PUNT I FINAL (DE LA MEUA PART)

Amb tanta festa, em semblava que feia un parell de dies des que havia escrit el post Tragicomèdia en sis actes, amb explicació i petició final. Però no: en fa ja deu (o onze) i la roda no para. Avui mateix m'ha arribat en forma de comentari l'enllaç al blog a què feia referència. Alí Bayà, l'anònim escriptor (supose) ho explica amb tot detall.
I jo plegue. No en parlaré més de l'assumpte. Qui havia de parlar ja ho ha fet, i qui calla li dóna la raó (o, com a mínim, no li la lleva).

TRAGICOMÈDIA EN SIS ACTES, AMB EXPLICACIÓ I PETICIÓ FINAL

ACTE PRIMER

Fa tres anys i mig vaig guanyar el meu primer premi literari, i, consegüentment, vaig poder editar el primer llibre: La màquina ronca. Fent honor al títol del blog (és a dir, més content que un gínjol), vaig anar a la Fira del Llibre de València per signar-ne exemplars. En vaig signar un. La sort és que va ploure a bots i barrals, i pràcticament no hi havia públic. Bona excusa. Allà estant, un membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana em va preguntar si hi pertanyia, i li vaig dir que no. Em va dir que faria tots els possibles perquè m'arribara una butlleta de subscripció, i em parlà de la conveniència que tots hi fórem. La veritat és que em feia il·lusió! Després, xarrant xarrant, va eixir a la conversa que uns dies abans havia visitat un institut on havien posat el meu llibre com a lectura obligatòria. Comentàrem que això era interessant (tot i que els mots lectura i obligatòria em semblen antitètics), que d'una tacada venies més llibres dels que podies vendre en molt de temps a les llibreries, etc. La conversa anava bé, fins que em va preguntar:

-Els has cobrat els 150 euros?

Tot tímid, vaig contestar que no. I no sabeu la bonegada que em va caure! Que no ho tornara a fer, que no es pot anar de bades, que si jo ho feia perjudicava qui volia cobrar el que per dret li pertocava... En aquell moment vaig pensar que els escriptors a qui havia portat a l'institut en l'exercici de la meua tasca docent eren una colla d'esquirols, o, el que és pitjor, que havia fet el ridícul més espantós del món en no preguntar-los què els havia de pagar. Potser era un malpagador! Comencí a suar, perquè mon pare em perdonaria qualsevol cosa (com ara, que fóra un assassí), però mai no em perdonaria que fóra un malpagador. En canvi, quan em passà la sufocada, vaig caure-hi que entre les desenes d'escriptors que havia portat (de franc) als centres on treballava hi havia un bon nombre de gats vells en l'ofici (Gemma Lienas, Antoni Dalmases, Àlan Greus, Manuel Joan Arinyó...) i si no m'havien dit res era perquè la cosa ja estava bé com estava. En fi, que em faria soci de l'AELC i seria un esquirol més. Això sí, sense que ningú no se n'assabentara.
La butlleta de subscripció promesa no ha arribat mai a ma casa, i jo tampoc no he posat massa interés, per la qual cosa, a hores d'ara, (encara) no sóc soci de l'AELC.

ACTE SEGON

Al poc del que us acabe de contar, no sé qui ni com, va facilitar el meu correu electrònic a un personatge anònim (és un dir, perquè tothom sap qui ha ha al darrere) que periòdicament envia mailings per criticar la junta directiva de l'AELC amb estratègies discursives diverses, però, preferentment, amb preguntes retòriques encapçalades per un per què? Fins i tot té un blog dedicat en exclusiva a aquest afer! Em va servir per saber que hi havia mala maror dins de l'organisme (o a la vora; o entre membres i exmembres; o entre directius i exdirectius, més aviat), per la qual cosa (entre altres) el meu interés per pertànyer-hi va minvar (més, si cap).


ACTE TERCER

Fa uns quants diumenges vaig anar a la Fira del Llibre de Gandia, convidat pels organitzadors. La meua experiència personal em feia saber que, amb sort, hi signaria tres o quatre exemplars. La xifra exacta es va acostar als càlculs previstos, pam amunt, pam avall (bé, en realitat pam avall). Però la finalitat no era vendre, sinó promoure, donar suport, fer "bulto", com es diu vulgarment. Entre el cafenet que em vaig fer amb Rosa i Gabi, les converses que vaig tenir amb els responsables de la caseta, i alguna xarrada informal amb lectors que ja havien llegit el llibre (i els havia agradat!), ho vaig passar bé. Però va haver un tuacte que em deixà un regust amarg. Una dona entrada en la seixantena, amb aspecte inequívoc de mestra d'escola sabudeta (compte! que no és el mateix que saberuda!), agafà Plagis i, mentre feia carasses de disgust, el mirà per l'endret i pel revés, va llegir la sinòpsi, i em preguntà si n'era l'autor. Com que sóc fill de botiguer, en matèria de potencials compradors conec els coixos gitats, i li vaig dir lacònicament que sí. A la qual cosa em contestà:

- Té bona pinta, però ho sent: no compre res de Bromera. Gregori ja té massa diners.

