dilluns, 31 de maig del 2010

NO M'AGRADEN LES BANDERES, PERÒ EL COS M'HO DEMANA

ANDRÒMINES. RAFA GOMAR

Els tastets que us vaig posar la setmana passada, aquest de dimarts i aquest altre de dissabte, eren de la novel·la Andròmines, de Rafa Gomar, com molt bé havia dit Gustav Scholandz (que no sé qui és) en un comentari. Curiosament, la peça guanyà el Premi Andròmina 2009, per la qual cosa ha estat publicada per 3 i 4.
La veritat és que tenia ganes de llegir el que molts han qualificat com la primera novel·la de Rafa Gomar, després d'una producció més aviat centrada en la narrativa curta, però on també podem trobar dietarisme i altres obres de difícil qualificació. Sempre efectives, això sí. En el cas que ens ocupa, hauríem de matisar la consideració de novel·la. Ho és, perquè hi ha un fil conductor que amalgama tot el text, però també és cert que alguns fragments poden considerar-se autònoms i funcionar com a textos breus completament descontextualitzats de la resta. Si l'obra en conjunt és molt recomanable, alguns d'aquests fragments inserits amb l'epígraf Decorats de diumenge són directament sublims.
En definitiva, una obra contundent i eixerida de Rafa Gomar, com la resta de la producció de l'autor. Com Gustav, també recomanaria molt especialment Vianant, però en qualsevol cas la marca Gomar és una aposta segura.

dissabte, 29 de maig del 2010

EL TASTET DE LA SETMANA / BIS

Us pose un parell de fragments més del tastet de la setmana. Dilluns desvetlarem de quina novel·la es tracta. Jo ja l'he acabada. Altament recomanable. El primer és un passatge sensual amb banda sonora (teniu enllaçades les cançons). El segon és un quasi-aforisme que m'agrada.

Ella obria la finestra, es recolzava sobre l'ampit i mirava el paisatge inclinant el cos per deixar entreveure les cuixes i les calces. Albert estava segur que ella comptava el temps i jugava a temptar la seua resistència. Monique tenia la certesa que en un moment determinat deixaria la lectura o l'ordinador i l'agafaria per darrere amb les dues mans palpant-li els pits. Li besaria el coll i el bescoll; li descordaria la resta de botons de la bata i relliscaria els llavis i la llengua per l'esquena fins a agenollar-se i llevar-li les calces. Més o menys, iniciaven un joc amorós semblant al que encetaven en aquell sofà, davant alguna pel·lícula de sessió de tarda en la televisió; o semblant també al que en aquella mateixa sala, algunes nits, amb els llums apagats, començaven ballant al ritme de les esplèndides Jersey Girl de Tom Waits, Love Letter de Nick Cave o T'estimo de Lluís Llach al tocadiscos, i arrancant-se la roba sense parar de ballar, amb el cor agitat i les mans àgils lliscant per les seues pells sumptuoses queien nus, rodolant pel terra, rebolcant-se en el sofà, damunt l'escriptori, sobre la taula gran, buscant el llit de l'habitació o improvisant per on els portés l'instint...


A més estava convençut que els fills, si se'n tenien, s'havien d'engendrar de jove, quan la inconsciència i la força s'uneixen, i pesa més l'instint i l'energia que la raó.

dijous, 27 de maig del 2010

RARESES. ELS CINC XICS. QUAN UN HOME VOL UNA DONA

El grup Els cinc xics, originari del Cabanyal però on va entrar i eixir gent d'altres llocs, com el meu paisà Remigi Palmero. Tenien repertori propi, però també versionaven èxits en altres llengües. I la veritat és que no ho feien gens malament. Com a mostra, aquesta versió de When a man loves a woman de Percy Sledge

