VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

Quan explique dialectologia als meus alumnes, sovint tinc problemes per fer-los entendre que la variació lingüística és un fenomen que afecta totes les llengues. Sobretot quan intente explicar-los que també el castellà té geolectes, sociolectes i varietats funcionals. Creuen que això no és així i, sovint, empenyuts per l'adoctrinament subliminar a què estan sotmesos cada dia, pensen que el que passa és que el profe és un catalanista perillós capaç d'inventar-se qualsevol cosa per tal de justificar la fal·làcia que el valencià és una varietat geogràfica del català. Per sort, regirant per la xarxa, he trobat aquest impagable document sonor . Crec que m'aprofitarà per fer-los entendre que, fins i tot varietats incomprensibles per ells, són també castellà.

PD: a sota del link d'àudio teniu una transcripció de la locució, sense la qual no crec que entengueu gran cosa.

SALAMBÓ

Avui de bon matí òbric el correu electrònic. Com sempre, els mails de Josep Lozano han arribat puntuals. Un d'ells diu que Manuel Baixauli ha guanyat el premi Salambó. Me n'alegre molt. Decidesc fer una entrada amb la notícia, però com sempre ho he de deixar per a la nit. Quan em pose a la feina, visitant els blocs de rutina, trobe que algú (el de sempre) se m'ha avançat. No passa res. No em puc emprenyar per dos motius: el primer, perquè hi estic acostumat; el segon, perquè és l'editor del meu pròxim llibre (i de l'anterior). Deu ser només que tenim gustos semblants i horaris diferents. Ell es posa abans davant de l'ordinador. L'enllace i així ens complementem.

Ja he parlat moltes vegades de L'home manuscrit en el bloc. Podeu llegir la resta d'entrades punxant l'etiqueta amb el títol de la novel·la. Des de l'última he resseguit les notícies sobre el llibre a la web, tot i que no n'haja fet comentaris. M'he trobat, per exemple, que a la secció Avui critico jo del suplement de cultura de l'Avui, fa unes setmanes va ser seleccionada l'obra de Baixauli. La cosa consisteix en què s'hi proposa un llibre i els lectors fan els comentaris que volen. Tots positius. El Salambó no dóna diners i es concedeix a un llibre ja publicat, per la qual cosa és un premi prestigiós: no hi poden haver susceptibilitats al voltant d'interessos econòmics o editorials. A més, com que l'autor ho ha reconegut públicament, puc dir també que, al mateix temps que el Premi Mallorca, n'havia guanyat un altre en què el sistema de votació consistia a què cent lectors premiaven l'obra que consideraven millor. En ser-li atorgat el Mallorca va haver de renunciar-hi. Però tot en peça demostra la meua teoria: no és una novel·la difícil, com alguns deien en els comentaris al meus apunts. Em puc equivocar. Fins i tot un jurat de tres o de cinc es pot equivocar. Però que m'equivoque jo, un prestigiosíssim jurat de cinc membres (el del Premi Mallorca), un jurats de cent lectors, un altre jurat de set membres (els del Salambó) i tots els crítics diletants de l'Avui, em sembla més difícil.

Siga com siga, la meua enhorabona a Baixauli.

ADÉU, MESTRE

Fins aquell dia havia viscut volent creure

que jo era l'autor de la meva vida

Josep Palau i Fabre.

Aquell dia ha estat avui. Adéu, mestre.

JEROGLÍFIC

Pregunta: ¿Què barbaridad ha dicho hoy María?

Solució: María no rajó hoy

CAMAL BOU

Llegint aquesta notícia a Vilaweb, he trobat aquest vídeo de promoció del programa (sic) de Camal Bou Parlem clar. I tan clar com parlen! Tot i conéixer (patir) com se les gasta TVV, tot i conéixer el tarannà fascistoide i pessebrer de la Manuela Ríos, no m'ho podia acabar de creure, i he repassat les imatges un parell de vegades per veure si era una imitadora qui posava l'audio sobre una imatge de la periodista (sic). D'autèntica vergonya. No crec massa en totes aquestes galindaines de recollides de signatures. Em sembla paper mullat. Però he corregut a signar el manifest contra la manipulació informativa (més aviat propaganda barata del PP) que encapçala Francesc de Paula i Burguera. Us convide a què feu el mateix, encara que només siga per fer-se notar. De segur que no ho aconseguim tant com ells. Quina gentola!
Si en voleu més, podeu veure també aquest vídeo d'INFO TV.

