dimecres, 13 de febrer de 2008

FALLES FOLLES FETES FOC

Amb una obra que tenia el mateix títol que aquest post, Amadeu Fabregat guanyà el primer Premi Andròmina l'any 1973. Sembla que aleshores encara no desbarrava com ho va fer després, en ser nomenat director de Televisió Valenciana i esdevenir, a més d'un dèspota, un inquisidor lingüístic que va fer fora de la casa, de manera totalment arbitrària, uns quants companys de facultat. La llavor que va deixar a Canal9 serví, quan els socialistes foren derrotats a les urnes, per bastir la vergonyosa televisió autonòmica que el PP ha convertit en el seu bunker mediàtic. Ens acostem al mes de març i supose que la televisió (per dir-li d'alguna manera) autonòmica repetirà fins a la nàusea la programació aberrant a què ens té acostumats, però amanida a més amb mascletades, ofrenes, himnos regionales i tota la faramalla. Per sort a casa tenim el televisor trencat des de fa tres mesos, i encara no hem avisat el tècnic. Ho deixarem per després de Pasqua, i així ens estalviem també les processons. La veritat és que encara que l'aparell funcione triem altres cadenes. Tampoc no és per tirar coets, però... I precisament d'això volia parlar: de coets.

Fa més o menys un any llegia amb deler un magnífic article (com tots; com tot el que escriu) de Manel Rodríguez Castelló en la seua columna setmanal al Levante. L'he buscat a la blogosfera per enllaçar-lo, però m'ha estat impossible trobar-lo. Fent-ne una sinòpsi, la cosa venia a dir que el pobre Manel té per costum emigrar de València cada setmana de falles per no haver de suportar el martiri. L'entenc perfectament: jo també ho faig sempre que puc, tot i que visc en un poble i el martiri resta així mínimament apaivagat. El cas és que el segon dia de sant Josep tornava a casa, creent-se ja lliure de la barbàrie fallera, i en carrejar les coses des del cotxe cap a casa una parella de jovenets (xic i xica) li llençaren un masclet (o un tronador, o un coet, no ho recorde) molt a prop. Quan els va bonegar pel fet, la xicota va dir al company: vámonos Jose, que éste ni es valenciano ni es nada. La cosa, més o menys, va anar així, si no em falla molt la memòria. Confesse que estic tot un any pegant-li voltes a la tòtina, perquè la frase, en el context en què es produí, dóna per fer una tesi doctoral ben saberuda.

El cas és que, des de fa algun temps ja, ha començat al meu poble l'activitat fallera (si és que para mai, que no ho tinc clar del tot). Fa vuit o deu dies, dijous i bon dia, a les quatre i mitja de la vesprada, una banda de música va despertar el meu fill. Bé. Cap problema (només tornar-lo a adormir, que no és tan fàcil). No pots protestar per fer soroll a aquella hora. Però és que un parell de dies després, a les dotze i mitja de la nit el va tornar a despertar una traca. Igual estic equivocat, però tirar una traca a les dotze i mitja de la nit em sembla una subnormalitat. I més tenint en compte que encara no estem en falles, setmana en què les hordes comissionades tenen patent de cors. Però el que més m'ha fet pensar, realment, és una altra frase que crec que em rodarà per la tòtina un altre any sencer, com la que escoltà Manel. Contava el succeït a la botiga de mon pare, i una senyora em va dir: "però si el roïdo era de traca, el xiquet es despertaria content, si és bon valencià".

El ben cert és que el xiquet, que té trezte mesos, es despertà plorant. Però el que m'interessa ara és la frase, que també dóna per a una tesi (potser sobre l'esquizofrènia). No crec que la faça jo, la tesi. Més aviat intentaré aconseguir la nacionalitat albanokosovar per al meu fill, només perquè ni se li ocorra de ser un bon valencià. Encara que el que realment m'agradaria és cremar les falles. Abans d'hora, és clar.

PD: Com sospitava, l'article de Manel Rodríguez-Castelló no està en suport informàtic. Però gràcies a la (immensa) generositat de Begonya Mezquita, us el puc transcriure ací. Allà va, doncs.

