dimarts, 28 d’octubre de 2008

ROMANÇO LITERARI 9 / EL FENOMEN BAIXAUALI?


L'altre dia us parlava de la satisfacció que m'havia proporcionat el fet que els premis de Xàtiva anaren a les mans d'Escartí i Penya. Com si fóra una broma del destí, al poc, un xativí també conegut, Xavier Aliaga, guanyava l'Andròmina. Me n'alegre, igualment. Vaig llegir el seu Si no ho dic rebente al poc de publicar-se. És un d'aquells llibres que, no saps ben bé per què, recordes quan i on el vas llegir. Ho vaig fer al mes de juny del 2006, i la major part de les pàgines me les vaig cruspir al corral de ma casa, de nit, assegut sota el gesmiler. M'agradà, la novel·la. La vaig trobar fresca, dinàmica, amb el neguit propi de l'autor novell. Tot i això, com el propi Aliaga reconeix, amb els anys (i amb la pràctica) s'aprén, i estic convençut que la nova serà més madura.


Tothom ha remarcat que enguany, per primera vegada en molt de temps, els Octubre han estat completament valencians. Per a mi, és un fet anecdòtic. Però el mateix Xavier Aliaga parla d'un suposat fenomen Baixauli, atenent al gran impacte que L'home manuscrit ha tingut en el món literari catala. Hom parla d'una hipotètica nova fornada de narradors valencians, o, com a mínim, del fet que comencen a ser més visibles. La veritat és que no tinc una opinió clara al respecte. Que Baixauli és un fenomen (escrivint) ho tinc clar, però que hi haja un fenomen Baixauli em sembla més discutible. Almenys a hores d'ara, si més no per falta de perspectiva temporal. Amb vint-i-cinc anys com a marc de referència podem parlar sens dubte de la importància de Crim de Germania, però L'home manuscrit va eixir fa massa poc per parlar-ne. Paciència, que es coga a foc lent el suposat efecte, si realment existeix. De moment només tenim una gran novel·la, sense conseqüencies encara visibles.


I rodant la garbera, justament llegint coses de l'Aliaga, em trobe a Tirant al cap un enllaç amb un article de La Vanguardia signat per Julià Gillamon que porta per títol Naranjas. S'hi diu que, tradicionalment, els autors valencians han mirat cap a Madrid si escriuen en castellà, i cap a Barcelona si ho fan en català. Martí Domínguez, en una entrevista al Vilaweb, ho afirma sense embuts. Potser fins i tot va més enllà: diu que els escriptors valencians són exiliats al seu propi país. Home, de tot n'hi ha. Jo crec que és una qüestió de possibilitat, més que de voluntat. Ell mateix, Torrent, Simó, algun altre escadusserament, i Baixauli els últims mesos, s'han fet un lloc al mercat català. Publicant regularment en editorials del Principat, val a dir-ho. També hi ha escriptors que escriuen en castellà que miren (mimen, potser) el mercat valencià, com Muñoz Puelles, Bernat Montagud o César Gavela. No vol dir que renuncien al mercat global del castellà, de la mateixa manera que els qui escrivim en català no renunciem a vendre a tot el domini lingüític. Però si no pot ser, ens defensem allà on podem. Insistesc: la clau éstà en la possibilitat, no en la voluntat. Us puc dir que en aquest sentit sóc canònic fins a l'exageració: escric mirant a la Meca. Bromes a banda, venc allà on puc, tant com puc. Com mon pare, que és botiguer. Al meu poble sóc un best-seller. Els meues llibres estan al costat dels Harry Potter (s'escriu així?), i la pila és més o menys igual i minva a la mateixa velocitat. Sé que és a l'únic poble del món que això passa. Benvingut siga. I si realment hi ha un efecte Baixauli i m'esguita, benvingut siga també. Però ja us ho dic: no ho tinc del tot clar. Apuntat queda. Ja em direu la vostra.

5 comentaris:

Joan M. ha dit...

És boníssim que se'n parle, del moment literari valencià. Quan més se'n parle, més se'n parlarà, i més s'ho creuran els propis escriptors i, de rebot, els lectors.
La queixa no du enlloc.
Vinga, a parlar-ne tots!

Anònim ha dit...

Jo crec que és bo que se'n parle. Queixar-se no serveix de res. Té raó Joan. Per cert, el teu Plagis m'ha encantat. Boníssim. I he rist molt, en un llibre que no és per riure. FElicitats.
Elena.

franctirador ha dit...

Jo sí que crec en l'efecte Baixauli. Mira sino el canal de lletres de Vilaweb. Piera, Xavi Sarria i Bodí. Tres valencians. Ni en els millors temps. Ja estava bé. A més no hi ha els de sempre (Torrent i Simó) que són molt roïns i no fan més que mal.

ginjol ha dit...

Joan M., jo també crec que és bo que se'n parle. Boníssim, com tu dius. El que no tinc tan clar és que tot això es dega a un efecte Baixauli, tot i que reconec la part que li pertoca a Manolo, que és substantiva (qualitativa i quantitativament)però no exclusiva.
Anònim, el mateix, i a més moltes gràcies per llegir Plagis i més encara per fer-ne comentaris positius.
Franctirador, atribuir l'aparició als mitjans de Piera i Bodí a un efecte... Piera fa quaranta anys que escriu, com hauràs pogut llegir a la notícia a què fas referència. Bodí no tants, però massa també per pensar que és fruit d'una moda o una tendència. Quant a Xavi Sarrià, autor novell, ve avalat pel pes específic que té en un altre camp, el de la música. I crec que és bo, que aparega un Xavier Sarrià escriptor: pot arrossegar cap a la literatura en català consumidors de música en català, sobretot entre els sectors més joves, que són també els més interessants. Però, insistesc, no crec que el ressò del llibre de Sarrià es dega a la moda dels escriptors valencians, sinó més aviat al fet que ja era una persona coneguda abans de fer literatura. Sobre la qualitat de Torrent i Simó és una qüestió molt subjectiva i molt personal. El que sí que em crida l'atenció és que últimament trobe massa vegades aquests dos noms junts, normalment per blasmar-ne l'obra. Enllaça una mica amb el que diuen Joan M. i anònim. Ens queixem molt de la situació de la nostra ens el carreguem sense miraments. Jo vull molts Torrent i moltes Simó.

b.tum ha dit...

No entenc res del que passa. No conec Baixauli, (demà mateix l'agafe), no conec el efecte valencià, i a la vegada em pregunte, es que hi ha literatura comarcal, regional o nacional, com volgau dir, o sencillament hi ha una literatura que arriba desde Rafelbunyol fins al Harlem, per posar un eixample i no crec que al Harlem es pregunten si es valenciana o catalana, tan a penes miraran de penetrar en la lletra o en l'història escrita. Que bonic dir alguna cosa que puga fer riure, plorar, agradar, maleir... en ma casa i en la teua, a Rafel o "Niuiorc".
Altra cosa serà parlar de les llengues en perill d'extinciò, però eixe no es el nostre cas, no cregueu?