COLUMNES DE PAPER. SALVADOR VENDRELL

Fa tres o quatre dies, mentre tafanejava pel Fecebook, se'm va obrir una finestra de conversa. Era Voro Vendrell, que em preguntava si havia rebut Columnes de paper, el seu llibre que recull articles periodístics. Li vaig contestar que m'havia arribat pocs dies abans, però que encara no l'havia llegit. Mentre xarràvem de qüestions literàries i professionals, anava obrint i tancant pàgines a la pantalla de l'ordinador, i com que no sóc massa expert per a aquestes coses de la informàtica, en un moment donat m'adoní que havia desaparegut la conversa amb Voro, sense saber si realment l'havíem acabada o l'havíem deixat a mitges. No sé per què vaig girar-me cap a la lleixa on amuntegue les novetats editorials pendents de lectura, i hi vaig identificar Columnes de paper al primer colp d'ull. Perquè no em passara com en altres volums que s'hi estan segles fins que passen a ocupar un lloc definitiu als prestatges sense haver estat llegits, el vaig agafar de seguida i el vaig encetar.
Normalment em salte els pròlegs, i els llig al final, però en aquesta ocasió no el vaig obviar per dos motius: perquè era curt (cosa que s'agraeix) i perquè anava signat per l'amic Xavi Serra. Efectiu i contundent, el pròleg. Quant al llibre, per epatar amb Voro, un amant dels romanços com jo, en faré servir un relacionat amb els escrits. En un dels articles apareix la figura de Josep Lluís Blasco. D'aquesta persona he sentit contar a Tobies Grimaltos una anècdota que m'agrada molt. Diu Tobies que quan estudiava a la facultat, el primer dia de classe els compamys deien que Josep Lluís Blasco no podia ser bon professor, perquè quan parlava se li entenia tot. I això és el que fa també Salvador Vendrell en les seues columnes: parla i se li entén tot, fins a tal punt que podríem qualificar la seua prosa d'antierudita. Una antierudició que no té res a veure amb la d'Eiximenis, o amb la de falangistes com Millán Astray (aquell que va dir abajo la inteligencia!), els qual, per motius diferents, pretenien que la gent fóra ignorant per poder fer la seua amb més facilitat. No. És contra l'erudició pedant, contra la que va l'estil de Vendrell. Comprén perfectament (i ho posa en pràctica, cosa encara més difícil) que un assumpte complex està format per un nombre indeterminat de qüestions fàcilment comprensibles. I és justament això el que fa: desgranar-les una a una fins que pot presentar al lector un text intel·ligible. Podríem dir per tant que és una antierudició erudita. Una antierudició que serveix per bastir articles senzills en la forma, però que traspuen una profunda reflexió prèvia i conviden a que hi pensem després de la lectura.  I tot això amanit de quotidianitat, embolcallat amb la ironia i l'humor innat de l'autor (com apunta Serra al pròleg). Ja en tenim prou, d'aguantar les tabarres quan és precís perquè en una columna de diari (o en una compilació, com és el cas), que ha de tindre necessàriament un component lúdic ineludible, ens facen escalfar-nos el cap per descobrir finalment que ens han estafat i en realitat no volen dir-nos res, sinó demostrar-nos com són de sabuts, com tan sovint passa.
Quant als articles, la majoria els havia llegit en l'edició impresa del diari, i alguns fins i tot els recordava. Altres havien aparegut en altres publicacions, i em fa l'efecte que algun fins i tot és inèdit. M'han fet una especial gràcia aquells articles que parlen de gent coneguda, i molt especialment la que fa referència a la presentació de Femení singular a Sueca, amb el suport d'Abel Guarinos i dels amics (especialment les amigues) de L'últim toc.
Qüestions sentimentals a banda, una lectura altament recomanable. Jo me l'he cruspit en un parell d'assentades, com es lligen els llibres quan ho fas de gust.

