diumenge, 27 de gener de 2008

ÚLTIMA EMPENTA


Som a 27. Dijous tancaré la votació de la millor obra de narrativa contemporània en català. Han votat quinze persones, més algunes que han fet comentaris excusant-se de no fer-ho. La majoria pel mateix motiu: no han llegit totes les obres proposades. Si us he de dir la veritat, jo tampoc. Bé, certament només hi ha una que no he llegit, i ho corregiré només puga. El cas és que sembla que La plaça del diamant ha agafat un avantatge important. Tenint en compte la quantitat de vots, n'ha aconseguit un terç, i els altres dos terços se'ls reparteixen altres obres sense que cap passe de dos tries. Justament l'últim votant, Josep, deia que s'escandalitzaria si guanyava la Rodoreda. No ho acabe d'entendre, perquè l'obra és magistral. Però certament també ho són altres del llistat.

Personalment, m'hauria agradat més que guanyara una obra més actual. Quan certs melons s'omplin la boca amb el Segle d'Or (valencià, solen afegir vehementment per explicitar el més cru secessionisme), sempre pense que m'agadaria que d'ací a un temps aquesta etiqueta fóra aplicada a la Literatura Catalana del segle XXI. Entre les proposades, El quadern gris, Bearn i La plaça del diamant són les més antigues. Curiosament, totes tres han rebut suports. Això no fa més que confirmar que els anys assenten les obres, o les converteixen en banals. Una de les tres, ja sabeu quina, per a mi és banal des de la seua concepció, però... democràcia mana. Vaig estar temptat de proposar-ne alguna de més enrere. Confesse la meua admiració per un autor sens dubte menystingut: Santiago Rusiñol. No pas del Rusiñol de L'auca del senyor Esteve, sinó de l'anterior, del primigeni, el que feia realitat aquella màxima del modernisme decadentista de la metàfora símbol. El pati blau, o Gent de bé, són dos contes senzillament magistrals. En cadascun conta una història diferent que, al·legòricament fa referència al mateix: a l'enfrontament artista-societat, un conflicte encara a hores d'ara irresolt. Però la seua minvada extensió i el fet que siguen pràcticament desconegudes per al gran públic em van frenar. Vaig estar també temptat de proposar-ne de més actuals, especialment dues que m'han agradat molt: L'infidel, de Francesc Bodí i L'home manuscrit de Manolo Baixauli. Però la manca de perspectiva temporal és un altre factor a tenir en compte.

En fi, siga com siga, la cosa ja va per la darrera taula. Si algú més s'anima a votar, ho pot fer preferentment en aquest comentari, encara que també comptaré els que apareguen en altres. I si no, dijous us dic el resultat final. Això sí, el seu valor demoscòpic és completament nul, però el fet que alguns m'hagen dit que han llegit algunes obres del llistat perquè en veure-les-hi els ha despertat la curiositat, em sembla ja més que profitós.
PD.: Un comentari nou i m'ensorren l'apunt. Vot en favor de Crim de germania, que passa a tres i...


1 comentari:

Emili Morant ha dit...

Diu l'optimista: "El segle XXI serà el Segle d'Or de la literatura catalana."

Diu el pessimista: "Sí, tens raó. I també serà l'últim."

Sense bromes, Urbà: crec que tens part de raó quan dius que els anys assenten les obres. Probablement hi ha moltes més obres escrites en els darrers trenta anys que en els cent anteriors, però potser justament per aquest motiu encara no els hem fet un lloc, una tria. Els nostres fills trobaran als llibres de text llibres que nosaltres mateixos haurem vist publicar - però mentrestant, han d'esperar el seu torn per a esdevenir clàssics. (Bé, nosaltres no hauríem d'esperar tant per a llegir-los - parle per mi, almenys, que no sóc un lector model...)