diumenge, 20 de gener del 2008

CRITIQUE, ERGO SUM

L'altre dia, parlant amb una colla d'amics, vaig recordar una anècdota que se li atribueix a Picasso. No sé si és verídica o, com sol passar en aquests casos, espúria. El cas és que hom diu que, en una exposició del pintor, se li va acostar una dona molt tocada i posada, amb abric de pells i enjoiada de cap a peus, i li va etzibar:

- Jo a vosté l'admire perquè és un artista famós, però la seua pintura no m'agrada.

A la qual cosa el malagueny va contestar:

-I es pot saber per què no li agrada?

- Perquè no l'entenc -fou la resposta.

- A vosté li agrada la paella?

La dona, un tant estranyada, li contestà:

- Sí, m'agrada molt

- I l'entén, la paella? -retrucà l'artista, cofoi.

Falsa o vertadera, l'anècdota deixa entreveure que la pintura és una de les arts que poden ser gaudides de la manera més primària: per mig dels sentits. Del de la vista, en aquest cas, de la mateixa manera que la música pot ser gaudida per l'oïda i la gastronomia pel gust, el tacte i l'olfacte. Amb això copem els cinc sentits, però, com veieu, la literatura en resta fora.

Sembla evident que la literatura necessita d'alguna cosa més que els sentits. O el que és el mateix: ha de ser entesa. Aquest passeig necessari per l'intel·lecte la fa, aparentment, més inassolible per a un públic majoritari. Però tot això s'ha de matisar.

És cert que la música i la pintura poden ser valorades d'una manera molt bàsica: agraden o no agraden, només perquè sí. Però també és cert que la capacitat d'apreciar rigorosament tant una com l'altra van unides a una instrucció epistemològica en els seus camps respectius. Potser el cas de la gastronomia siga un tant diferent: qualsevol pot gaudir-ne, tot i que per anar a El Bulli i pagar un compte elevadíssim sense tindre la sensació d'haver estat estafat també es necessita un cert grau d'instrucció gastronòmica.

Quant a la literatura, és evident que les obres -almenys algunes obres- tenen nivells de lectura diferents. Es pot escoltar una poesia i gaudir-la, sense ser expert en lírica; es pot llegir una novel·la i fruir; es pot veure una representació teatral amb plaer, sense copsar el sentit últim que l'autor hi ha volgut vessar. Això és possible per a tothom, excepte si ets crític literari.


Fa molt de temps (uns vint anys) em va entrar la dèria de llegir crítiques literàries. Fa també algun temps, vaig deixar de llegir-ne, perquè una de les seues funcions bàsiques, que no és altra que la d'orientar el lector, rarament es veu acomplerta. Els crítics (almenys molt dels crítics) tenen una tendència exasperant a començar els seus escrits amb una demostració d'erudició pedant. Sempre intenten buscar la intenció última de l'obra concomitant amb produccions i autors anteriors, amb predilecció pels clàssics, pels poetes maudites francesos del XIX, per assagistes escandinaus l'obra dels quals és marginal des d'una perspectiva universal, o en qualsevol altra raresa desconeguda per la majoria dels mortals. Una vegada demostrada la seua saviesa, es dediquen a qüestionar totes les decisions preses per l'autor: l'estructura, el lèxic, el ritme del discurs... I solen acabar amb una conclusió que pondera allò que hauria d'haver sigut l'obra, atenent als seus paràmetres indiscutibles per dret de ciència, i allò que finalment ha estat.


Que conste que açò no és pas una reacció a cap crítica negativa. De les dues obres publicades, la primera no va meréixer cap crítica, i de la segona només en vaig tenir una (en conjunt, altament positiva, per cert). Segons diu Jaume Cabré en aquest article, la indiferència és la pitjor bufetada que pot rebre un escriptor. En realitat, el que us dic és més aviat una contestació a la divergent consideració entre alguns llibres que he llegit darrerament i llurs crítiques. No coincidir potser siga només qüestió de gusts, però he trobat coses difícilment explicables. Per exemple, que determinats crítics posen sistemàticament a parir tots els llibres publicats per determinades editorials, mentre que tenen molta cura d'atacar de forma vehement les edicions de també segons quines empreses. Concretament, el paral·lelisme es podria establir entre dues novel·les de lectura recent. Una, pretensiosa, mal plantejada, pitjor resolta, caòtica en la seua edició per les presses de llançar-la al mercat abans de Nadal, ha estat rebuda bé amb elogis que no se sostenen o bé amb una tebiesa crítica exasperant, quan el producte final és una estafa sense pal·liatius. L'altra, una novel·leta en què l'autor vol contar una història de forma planera i sense cap intenció trascendental, però ben narrada i escrita amb ofici, ha rebut crítiques furibundes.

No entenc res. O, el que és pitjor, comence a entendre algunes coses. El món de la literatura és un negoci. També per als crítics. I em semblaria bé, si no amagaren els seus interessos (lícits) darrere d'una pàtina da saviesa i imparcialitat que no suporta una anàlisis mínimament profunda.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

La pitjor galtada, al parer de Cabré, és altra: "Al cap d’un temps, quan va aparèixer algun comentari no gaire falaguer vaig entendre que hi ha una cosa pitjor que no parlin de tu i és que en parlin malament o perdonant-te la vida".

ginjol ha dit...