CHIKEN A LA CARTE

Per mig de Francesc Gascó m'arriba al correu un enllaç perquè mire un vídeo. Són els correus que solen anar al fem, directament, però com que la persona no és de les que sol enviar correus massius amb massa freqüència, me'l mire. Es diu Chiken a la carte. Impactant. Us el reproduesc. Són només sis minuts. Si teniu dificultats per veure'l, a sota hi ha un enllaç on el podreu trobar en un altre format.

View this movie at cultureunplugged.com

VISITES SOSPITOSES: EFECTE BAIXAULI

Ahir vaig observar al comptador que les visites al bloc havien augmentat d'una manera desorbitada (més del doble del que és habitual). Per als qui teniu bloc i comptador, sabeu que això passa cíclicament, i sovint es tracta d'un ordinador remot que furga en la nostra pàgina no se sap ben bé per què, a raó de moltes visites en uns pocs minuts. En aquests casos, per si de cas, intente restrejar el motiu. Ahir ho vaig fer, i em vaig sorprendre molt gratament, perquè la causa no era l'habitual, sinó una altra: la immensa majoria de visites venien del buscador del Google, on, si escrius alguna cosa semblant a MANIFEST PERSONAL MANOLO BAIXAULI, aquest bloc, Més content que un gínjol, apareix (o apreixia) en les dues primeres entrades. És a dir, que la cosa rutla. Me n'alegre. Com que fa un temps Xavier Aliaga va parlar d'un suposat efecte Baixauli en la literatura valenciana, aquest seria el segon, més aviat cibernètic. Ja veureu com al final ens fem amb tot (i açò és irònic, és clar). Jo, per si de cas, m'enganxe a roda.

MANIPULACIÓ INFORMATIVA

Fixeu-vos en les dues imatges de dalt. La segona és la real. La primera està manipulada. Han esborrat amb fotoshop el jugador que trenca el fora de joc. La primera és la que va publicar el diari As per justificar que el primer gol del Barça contra l'Athlètic havia estat aconseguit de forma fraudulenta. La segona, la que inseria l'endemà, alhora que demanava disculpers per un "error infogràfic". Error infogràfic? Manipulació conscient!
Si són capaços de fer això en una informació que al cap i la fi està relacionada amb un esport (per més diners que hi haja pel mig), què no seran capaços de fer amb altres tipus d'informació?
Quina vergonya!

AVUI, A LA MANIFESTACIÓ

Confesse que fa anys que no vaig a cap concentració, ni manifestació, ni cap cosa per l'estil. De vagades la gossera (quasi sempre), d'altres les obligacions familiars, d'altres la no total afinitat amb (algunes) de les organitzacions convocants... Avui no buscaré excusses i hi seré. Considere que ara és imprescindible. No ja per veure TV3 (que també), sinó contra l'autoritarisme, contra el feixisme, contra la manca de llibertat d'expressió (i de tria). Avui, tots a la plaça de la Mare de Déu a les 19 hores.

MANIFEST PERSONAL DE MANOLO BAIXAULI

Transcorregudes les vint-i-quatre hores sense senyal en protesta pel que tots sabeu, torne a obrir el bloc. De passada us deixe el Manifest Personal de l'amic i company Unai Manolo Baixauli. No cal dir que el signe fil per randa.

MANIFEST PERSONAL

Manuel Baixauli

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell que veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, es tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

SENSE SENYAL: TANCAT PER DEFUNCIÓ DURANT 24 HORES

REFLEXIÓ EN CLAU POLÍTICA SOBRE EL TANCAMENT DE TV3.

