dimarts, 29 de gener del 2008

APUNT NÚMERO 50. FELICITAT QUASI COMPLETA

Els números redons sempre han atret la gent. A mi també. Aquest apunt és el número 50 del meu bloc. Pensava fer-lo ahir, però l'he hagut de deixar per a avui. Després veureu per què.
Ahir em vaig llevar, com cada matí, per anar a treballar. Em feia una mica de mal la gola, i estava un poc entumit. Però res greu. Vaig fer les dues primeres hores, i la tercera la tenia lliure. Solc aprofitar-la per fer-me un tallat al bar de l'institut, però m'adoní que m'havia deixat la cartera a casa. Merda! Això del tallat encara es podia solucionar, perquè a la cafeteria sóc client habitual i no hi hauria problema. Però és que a més no tenia tabac. Els que sou fumadors sabeu què és tot un llarg matí sense cigarrets. Consternat, sospesí la possibilitat d'amprar tres euros a algun company, però la veritat és que em feia vergonya. De segur que pensaven que era un viciós (de fet, nicotínicament, ho sóc) incapaç de controlar-se. Capbussat en aquesta neura vaig veure la meua companya Marisa que avançava pel passadís, somrient (com sempre). No hi havia dubte que venia cap a mi. En arribar a la meua alçada, allargà el braç i em diposità quatre euros en una mà que jo, sorprés, havia disposat fent cassoleta com si fóra un pidolaire. Te'ls devia de dimecres passat. No te'n recordes?. No me'n recordava. Els quatre euros em semblaren un gran tresor, i Marisa una fada. Tenia 2.75 cèntims per a tabac i vuitanta per al tallat (sí, vuitanta cèntims; al meu institut val això, tot i que algú n'haja fet burla fins a la nàusea del Rodríguez Zapatero). Encara me'n sobraven 45. Cofoi, m'encaminí al bar. Hi vaig trobar la meua companya Antònia. Colló,Urbà. Deus estar content de la columna de Voro! No en sabia res encara, però Salvador Vendrell havia dedicat la seua columna setmanal al Levante a la presentació de Femení singular a Sueca. Busquí l'article i em va semblar magnífic per se, i benevolent amb la meua obra. El podeu trobar transcrit íntegrament al bloc de L'últim toc. Podria copiar-lo, però preferesc enllaçar-lo i així faig propaganda als xicons. Ells me'n fan molta, amb les seues representacions.
Més content que un gínjol, després del pati vaig continuar les classes. Els de quart se n'anaven al teatre mitja hora abans que acabara la meua sessió, i vaig aprofitar l'impasse per anar al departament a llegir el correu. El primer mail a la llista era de Catosfera 2008. En obrir-lo vaig llegir que havia estat seleccionat per formar part de l'antologia Blogs & literatura, un recull d'apunts escrits als blocs en català, projecte inserit a les Primeres Jornades de la Catosfera celebrades a Granollers durant el cap de setmana. Pensí en la pel·lícula La vida és bella. Concretament en aquell seguit de seqüències en què diversos fets casuals permeten a Benigni bastir una situació quasi màgica, davant la sorpresa de Nicoletta Braschi.
Al migdia vaig anar a l'Alcúdia, a dinar a cals sogres, on eren la meua dona i el xiquet. En acabant, agafí el meu fill i me l'emportí a Alginet. Es va adormir al cotxe. L'en vaig abaixar, sentint el seu cosset totalment enganxat al meu, i, ja a cals meus pares, el vaig tenir dormint al braç una estona. Tindre un fill dormint al braç és, sens dubte, una de les situacions més plaents que hom puga imaginar. Al poc el vaig deixar al bressol i vaig anar cap a casa per treballar un poc. Però a mida que hi anava, les lleugeres molèsties físiques del matí s'accentuaven, de tal manera que vaig decidir descansar un poc. Em vaig quedar adormit a la butaca, com un beneit, i en despertar-me tenia el cos totalment engarrotat, el cap m'esclatava de dolor, i la gola semblava més aviat un fregall d'espart. Enganxat al seient com una pell de moniato, em trobava incapaç de tot. Vaig telefonar a ma mare perquè es fera càrrec del xiquet fins que arribara la meua dona, i comencí a covar la grip de l'única manera efectiva: al llit, colgat sota un munt de mantes.
Avui el metge m'ha fet la baixa. M'ha dit que m'oblide d'estar bé com a mínim en el que queda de setmana. I és que sembla que la felicitat completa és intangible per als mortals.