ELOGI DE LA PÓLVORA
–Manel Rodríguez-Castelló–

L'excés d'adrenalina demagògica que sol afectar els nostres governants arriba a índexs alarmants quan a la fam fallera se sumen les ganes de menjar electorals, que és el que ha passat enguany. Però la demagògia és com la traca, una volta encesa a veure quin espavilat l'apaga. La insensata crida de l'alcaldessa a usar pólvora a discreció podria haver-se convertit en una tràgica metàfora si el conductor de la furgoneta que va esclatar al carrer Azcárraga no hagués estat afortunadament tan ràpid de reflexos. Les falles han esdevingut ja sinònim de barbàrie amb el permís de l'autoritat, que amb el vell recurs del pa i el circ sap entrenir una població tan estruendosa com indiferent, qualitats que s'alimenten recíprocament. Passa sovint que els petards rebenten en la mà, que la despesa pública per actes de vandalisme s'eleva a nivells estratosfèrics, que grups de ciutadans es rebel·len contra la tortura disfressada de festa i que fins els amos del negociat de la Junta Central Fallera ja temen la mort del malalt per sobredosi i recomanen moderació. A veure qui serà el valent que posarà el cascavell de la pedagogia a aquest gat salvatge que porta molts decennis dominant l'escena valenciana amb les seues urpes franquistes pintades de blau, qui democratitzarà aquesta algaravia coenta, qui deixarà la festa en pau.
Vaig tornar precipitadament de la fugida fallera per un oblit que no podia permetre'm quan faltaven dos dies, amb les seues fatídiques nits, per al final –relatiu, ja saps que il·luminacions barroques, banderoles de plàstic i mastodòntiques tendes de campanya que ocupen tants carrers et perseguiran encara un temps, tossudes com una mala ressaca. Mentre baixava les maletes del cotxe dos joves avorrits de tanta diversió em van elegir com a diana de les seues pràctiques de tir. No devien haver fet la mili perquè el primer coet només em va fregar l'orella. En recriminar-los-ho jo, van continuar tirant al blanc amb més ardor, de manera que vaig fugir per cames, i sense maletes. Per apaivagar la fúria dels dos homicides, la xica que els acompanyava va esgrimir l'argument definitiu: “Déjalo, Jose, que éste ni es valenciano ni es nada”. Més clar, aigua. O pólvora.

5 comentaris:

VK ha dit...

Ja em veig a González Pons (quin joc dóna aquest paio!) agafant la idea de Rajoy i fent una adaptació "valenciana" del seu examen identitari per a immigrants i indígenes amb manca de patriotisme:

1. T'emosionas al escuchar el Himno Regional?
2. Què tonalidà d'asul queda mejor en un lado de la bandera?
3. Paella de carxofa, pollastre o conill?
4. Despertaes, mascletaes o castells de focs artificiales?
5. Quin és el millor espaci informatiu de la televisió en Espanña: Bon dia Comunitat Valenciana, Notícies 9 (migdia) o Notícies 9 (nit)?

Amb 5 respostes encertades, cap a dins, piset ben a prop de la Plaça de l'Ajuntament, afiliació al PP i et nomenen president d'una comissió fallera a elegir.

Amb 4 o menys, ja tardes a fer les maletes i a pegar a fugir, que ets un roig, separatista i apàtrida, i si ets un immigrant ni ho intentes que segur que vens a furtar i a col·lapsar els serveis d'urgència.

ginjol ha dit...

Sí, vki, sí. La meua opció ja has vist que és una altra: fer-me albanokosovar. O qualsevol altra cosa.

Suecanet ha dit...

Justet estava pensant en les falles quan he llegit el teu article.

Quan era menut vaig ser faller durant tres anys, ho confesse. Però m'ho vaig deixar perquè vaig comprovar que no m'emocionava l'Himne, no veia que a la nostra bandera li quedara bé el blau, i m'agradava tot tipus de paella, però també qualsevol producte culinari ben adobat. Canal 9 no existia. I si aguantí tres anys va ser perquè m'encisaven, i m'encisen, els castells de focs artificials.

Els anys que he pogut he deixat el poble en festa i he anat a buscar la pau i la tranquilitat d'esperit lluny, fora de la frontera falleroparlant.

Enguany no eixiré i no sé com ens ho farem, la família, per sobreviure la setmana fallero-santa que ja tenim quasi al damunt.

Begonya Mezquita ha dit...

immensa, immensa, gínjol, no és per a tant! per cert, tinc ací un avís de correu que duu el teu nom com a remitent. deu ser la teua narrativa!!! a la vesprada els aniré a buscar però, vaja per endavant el meu IMMENS agraïment.

Anònim ha dit...

Perdoneu però l'obra no era de l'Amadeu, sinò del desaparegut Rafa Ferrando. Si sabeu algo sobre aquest fet, ja en parlarem...