CRÒNICA DE FEMENÍ SIGULAR A SUECA

Bé, la veritat és que no he pogut escriure la crònica de la presentació de Femení singular a
Sueca fins que no he paït del tot l'acte. Estava (potser encara estic) certament touché.

Arribí amb el temps justet (a les vuit en punt, hora de la presentació, abastava la porta de sant Pere 8). Hi vaig trobar Nuri, suecana i amiga, i en fer una ullada cap a dins i veure el local completament ple li vaig preguntar si hi havia cap altre acte, a més de la meua presentació. Em va dir que no i em va deixar (gratament) sorprés. Només entrar vaig veure els meus companys d'institut Joan Serralta, Pilar Medrano i Jesús Salesa. Després vaig veure també (de raspellot) Josep Lluís Ribes. Els cite ara perquè des d'on vaig ser durant l'acte no els veia i tenia previst saludar-los en acabar, però la cosa es complicà amb les signatures i quan vaig anar cap on eren ja havien marxat. Però tornem on ens havíem quedat. Mentre enllestíem l'inici, continuava entrant gent: ja anaven per les escales. Alguns desconeguts, i d'altres coneguts (Josep Franco, Voro Vendrell, Teresa, Eva, Doménec... i espere no deixar-me'n cap). Obviament ja hi eren Emili Chaqués, ànima màter del sarau, i Abel Guarinos, a qui he d'agrair que em fera la presentació, especialment perquè per presentar Femení singular havia hagut de renunciar a una presentació de primera divisió. Content amb la presència de tanta gent estimada, a més dels que m'havia portat llogats de casa (l'equip habitual, minvat pel fet que la meua cunyada està de postopoeratori; en aquesta ocasió Manolo, les dues Annes, Oretín, Pepe, i com no, Oreto).

Comença l'acte. Abel fa un parlament esplèndid i simpàtic alhora, amb atrezzo inclòs (una barbie, una sabata de taló roja, un bingo dels de tota la vida...) . Enmig de la seua intervenció, un mòbil que sona de forma vehement. Mosqueig general i bonegada (impostada) d'Abel. Al poc que torna a sonar el mòbil i ja ho veig vindre: l'ama de l'aparell diu en veu alta que és una trucada important i ha de contestar. Evidentment, es tracta de la dramatització del primer conte, Autèntica. Genial. Continua el parlament d'Abel i s'interromp per donar pas a la segona dramatització: Patidora. Genial també. Acaben els parlaments (per sort, perquè a partir d'aquell moment qui parlava era jo). L'única pregunta del públic, molt ben contextualitzada: un senyor que em pregunta si he dedicat el llibre a Joan Fuster (a qui ell deia Juan, sembla que perquè l'havia conegut de tota la vida), que tots hauríem de fer-ne esment a les nostres produccions literàries perquè sense ell la nostra malmesa llengua no arribaria ni a aquesta condició (la de malmesa, vull dir). Li dic que hi estic d'acord, que jo també sóc fusterià fins a la medul·la, però que en aquest cas concret havia considerat més convenient fer la dedicatòria a la meua dona i el meu fill. Sembla que deixe a tots contents (em fan un nou aplaudiment, fins i tot). S'escenifiquen tres contes més: Genuïna, Dispersa i Indecisa. Genial, genial i genial, diguen el que diguen. I ací acaba la cosa.

La meua enhorabona més sincera als (bàsicament a les) components de L'últim toc. Han sabut copsar perfectament tots i cadascun dels matisos dels personatges que havien de representar. En alguns casos, ho he de reconéixer, han superat l'original, i m'han convençut que queden molt millor en format dramàtic que en format narratiu.

Després, soparet en una companyia gratíssima, i cap a casa. Feia hores que tenia el mòbil desconnectat, i ni me n'havia adonat. És el que passa quan estàs de gust. Quan engegue de nou l'aparell (infernal) veig un missatge de Josep Lluís Ribes que em pregunta, més o menys, si m'he adonat que Sueca és diferent. Me n'he adonat. Diferent i genial (una vegada més). Fa uns mesos deia en aquest altre apunt que estava envoltat de suecans. Ara he de dir que n'estic cada dia més envoltat. I que estic cada dia més content d'estar-ho.