PD: A petició de visékimé, enllace l'apunt que s'inclourà a l'antologia de la Catosfera 2008.

diumenge, 27 de gener del 2008

ÚLTIMA EMPENTA


Som a 27. Dijous tancaré la votació de la millor obra de narrativa contemporània en català. Han votat quinze persones, més algunes que han fet comentaris excusant-se de no fer-ho. La majoria pel mateix motiu: no han llegit totes les obres proposades. Si us he de dir la veritat, jo tampoc. Bé, certament només hi ha una que no he llegit, i ho corregiré només puga. El cas és que sembla que La plaça del diamant ha agafat un avantatge important. Tenint en compte la quantitat de vots, n'ha aconseguit un terç, i els altres dos terços se'ls reparteixen altres obres sense que cap passe de dos tries. Justament l'últim votant, Josep, deia que s'escandalitzaria si guanyava la Rodoreda. No ho acabe d'entendre, perquè l'obra és magistral. Però certament també ho són altres del llistat.

Personalment, m'hauria agradat més que guanyara una obra més actual. Quan certs melons s'omplin la boca amb el Segle d'Or (valencià, solen afegir vehementment per explicitar el més cru secessionisme), sempre pense que m'agadaria que d'ací a un temps aquesta etiqueta fóra aplicada a la Literatura Catalana del segle XXI. Entre les proposades, El quadern gris, Bearn i La plaça del diamant són les més antigues. Curiosament, totes tres han rebut suports. Això no fa més que confirmar que els anys assenten les obres, o les converteixen en banals. Una de les tres, ja sabeu quina, per a mi és banal des de la seua concepció, però... democràcia mana. Vaig estar temptat de proposar-ne alguna de més enrere. Confesse la meua admiració per un autor sens dubte menystingut: Santiago Rusiñol. No pas del Rusiñol de L'auca del senyor Esteve, sinó de l'anterior, del primigeni, el que feia realitat aquella màxima del modernisme decadentista de la metàfora símbol. El pati blau, o Gent de bé, són dos contes senzillament magistrals. En cadascun conta una història diferent que, al·legòricament fa referència al mateix: a l'enfrontament artista-societat, un conflicte encara a hores d'ara irresolt. Però la seua minvada extensió i el fet que siguen pràcticament desconegudes per al gran públic em van frenar. Vaig estar també temptat de proposar-ne de més actuals, especialment dues que m'han agradat molt: L'infidel, de Francesc Bodí i L'home manuscrit de Manolo Baixauli. Però la manca de perspectiva temporal és un altre factor a tenir en compte.

En fi, siga com siga, la cosa ja va per la darrera taula. Si algú més s'anima a votar, ho pot fer preferentment en aquest comentari, encara que també comptaré els que apareguen en altres. I si no, dijous us dic el resultat final. Això sí, el seu valor demoscòpic és completament nul, però el fet que alguns m'hagen dit que han llegit algunes obres del llistat perquè en veure-les-hi els ha despertat la curiositat, em sembla ja més que profitós.
PD.: Un comentari nou i m'ensorren l'apunt. Vot en favor de Crim de germania, que passa a tres i...


dimecres, 23 de gener del 2008

FALTEN LA PAELLA I LA BARRAQUETA

Llig aquesta notícia al Levante i em quede de pasta de moniato. No perquè desconega algunes coses, que les sé de sobres, sinó perquè em resulten increïbles cada vegada que les veig. Resulta que el senyor César Vidal va actuar com a mantenidor dels Jocs Florals organitzats per Lo Rat Penat i que se celebraren al Teatre Principal (ja m'agradaria a mi que em deixaren aquest "marc incomparable" per muntar saraus). El mantenidor (figura ja coenta per se), amb corbata de llacet i un esmòquing que li parava igual de bé com si li l'hagueren posat a un bocoi, va llançar la seua habitual proclama anticatalanista (i feixista). Podeu veure què pensava d'ell i d'altres "historiadors" de la seua corda el malaguanyat Javier Tusell punxant ací (en un article publicat a El País el 8 de juliol de 2004, tot i que només he trobat enllaç telemàtic a Los genoveses; sorry). Però és que a més, a la foto de la notícia hi ha la senyoreta Carolina Giner, filla de l'ínclit Fernando Giner, dels Giners de Vallada de tota la vida, en qualitat de Regina (una altra coentor carrinclona)... vestida de fallera!
Si llegiu els dos enllaços la cosa es pot fer pesadeta. Però paga la pena. Després podeu anar corrents a comprar un camió pastera de xampú anticaspa.

diumenge, 20 de gener del 2008

CRITIQUE, ERGO SUM

L'altre dia, parlant amb una colla d'amics, vaig recordar una anècdota que se li atribueix a Picasso. No sé si és verídica o, com sol passar en aquests casos, espúria. El cas és que hom diu que, en una exposició del pintor, se li va acostar una dona molt tocada i posada, amb abric de pells i enjoiada de cap a peus, i li va etzibar:

- Jo a vosté l'admire perquè és un artista famós, però la seua pintura no m'agrada.