dimecres, 26 de maig del 2010

ÈTICA I ESTÈTICA

Avui mateix, una escola concertada de Quart de Poblet, ha prohibit l'entrada al centre de tres alumnes per vestir de manera "indecorosa". Segons sembla, les xicones, entre setze i disset anys, ensenyaven els muscles. Quina poca vergonya, ensenyar els muscles!
El problema és secular: la caverna sempre ha confós l'ètica amb l'estètica. O millor, sempre ha volgut imposar la seua estètica com a pauta ètica universal (i a l'inrevés). Si us he de dir la veritat, a mi no m'agrada massa com van vestits la majoria dels meus i les meues alumnes. És més, en alguns casos em disgusta profundament. Em molesta veure els tangues per dalt de la cintura. Em molesta que els calçotets i les bragues hagen suplantat la funció de tapar el cul que abans feien uns pantalons que ara han caigut pràcticament als genolls. Em molesta que porten roba de cinc talles més de la que necessiten, com si l'hagueren heretada d'un difunt més gran. Em molesten les samarretes amb inscripcions en anglés que ells mateixos no entenen.Supose que em molesta tant com a ells els deu molestar la meua manera tan carca de triar la roba que em pose al damunt. Estic convençut que em veuen tan ridícul com em veig jo a mi mateix quan remire fotagrafies dels anys vuitanta, època en què era adolescent. Em molesta i ho calle, en el cas dels meus alumnes, i em burle de mi mateix, quan em veig anys enrere amb cabells impossibles, camals estretíssims a mitjan garró i calcetins grocs. Però hi ha qui no calla mai: imposa.
Si tornem a l'inici, us diré que he llegit la notícia al Levante, i m'ha indignat encara més un comentaris d'algú que diu que porta el fill a aquesta escola i que la mesura li sembla molt bé. I afig que qui no estiga d'acord, que matricule els vàstags a la pública. És a dir, si sou gent de mal viure, a la pública, que allà ho agafen tot. M'entren ganes d'insultar-la, però no ho faré (de moment). Això sí, li contestaré que si vol portar el fill a una escola privada integrista en què, partint de postulats clarament reaccionaris, atempten contra la llibertat i contra la democràcia, almenys que la pague. I fixeu-vos-hi que li done la oportunitat que ho faça en l'àmbit privat (i sufragat de la seua butxaca). I ací entrem en el debat a que volia arribar, en última instància.
Aquesta gentola fatxa (perquè són gentola fatxa) tenen molt clar que poden fer el que els vinga de gust en l'àmbit privat. Així ho reivindiquen sovint. Però a més, mitjançant grups de poder (i de pressió) que tots coneixem, intenten implantar les seues idees en l'àmbit públic. No cal que us ho explique: al País Valencià fa molts anys que ho suportem. És a dir, que apliquen allò de "cadascú el seu, i a robar el que es puga". És a dir, a sa casa fan el que volen, cosa no massa problemàtica si no fóra perquè una vegada aconseguit aquest dret inalienable intenten també que a casa dels altres es faça el que volen ells. Amb el greuge afegit que a sa casa, quan tanquen la porta, fan el contrari del que diuen, amb tota la hipocresia del món. És a dir, cap llei favorable a la no discriminació per raó de sexe, però de portes endins es giten amb qui els ve de gust. No a l'amplicació de la llei d'avortament perquè ells l'han pogut practicar a l'estranger sempre que els ha rotat. No a la llei de la memòria històrica, que això és buscar mal on no h'hi ha, però els seus morts han estat soterrats, lloats, homenatjats i beatificats a Roma des del mateix any 39. No a tot per a tots, i sí al tot per a mi. Jo faré el que em donarà la gana i tu faràs el que em done la gana a mi. I la gana, depén de per a qui, serà ben diferent.
I després algú encara em diu que me'n passe molt, quan a sota d'algun comentari pose l'etiqueta Gentola.

dimarts, 25 de maig del 2010

MÉS TASTETS

Vinga, que el Toni de l'Hostal s'emprenya si no sóc puntual amb les seccions. Un nou tastet d'un altre autor que desvetlaré la setmana que ve si no ho ha fet ningú abans. Allà va el fragment.

La vocació d'escriure li comportava una existència voluntàriament monacal, perillosa per a ell, repleta de recança; però Albert, tot i que en dubtava sovint, ho havia assumit amb totes les conseqüències; és més, estava quasi segur que, entre altres raons més fugisseres, havia triat la literatura com a forma d'occir i gaudir del temps, ateses les característiques del seu temperament.

Supose que algú pot pensar que m'agrada el fragment perquè em sent identificat. En absolut: simplement, em sembla ben trobat per l'autor. Occir i gaudir del temps... Quin autor? En quina novel·la?