La xarxa en va plena, del tancament de TV3. Normal, perquè la barbaritat és tan gran, tan antidemocràtica, tan indignant... Compte, que tota la culpa no la té el PP. També el PSOE calla i atorga, i el PSPV, la cúpula dirigent del qual està farcida de pijos castellans, polítics oportunistes, professionals i inútils que no es diferencien massa dels del PP, ni ideològicament ni en la pràctica política. Em fan llàstima els militants conscienciats i nacionalistes d'aquest partit (que n'hi ha). El que no sé és què pinten a hores d'ara sota aquestes sigles. Quan tindrem un partit veritablement progressista i veritablement nacionalista que reculla les restes disperses? Em sembla que mai. Així ens va.
L'excussa que posa el PSOE és que no poden fer res perquè l'emissió, en sentit estricte, és il·legal. I tant com n'és, d'il·legal! Si les lleis les feu vosaltres emparats en el bipartidisme que amb tanta cura fomenteu, colla de cínics (i dic cínics per no ser massa insultant)! I les feu contra la raó, contra la veritat. Contra el poble. Gentola.

CONTRA EL CIMENT. PAU ALABAJOS

Una de les cançons que més m'agraden del de Torrent. I amb una lletra ben aconseguida, senzilla i completament demoledora

NO SÉ, NO CONTESTE (DE MOMENT)

Des de fa molt de temps, no opinar sobre qualsevol qüestió està socialment mal vist. Això comporta que massa sovint els manifassers es posen en camisa d'onze vares i parlen sense coneixement de causa de qualsevol cosa, sota el paraigua d'una frase absurda: totes les opinions són respctables. No és cert. Totes les opinions no són respectables, ni val el mateix una afirmació que una altra. En canvi, molta gent interpreta això com a democràtic, quan no és més que burrera.
Els últims dies he rebut al correu centenars (sense exagerar) de missatges que em demanen la signatura a favor o en contra de la famosa llei Sinde. Pel perfil de la ministra (tot allò del suport a la "lengua común" i mandangues semblants) em ve de gust signar en contra. Però no tinc ni idea del que proposa la llei. És més, no vull saber-ho. Ara mateix no em ve de gust llegir-la, que és l'única manera de conéixer-la, sense interpretacions interessades d'un costat o d'un altre. M'abelleix més fer altres coses, i per tant, ni sé, ni vull saber, ni conteste.
Algú pot interpretar la meua actitud com a meninfotisme. Ho és, sens dubte. Però és que amb la facilitat que donen avui les TIC cada dia hauria de llegir i contestar uns altres centenars de peticions de signatures de centenars d'assumptes pels quals em requereixen la meua opinió. Crec que estem completament saturats. Així que, de moment, no sé, no conteste.

TROBADA D'ESCRIPTORS DE LA RIBERA 2011

Com cada any, pels volts de sant Blai, dissabte passat férem la Trobada d'Escriptors de la Ribera. Ens va acollir Algemesí. Enguany s'hi han afegit alguns companys i companyes de l'Horta i alguns cantants. Gràcies als organitzadors, que van preparar un programa realment interessant, i gràcies també a les dues colles de la Muixeranga, als tornejants, dolçainers i tabaleters... Gràcies especialment a la Nova Muixeranga, per la cerveseta i el cacau. L'any que ve toca Sueca, per celebrar els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians.
A dalt teniu la foto de família, gentilesa de Francesc Vera. En falten uns quants que s'afegiren a última hora (al dinar, vull dir).

EL PERSONATGE DE LA SETMANA. RAÜL AGNÉ.

Raül Agné és de Mequinença, i entrena el Girona de segona divisió. Ahir jugaren a Osca. En la roda de premsa li feren unes quantes preguntes en castellà i les contestà fent servir aquesta llengua. Quan li feren la primera en català i començà a contestar respectant la tria del periodista, alguns li demanaren que parlara castellà. Per més que els explicà que si fóra anglés el deixarien parlar anglés, no el volien entendre. Solució: donà la roda de premsa per acabada. Amb un parell de collons.
Durant molts anys Beckham ha jugat al Madrid, o Robson ha entrenat el Barça. En tots aquests anys només han parlat anglés, i els periodistes han perdut el cul per poder entrevistar-los. Però el català, i el gallec i l'euskera semblen prohibits. A més de llepaculs, provincians.

PRESENTACIÓ DE SUBSÒL A ALCANT