NO SÉ, NO CONTESTE (DE MOMENT)

Des de fa molt de temps, no opinar sobre qualsevol qüestió està socialment mal vist. Això comporta que massa sovint els manifassers es posen en camisa d'onze vares i parlen sense coneixement de causa de qualsevol cosa, sota el paraigua d'una frase absurda: totes les opinions són respctables. No és cert. Totes les opinions no són respectables, ni val el mateix una afirmació que una altra. En canvi, molta gent interpreta això com a democràtic, quan no és més que burrera.
Els últims dies he rebut al correu centenars (sense exagerar) de missatges que em demanen la signatura a favor o en contra de la famosa llei Sinde. Pel perfil de la ministra (tot allò del suport a la "lengua común" i mandangues semblants) em ve de gust signar en contra. Però no tinc ni idea del que proposa la llei. És més, no vull saber-ho. Ara mateix no em ve de gust llegir-la, que és l'única manera de conéixer-la, sense interpretacions interessades d'un costat o d'un altre. M'abelleix més fer altres coses, i per tant, ni sé, ni vull saber, ni conteste.
Algú pot interpretar la meua actitud com a meninfotisme. Ho és, sens dubte. Però és que amb la facilitat que donen avui les TIC cada dia hauria de llegir i contestar uns altres centenars de peticions de signatures de centenars d'assumptes pels quals em requereixen la meua opinió. Crec que estem completament saturats. Així que, de moment, no sé, no conteste.

DE LA TERRA A L'ESPAI, DE DAVID IRANZO

Al llarg de la meua vida m'han recomanat infinitat de llibres de divulguació científica, tot i assegurant-me que eren molt assequibles i que els entendria a la perfecció. Els incauts recomanadors potser no sabien del meu absolut analfabetisme en aquest camp, i, sense excepció, a la pàgina 20 o 25 l'embolic era tan gran que ho havia de deixar estar. Per dir-ho en termes matemàtics, m'han recomanat n llibres i n'he deixat a mitjan n. És a dir, n = n. I ací acaba la meua destresa matemàtica, i fins i tot no puc assegurar que el que he dit siga del tot correcte.
He de confessar que quan vaig començar a llegir De la terra a l'espai, de David Iranzo, estava convençut que em passaria el mateix. Però no! L'he acabat, en dues assentades i de gust. No, no és que m'haja documentat sobre qüestions referents a l'espai, ni cap cosa semblant. És que David s'explica com un llibre obert, fins i tot per a mi. Entén perfectament que l'assaig és un gènere per tractar un tema de manera no especialitzada: l'aproximació als principis epistemològics de la disciplina queda reservada per als manuals. A més fa la lectura amena i és un fervorós partidari d'una tàctica que jo pose en pràctica sovint: la comparació.
Diuen que les comparacions són odioses, i jo mai no ho he entés. Si algú odia les comparacions haria d'anar a cal metge i fer-s'ho mirar. David Iranzo n'usa a bastament, i deixa ben clar que són il·lustratives, aclaridores, didàctiques... També té habilitat per fer evident que un concepte complex està necessàriament format per una quantitat de conceptes simples, i té la paciència de desgranar-los pas a pas perquè els lectors poc avesats (gens avesats, en el meu cas) els puguen entendre perfectament.
M'alegre d'haver llegir De la terra a l'espai, no sé si per David o per mi mateix. Jo crec que pels dos. I a més, el millor del llibre no us ho he contat, però és personal i intransferible: la dedicatòria que em va posar l'autor a la presentació d'Alzira.

UTÒPIC?

Aquest post completa el que vaig escriure despús-ahir. O el complementa. El que vull contar és que ahir, 10 d'octubre, vaig estar a l'Alcúdia. Hi vaig pràcticament cada dia, però ahir la visita era per una causa concreta: veure els castells. Hi actuaren els Negrets de l'Alcúdia, els Castellers de la Vila de Gràcia, els Minyons de Terrassa, i La Mojiganga de Titaguas. Presidint la plaça, a la façana de la Casa de la Cultura, una quatribarrada de considerables dimensions. A l'Ajuntament del poble, una altra, que rodava tota la balconada de la primera planta. Pocs dies abans, el 2 d'octubre, el Correllengua arribà al poble de la mà del Bloc de Progrés Jaume I, i hi va haver una recepció oficial i institucional de la Torxa de la Flama de la Llengua a l'ajuntament.

Quatribarrades, correllengües, castellers catalans... La gent del poble deu anar molt cremada amb l'alcalde i els concejals. Sí. Alguna, sí. Indignadíssima. Una colla que no ha votat els actuals dirigents ni els votarà mai. Però no han deixat de votar-los per tot açò que us conte, sinó perquè, simplement, són d'una altra corda. La resta del poble sí que els vota: majoria absoluta del PSPV (ací sí, PSPV) des l'any 78. Ergo, tot això, no espanta els vots. Només podria espantar els vots d'alguns que no els votarien mai, de cap de les maneres. I governar bé i per al poble, sembla que n'atrau.

