divendres, 24 d’octubre de 2008

A LA PUNTA DE LA LLENGUA 6 / MODELS DE LLENGUA


Content. Dos amics han guanyat els premis literaris Ciutat de Xàtiva. En narrativa, Vicent Escartí, amb L'abellerol mort. En poesia, Vicent Penya, amb El cant d'Odisseu. Estic content perquè són amics, i a més perquè em semblen autors honestos. I direu: això no és més aviat literari que lingüistic? Aquest apartat no parla sempre de qüestions lingüístiques? És clar. Aleshores, perquè en en parle? Perquè tant Escartí com Penya tenen un model lingüístic ben interessant. I aconseguir un bon model lingüístic és ben difícil.

Si exceptuem Naumàquia (que m'agradà moltíssim), la resta d'obres d'Escartí podrien encabir-se en allò que hom anomena "novel·la històrica". Té una prediclecció especial pel Barroc. I escriure una novel·la avuí amb un model lingüístic que siga creïble per a l'època que recrea és complicat. Evidentment que no es tracta d'impostar la llengua de fa tres-cents anys. Es tracta de bastir un model basat en la varietat coetània, però despullat d'elements impossibles en el temps en què s'esdevé l'acció. I Escartí ho aconsegueix sempre: a més d'una ambientació encertada fruit d'una tasca de documentació fabulosa i d'uns amplíssims coneixements enciclopèdics, evita paraules i (el que és més difícil!) elements fraseològics impropis de l'època. Alhora, insereix mots potser ara en desús, però comuns aleshores, i fa una tria de solucions verbals morfològicament encertades, sense que res no grinyole. El model, per tant, és creïble.

De Penya, una mica el mateix. Polifacètic, conrea la prosa i la poesia. Em centraré ara en l'apartat líric. Vaig descobrir Vicent Penya en llegir El buit, premiada a Puçol el 2005, el mateix any que vaig rebre el guardó de narrativa en el mateix certamen amb La màquina ronca. Em va sorprendre molt gratament. Sóc lector de poesia (sí, uns dels pocs). I fa molts anys que estic bastant barallat amb els poetes. Amb la majoria de poetes. És evident que a hores d'ara les imposicions formals del gènere no poden ser les mateixes que al segle XV, ni tan sols que a principi de segle (del segle XX, vull dir). No podem arrossegar l'encarcarament pretèrit. Però una cosa és això, i una altra ben diferent que molts autors, avui dia, prescindesquen de tot lligam mètric, de rima o de ritme, i es limiten a enganxar algunes paraules rares (com més millor) per formar uns textos hermètics i incomprensibles (crec que fins i tot per a ells) en què només es pot apreciar una suposada eufonia (en molts casos, ni això). I Penya és dels que s'allunya d'aquesta moda (d'aquest vici!). És bastant canònic pel que fa als aspectes formals, té una cura especial del ritme, i acaba confegint peces diàfanes i intel·ligibles. Amb el seu permís (o sense, perquè no li ho he preguntat), us en deixe una mostra.


Després de cada lliçó aterraven les preguntes.

l‘interrogant incògnit i totes les boires horribles.

Fet i fet, cada lliçó apresa esdevenia un pou,

un pou fosc i alhora un pou d‘on s‘extreia

l‘aigua clara i gèlida d‘un migdia memorable.

Un prestatge de llum, unes remotes carícies.

Heu sentit mai el cant llunyà de la sirena,

melodia de l‘arbreda, crepitació de les llenyes?

No sabíem una altra cosa que no fos tot allò assumible,

tot allò que podia ser paït i susceptible de ser voluble.

Perquè ingenus nadàvem en la inconsciència

de pensar que després de cada lliçó no solament

les preguntes —cada pregunta— aterraven,

sinó que també sucumbien les respostes,

l‘esclat de les idees, la renúnica expressa.

Tot això, en la distància, n’és ara un clar exemple.


Enhorabona als dos.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Urbà

Ja fa molts anys forem companys a l'institut i, anys després, de cròniques de bàsquet.
Per llegir el diari vaig conéixer del teu ofici d'escriptor i pel google vaig trobar el teu blog.

salut!

joan

ginjol ha dit...

Home, Juanito Arlandis! Quant de temps!Encantat d'haver-te retrobat, ni que siga telemàticament. Una abraçada i continuem parlant.