D'acord. He revisat l'aritcle i és cert. Però pam amunt, pam avall...

Anònim ha dit...

És la segona vegada que fas referència a aquesta novel·la "publicada amb presses per apofitar el mercat nadalenc". Les dues vegades en fas una valoració força negativa. Podries dir de quina obra es tracta? Així ens estalviaries un disgust si decidissim comprar-la.

Anònim ha dit...

Dubtes retòrics:
Què és una bona crítica?
Qui critica als crítics?
Què és més positiu per a un autor rebre una crítica bona,una dolenta o meitat i meitat?
Si tothom critica la tasca dels crítics perquè els hi dedica tant d'interés?
Són de debó els crítics "autors frustrats"?
Per què és menyspreen les crítiques negatives i es tenen tan en compte les positives?
Sota quin prisma critiquen els crítics? Tots empren el mateix?
Si els lectors lligen moltíssimes més novel·les que crítiques literàries per què aquesta fixació? Si del sentit d'aquestes en depengueren les vendes,s'entendria,però sent a l'inrevés...

ginjol ha dit...

Laia, es diu el pecat, però el pecador...

Vk, moltes preguntes. Només te'n puc contestar unes quantes. Els crítics no són escriptors frustrast. No menyspree les negatives i tinc en compte les positives; menyspree les injustes. No crec que hi haja fixació pels crítics. No crec que s'hi dedique tants diners a la crítica: no conec ningú que siga només crític (almenys d'obres escrites en català).

Emili Morant ha dit...

Gínjol, tinc també costum de llegir crítiques de llibres (moltes més que novel·les, per exemple - perquè són més curtes, clar), és un passatemps estrany, com la de qui llegix tots els dies el Marca i no ha vist mai un partit de futbol. I crec que n'hi ha crítiques millors i pitjors, i són més o menys distingibles pel to, l'argumentari i les eines que cadascú empra.

Algunes crítiques semblen el resultat de l'aplicació d'un bisturí, d'un manual de "com es jutja una obra": n'hi ha més d'un manual d'aquests, i tant si compartim els criteris com si no es pot veure quina classe de "consistència interna", d'aspiració (sempre frustrada) a l'objectivitat té qui ha fet la crítica. Altres, estan fetes amb un criteri molt personal - i és cosa de qui llegeix la crítica jutjar en quina mesura el que està llegint és fruit d'una presa de posició personal (i discutible) del crític, i en quina mesura és resultat d'una anàlisi més o menys ponderada de l'obra. Això respon, parcialment, el dubte de qui critica el crític: en primera instància, ho fa qui el llegeix - i en més profunditat, ho fa qui llegeix alhora la crítica i l'obra criticada.

Els únics exemples que em venen al cap tenen a veure amb crítiques de llibres que jo mateix he llegit. Un crític deia que a un dietari (que a mi em va encantar, l’últim de Ferran Garcia-Oliver) li mancava "espontaneïtat" - jo vaig pensar que ser espontani és una virtut que hom pot exigir al monologuista, o potser al "blogger", però no a l'assagista: l'apreciació del crític era fonamentada, però jo no compartia el seu criteri. Eixa cura per cada paraula, per rescriure cada frase em va semblar una virtut, no cap mancança.

No fa massa he llegit una ressenya de “L’home manuscrit” que consistia, fonamentalment, en contar què passava a “L’home manuscrit”. Si heu llegit el llibre, no sé si estareu d’acord amb mi en què l’argument, la trama, les coses que passen al protagonista no són allò “essencial” del llibre – sinó potser l’estil, les reflexions de l’autor-protagonista, la sèrie de símbols que sobre l’escriptura, la memòria, la vida, ens presenta l’autor. De l’èxit o el fracàs d’això darrer depèn l’èxit o el fracàs del llibre – i l’assèptica presentació d’una seqüència de fets no ens diu en quina mesura l’obra està a l’alçada de les seues pretensions (aprofitaré per a dir que en la meua opinió sí, ho fa de sobres). L’autor d’aquesta crítica potser no havia fet res malament, a banda d’haver perdut una bona oportunitat per a mullar-se, per a fer una anàlisi veritablement crític de l’obra – per a bé o per a mal. Si aquest és l’altre extrem de l’”arbitrarietat“ que se’ls sol atribuir als crítics, no sé què dir-vos.

Perdona la longitud del comentari – de fet, una mica de tot açò volia dir en el meu últim post, però m’ha eixit una cosa ben distinta.

RibesVal ha dit...

Corre una altra anècdota de Picasso que vol demostrar, també, la seua sagacitat.

En una exposició se li acostà, al pintor, un home i li va preguntar per què no pintava les coses com eren en realitat.
Picasso li contestà: No acabe d'entendre què vol dir.
L'home va traure una fotografia de la seua esposa i digué: Miré, com açò. Així és realment la meua dona.
Picasso adoptà un posat d'incredulitat i li soltà: És molt xicoteta, no? I un poc plana, no?