat perquè jo no havia eixit. Però tornem enrere. El dia en qüestió va vindre un taxi que em portà als estudis de la SER a València. Em feren passar a un estudi cinc minuts abans que començara l'entrevista impostada. Estava completament sol. Només a l'altra banda de la peixera hi havia un tècnic de so que semblava estar coordinant-se amb Barcelona, des d'on s'emetia el programa, per veure si tot funcionava. Així ho vaig endevinar perquè de tant en tant em feia parlar pel micro. Total, que al final arribà l'hora de la veritat. Comence a parlar de la meua suposada addicció al sexe de pagament -només suposada, us ho ben assegure- i el tècnic de so comença a fer carasses. Alça el telèfon i parla amb algú. Al poc, a l'altra banda del vidre apareix el locutor estrella de la cadena, si més no a València: l'inefable Paco Nadal. S'hi queda, fiscalitzant-me. Uns minuts després arriben dues persones més i s'hi instal·len. I a mida que la cosa avançava continuava entrant gent, sense que ningú no n'eixira. Cap a la fi de l'entrevista la peixera de control semblava el camarot dels germans Marx, i jo estava nerviosíssim i convençut que algú s'havia posat a la vorera del carrer de Guillem de Castro per fer-hi entrar tot aquell que passejava. Pensava que ja veus tu, haver de passar aquella vergonya sense tastar el costat plaent de la cosa. Finalment el suplici acabà, i Paco Nadal va entrar a l'estudi per preguntar-me com s'havien assabentat del meu problema des de Barcelona. Li vaig dir que no, que allò era un secret i no ho havia de saber ningú, i molt menys el Sardà, amb les males puces que té, però que en realitat era amic d'un dels productors de La ventana i hi havia anat només per fer-li un favor, que tot allò m'ho havia inventat. Em pegà uns colpets a l'esquena, condescendent, i en la seua mirada vaig endevinar un "sí, home sí, tu ara que has de dir". Vaig abandonar els estudis de la SER sota l'esguard curiós -i reprovador- de tots els treballadors de la casa, els quals, no sé per què, oblidant momentàniament els seus quefers quotidians, coincidiren al vestíbul mentre jo eixia. El taxista, que m'esperava a la porta assegut davant del volant, dibuixà un somriure burleta en veure'm. Quan vaig muntar al cotxe comproví que escoltava La ventana.
Com que ja no pot passar que el Sardà faça fora el meu amic Xavi, o com a mínim, li pegue una bona esbroncada, és ara que ho conte per primera vegada en un àmbit que no siga estrictament privat. Avui però, tants anys després, els papers han canviat: la gent fa el que siga per aixir a la tele, o a la ràdio, o a qualsevol lloc on puguen veure'ls i escoltar-los. I sense amagar-se ni impostar res: ben al contrari. Els qui no tenen la sort de ser mediàtics, s'ho miren encuriosits i cofois. El món sembla ser una peixera de control global, on s'amunteguen uns espectadors àvids de morbositat, mentre que a fora els freakies es donen bufetades per esdevenir els reis catòdics. Tot s'hi val: que ens porten carnada, que l'entreteniment de la xusma bé que paga la pena.
Encara tindrà raó el meu oncle Batiste, que diu que acabaran posant dins de la presó els qui no hagen fet res perquè hi puguen viure tranquils, sense que els empaite la massa enfervorida. Però quan això arribe, per les finestres, entre els barrots, penetrarà una pudor de putrefacció que no farà l'estada massa agradable.

2 comentaris:

Suecanet ha dit...

He punxat al vídeo. Li he llevat la veu i, així i tot, no he pogut passar de la meitat. Qui pot veure completament una història televisiva que sabem que és una crònica d'una mort anunciada?

ginjol ha dit...

Ei! Encara estic retocant l'escrit i ja m'has fet un comentari! Quina eficiència. És per això mateix que m'he preguntat si convenia o no incloure l'enllaç. Potser el llevaria, però com que roda per internet tampoc no té massa sentit. En definitiva però, tètric.