RETROBADES

Dissabte 16, com cada any pel febrer, m'he retrobat amb els meus (i les meues) col·legues escriptors de la Ribera. Aquest any ha estat a Llombai, sota l'hospitalitat de Vicent Climent, qui, juntament amb Josep Lozano, s'ha encarregat d'organitzar el sarau. Com sempre m'he alegrat de veure cares conegudes (alguns, tot i ser del meu poble, els veig d'any en any, com Vicent Simbor) i també cares noves, especialment la de Tobies Grimaltos, amb qui he mantingut contacte per mig d'aquest bloc i del seu propi però a qui no coneixia en persona. Com que els amics Millo i Lluch ja han fet cròniques i contracròniques a Tirant a fotre i també JC ha esmentat l'acte al Tirant al cap, us hi remet, però això sí, aprofintant que he estat l'últim de la llista a posar-me a escriure, canvie la foto que ells insereixen per una altra a la porta de l'església de Llombai que molt amablement ens ha fet arribar la fotografa local per mig de Josep Lozano.

L'altra trobada va ser un dia abans, divendres. Vaig reveure gran part dels opositors que vaig preparar les dues convocatòries anteriors, per fer-los una repassadeta (en sentit estrictament didàctic). Malauradament, només vingueren els que no han obtingut plaça. Els que la van traure prometen visitar-me sempre que poden, però la veritat és que les visites són més aviat escadusseres. Per desgràcia, d'aquest grup no tinc foto, però us puc ben assegurar que estèticament supera, amb molt, el d'escriptors, bàsicament perquè la immensa majoria són dones i joves. Encara com enguany han debutat les escriptores, a la trobada, perquè si no el resultat global hauria estat molt més lamentable. I que conste que incloc al desgavell la meua aportació gens marginal.

FALLES FOLLES FETES FOC

Amb una obra que tenia el mateix títol que aquest post, Amadeu Fabregat guanyà el primer Premi Andròmina l'any 1973. Sembla que aleshores encara no desbarrava com ho va fer després, en ser nomenat director de Televisió Valenciana i esdevenir, a més d'un dèspota, un inquisidor lingüístic que va fer fora de la casa, de manera totalment arbitrària, uns quants companys de facultat. La llavor que va deixar a Canal9 serví, quan els socialistes foren derrotats a les urnes, per bastir la vergonyosa televisió autonòmica que el PP ha convertit en el seu bunker mediàtic. Ens acostem al mes de març i supose que la televisió (per dir-li d'alguna manera) autonòmica repetirà fins a la nàusea la programació aberrant a què ens té acostumats, però amanida a més amb mascletades, ofrenes, himnos regionales i tota la faramalla. Per sort a casa tenim el televisor trencat des de fa tres mesos, i encara no hem avisat el tècnic. Ho deixarem per després de Pasqua, i així ens estalviem també les processons. La veritat és que encara que l'aparell funcione triem altres cadenes. Tampoc no és per tirar coets, però... I precisament d'això volia parlar: de coets.

Fa més o menys un any llegia amb deler un magnífic article (com tots; com tot el que escriu) de Manel Rodríguez Castelló en la seua columna setmanal al Levante. L'he buscat a la blogosfera per enllaçar-lo, però m'ha estat impossible trobar-lo. Fent-ne una sinòpsi, la cosa venia a dir que el pobre Manel té per costum emigrar de València cada setmana de falles per no haver de suportar el martiri. L'entenc perfectament: jo també ho faig sempre que puc, tot i que visc en un poble i el martiri resta així mínimament apaivagat. El cas és que el segon dia de sant Josep tornava a casa, creent-se ja lliure de la barbàrie fallera, i en carrejar les coses des del cotxe cap a casa una parella de jovenets (xic i xica) li llençaren un masclet (o un tronador, o un coet, no ho recorde) molt a prop. Quan els va bonegar pel fet, la xicota va dir al company: vámonos Jose, que éste ni es valenciano ni es nada. La cosa, més o menys, va anar així, si no em falla molt la memòria. Confesse que estic tot un any pegant-li voltes a la tòtina, perquè la frase, en el context en què es produí, dóna per fer una tesi doctoral ben saberuda.

