ROMANÇO LITERARI 9 / EL FENOMEN BAIXAUALI?

L'altre dia us parlava de la satisfacció que m'havia proporcionat el fet que els premis de Xàtiva anaren a les mans d'Escartí i Penya. Com si fóra una broma del destí, al poc, un xativí també conegut, Xavier Aliaga, guanyava l'Andròmina. Me n'alegre, igualment. Vaig llegir el seu Si no ho dic rebente al poc de publicar-se. És un d'aquells llibres que, no saps ben bé per què, recordes quan i on el vas llegir. Ho vaig fer al mes de juny del 2006, i la major part de les pàgines me les vaig cruspir al corral de ma casa, de nit, assegut sota el gesmiler. M'agradà, la novel·la. La vaig trobar fresca, dinàmica, amb el neguit propi de l'autor novell. Tot i això, com el propi Aliaga reconeix, amb els anys (i amb la pràctica) s'aprén, i estic convençut que la nova serà més madura.

Tothom ha remarcat que enguany, per primera vegada en molt de temps, els Octubre han estat completament valencians. Per a mi, és un fet anecdòtic. Però el mateix Xavier Aliaga parla d'un suposat fenomen Baixauli, atenent al gran impacte que L'home manuscrit ha tingut en el món literari catala. Hom parla d'una hipotètica nova fornada de narradors valencians, o, com a mínim, del fet que comencen a ser més visibles. La veritat és que no tinc una opinió clara al respecte. Que Baixauli és un fenomen (escrivint) ho tinc clar, però que hi haja un fenomen Baixauli em sembla més discutible. Almenys a hores d'ara, si més no per falta de perspectiva temporal. Amb vint-i-cinc anys com a marc de referència podem parlar sens dubte de la importància de Crim de Germania, però L'home manuscrit va eixir fa massa poc per parlar-ne. Paciència, que es coga a foc lent el suposat efecte, si realment existeix. De moment només tenim una gran novel·la, sense conseqüencies encara visibles.

I rodant la garbera, justament llegint coses de l'Aliaga, em trobe a Tirant al cap un enllaç amb un article de La Vanguardia signat per Julià Gillamon que porta per títol Naranjas. S'hi diu que, tradicionalment, els autors valencians han mirat cap a Madrid si escriuen en castellà, i cap a Barcelona si ho fan en català. Martí Domínguez, en una entrevista al Vilaweb, ho afirma sense embuts. Potser fins i tot va més enllà: diu que els escriptors valencians són exiliats al seu propi país. Home, de tot n'hi ha. Jo crec que és una qüestió de possibilitat, més que de voluntat. Ell mateix, Torrent, Simó, algun altre escadusserament, i Baixauli els últims mesos, s'han fet un lloc al mercat català. Publicant regularment en editorials del Principat, val a dir-ho. També hi ha escriptors que escriuen en castellà que miren (mimen, potser) el mercat valencià, com Muñoz Puelles, Bernat Montagud o César Gavela. No vol dir que renuncien al mercat global del castellà, de la mateixa manera que els qui escrivim en català no renunciem a vendre a tot el domini lingüític. Però si no pot ser, ens defensem allà on podem. Insistesc: la clau éstà en la possibilitat, no en la voluntat. Us puc dir que en aquest sentit sóc canònic fins a l'exageració: escric mirant a la Meca. Bromes a banda, venc allà on puc, tant com puc. Com mon pare, que és botiguer. Al meu poble sóc un best-seller. Els meues llibres estan al costat dels Harry Potter (s'escriu així?), i la pila és més o menys igual i minva a la mateixa velocitat. Sé que és a l'únic poble del món que això passa. Benvingut siga. I si realment hi ha un efecte Baixauli i m'esguita, benvingut siga també. Però ja us ho dic: no ho tinc del tot clar. Apuntat queda. Ja em direu la vostra.