A la qual cosa el malagueny va contestar:

-I es pot saber per què no li agrada?

- Perquè no l'entenc -fou la resposta.

- A vosté li agrada la paella?

La dona, un tant estranyada, li contestà:

- Sí, m'agrada molt

- I l'entén, la paella? -retrucà l'artista, cofoi.

Falsa o vertadera, l'anècdota deixa entreveure que la pintura és una de les arts que poden ser gaudides de la manera més primària: per mig dels sentits. Del de la vista, en aquest cas, de la mateixa manera que la música pot ser gaudida per l'oïda i la gastronomia pel gust, el tacte i l'olfacte. Amb això copem els cinc sentits, però, com veieu, la literatura en resta fora.

Sembla evident que la literatura necessita d'alguna cosa més que els sentits. O el que és el mateix: ha de ser entesa. Aquest passeig necessari per l'intel·lecte la fa, aparentment, més inassolible per a un públic majoritari. Però tot això s'ha de matisar.

És cert que la música i la pintura poden ser valorades d'una manera molt bàsica: agraden o no agraden, només perquè sí. Però també és cert que la capacitat d'apreciar rigorosament tant una com l'altra van unides a una instrucció epistemològica en els seus camps respectius. Potser el cas de la gastronomia siga un tant diferent: qualsevol pot gaudir-ne, tot i que per anar a El Bulli i pagar un compte elevadíssim sense tindre la sensació d'haver estat estafat també es necessita un cert grau d'instrucció gastronòmica.

Quant a la literatura, és evident que les obres -almenys algunes obres- tenen nivells de lectura diferents. Es pot escoltar una poesia i gaudir-la, sense ser expert en lírica; es pot llegir una novel·la i fruir; es pot veure una representació teatral amb plaer, sense copsar el sentit últim que l'autor hi ha volgut vessar. Això és possible per a tothom, excepte si ets crític literari.


Fa molt de temps (uns vint anys) em va entrar la dèria de llegir crítiques literàries. Fa també algun temps, vaig deixar de llegir-ne, perquè una de les seues funcions bàsiques, que no és altra que la d'orientar el lector, rarament es veu acomplerta. Els crítics (almenys molt dels crítics) tenen una tendència exasperant a començar els seus escrits amb una demostració d'erudició pedant. Sempre intenten buscar la intenció última de l'obra concomitant amb produccions i autors anteriors, amb predilecció pels clàssics, pels poetes maudites francesos del XIX, per assagistes escandinaus l'obra dels quals és marginal des d'una perspectiva universal, o en qualsevol altra raresa desconeguda per la majoria dels mortals. Una vegada demostrada la seua saviesa, es dediquen a qüestionar totes les decisions preses per l'autor: l'estructura, el lèxic, el ritme del discurs... I solen acabar amb una conclusió que pondera allò que hauria d'haver sigut l'obra, atenent als seus paràmetres indiscutibles per dret de ciència, i allò que finalment ha estat.


Que conste que açò no és pas una reacció a cap crítica negativa. De les dues obres publicades, la primera no va meréixer cap crítica, i de la segona només en vaig tenir una (en conjunt, altament positiva, per cert). Segons diu Jaume Cabré en aquest article, la indiferència és la pitjor bufetada que pot rebre un escriptor. En realitat, el que us dic és més aviat una contestació a la divergent consideració entre alguns llibres que he llegit darrerament i llurs crítiques. No coincidir potser siga només qüestió de gusts, però he trobat coses difícilment explicables. Per exemple, que determinats crítics posen sistemàticament a parir tots els llibres publicats per determinades editorials, mentre que tenen molta cura d'atacar de forma vehement les edicions de també segons quines empreses. Concretament, el paral·lelisme es podria establir entre dues novel·les de lectura recent. Una, pretensiosa, mal plantejada, pitjor resolta, caòtica en la seua edició per les presses de llançar-la al mercat abans de Nadal, ha estat rebuda bé amb elogis que no se sostenen o bé amb una tebiesa crítica exasperant, quan el producte final és una estafa sense pal·liatius. L'altra, una novel·leta en què l'autor vol contar una història de forma planera i sense cap intenció trascendental, però ben narrada i escrita amb ofici, ha rebut crítiques furibundes.