El cas és que, des de fa algun temps ja, ha començat al meu poble l'activitat fallera (si és que para mai, que no ho tinc clar del tot). Fa vuit o deu dies, dijous i bon dia, a les quatre i mitja de la vesprada, una banda de música va despertar el meu fill. Bé. Cap problema (només tornar-lo a adormir, que no és tan fàcil). No pots protestar per fer soroll a aquella hora. Però és que un parell de dies després, a les dotze i mitja de la nit el va tornar a despertar una traca. Igual estic equivocat, però tirar una traca a les dotze i mitja de la nit em sembla una subnormalitat. I més tenint en compte que encara no estem en falles, setmana en què les hordes comissionades tenen patent de cors. Però el que més m'ha fet pensar, realment, és una altra frase que crec que em rodarà per la tòtina un altre any sencer, com la que escoltà Manel. Contava el succeït a la botiga de mon pare, i una senyora em va dir: "però si el roïdo era de traca, el xiquet es despertaria content, si és bon valencià".

El ben cert és que el xiquet, que té trezte mesos, es despertà plorant. Però el que m'interessa ara és la frase, que també dóna per a una tesi (potser sobre l'esquizofrènia). No crec que la faça jo, la tesi. Més aviat intentaré aconseguir la nacionalitat albanokosovar per al meu fill, només perquè ni se li ocorra de ser un bon valencià. Encara que el que realment m'agradaria és cremar les falles. Abans d'hora, és clar.

PD: Com sospitava, l'article de Manel Rodríguez-Castelló no està en suport informàtic. Però gràcies a la (immensa) generositat de Begonya Mezquita, us el puc transcriure ací. Allà va, doncs.

ELOGI DE LA PÓLVORA
–Manel Rodríguez-Castelló–

L'excés d'adrenalina demagògica que sol afectar els nostres governants arriba a índexs alarmants quan a la fam fallera se sumen les ganes de menjar electorals, que és el que ha passat enguany. Però la demagògia és com la traca, una volta encesa a veure quin espavilat l'apaga. La insensata crida de l'alcaldessa a usar pólvora a discreció podria haver-se convertit en una tràgica metàfora si el conductor de la furgoneta que va esclatar al carrer Azcárraga no hagués estat afortunadament tan ràpid de reflexos. Les falles han esdevingut ja sinònim de barbàrie amb el permís de l'autoritat, que amb el vell recurs del pa i el circ sap entrenir una població tan estruendosa com indiferent, qualitats que s'alimenten recíprocament. Passa sovint que els petards rebenten en la mà, que la despesa pública per actes de vandalisme s'eleva a nivells estratosfèrics, que grups de ciutadans es rebel·len contra la tortura disfressada de festa i que fins els amos del negociat de la Junta Central Fallera ja temen la mort del malalt per sobredosi i recomanen moderació. A veure qui serà el valent que posarà el cascavell de la pedagogia a aquest gat salvatge que porta molts decennis dominant l'escena valenciana amb les seues urpes franquistes pintades de blau, qui democratitzarà aquesta algaravia coenta, qui deixarà la festa en pau.
Vaig tornar precipitadament de la fugida fallera per un oblit que no podia permetre'm quan faltaven dos dies, amb les seues fatídiques nits, per al final –relatiu, ja saps que il·luminacions barroques, banderoles de plàstic i mastodòntiques tendes de campanya que ocupen tants carrers et perseguiran encara un temps, tossudes com una mala ressaca. Mentre baixava les maletes del cotxe dos joves avorrits de tanta diversió em van elegir com a diana de les seues pràctiques de tir. No devien haver fet la mili perquè el primer coet només em va fregar l'orella. En recriminar-los-ho jo, van continuar tirant al blanc amb més ardor, de manera que vaig fugir per cames, i sense maletes. Per apaivagar la fúria dels dos homicides, la xica que els acompanyava va esgrimir l'argument definitiu: “Déjalo, Jose, que éste ni es valenciano ni es nada”. Més clar, aigua. O pólvora.