BOYS DON'T CRY. THE CURE

Mai no he sigut massa punkarra, però aquesta cançó dels Cure... Fantàstica.

dilluns, 24 de maig del 2010

DESPIETAT PAÍS DE LES MERAVELLES I LA FI DEL MÓN. HARUKI MURAKAMI

L'altre dia, en els tastets, vaig publicar un fragment d'una obra per veure si algú endevinava per on anaven els tirs. A més d'algun comentari al respecte, ningú no va esmentar ni títol ni autor. Es tracta de l'obra Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, publicat per Empúries, amb una molt bona traducció d'Imma Estany. M'ha agradat. Una mica rar, però m'ha agradat. Al respecte de la raresa, ho vaig comentar a l'institut i algú, després de llegir la sinòsi de la contraportada, em preguntà què esperava d'una novel·la a mitjan camí entre la ciència-ficció i el gènere de lladres i serenos escrita per un japonés. Doncs això: una mica rara, però paga la pena.. Us en deixe uns quants fragments més.


* Potser m’agradaven aquestes coses abans, i per això em van enviar aquí. Però va ser fa molt de temps. He oblidat l’abans…

* - De tota manera, no era cap cosa, la meua vida. No tenia un gran cervell.
- Però no has dit que estaves satisfet de la teva vida?
- Jocs de paraules. Tot exèrcit necesita una bandera.

* M’agraden els moments foscos abans de l’alba. Probablement perquè és una pissarra en blanc. Neta i sense utilitzar.

dijous, 20 de maig del 2010

IDENTITATS

Uns alumnes del meu centre van anar fa poc de temps a Londres. En tornar, alguns em contaren que estaven indignats pel tracte que hi havien rebut. Escarbant una mica, el problema només havia sigut un: un dia determinat intentaren entrar en grup a un comerç i els ho impediren. El botiguer londinenc no va fer res diferent del que fan altres botiguers d'arreu del món quan veuen una colla d'adolescents: tancar a pedra i a bac. Mon pare té botiga i us puc assegurar que quan abandonen el local és com si haguera passat la plaga de la llangosta. Però ells ho interpretaren d'una manera diferent: asseguraven que no els havien deixat entrar perquè eren espanyols. La seua reacció va ser anar a una plaça pròxima, seure en rotle, i començar a cridar "Viva España!". Vaig intentar fer-los veure que no havien fet la feina completa: que al "Viva España" havien d'haver afegit un "Gibraltar español" ben abrandat. I que una solució millor encara hauria estat no fer el viatge, perquè per a fer el ridícul, des de casa surt més a compte. Després, ja sense ironia, els vaig preguntar què haurien fet si foren els amos d'una botiga i hagueren vist una colla d'adolescents britànics juganers intentant accedir al local. Sense excepció, em van dir que no els haurien deixat entrar, perquè els britànics, quan ixen de les illes, són uns borratxos i uns perdularis.
- Eps! Hem arribat al cap del carrer! No trobeu que ells poden pensar de vosaltres el mateix?
Això ja no ho van veure tan clar. Gens clar, més aviat, perquè ells són espanyols i aquesta consideració no la mereixen. És com parlar amb la paret.
L'anècdota acaba ací, però crec que la cosa, en el fons, va més enllà. Aquesta gent té una idea molt tergiversada de la seua condició identitària. Si anys enrere això de "l'espanyolitat" causava una certa vergonya fronteres enllà, ara la consideració ha fet un gir de 180 graus. Cada dia els unflen el cap (als mitjans de comunicació, preferentment, però no en exclusiva) fent-los creure que ser "espanyol" és el millor que els ha pogut passar a la vida. I ho exemplifiquen amb Rafa Nadal, Pau Gassol, Fernanado Alonso, la Roja i la Coja. I ells, és clar, s'ho creuen, sense caure en el compte que el tracte que donen a aquests personatges és individual i intransferible, per la seua excel·lència en el camp del tennis, del bàsquet, de l'automobilisme o del futbol. No pel fet de ser espanyols! O potser ací tenim una imatge molt més positiva dels portuguesos o dels argentins des que Cristiano Ronaldo i Leo Messi s'han convertit en fenòmens esportius de massa? Valorem Itàlia més que abans des que Valentino Rossi ho guanya tot en el camp del motociclisme? No. Admirem Leo Messi, Valentino Rossi i Cristiano Ronaldo (en el meu cas, en aquest ordre) pel que són, i ací acaba la cosa. Però ara fes que ho entenguen, amb tanta (des)informació en sentit oposat. Difícil. Impossible. És més còmode aixoplugar-se en un model identitari (suposadament) exitós, i entrar en còlera quan s'adonen que la percepció que un té d'ell mateix no es correspon amb la que tenen els altres..
Acabaré amb una paràfrasi augmentada que utilitzava el setmanari El Jueves durant l'època del gran Aznar: España va bien... y el extranjero ni te cuento.

