SI VOLEU SABER, NO ANEU A SALAMANCA

Haureu vist que he fet uns lleugers canvis al bloc. Més que canvis, introduccions. En primer lloc, he posat una foto meua. Era tot massa bonic, i havia de buscar algun contrapunt estètic. He triat aquesta instantània perquè m'agrada el paisatge de fons. És la Plana de Sóller vista des del mirador des Pujol d'en Banya, molt a prop de Bunyola i pràcticament enmig del trajecte del tren que uneix la capital de l'illa amb Sóller. Si fóra un coent diria que és un paratge idíl·lic i em llançaria a fer un conte ben carrincló agafant-lo com a marc (incomparable, seria l'adjectiu ineludible). No ho descarte del tot. A més de la foto, he inclòs un comptador de visites. En realitat em vaig fer un embolic i al final me'l va haver d'instal·lar l'amic Xavi Vidal. No deixe de sorprendre'm: ho va fer des de Sabadell, on viu, i en plena convalescència d'una intervenció quirúrgica. Això són amics, i la resta, romanços. Per cert, ací al costat, a la llista de contactes, teniu l'enllaç amb la pàgina del RAC que ell s'encarrega d'administrar. Hi ha coses certament curioses i interessants, com calia esperar de tot un especialista en la xarxa. A més d'això, estic sorprés. Molt i gratament sorprés. En vint-i-quatre hores que fa que he instal·lat el comptador aquest bloc ha estat vist 56 vegades per 36 persones diferents. Jo que pensava que escrivia per a quatre gats i resulta que hi ha com a mínim 36 mioladors, i a més reincidents. En fi, m'encoratja. A més, els que insultaven han deixat de fer-ho. Sembla que els meus arguments els han dissuadit. Això d'haver fet d'àrbitre dóna molt de sí: per convéncer la gent que no cal perdre el temps insultant, i fins i tot per a aprendre (o almenys entendre millor) qüestions sociolingüístiques. Us contaré una anècdota, que és el que més m'agrada.
Quan eixia a arbitrar, normalment tenia com a company (i amic) Paco Rodríguez. Paco és de València, del barri de Benicalap, fill d'immigrants de Jaén, i no parla valencià. Moltes vegades m'ha comentat que li fa ràbia no fer-ho, i jo sempre li he dit que encara està a temps. El cas és que durant vuit anys hem compartit moltes hores junts, i ell sempre m'ha parlat castellà i jo sempre li he parlat valencià, sense que això generara cap problema. Un dia, a Salamanca estant, en acabar el partit vam anar a sopar amb un dels cronometradors. La cosa ja començà malament perquè el xicot ens contà que havia estiuejat a Gandia, que era un poble que tenia una muntanya a dalt de la qual hi havia un rètol que posava Cullera. Paco i jo ens aguantàrem el riure com vam poder i li explicàrem que no, que Gandia era Gandia i Cullera era Cullera. I va i el paio es mosqueja i ens solta que a veure si ara li havíem d'explicar nosaltres on havia estiuejat. Ho deixàrem per perdut, i continuàrem el sopar, en el meu cas ja amb una certa desgana per la companyia. Pràcticament vaig obviar la seua presència i, com sempre, comencí a parlar valencià amb Paco. Als poc minuts el de Salamanca em preguntà si tenia per costum parlar valencià "todo el día", i amb bastant mala llet li vaig contestar que no, que només fins l'hora de dinar, que després del primer menjar fort me'n passava a qualsevol altra llengua. La resposta va ser espatarrant (més encara si recordem que estàvem sopant!): "ya me extrañaba a mí, que hablaras siempre valenciano". Acabàrem el sopar com vam poder, li vam dir que estàvem molt cansats i que volíem anar a l'hotel perquè l'endemà matinàvem per tornar a casa, i només desempallegar-nos d'ell anàrem a fer unes copes pel centre de la ciutat. Brindàrem pel nostre amic cronometrador i encunyàrem una frase que després ens hem repetit moltes vegades, farts de riure: si vols saber, no vages a Salamanca.