VERGONYA D'ALTRI

Confesse que no sóc massa chauvisnista. M'agrada el meu poble, per la senzilla raó que és el meu. Si fóra d'un altre poble, m'agradaria pel mateix motiu. Però la veritat és que em desperta la curiositat el fet de veure notícies en premsa que hi fan referència. Avui n'he trobat a molts periòdics (Levante, El País, El Mundo, Información) i a la premsa digital (Panorama actual, Vilaweb), i també n'he escoltat a la ràdio. Potser algú pense que es tracta d'algun homenatge a velles glòries locals de l'esport, com el pilotari Juliet o els jugadors de futbol de primera divisió Alfredo Greus, Edmundo Juan o Regino Bosch. Algú pot anar encara més enrere i pensar en alguna cosa relacionada amb el músic Pascual Pérez Choví, o amb Vicent Greus, magistrat i lletraferit. Algú altre pot haver pensat que la notícia és més actual, i que es deu tractar d'alguna cosa relacionada amb la nominació als Goya de la maquilladora Anna Lozano, o, també relacionat amb el cinema, té a veure més aviat amb el perruquer Vicent Gaya, o amb el decorador Ferran Sánchez. O la cosa va de ciència i parla d'algun nou estudi o publicació del físic Baltasar Beferull, o amb quelcom relacionat amb l'astronàutica en què de segur que David Iranzo ha ficat la cullerada. Potser el tuacte vaja pel vessant artístic, i es tracte d'una nova publicació de Josep Lozano, o de Vicent Simbor, o d'Alan Greus, o de Xavier Vidal, o de Merxe Guillén (o meua, fins i tot, si se'm permet la pedanteria de parlar de mi mateix). O d'una notícia d'arts plàstiques relacionada amb José Espert, o amb Manolo Blanco, o amb Llúcia Bosch, o amb Benito Botella. Qui sap si no es deu tractar d'algun escriptor o pintor que no han nascut al poble, però hi viu, com ara Ferran Cremades o Joan Verdú. Que Ismael Latorre no haurà preparat una nova exposició amb fotos del seu monumental arxiu fotogràfic? Que no deu ser una notícia musical relacionada amb Remigi Palmero? Si la cosa va música, també tenim un grapat d'instrumentiste i professors de conservatori escampats pel món, com l'oboè Àngel Ruiz, el saxofonista José Carlos Luján o la flautista Rosa Maria Espert... Com que s'està jugant la Copa de Bàsquet, potser parlen de Félix Herranz, campió del món junior al Mundial de Portugal (crec que el guardó més important que ha obtingut mai un alginetí), o de Carles Bivià, jugador d'elit. Igual va i parlen del Guillen Alginet, l'equip de bàsquet que juga en la lliga EBA i que després de quatre victòries consecutives s'adreça directe a la salvació (de segur que l'aconsegueix!), o de la UD Alginet, que està fent un paper digne en el seu retorns a Preferent (però hem de tornar a guanyar ja, si no volem parit al final!).

Rotundament no. La notícia va per un altre costat: La Genialitat (sic) Valenciana dóna deu dies per tancar els repetidors de TV3 d'Alginet, la serra Perenxisa, i la Llosa de Ranes. La veritat és que no sé si sentir vergonya d'altri o enviar-ho tot a fer la mà. Millor una barreja: enviar a fer la mà els que em fan sentir vergonya d'altri.

PD: Després de rellegir l'apunt, crec que sí que sóc una mica chauvisnista. I de segur que m'he deixat algun il·lustre païsà (més de tretze mil, perquè per a mi tots els alginetins ho són). Si algú s'anima a apuntar-ne els noms, promet d'ampliar la llista.

LA CUINA DE L'ESCRIPTURA

A tombs amb l'article sobre com escriure un best-seller que publicava Las Provincias, acabí fent un apunt sobre l'edició (deficient) d'alguns llibres. Emili Morant aprofità l'avinentesa per fer un comentari, i després va llançar unes quantes preguntes (no sé si retòriques) sobre el procés d'edició. Algunes de les preguntes entren directament a la cuina de l'escriptura (i que em perdone el Dani Cassany per plagiar-li l'expressió), i d'altres s'escolen de manera temerària en una cassola bullint. Siga com siga, la meua manca total de corporativisme gremial i el meu eclecticisme, m'empenten a contestar aquelles qüestions per les quals l'Emili té curiositat. És per això que el convide a entrar a la meua cuina (només a la meua) i a tastar totes les cassoles que veja al foc.