SALAMBÓ

Avui de bon matí òbric el correu electrònic. Com sempre, els mails de Josep Lozano han arribat puntuals. Un d'ells diu que Manuel Baixauli ha guanyat el premi Salambó. Me n'alegre molt. Decidesc fer una entrada amb la notícia, però com sempre ho he de deixar per a la nit. Quan em pose a la feina, visitant els blocs de rutina, trobe que algú (el de sempre) se m'ha avançat. No passa res. No em puc emprenyar per dos motius: el primer, perquè hi estic acostumat; el segon, perquè és l'editor del meu pròxim llibre (i de l'anterior). Deu ser només que tenim gustos semblants i horaris diferents. Ell es posa abans davant de l'ordinador. L'enllace i així ens complementem.

Ja he parlat moltes vegades de L'home manuscrit en el bloc. Podeu llegir la resta d'entrades punxant l'etiqueta amb el títol de la novel·la. Des de l'última he resseguit les notícies sobre el llibre a la web, tot i que no n'haja fet comentaris. M'he trobat, per exemple, que a la secció Avui critico jo del suplement de cultura de l'Avui, fa unes setmanes va ser seleccionada l'obra de Baixauli. La cosa consisteix en què s'hi proposa un llibre i els lectors fan els comentaris que volen. Tots positius. El Salambó no dóna diners i es concedeix a un llibre ja publicat, per la qual cosa és un premi prestigiós: no hi poden haver susceptibilitats al voltant d'interessos econòmics o editorials. A més, com que l'autor ho ha reconegut públicament, puc dir també que, al mateix temps que el Premi Mallorca, n'havia guanyat un altre en què el sistema de votació consistia a què cent lectors premiaven l'obra que consideraven millor. En ser-li atorgat el Mallorca va haver de renunciar-hi. Però tot en peça demostra la meua teoria: no és una novel·la difícil, com alguns deien en els comentaris al meus apunts. Em puc equivocar. Fins i tot un jurat de tres o de cinc es pot equivocar. Però que m'equivoque jo, un prestigiosíssim jurat de cinc membres (el del Premi Mallorca), un jurats de cent lectors, un altre jurat de set membres (els del Salambó) i tots els crítics diletants de l'Avui, em sembla més difícil.

Siga com siga, la meua enhorabona a Baixauli.

L'HOME FELIÇ

Ahir vaig anar a Sueca a veure la presentació de L'home manuscrit, de Manuel Baixauli. Eren tantes les ganes que tenia de ser-hi que, tot i que com va dir l'amic Abel Guarinos en la tertúlia posterior, jo també estic en l'etapa de donar Dalsy i Apiretal cada sis hores, me les vaig enginyar per poder assistir. Me n'alegre, d'haver fet l'esforç. Quan vaig llegir l'obra, no és que m'agradara, és que vaig pensar exactament la frase que va utilitzar Baixauli per cloure la presentació: "us recomane que llegiu el meu llibre, tot i que no us puc assegurar que quan acabeu de fer-ho continueu sent la mateixa persona".

Pel que fa a l'acte en si mateix, molt bé. Voro Vendrell correcte i eficaç. Encara que la qualitat de la novel·la i el paisanatge de l'autor podien convidar-lo a una adulació excessiva i gratuïta, el caràcter mesurat del seu parlament va ser el contrapunt perfecte a les crítiques d'altri que ell mateix va llegir (totes positives, molt positives, però és que han estat així). La meua enhorabona. Sobre el que va dir Baixauli, jo ho resumiria dient que se'l veia feliç. I ho pot estar. A més de les dificultats personals que ha viscut des que la novel·la començà a gestar-se i que han estat superades, també han contribuït a aquesta felicitat el naixement dels seus fills, l'èxit de L'home manuscrit i, sens dubte, la celebració de l'acte d'ahir. El local estava de gom a gom. I ser reconegut al teu propi poble em sembla important. Molt importat. I emotiu. Tampoc no se li'n va passar per alt a Baixauli, que començà el parlament dient: "és la cinquena presentació que faig i la primera en què em pose nerviós".

Només em queda recomanar-vos fervorosament la novel·la. Tot i que, parafrasejant Manolo, estic completament segur que quan acabeu de llegir-la no sereu el mateixos: sereu molt millors.