A la revista Saó del mes de maig es fa un repàs a l'estat de la narrativa valenciana actual. Us penge el meu article, però crec que fóra interessant que en llegíreu també la resta.
Batllori deia que al mot literatura els cognoms li escauen molt malament. Si a sobre el llinatge/adjectiu que l’acompanya té connotacions temporals, la qüestió es complica encara més.
Què entenem per literatura actual? La fita pròxima és fàcil d’establir: ara mateix. Però la fixació de la més endarrerida, per flexible, presenta problemes. Partim de l’inici del mil·leni? Una dècada (o més) abans? Maquem com a començament algun fet transcendent lligat d’alguna manera a qüestions literàries? La decisió, objectiva (cas de partir de dades cronològiques) o subjectiva (tenint en compte fets importants) ha de ser necessàriament arbitrària. Sent pragmàtics, i per no fer-ho massa llarg, entrarem en matèria i fixarem temporalment el corpus d’estudi a posteriori.
Fa un any i mig, en pujar a recollir l’Andròmina, Xavier Aliaga parlà d’un revifament inqüestionable de la literatura en català feta al País Valencià. Tampoc no dubtà a afirmar que es devia a un suposat efecte Baixauli, fent referència al ressò que havia aconseguit a tot arreu del domini lingüístic L’home manuscrit, la (magnífica) novel·la de l’autor suecà. Al fet de sumar un nou autor exportable, és a dir, dels pocs que ultrapassen els límits estrictament valencians, se n’unia un altre: els premis de narrativa de més prestigi a casa nostra havien estat guanyats, sense excepció, per valencians (Aliaga l’Andròmina, amb Els neons de Sodoma; Borràs el Ciutat de Valencia amb Lennon i Anna; Ballester el Ciutat d’Alzira amb El col·leccionista de fades; Escartí el Ciutat de Xàtiva per L’abellerol mort; Pepa Guardiola l’Enric Valor amb El desordre de les dames; Salvador Company el Ciutat de Gandia amb Silenci de plom). Bona collita, sens dubte. Quantitativa i qualitativament. Però potser embriagats per l’èxit oblidàvem un fet crucial: la repercussió real (material), en xifres de vendes i nombre de lectors, que aquesta producció tenia (i té) en el nostre àmbit lingüístic i cultural. Queden apuntats, doncs, els tres eixos de què partirem per analitzar la situació: la quantitat, la qualitat, i la repercussió pública.
Convencionalment s’ha fixat la publicació l’any 1980 de Crim de Germania de Josep Lozano com una fita important. Qualificada per molts com la millor novel·la valenciana des del Tirant, l’obra del d’Alginet semblà esperonar uns quants autors com Josep Franco, Isabel-Clara Simó, Manuel Joan Arinyó, Ferran Torrent o Josep Palomero, entre altres, que configuraren un grup primerenc que impulsà una narrativa valenciana escleròtica fins aleshores. A aquest grup caldria afegir uns altres autors que havien publicat amb anterioritat obres d’innegable qualitat, com Joan Francesc Mira (Els cucs de seda) o Ferran Cremades (Coll de serps). Com que els escriptors esmentats fins ara començaren a escriure (relativament) joves i trenta anys no en són massa, tots, sense excepció, continuen publicant. Avui dia, caldria sumar-los els que comencen la seua producció als noranta (o a finals dels vuitanta), com Rafael Escobar, Vicent Usó, Francesc Bodí, Vicent Borràs, Vicent Escartí, Toni Cucarella o Martí Domínguez, i els que publiquen ja als 2000, com Àlan Greus, Manolo Baixauli, Esperança Camps, Àngels Moreno, Silvestre Vilaplana, Joan Olivares, i tants d’altres. Entre tots afaiçonen una nòmina d’autors considerable des d’un punt de vista estrictament quantitatiu. La manca de continuïtat, tan temuda en alguns cercles, queda desmentida per les aportacions substantives d’autors joves com Marc Pallarés o Francesc Bononad. Si a això afegim que el circuit infantil i juvenil resta ben alimentat amb la digníssima producció d’autors que fan bàsicament literatura de gènere (tan injustament menystinguda) com Pasqual Alapont, Enric Lluch, Josep Millo, Pep Castellano, Francesc Gisbert i un llarguíssim etcètera, arribarem a la conclusió que, quantitativament, la importància de la producció és innegable.