Per obrir boca, avançaré que una de les preguntes que solen fer-me quan parle d'alguna obra pròpia en qualsevol lloc (especialment en instituts) és: quin és el procés que s'ha de seguir per escriure una novel·la? Sempre conteste el mateix: no ho sé. Puc explicar quin és el procés que seguisc jo per escriure una novel·la, o, millor encara, quin és el procés que he seguit fins ara, perquè potser en la pròxima canvie la metodologia. Només insistisc en una cosa: quan l'euforia del punt i final et porta a pensar que allò està acabat, és imprescindible començar a acabar-ho de veritat, amb cents i mils de lectures i relectures. En cada relectura (i la consegüent reescriptura) l'obra guanya qualitat. En aquest sentit sóc radical fins a l'exageració: no puc parar de revisar fins que la lliure en l'ultim minut de l'últim dia que l'editor m'ha posat com a termini inajornable.

I entrem ja en les preguntes d'Emili. La primera: la tasca del corrector és suggerir l'eliminació d'algun capítol d'una novel·la, i retocs semblants? Bàsicament hi ha dos tipus de correccions: l'ortogràfica i la d'estil. L'ortogràfica es limita a ajustar el text a la normativa. Si el que es demana però és una correcció d'estil, la persona encarregada de fer-la té més llibertat (més obligació, en diríem) per manipular el text. En aquest segon tipus de correcció, hi ha una gradació. A grans trets, diríem que l'especialista pot intervenir més o menys. En alguns casos es limita a anotar suggeriments pel que fa a l'excessiva repetició de mots i sintagmes, anacronismes i altres errors que puga detectar. En un altre graó està el corrector que refà. Per escriure una novel·la calen bàsicament dues coses: una història i saber contar-la. Dit en altres paraules: una bona fabulació i ofici com a escriptor. I es pot donar el cas que trobem una bona història (una gallina que té ou, en la gerga), però escrita sense ofici (mal escrita, per entendre'ns). De vegades als autors d'aquesta mena de textos se'ls proposa que algú amb més ofici la revise, amb bastant llibertat (amb total llibertat, de vegades) per canviar tot allò que considere convenient. Si l'autor hi accepta, normalment ho fa ja conscient que haurà d'assumir allò que se li presente com a resultat final. I d'ací passem a l'últim graó: algú que vol veure el seu nom a la portada d'un llibre i, com que no té ni idea de com escriure'l, contracta algú que ho faça per ell (un negre, és el nom que rep). De vegades l'empresa editorial fitxa un nom conegut que li assegura un cert volum de vendes, però l'obra realment la fa un professional de l'escriptura. Hi ha casos que han trascendit públicament, però molts menys dels que realment se'n donen. Com a anècdota, afegiré que als anys 90 un famosíssim futbolista semianalfabet tenia una col·laboració setmanal en un diari esportiu. Quan un periodista de la competència, coneixedor de l'assumpte, li va fer un parell de preguntes impertinents al respecte, el jugador va respondre sense cap mena de complexe que no li preguntaren res del que escrivia perquè les dues primeres setmana havia intentat llegir-ho i no entenia absolutament res.

Segona pregunta de l'Emili: els membres del jurat, quan concedeixen un premi, fan suggerències perquè el resultat final millore? Ací la resposta és clara: sí. No sempre, però solen fer-ho. I és lícit. El que passa és que poden trobar diverses reaccions. Hi ha l'autor que no vol ni sentir-ne parlar: el que hi ha escrit és immutable. D'altres escolten les suggerències, les valoren i actuen (o no) en conseqüencia. Jo em situaria en el segon grup. Abans fins i tot que arribe l'hora de presentar-los a premis o a editorials, acostume a ensenyar els meus escrits. Tinc dos lectors gairebé llogats (sense sou, per desgràcia seua), que lligen els originals quan el procés de creació està avançat, però no acabat. Els demane que em diguen si la gallina té ou. A més d'aquests màrtirs, solc ensenyar el text ja pràcticament acabat a alguna altra persona de confiança. En aquesta segona lectura, cada vegada trie algú diferent. El cas que faig de les crítiques és divers. Pot passar que els comentaris facen referència a qüestions que em generen dubtes i no les considere resoltes. En aquest cas, solc buscar una solució diferent. Altres vegades però, els hipotètics defectes s'adrecen a qüestions que tinc fixades des de la gènesi de l'obra, i en aquest cas no solc atendre raons. Com a exemple, una qüestió que em genera molts dubtes: els títols. De les dues obres que he publicat, ni la novel·la (La màquina ronca) ni el recull de contes (Femení singular) portaven originàriament aquests noms. Ningú no m'ha apuntat com s'havien de dir, i els motius finals són de la meua collita (realment en el cas de La màquina ronca de la collita de ma tia Doloretes, involuntàriament, però això seria molt llarg de contar). Simplement se'm va dir que els títols originals (Un home de profit i 26 contes, concretament) eren del tot impossibles. En el segon cas hi estava més d'acord que en el primer, però en ambdós vaig decidir de canviar el plantejament incial. Per sort, diuen que a la tercera va la vençuda, i la pròxima novel·la que publicaré (Plagis) ha tingut aquest motiu des del principi. Llàstima que a la immensa majoria de mitjans de comunicació la vulguen convertir (l'hagen convertit, de fet) en Platgis. Però per ací no passaré.