ICONES

Com cada any, pel 9 d'octubre, corren rius de tinta sobre la bandera, sobre la llengua, sobre el nom del territori, i sobre totes les icones imaginables. Confesse ara, només començar, que partisc de la més furibunda iconoclàstia, i que en realitat m'importa molt la substància, "la cosa", i ben poc el símbol necessàriament arbitrari que la representa.
Val a dir que no volia escriure al voltant de tot açò, però acabe de veure un espectacle dantesc, per contradictori. Al meu poble han abaixat la bandera pel balcó de l'ajuntament mentre sonava... la Marxa Reial!, i després han fet una missa. En eixir, el penó, custodiat per les autoritats locals i per... la Guàrdia Civil (uniformada de gala)!, ha marxat en processó cap al carrer del Rei Jaume I. No, no els he seguit. De fet, en sentit estricte, ni tan sols hi era, perquè he vist tot l'espectacle des d'una finestra de cals meus pares, on estava fent-me un cafenet.  Quina sort, tindre uns pares que viuen enmig de la plaça!
El preàmbul serveix per il·lustrar allò que realment vull dir. Estic segur que les persones que escenificaven l'acte estan convençudes del seu patriotisme (de la seua valencianitat, de la seua espanyolitat, i potser alguna altra -itat que se m'escapa), de la mateixa manera que crec que n'estan convençuts uns altres que al llarg del dia faran actes semblant amb una altra bandera, amb la Muixeranga com a música de fons, sense missa, i sense la presència de la benemèrita. Evidentment que no sóc equidistant, que estic molt més a prop dels altres que dels uns, però, repetisc, des de la més furibunda iconoclàstia. I és per això que algunes coses no les acabe d'entendre. Com ara el fet que el Bloc s'haja sumat a la "processó cívica" que mentre escric açò s'estarà celebrant a València. S'equivoquen. O crec que s'equivoquen. Sí, ja he llegit el que diu l'Ignasi Mora al Pica'm. Ben argumentat, sens dubte, però estratègicament erroni.
Que el PSOE d'Alarte, que és un partit espanyol i espanyolista, intente caçar vots a la caverna blavera, ho entenc, tot i que pense que també cometen un error d'estratègia. Però que el Bloc se sume a aquesta manifestació intrínsecament coenta i fatxa, ni ho entenc jo ni una gran part dels seus militants. I si no ho entenen molts militants, no cal dir què en pensaran potencials votants (com ara, jo) no adscrits a la coalició.
Volen donar una imatge de normalitat. Quina normalitat? No volen que PP-PSOE monopolitzen el "sentiment valencianista". Mireu, aquest "sentiment valencianista" subsidiari del més cerrill espanyolisme, aquest sentiment valencianista farcit de falleres i paelles, d'Albuferes i maredeuetes, que el monopolitzen tant com vulguen: tot per a ells. I si es tracta d'intentar abandonar l'anonimat i la indiferència amb què els tracten sistemàticament els mitjans de comunicació (manipulats per qui sabem), han triat justament la foto equivocada.
A alguna gent (més de la que alguns pensen; jo diria que a la immensa majoria dels que dipositen un vot en cada elecció), els dóna exactament igual si el territori es diu País, Comunitat, Regne o República Popular Independent. També els és indiferent si la bandera porta blau, verd, o un farbalà amb floretes. Aquesta gent vota els partits que pensen que els poden representar amb eficàcia. D'altra gent no. D'altra gent vota icones: la bandera espanyola, la bandera amb blau (o sense), el País Valencià o el Regne de València (de Valencia, perdó). I molts votants del Bloc, pense, són d'aquest segon grup: voten País, bandera sense blau, i la Muixeranga. Són les icones del seu sentiment col·lectiu, si més no perquè els contraposa a tot allò que representa el que no volen ser. Trist, però cert: els símbols van a la contra, en un costat i en un altre. És una opció nascuda ditectament dels anys de la transició (abans, però radicalitzats i enquistats en aquesta època), i els dóna igual si històricament i legítima correspon una cosa o una altra. Ja us dic jo que totes les opcions són en última instància arbitràries, però ho podeu trobar explicat amb més rigor a Vent d Cabylia, de Vicent Baydal (tot i que en alguns aspectes estic en desacord). Els dóna tan igual com als altres, que criden sense vergonya Viva España! sense voler saber res d'història, ni de drets, ni de Furs, ni de greuges. En definitiva, hi ha també molt de vot visceral, en un costat i en un altre. I la manera d'arreplegar-los és defensant la simbologia que els és pròpia. I, a més, governant amb eficiència allà on es té l'oportunitat de fer-ho.
És la cançó de sempre: intentant arreplegar quaranta vots en territori hostil, se'n van quaranta mil que tenien dins del gamber. Si no, el temps ho dirà. I si em sap greu és justament perquè no sóc d'aquells que els dóna igual qui governa, i qui m'agradaria que ho fera adopta una postura (estratègicament) equivocada.

FUNCIONARIS

M'arriba un correu per partida doble (dels amics Àlan Greus i Josep Lozano) amb un article interessantíssim (i encertat) de Rafael Ordóñez, publicat a  Huelva Información. Funcionarios, porta per títol. El subscric en la seua totalitat. Parla d'un tema que em porta molt cremat últimament. Al que diu Ordóñez, afegiria que de tant en tant va bé una crisi (encara que no tan forta com l'actual) per garbellar una mica i aconseguir que els inútils que van a cavall de la bonança econòmica es peguen el bac. El problema és que avui dia l'hòstia ha sigut generalitzada.