No entenc res. O, el que és pitjor, comence a entendre algunes coses. El món de la literatura és un negoci. També per als crítics. I em semblaria bé, si no amagaren els seus interessos (lícits) darrere d'una pàtina da saviesa i imparcialitat que no suporta una anàlisis mínimament profunda.

dijous, 17 de gener del 2008

EXPRESSIONS ODIOSES

La votació sobre la millor novel·la en català va bé. En dos dies, deu vots. Els "comentaristes" habituals ja han votat gairebé tots, però no perd les esperances que hi haja noves incorporacions. Us anime a dir la vostra.
I posats en llistats i rànquings, se me n'ocorre un altre, però aquest sense jerarquització final. Potser siguen neures de lingüista (de segur que ho són), però tinc apuntades en una llibreta un seguit d'expressions que jo considere absurdes, però que, vés per on, han triomfat i estan en boca de tots. Quan algú en diu un parell o tres seguides, no puc evitar pensar de la persona es qüestió que té ben poca a dir (o té ben poca cosa a dir que m'interesse). Us n'apunte unes quantes, amb la intenció que hi aporteu també les vostres.

a) "Por educación, hablaré en castellano" (amb la variant "hablaré en castellano para que me entiendan todos").
"Por mala educación", diria jo ("o para que me entiendan todos los que entiendan castellano", en el segon cas).

b) Respecte la teua opinió, però no la compartisc
Les opinions no es respecten: es comparteixen, es rebaten o es passa olímpicament d'elles. Quan algú diu la frase en qüestió, opte per la c)

c) No s'ha de confondre la llibertat amb el llibertinatge.
I tot seguit marquen ells la ratlla que diferencia una cosa de l'altra, i la ratlla sol estar tan esbiaixada que deixa poc de lloc a la llibertat, perquè per a aquesta gent tot és llibertinatge.

d) Les comparacions són odioses.
Jo crec que algunes comparacions són il·lustratives, aclaridores, tendencioses, impossibles... Però, odiar-les? Entenc que algú odie la sogra, però si odia les comparacions s'ho hauria de fer mirar.

e) Havíem de dormir amb una manteta perquè si no ens gelàvem.
Aquesta, s'ha de contextualitzar. Sol dir-la algú que ve de passar una setmaneta no sé on en ple mes d'agost, quan tu pràcticament has podrit el matalàs de tant de suar. I el pitjor del cas és que hi va cada estiu (i t'ho diu cada estiu).

f) Això ha sigut així tota la vida
Tota la vida de qui ho diu, com a molt, o en tot cas des de fa cinquanta o seixanta anys. Però veges com li ho expliques, perquè de seguida et retruca: que tu estaves allí per veure-ho? Jo no, però tu de segur que sí. Però tampoc no li ho pots dir!

g) Però, escrius (o parles) en valencià o en català?
Sense comentaris. Directament, que li donen pel cul.

h) És el número u de la seua promoció.
A veure, llicenciats, diplomats i altra gent titulada en el que siga: quin lloc ocupeu en el rànquing de la vostra promoció? Jo no ho sé (de segur que dels últims, però exactament no ho sé), i per molt que ho he preguntat a altra gent, tampoc no ho sap. Per què? Perquè no hi ha número u de cap promoció (ni dos, ni tres, ni vint-i-set...). Una altra cosa és en una oposició, però...

Bé, no en dic ja més, i espere les vostres aportacions. Si algú utilitza sovint alguna (o algunes) d'aquestes expressions, no passa res (excepte la a) i la g), que aquestes són ja preocupants)

FRASES AFEGIDES ALS COMENTARIS

i) Jo personalment opine que...
Proposat per Marta Insa, que hi troba un excés de dixi personal. Jo també, Marta.

j) Jo no sóc racista, però...
k) M'he comprat un cotxe alemany
Proposades per Gonzalo. A la primera jo hi afegiria que es pot canviar l'adjectiu racista per masclista, classista, fatxa, etc., amb idèntic resultat. A la segona et diré que jo tinc un cotxe alemany (glups). Però és dels baratets i no he dit mai aquesta frase.