En definitiva, i per resumir, les suggerències existeixen, per part dels editors, dels jurats, i dels lectors que hom vulga buscar, independents d'empreses i institucions. El cas que puga fer cadascú del que li recomanen és variable. Jo, ja ho he avançat, accepte suggerències: quatre ulls veuen més que dos. Només hi pose un límit: el producte final ha de ser fruit exclusiu de les meues mans i de la meua imaginació.

COL·LABORACIÓ EN EL 42è JOC LITERARI EN HOMENATGE A MERCÈ RODOREDA

A petició del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/), és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.
Aninmeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.

Aquest és el fragment que em correspon:

56. L’armari és de fusta massissa de pi, amb motllures arrodonides, que el fan acollidor i càlid; però ningú voldria passar-s’hi anys sencers sense sortir-ne, i menys encara si ets un vestit de nit, escotat i blau turquesa.

FER LLIBRES COM QUI FA BOTIFARRES

Ahir diumenge vaig rebre un correu d'un amic que m'enviava l'enllaç a un article de Las provincias que portava per títol Las claves del secreto para el éxito literario. Pensí fer un comentari (irònic) amb aquesta informació, però ho vaig haver de deixar per més endavant, perquè entre pitos, flautes, pilotes i marxadors, se'm complicà la cosa. Avui em decidesc a fer-ho, però abans faig una passejada pels blocs de costum i... algú se m'ha avançat. Aquest algú és Tirant al cap, que ha rebut el mateix enllaç... de forma anònima! Ui, ui, ui! Crec que deu ser el mateix individu (altament perillós, per altra banda), però per mantenir la intriga no diré de qui es tracta. Si algú ho vol saber, per línia interna, que faça una oferta econòmica i m'ho repensaré.


El cas és que ja no puc parlar de l'article en si. En realitat es tracta d'una brometa simpàtica, però d'una brometa que molts s'agafen al peu de la lletra per tal de bastir obres clòniques, de vegades escrites amb ofici, fins i tot, però amb un interés literari nul. Però tot això em serveix de peu per parlar d'una altra cosa que he apuntat últimament, sense desenvolupar-ho massa: les deficiències d'edició.


Normalment, entre l'arribada d'un original acabat a l'editorial i la seua publicació transcorre un temps bastant llarg, en què es fa tot el procés d'edició. Entre altres operacions, es fan les correccions. Depenent d'editorials, se'n fan més o menys, però el nombre mínim recomanable és (hauria de ser) dos. Pel que fa a les meues obres, sempre he insistit molt que se'n feren correccions, com més millor, i per persones com més qualificades millor. Algun editor m'ha mirat estranyat i m'ha dit: Però si tu ets filòleg! Però si tu m'has corregit novel·les d'altri! Creus que paga la pena de fer una correcció? Evidentment que sí. No és que pague la pena, és que és estrictament imprescindible. Quan algú llig un text propi, a partir de la segona vegada, sense voler, fa una lectura molt superficial, perquè té el text al cap i només ressegueix les línies. Segons els últims estudis, en aquesta mena de lectures arribem a fixar-nos més o menys en el 30% de caràcters impresos. Per tant, la col·laboració d'uns ulls nous que miren el text per primera vegada és imprescindible. I si en són quatre (o sis, o vuit), d'ulls nous, molt millor.


A més de les correccions, en el procés d'edició hi ha altres feines. No us les enumere, perquè tampoc hi sóc un entés. El cas és que hi ha altres feines... que de vegades ningú no fa. I el resultat se'n ressent, també.


