AL DAU E ALS BUÒUS. .CONTE EN OCCITÀ

D'esquerra a dreta Ferran Rella assegut), Àlex Susanna, Pep Coll, Esperança Camps, Serge Javaloyes, jo mateix (aponat), Xavi Gutierrez i Terèsa Pambrun

Si us heu passat pel blog d'Esperança Camps i heu llegit la seua entrada i el meu comentari, ja sabreu de què va la cosa. Podeu consultar-hi els detalls i llegir l'inici del seu conte. Porta per títol Verd. L'he llegit perquè l'autora ha tingut l'amabilitat mostrar-me'l. No decebrà els seguidors d'Esperança: té tots els ingredients de la seua literatura. I tampoc decebrà els nous lectors. I no dic res més perquè no m'agrada desbudellar els relats i aquests encara no estan ni publicats.

En definitiva, que tota l'explicació de la falla me la puc estalviar. Consulteu el blog d'Esperança o l'entrada que vaig fer fa un any en què parle de la Trobada d'Escriptors al Pirineu. Així que us passe l'inici del meu conte traduït a l'occità. En català porta per títol Al dau i als bous. Ja us en faré cinc cèntims més quan es publique el recull.

Bernat Espí aganta lo telefòn. Una femna comença a parlar en francés. Al mitan d’una allocucion caotica sonque ne discrimina son nom, prononciat d’un biais plan defectuós. Lo demai li es inintelligible. Pensa que deu èsser una error, o qualque estrategia novèla de marqueting. Decidís de penjar. Al cap de pas gaire l’aparelh sona tornarmai. Ara i fa atencion, sus l’ecran numeric. 0059... Un numèro estranh. Apièja sul boton de las telefonadas recebudas e verifica qu’es lo meteis qu’abans. Malgrat aquò, decidís de respondre. Una votz diferenta, feminina tanben, saluda amb un bonjour, mas aprèp càmbia a un espanhòl pro corrècte.  Explica que telefona dempuèi l’asil d’Auloron. Lo resident Bernat Espí –un autre Bernat Espí, cal suposar-, es mòrt. Dins lo testament a laissat coma volontat que cerquen sos parents a Alginet, una vila a ras de Valéncia. En entamenar las recercas, una gestion telematica simpleta los a assabentat que dins lo vilatge mençonat i a qualqu’un qu’a los meteisses nom e nom d’ostal que lo defuntat, e an decidit de començar per el. Fin finala, telefonan per saber se Bernat Espí, lo viu, lo d’Alginet, sap quicòm de Bernat Espí, lo mòrt, aquel d’Auloron. Lo viu respond que òc, brèu e indecís a la debuta. Puèi apond que deu èsser un oncle sieu, que n’a ausit parlar tota la vida, encara que jamai l’aguèsse pas conegut. Fa mai de seissanta ans que son paire ne perdèt la pista, pr’aquò deu èsser aquel quenque laguiat que per onorar sa memòria ne recebèt lo nom fa ara quaranta-dos ans.