l) Això és així perquè ho diu el llibre.
m) Quan que sap! No entenc res.
Proposades per Tobies Grimaltos. Tobies, la primera la patesc cada dia, i, per tant, no hi puc estar més d'acord. Quant a la segona, també hi coincidim. El problema és que dóna ales a alguns per continuar parlant perquè no els entenga ningú.

n) Això és com tot.
Proposada per Visékimé. També em dóna malícia aquesta, vk. Però potser siguen només manies nostres, perquè això és com tot (uix!).

o) És molt amic dels seus amics.
Proposada per Boro. Totalment d'acord, i a més amb l'afegit que he fet en un comentari.

p) És una senyora estupenda.
Aquesta és meua, que se m'havia oblidat. Realment casposa.

q) "Mare de Déu de la Salut i Cristo l'Agonia".
r) Però, això per a què aprofita?
Segon afegitó de vk, segons ell per a animar el cotarro. La primera, molt local. La segona, massa universal. Sol anar seguida d'unes altres: això ho copíem? Entra per a examen?

s) Mira que és "campechano" el rey!
t) I ara paren atenció en la següent notícia
Proposades per Tirant al cap. La segona s'ha d'inserir en el context de les notícies de canal nou. La segona, en el context de la locució d'algun llepaculs (això del llepaculs és meu, no pas del JC). Encertades les dues (realment odioses, vull dir)

dimarts, 15 de gener del 2008

VOTACIÓ FINAL

Bé, som a quinze. Us deixe la llista de llibres proposats com a millor obra de narrativa contemporània en català, i podeu votar el vostre llibre favorit. Voteu només una vegada, no feu trampa. No s'hi val a proposar obres noves, perquè si no no acabarem mai. Comptaré tots els vots, també els anònims i els de noms inventats (i repetits) bàsicament perquè no tinc mecanismes ni ganes per controlar les URLs. A més, tampoc no cal ser tan llepafils. La votació acabarà el dia 30 de gener a les 24 hores (si no em canse abans). Intenteu votar inserint comentaris en aquest apunt, i no en cap altre, que després no els llig. I ara, el llistat.

Barbal, M. Pedra de tartera
Cabré, J. Les veus del Pamano
Català, V. Solitud
Lozano, J. Crim de Germania
Mas, M. Camí de palau
Mira, J. F. Borja papa
Moncada, J. Camí de Sirga
Pedrolo, M. Mecanoscrit del segon origen
Pla, J. El quadern gris
Porcel, B. Cavalls cap a la fosca
Riera, C. Dins el darrer blau
Rodoreda, M. La plaça del diamant.
Rodoreda, M. Mirall trencat
Villalonga, L. Bearn.
PD: Ací a sota actualitzaré cada dia el compte provisional de les votacions.

La plaça del diamant 5 vots

Crim de germania 3 vots

El quadern gris 2 vots

Camí de sirga 1 vot

Solitud 1 vot

Les veus del Pamano 1 vot

Bearn 1 vot

Mecanoscrit del segon origen 1 vot

dilluns, 14 de gener del 2008

FEMENÍ SINGULAR A LA BLOGOSFERA


Una mica aclaparat pels esdeveniments, he remirat per la blogosfera (potser catosfera, estrictament) per veure què es deia de la presentació de Femení singular a Sueca. Molts apunts a molts llocs.


Començaré per un anònim en una pàgina un tant eclèctica, webalginet, on hi ha l' opinió d'un alginetí. Es pregunta per què no s'ha fet la presentació a Alginet, i es pregunta també (no sé si retòricament) si és que no és una població suficientment culta per fer-ho. Aquesta darrera pregunta pot ser entesa com un retret cap a la meua persona (encara que no necessàriament). Li diré que en el seu dia s'hi va fer una presentació, concretament el 28 de juny, ocasió en què m'acompanyà dalt de la taula l'amic Àlan Greus. Anteriorment se n'havia fet una altra a Almussafes, en la qual el presentador va ser Josep Lozano. Crec que amb això conteste les dues preguntes: sí que s'hi pot fer i sí que és un poble suficientment culte (mira quins presentadors, els dos del poble).


També he trobat un comentari de l'acte al bloc de L'últim toc (com no). Al final remet directament a aquest bloc, i jo els copie la idea i us convide a passejar-vos pel seu picant ací.


En acabar l'acte, en el moment de les signatures, se'm va presentar un català (del nord) molt eixerit que en aquell moment no sabia qui era, i que ha resultar ser l'altafullenc Jordi Molinera. Ha fet un comentari a l'apunt anterior, i en escodrinyar el seu bloc hi he trobat un apunt de l'acte. En Jordi mostra un apassionament desbocat per L'Últim toc, i una dèria encara més desbocada per la Laia Castelló. Ehem, ehem. La Laia, per la seua banda, fa referència a l'acte en aquest lloc, on també mostra una certa tirada cap al Jordi. M'ha arribat al cor això de "Molinereta".


