dijous, 10 de juny de 2010

LUDOPATIA

Avui he llegit a EL PAÍS una entrevista molt interessant amb Francisco Varallo, l'últim jugador viu entre els que disputaren el primer mundial de futbol el 1930 a l'Uruguai. Conta una anècdota curiosa, i és que un company de la selecció argentina hagué d'abandonar la concentració i perdre un partit perquè tenia un examen a la facultat. Això avui dia és impensable. Tan impensable com el que li passà a un jugador del meu poble, per la dècada dels 40. Jugava en un equip de tercera divisió i el president del club li havia de pagar un jornal a un home que el substituira segant arròs si volia que son pare el deixara anar.

Recorde un llibre que vaig llegir fa moltíssims anys, durant la meua època més bel·ligerant. Es tracta de El dret a la peresa, de Paul Lafargue. El que el revolucionari reivindicava al segle dinou, avui ho hem superat amb escreix. Amb tant d'escreix que hem arribat a tindre obligacions (més que no drets) tan espúries com veure un partit de futbol. Que es pare el món, quan hi ha un partit de futbol d'aquells que se'n diuen dels segle (i cada any n'hi ha quatre o cinc). Açò ve al cas perquè el proper dimecres a les 4 de la vesprada juga la selecció de futbol el seu primer partit del mundial. Coincideix amb avaluacions al centre, i he sentit algun professor queixar-se perquè se'l perdrà. Res a dir, i res greu: al final tots seran a l'avaluació, complint el seu deure. Els funcionaris no tenim massa bona fama, però jo que ho visc de dins us poc assegurar que no faltarà ningú. Però és que uns quants alumnes ja m'han dit que no vindran... al matí! Que juga la selecció i aquell dia és festa! Festa? Des de quan? Exacatament des que s'ha potenciat la ludicitat per damunt del deure. I s'ha potenciat justament des del poder. Això sí, només quan convé. I la Roja convé. Tots disculpats. Imbecilització, en dic jo d'això.

4 comentaris:

Vicent Usó ha dit...

Impecable. I t'ho diu algú a qui agrada el futbol. I, precisament per això, n'està ben fart, d'algunes coses.

ginjol ha dit...

A mi també m'agrada el futbol, Vicent. Però, com tu, també n'estic fart, d'algunes actituds intolerables.

esperança ha dit...

aquí una altra futbolera, però això de "la roja" (llegir amb jota castellana) em comença a posar nervioseta....
esperança

Jesús Párraga ha dit...

A mi no m'agrada el futbol.
Ni qualsevol alte esport que es jugue amb els peus... ni qualsevol esport.
Allò que no entenc massa bé és això del "poder" perquè que jo sàpia tota la murga amb la "roja" (llegir la "jota" com vos done la gana) és un invent de la "cuatro", de "cruzcampo" i unes quantes marques comercials. Poder econòmico-consumista? Po fale (que diria Forges) Ara, la insinuació (que em sembla evident) d'una espècie d'agiprop nacional-espanyolista... vinga home. Que Espanya no és Sudàfrica ni Zapatero és Mandela. A qui li convé la "roja"? A ZP, que és el ministre plenipotenciari d'afers esportius? Po fale, po güeno, po m'alegro. Ja s'sapanyareu els que vos agrada el futbol...