Durant el Nadal vaig llegir una obra premiada molt poc abans. Em va sorprendre trobar-la en temps rècord a les llibreries. D'entrada vaig pensar que el premi estava donat molt de temps abans de fer-se públic el veredicte (digueu-me mal pensat). Però després de llegir la novel·la vaig pensar que no era aquest el motiu de tanta rapidesa (o que no n'era aquest necessàriament el motiu), perquè allò és podia confegir amb la mateixa celeritat que a la fotocopiadora de la cantonada t'enquadernen uns apunts amb un cuquet. I em semblen lícits, aquests sprints, sempre que el producte final siga correcte.


Us n'he parlat, en missatges anteriors, sense dir el nom de l'obra, perquè a més, aquesta, en sentit estritament estètic, em sembla paupèrrima. Però és que m'ha tornat a passar, amb una altra obra, editada, ni més ni menys que per Proa. Es tracta de La noia del ball, de Jordi Coca, premi Carlemany 2007. I dic el nom de l'obra i de l'autor perquè la novel·la m'ha semblat notable, i l'he llegida de grat. Però l'edició és dolenta. No arriba al punt de l'altra (una estafa), però l'edició és ben dolenta. Farcida d'errors ortogràfics; dubtosament maquetada; en alguns passatges els signes de puntuació semblen haver estat deixats caure des d'una alçada d'un metre i allà on han caigut s'han quedat... El pitjor és que qualsevol lector li donarà la culpa al Coca. I no en té gens (o com a mínim en té ben poca).


En definitiva (i ara parle estrictament com a lector): podem esperar un mes (o un parell, fins i tot) a llegir l'últim premi X. Potser l'agafarem amb més gana. Si volen aprofitar el mercat nadalenc, emeten el veredicte a principis de setembre (i la cosa anirà ja ben ajustada). Però si continuem comprant productes a preu d'obra acabada quan en realitat se'ns venen unes primeres galerades, ens ho repensarem a l'hora de triar llibres de segons quines editorials.

MERCÈ, NAJAT I SAÏDA.

Bé, estem a u de febrer i per tant ha arribat l'hora de tancar la votació. Justament ahir, com cada dijous, llegia amb deler l'article que cada quinze dies fa Jaume Cabré al suplement de Cultura de l'Avui. El mestre dedicava l'escrit a glossar per què creu que això de dir el millor a qualsevol cosa (quadre, llibre, pel·licula) o a qualsevol persona (músic, cuiner o arquitecte) és del tot inadmissible. I jo fent una enquesta sobre la millor novel·la contemporània en català! Glups. Així és que modificaré lleugerament el plantejament, i tot seguit afegiré l'enumeració de "novel·les que més han agradat als distints lectors que han tingut l'amabilitat de dir la seua en aquest bloc".Queda una mica amanerat (bastant amanerat, certament), però l'ascendent que té el Jaume m'hi obliga.

Com tot feia semblar, la més votada ha estat finalment La plaça del diamant, amb cinc vots. En segon lloc, amb tres vots, Crim de germania. A continuació, El quadern gris, amb dos. També han rebut un vot Camí de sirga, Les veus del Pamano, Bearn, Mecanoscrit del segon origen i Solitud. Bona collita, sens dubte.

Aprofitant que parlem de literatura, us diré que estic (gratament) sorprés que la guanyadora del Premi Ramon Llull, el més ben dotat (econòmicament) en llengua catalana, haja estat Najat El Hachmi, una escriptora barcelonesa i semidesconeguda d'orígen marroquí. La seua obra, L'últim patriarca, ha merescut el beneplàcit del jurat. Anteriorment només havia publicat Jo també sóc catalana, de caràcter autobiogràfic. La meua més fervent i sincera enhorabona (per seguir dient les coses de manera carrinclona).

El títol del primer llibre de la Najat, tan reivindicatiu, ha fet que recordara una anècdota (fastigosa) que va aparéixer a la premsa fa uns mesos. Saïda Saddouki havia obtingut una plaça com a traductora a una caserna de la Guàrdia Civil de Mallorca. Quan s'hi va presentar, el guàrdia (capitán Bartolomé, segons consta a les cròniques) li va etzibar: "lo que me faltaba: una mora catalanista". Ves per on que no és un fenomen tan estrany, perquè resulta que ara tenim una altra mora catalana (que no catalanista) i a més amb sensibilitat i saviesa literària. Que n'apareguen moltes més, de Najats i de Saïdes. I els guàrdies cívils Bartolomés, intolerants i analfabets, que abandonen la caserna i tornen a la caverna. Però no a la Plató, que allà s'hi va a pensar.