A la premsa escrita, quasi res, com calia esperar. Només he vist un breu a l'edició de la Ribera del Levante de diumenge que es feia ressò de l'acte. Amb errada inclosa, justament, a l'últim sintagma: autor algemesinense. No, si encara tindrà raó l'amic emprenyat del webalginet...
I això és tot. Demà és quinze. Recordeu: la llista final per triar la millor obra de narrativa en català. Encara esteu a temps d'afegir-ne alguna.
.

dissabte, 12 de gener del 2008

CRÒNICA DE FEMENÍ SIGULAR A SUECA

Bé, la veritat és que no he pogut escriure la crònica de la presentació de Femení singular a
Sueca fins que no he paït del tot l'acte. Estava (potser encara estic) certament touché.

Arribí amb el temps justet (a les vuit en punt, hora de la presentació, abastava la porta de sant Pere 8). Hi vaig trobar Nuri, suecana i amiga, i en fer una ullada cap a dins i veure el local completament ple li vaig preguntar si hi havia cap altre acte, a més de la meua presentació. Em va dir que no i em va deixar (gratament) sorprés. Només entrar vaig veure els meus companys d'institut Joan Serralta, Pilar Medrano i Jesús Salesa. Després vaig veure també (de raspellot) Josep Lluís Ribes. Els cite ara perquè des d'on vaig ser durant l'acte no els veia i tenia previst saludar-los en acabar, però la cosa es complicà amb les signatures i quan vaig anar cap on eren ja havien marxat. Però tornem on ens havíem quedat. Mentre enllestíem l'inici, continuava entrant gent: ja anaven per les escales. Alguns desconeguts, i d'altres coneguts (Josep Franco, Voro Vendrell, Teresa, Eva, Doménec... i espere no deixar-me'n cap). Obviament ja hi eren Emili Chaqués, ànima màter del sarau, i Abel Guarinos, a qui he d'agrair que em fera la presentació, especialment perquè per presentar Femení singular havia hagut de renunciar a una presentació de primera divisió. Content amb la presència de tanta gent estimada, a més dels que m'havia portat llogats de casa (l'equip habitual, minvat pel fet que la meua cunyada està de postopoeratori; en aquesta ocasió Manolo, les dues Annes, Oretín, Pepe, i com no, Oreto).

Comença l'acte. Abel fa un parlament esplèndid i simpàtic alhora, amb atrezzo inclòs (una barbie, una sabata de taló roja, un bingo dels de tota la vida...) . Enmig de la seua intervenció, un mòbil que sona de forma vehement. Mosqueig general i bonegada (impostada) d'Abel. Al poc que torna a sonar el mòbil i ja ho veig vindre: l'ama de l'aparell diu en veu alta que és una trucada important i ha de contestar. Evidentment, es tracta de la dramatització del primer conte, Autèntica. Genial. Continua el parlament d'Abel i s'interromp per donar pas a la segona dramatització: Patidora. Genial també. Acaben els parlaments (per sort, perquè a partir d'aquell moment qui parlava era jo). L'única pregunta del públic, molt ben contextualitzada: un senyor que em pregunta si he dedicat el llibre a Joan Fuster (a qui ell deia Juan, sembla que perquè l'havia conegut de tota la vida), que tots hauríem de fer-ne esment a les nostres produccions literàries perquè sense ell la nostra malmesa llengua no arribaria ni a aquesta condició (la de malmesa, vull dir). Li dic que hi estic d'acord, que jo també sóc fusterià fins a la medul·la, però que en aquest cas concret havia considerat més convenient fer la dedicatòria a la meua dona i el meu fill. Sembla que deixe a tots contents (em fan un nou aplaudiment, fins i tot). S'escenifiquen tres contes més: Genuïna, Dispersa i Indecisa. Genial, genial i genial, diguen el que diguen. I ací acaba la cosa.

La meua enhorabona més sincera als (bàsicament a les) components de L'últim toc. Han sabut copsar perfectament tots i cadascun dels matisos dels personatges que havien de representar. En alguns casos, ho he de reconéixer, han superat l'original, i m'han convençut que queden molt millor en format dramàtic que en format narratiu.

