CRITIQUE, ERGO SUM

L'altre dia, parlant amb una colla d'amics, vaig recordar una anècdota que se li atribueix a Picasso. No sé si és verídica o, com sol passar en aquests casos, espúria. El cas és que hom diu que, en una exposició del pintor, se li va acostar una dona molt tocada i posada, amb abric de pells i enjoiada de cap a peus, i li va etzibar:

- Jo a vosté l'admire perquè és un artista famós, però la seua pintura no m'agrada.

A la qual cosa el malagueny va contestar:

-I es pot saber per què no li agrada?

- Perquè no l'entenc -fou la resposta.

- A vosté li agrada la paella?

La dona, un tant estranyada, li contestà:

- Sí, m'agrada molt

- I l'entén, la paella? -retrucà l'artista, cofoi.

Falsa o vertadera, l'anècdota deixa entreveure que la pintura és una de les arts que poden ser gaudides de la manera més primària: per mig dels sentits. Del de la vista, en aquest cas, de la mateixa manera que la música pot ser gaudida per l'oïda i la gastronomia pel gust, el tacte i l'olfacte. Amb això copem els cinc sentits, però, com veieu, la literatura en resta fora.

Sembla evident que la literatura necessita d'alguna cosa més que els sentits. O el que és el mateix: ha de ser entesa. Aquest passeig necessari per l'intel·lecte la fa, aparentment, més inassolible per a un públic majoritari. Però tot això s'ha de matisar.

És cert que la música i la pintura poden ser valorades d'una manera molt bàsica: agraden o no agraden, només perquè sí. Però també és cert que la capacitat d'apreciar rigorosament tant una com l'altra van unides a una instrucció epistemològica en els seus camps respectius. Potser el cas de la gastronomia siga un tant diferent: qualsevol pot gaudir-ne, tot i que per anar a El Bulli i pagar un compte elevadíssim sense tindre la sensació d'haver estat estafat també es necessita un cert grau d'instrucció gastronòmica.

Quant a la literatura, és evident que les obres -almenys algunes obres- tenen nivells de lectura diferents. Es pot escoltar una poesia i gaudir-la, sense ser expert en lírica; es pot llegir una novel·la i fruir; es pot veure una representació teatral amb plaer, sense copsar el sentit últim que l'autor hi ha volgut vessar. Això és possible per a tothom, excepte si ets crític literari.


Fa molt de temps (uns vint anys) em va entrar la dèria de llegir crítiques literàries. Fa també algun temps, vaig deixar de llegir-ne, perquè una de les seues funcions bàsiques, que no és altra que la d'orientar el lector, rarament es veu acomplerta. Els crítics (almenys molt dels crítics) tenen una tendència exasperant a començar els seus escrits amb una demostració d'erudició pedant. Sempre intenten buscar la intenció última de l'obra concomitant amb produccions i autors anteriors, amb predilecció pels clàssics, pels poetes maudites francesos del XIX, per assagistes escandinaus l'obra dels quals és marginal des d'una perspectiva universal, o en qualsevol altra raresa desconeguda per la majoria dels mortals. Una vegada demostrada la seua saviesa, es dediquen a qüestionar totes les decisions preses per l'autor: l'estructura, el lèxic, el ritme del discurs... I solen acabar amb una conclusió que pondera allò que hauria d'haver sigut l'obra, atenent als seus paràmetres indiscutibles per dret de ciència, i allò que finalment ha estat.


Que conste que açò no és pas una reacció a cap crítica negativa. De les dues obres publicades, la primera no va meréixer cap crítica, i de la segona només en vaig tenir una (en conjunt, altament positiva, per cert). Segons diu Jaume Cabré en aquest article, la indiferència és la pitjor bufetada que pot rebre un escriptor. En realitat, el que us dic és més aviat una contestació a la divergent consideració entre alguns llibres que he llegit darrerament i llurs crítiques. No coincidir potser siga només qüestió de gusts, però he trobat coses difícilment explicables. Per exemple, que determinats crítics posen sistemàticament a parir tots els llibres publicats per determinades editorials, mentre que tenen molta cura d'atacar de forma vehement les edicions de també segons quines empreses. Concretament, el paral·lelisme es podria establir entre dues novel·les de lectura recent. Una, pretensiosa, mal plantejada, pitjor resolta, caòtica en la seua edició per les presses de llançar-la al mercat abans de Nadal, ha estat rebuda bé amb elogis que no se sostenen o bé amb una tebiesa crítica exasperant, quan el producte final és una estafa sense pal·liatius. L'altra, una novel·leta en què l'autor vol contar una història de forma planera i sense cap intenció trascendental, però ben narrada i escrita amb ofici, ha rebut crítiques furibundes.

No entenc res. O, el que és pitjor, comence a entendre algunes coses. El món de la literatura és un negoci. També per als crítics. I em semblaria bé, si no amagaren els seus interessos (lícits) darrere d'una pàtina da saviesa i imparcialitat que no suporta una anàlisis mínimament profunda.