Evidentment que les qüestions estètiques (i la literatura n’és una) no es poden valorar a pes. Però també convindrem que la nòmina d’autors esmentats (i d’altres que hem passat per alt) han bastit un corpus general de qualitat mitjana més que acceptable. És més, crec que es pot dir sense embuts que la qualitat de la literatura valenciana és sorprenentment alta atenent els condicionaments sociolingüístics en què ens movem.
Amb el que hem dit, potser, les disquisicions al voltant de la producció quedarien tancades. Ara bé: quina transcendència té aquesta obra en la societat valenciana, i, si ho voleu, en el conjunt la societat catalanoparlant? Entrem, doncs, en l’apartat de la recepció que la narrativa nostrada té entre el que hauria de ser el seu mercat natural. I això són figues d’un altre paner.
Molt se n’ha parlat, de la invisibilitat dels autors valencians, i de la seua condició de doblement perifèrics. Vulguem o no, conreem literatura en una llengua minoritzada, i, alhora, som marginals dins del conjunt de catalanoparlants. Quant a la primera qüestió, la competència d’una literatura tan potent com la castellana és innegable. L’oferta és immensa i de qualitat, tant pel que fa a les obres escrites originalment en espanyol com pel que fa a traduccions. A més, tot el mercat potencial de lectors en català ho és també del mercat espanyol. I encara cal afegir que l’espanyol copa el mercat, mentre que la producció en la nostra llengua només n’ocupa una part percentualment (molt) inferior. Per tant, la competència és asimètrica i clarament favorable a la literatura espanyola, de tal manera que podem considerar que la nostra té un mercat poc menys que subsidiari. Una subsidiaritat que només es podria véncer amb voluntat política. Una voluntat política que a hores d’ara sembla quimèrica.
A més de la competència del castellà, tenim el problema de la fragmentació d’un mercat que hauria de ser global. Catalans, valencians i balears fan la guerra pel seu compte. Per més que (algunes) editorials intenten abastar tot el territori, els problemes de distribució són evidents, i sembla que insalvables. Si tenim en compte de nou la voluntat política (factor fonamental), trobarem que és laxa, inexistent o obertament hostil, depenent del costat de les fronteres administratives on ens posem. I també ací hi ha asimetria: les produccions catalanes (del Principat, vull dir) arriben amb certa regularitat a les llibreries valencianes i de les illes, però el camí invers és molt més complicat.
El fet d’escriure, és probablement un dels més individuals (i individualistes) que hom puga trobar. El creador, a priori, no té la noció de formar part de cap grup per edat, llengua o qualsevol altre condicionant. D’ací que la màxima de Batllori que encapçala l’escrit siga tan certa. L’escriptor crea sense tindre la sensació que la seua producció forme part d’un conjunt. Les etiquetes arriben després, però no són del tot banals. El fet de pertànyer al grup marcat amb l’epígraf literatura valenciana (entenent per literatura valenciana la que es fa en català al País Valencià, que fins i tot això s’ha de matisar) comporta estar immers en el context que hem intentat definir suara. I, què fem davant d’això? A grans trets, hi ha tres reaccions diverses. La primera és la resignació. A alguns els és suficient publicar per veure recompensat l’esforç esmerçat i saciar (en major o menor grau) la seua vanitat. La segona opció condueix a una bel·ligerància furibunda (i crec que funesta), contra tot i contra tots, m’atreviria a dir que amb un cert regust masoquista, que impedeix aprofitar les mínimes escletxes que deixen uns poders polítics intrínsecament hostils. Qui segueix aquest camí, en el fons desitja que tot vaja malament (com més malament milllor) per poder continuant queixant-se, carregat de raó. Per últim (i no cal dir que és l’opció que defense), podem adoptar una actitud híbrida: continuar produint, sense renunciar a la reivindicació d’un status millor (i més just).
La gent està cansada dels planys, i potser allò millor siga anar per feina. Cal oferir una producció de qualitat. Jugar a la defensiva pot donar rèdits a curt termini, però està demostrat que, a la llarga, la millor manera de guanyar és jugant bé. I per al bon joc han de contribuir totes les línies: autors, editors, agents, llibreters... i els poders polítics (si podem canviar el rumb).
Article publicat originalment a la revista Saó del mes de maig
Entrades