Després, soparet en una companyia gratíssima, i cap a casa. Feia hores que tenia el mòbil desconnectat, i ni me n'havia adonat. És el que passa quan estàs de gust. Quan engegue de nou l'aparell (infernal) veig un missatge de Josep Lluís Ribes que em pregunta, més o menys, si m'he adonat que Sueca és diferent. Me n'he adonat. Diferent i genial (una vegada més). Fa uns mesos deia en aquest altre apunt que estava envoltat de suecans. Ara he de dir que n'estic cada dia més envoltat. I que estic cada dia més content d'estar-ho.

dijous, 10 de gener del 2008

SI SÓN ROSES, FLORIRAN

Ja he comentat en diversos apunts que al meu institut, l'IES Almussafes, un grup de professor i professores estem fent un curs sobre la prevenció de la violència de gènere. El curs consta de diverses activitats, i, d'alguna manera, hem volgut també engrescar l'alumnat. I tant com ho s'hi ha engrescat. Per exemple, per iniciativa dels professors Enric Poblador i Carmen Andreu, poc abans de les vacances de Nadal penjaren setanta dibuixos de setanta roses. Cadascuna d'elles simbolitza una víctima mortal de la violència masclista. Al final, malauradament, n'haurien d'haver afegit alguna més perquè el comput definitiu del 2007 hi coincidira exactament. I també per dissort, aquest any 2008 acabat d'encetar, hauríem d'haver començat a penjar-ne de nou, perquè el comptagotes macabre d'assassinat de dones a mans d'uns personatges -personatges, sí perquè al meu entendre, no arriben a persones-... Com deia, el comptagotes macabre d'assassinats de dones a mans de personatges menyspreables sembla no tenir aturador.

Però com que sóc optimista de mena, confie que l'educació i la conscienciació faran que en un futur aquesta plaga s'extingirà. Parafrasejant el títol d'una obra de Manuel de Pedrolo, us diré que, si són roses, floriran: estic convençut que aquest dibuixos testimonials fets per gent de quinze anys tindran el seu fruit. Mentre això passa, setanta cabassos de pètals de rosa per als meus alumnes; setanta vagons de tiges punxoses per als misògins assassins.

dimarts, 8 de gener del 2008

PRESENTACIÓ A SUECA AMB L'ÚLTIM TOC



Divendres 11, a les vuit de la vesprada, presentarem Femení singular a la Biblioteca Suecana dins del cicle Tertúlies a ca Fuster. Els parlaments aniran a càrrec d'Abel Guarinos i de mi mateix. He de dir (i d'agrair) que tot l'embolic ha estat possible gràcies a l'amic Emili Chaqués, el qual no només ha fet tots els tràmits sinó que a més ha engrescat la gent del grup de teatre L'últim Toc perquè escenifiquen algunes narracions. Confessa que, més que en qualitat d'autor, espere la cita com a espectador, amb una certa curiositat per veure com hauran adaptat uns textos narratius al format teatral. De segur que el resultat és genial. Si us ve de gust...

dissabte, 5 de gener del 2008

LA PLAGA DE "SEGURETS"

Ahir, per motius diversos, vaig haver de fer molts quilòmetres per carretera. Al matí, Alginet - l'Alcúdia, l'Alcúdia - València, València - Alzira i Alzira - Alginet. A la vesprada, Alginet - València, València - l'Alcúdia, l'Alcúdia - Alginet. Tot trajectes relativament curts, i en la pràctica totalitat per autovies de tres carrils. Acabí desesperat amb els conductors entossudits a circular pel carril del mig. Cada dia en són més: deu tractar-se d'un virus que s'encomana amb molta facilitat.
Una vegada vaig anar a passar un cap d'any (o unes pasqües, o unes falles, ara ben bé no ho recorde) a un poble de Catalunya, amb una colla d'amics. Hi anàvem dos cotxes: el meu i el d'una amiga. L'amiga es va fer els 400 quilòmetres d'anada pel carril del mig. Davant la meua insistència a la tornada només n'hi va fer 370 o 380. Quan li preguntí per què guardava aquella equidistància obstinada amb els marges de la carretera em contestà: "és que em trobe més segureta anant pel mig: si s'incorpora algú per la dreta no he de desplaçar-me, i si algú vol avançar-me ja té el carril de l'esquerra". Des d'aleshores anomene segurets tots aquells que van esclafant ous pel centre de la via i -amb perdó- donant pel cul a la resta de vehicles.
Sóc un conductor prudent -més aviat diríem que a la meua edat sóc ja un conductor prudent-. Tinc un cotxe dièsel amb una potència diguem-ne convencional. No diré que no ultrapasse mai els 120 quilòmetres per hora, però realment ho faig només quan les condicions són òptimes, i sense arribar mai a velocitats exorbitants. I, és clar, circule pel carril de la dreta, excepció feta de quan he d'avançar altres cotxes. Fins que arribe a l'alçada d'un seguret. M'he de desplaçar dos carrils a l'esquerra per sobrepassar-lo. Ho faria de gust, perquè ell anara ben seguret, si no fóra perquè normalment tres-cents metres al davant n'hi ha un altre seguret i la conducció acaba esdevenint una ziga-zaga temerària. Solució: no abandonar el carril de l'esquerra. I amb això aconseguim l'absurd més absolut: els dos carrils ràpids ocupats i el dret completament lliure. Què hi farem!
Per cert, la meua amiga la segureta va anar fa un parell de mesos a Madrid. Enmig de la Manxa, en una d'aquelles rectes que no s'acaben mai, amb una perspectiva immensa, circulava (com no) pel carril del mig, quan no tenia ningú al davant en un parell de quilòmetres. La va parar la policia de trànsit i li posà una multa de 300 euros. Estava (encara està) indignada, i manté al preu que siga que la seua manera de conduir és la més correcta del món. Doncs molt bé: que persevere. La resta anirem serpentejant per la carretera, i de tant en tant escriurem un apunt com aquest per desfogar-nos una mica.