dimecres, 19 de maig del 2010

XAT AMB EL CLUB DE LECTURA VIRTUAL DE LES BIBLIOTEQUES DE BCN

Demà dijous, a partir de les 19 hores, faré un xat amb els amics del Club de Lectura Virtual de les Biblioteques de Barcelona. Ja sé que és una mica tard, si algú no ha llegit el llibre, però vaig de bòlit i no ho he pogut comunicar abans, com tenia la intenció, encara que fa un temps ja us en vaig parlar. Supose que si algú hi vol participar encara deu estar a temps. Així que us passe l'enllaç del club, perquè us hi hauríeu d'inscriure.

dimarts, 18 de maig del 2010

DE FIL I COTÓ. DE JO ET VAS DESPEDIGUENT. UC

Un grup mític, que m'agrada molt: els eivissencs UC. Antic i pràcticament desconegut fora de les illes, però m'encanten. Us deixe la cançó De jo et vas despediguent.

dilluns, 17 de maig del 2010

TASTETS

Vinga, a veure si reactive el blog que el tinc molt abandonat.

La proposta és la següent: periòdicament posaré un fragment que m'haja agradat especialment d'un llibre, per veure qui endevina de quin llibre és. No és cap concurs, ni res per l'estil. Cadascú pot dir la seua, des del primer moment. La solució la donaré la setmana següents, conjuntament amb un altre taster. Allà va el primer:


Deixa que el cos treballi fins que estigui esgotat, però deixa la ment per a tu.

diumenge, 16 de maig del 2010

LLET BLANCA

S'ha acabat la llet blanca.
Disculpeu les molèsties

dimecres, 12 de maig del 2010

TOTS ALTS A RÀDIO9

Impressionant Ràdio9. Doncs això: tots alts.

dimecres, 5 de maig del 2010

L'ÚLTIMA TROBADA / EL ÚLTIMO ENCUENTRO, DE SÁNDOR MÁRAI

Acabe de llegir un llibre d'aquells que comences i no pots deixar. L'última trobada, de Sándor Márai. Un llibre d'aquells que quan acaben et deixen esclafat al silló (últimament no puc llegir gitat). Magistral. Fantàstic. Sublim. Pel que conta i per com ho conta. El el podeu trobar en català a l'editorial Empúries. Jo he llegit la versió castellana, editada per Salamandra. La contraportada d'Empúries és impecable, però la de Salamandra incorre en un error massa freqüent: desvetla un element fonamental en la trama que l'autor oculta conscientment fins ben entrada la novel·la. Quina mania, i quines ganes d'afusellar un llibre! Així que, si us decidiu per la versió castellana, intenteu no llegir la contraportada fins el final.

Tinc per costum (ja ho sabeu) subratllar allò que més m'agrada, durant la lectura. Doncs bé: El último encuentro té més fragments amb subratllats que sense. Us en deixe un parell com a tast.

"Sólo a través de los detalles podemos comprender lo esencial, así lo he experimentado yo, en los libros y en la vida. Es preciso conocer todos los detalles, porque nunca sabemos cuál puede ser importante, ni cuando una palabra puede esclarecer un hecho."

"Un día te despiertas y te frotas los ojos, y ya no sabes para qué te has despertado. Lo que el nuevo día te traiga, ya lo conoces de antemano: la primavera, el invierno, los paisajes, el clima, el orden de la vida. Ya no puede ocurrirte nada imprevisto: no te sorprende ni lo inesperado, ni lo inusual, ni siquiera lo horrendo, porque ya conoces todas las posibilidades, ya lo tienes todo visto y calculado, ya no esperas nada, ni lo bueno ni lo malo... y esto precisamente es la vejez."