dimecres, 2 de gener del 2008

MALS TEMPS PER A LA LÍRICA


En la meua joventut, allà pels 80, era un fan furibund d'un grup gallec que es deia Golpes Bajos. Encara en sóc fan, però ja no em queden forces per ser (tan) furibund. Els anys han passat, i només tinc el consol de veure com Germán Coppini i Teo Cardalda, pals de paller del grup, han envellit tant com jo (o més; ells són una mica majors). Els que sou si fa no fa de la meua lleva de segur que recordeu cançons com Cena recalentada, Fiesta de los maniquíes, Colecciono moscas o una magnífica versió de Come prima. Els que sou més joves (o més vells) les hauríeu d'escoltar, si no ho heu fet ja: realment valen la pena. Però sobre totes una: Malos tiempos para la lírica. Analitzeu-ne la lletra: és un dels poemes contemporanis més bonics que mai haja llegit (escoltat).


El azul del mar inunda mis ojos
el aroma de las flores me envuelve.
Contra las rocas se estrellan mis enojos
y así toda esperanza me devuelven.

Malos tiempos para la lírica
malos tiempos para la lírica
malos tiempos para la lírica
malos tiempos para la lírica.

Las ratas corren por la penumbra del callejón
tu madre baja con el cesto y saluda.
Seguro que ha acabado tu jersey de cotton
puedes esbozar una sonrisa blanca y pura.

Malos tiempos para la lírica...

Seguro que algun día, cansado y aburrido
encontrarás a alguien de buen parecer.
Trabajo de banquero bien retribuído
y tu madre con anteojos volverá a tejer.

Malos tiempos para la lírica...


Però al que anàvem. La cançó l'he recordada realment perquè fa uns dies vaig encetar en un apunt una mena de llista de la millor novel·la catalana contemporània (del segle XX o del XXI). La primera embranzida va ser forta: jo en vaig proposar cinc i en dos o tres dies altres blocaires augmentaren la xifra fins a onze. Però arribà Nadal i, ja ho he dit: mals temps per a la lírica (i per a la narrativa). Així que, torne a la càrrega. Us deixe el llistat de les onze novel·les que barallem de moment, amb la finalitat que en sumeu algunes més, fins, per exemple, el 15 de gener. Aleshores tallarem i intentaré de fer una enquesta per trobar-ne una guanyadora.

Barbal, M. Pedra de tartera
Cabré, J. Les veus del Pamano
Català, V. Solitud
Lozano, J. Crim de Germania
Mas, M. Camí de palau
Mira, J. F. Borja papa
Moncada, J. Camí de Sirga
Pedrolo, M. Mecanoscrit del segon origen
Pla, J. El quadern gris
Porcel, B. Cavalls cap a la fosca
Riera, C. Dins el darrer blau
Rodoreda, M. La plaça del diamant.
Rodoreda, M. Mirall trencat
Villalonga, L. Bearn.

Si us ve de gust...
PD: Vaig afegint a la llista les novel·les que proposeu. Per això parle d'onze a l'apunt i veureu que realment n'hi ha més.