No li vaig contestar. Què podia dir-li? No li he comptat els diners, al Gregori, i sincerament, tenia ganes d'enviar-la a prendre pel cul, però són formes que no faig servir (són formes que amb quaranta-un anys ja no faig servir). Al poc vaig veure que la docent antisistema tafanejava a la caseta del costat i comprava un bon llibre: Les senyoretes de Lourdes, de Pep Coll, editat per Proa. Em va alegrar la seua tria per dos motius. En primer lloc perquè el llibre s'ho val (diguen el que diguen algunes crítiques i diguen el que diguen alguns bisbes integristes). I en segon lloc, perquè vaig pensar que amb els guanys d'aquella transacció comercial el senyor José Manuel Lara, pobret meu, tan desvalgut ell, podria menjar-se un entrepanet i tirar endavant un dia més.

ACTE QUART

M'arriba una circular de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. No hi pertanc, ja ho sabeu, però algun associat me la va rebotar. La carta versa sobre el pèssim tracte que l'editorial Bromera dóna als seus autors. Me la mire amb escepticisme, i, com que la majoria dels lectors del bloc la coneixeu, no cal que us diga de què va. Per a qui no ho sàpia i li interesse, la podrà trobar penjada a la pàgina web de l'associació.
La veritat és que no puc parlar massa, perquè només he publicat en dues editorials. Però ací va la meua experiència.
Tinc una obra publicada en Brosquil, des de fa gairebé tres anys. A hores d'ara, tot i que m'he interessat, no he pogut saber quants exemplars s'han editat de La màquina ronca, ni quants se n'han venut, ni quants en queden, ni on estan. Tampoc no hi he insisit massa: ja fan prou, si amb els minvats recursos de què disposen, trauen llibres al carrer, fomenten la literatura en la nostra llengua, i paguen les nòmines dels treballadors. Agraït a Brosquil, per publicar-me quan ningú no ho volia fer. Agraït especialment a Manel Alonso, a qui, de passada, felicite públicament per l'obtenció del premi Paco Mollà.
Tinc dos llibres publicats a Bromera. Del primer, el recull de contes Femení singular, se'n tiraren 1450 exemplars. Per sort, l'edició està exhaurida. I per sort, se n'ha fet una segona. Només hi hagueren (mínimes) dificultats de distribució, l'editorial en va fer una segona edició i em va fer arribar a casa el contracte corresponent, que vaig signar de gust. És un miracle, que un llibre de contes d'una col·lecció de butxaca arribe a la segona edició. Vull pensar que ho ha fet possible que el llibre ha agradat i que he fet tot el possible per difondre l'obra. I el que no estava en les meues mans (vull dir, el que estava en les mans de Bromera) també s'ha fet bé. Del segon, Plagis, aparegut fa tres mesos i mig, se n'han tirat 2.500 exemplars. Al mateix temps que eixia (o una mica abans, o una mica després, no ho recorde) em van liquidar un avançament pels drets d'autor. Els diners per endavant. Pel que fa a les vendes, m'he preocupat de saber com van les coses, i m'han donat unes dades aproximades. M'han promés que només passe gener i tinguen notícies de les devolucions em podran donar dades amb més rigor. M'ho han promés i jo m'ho crec, perquè sempre han complit.

ACTE CINQUÉ

Bromera em fa arribar una carta explicant (fil per randa) els fets que han generat la polèmica amb l'AELC.

ACTE SISÉ

Ahir m'arribà un contramanifest d'uns companys (i amics) que respon a la carta original de l'AELC. Els he donat la meua adhesió (per si a algú li quedava dubte per qui prenc posició).

EXPLICACIÓ

El que us he contat és una tragicomèdia perquè, si no fóra perquè és tràgic, faria riure. Quatre gats i barallats! Comentant-ho a l'hora del café amb un amic, m'ha dit que clar, com que jo sóc autor de Bromera... Jo no sóc autor de Bromera. De fet, no és que no li haja comptat els diners al senyor Gregori, com he dit abans, sinó que ni tan sols el conec en persona (i si algú no s'ho creu, que vaja a buscar-ho). En definitiva, que jo no sóc autor de Bromera. Jo no sóc autor de ningú. No conec acte més individual (i individualista) que el d'escriure. He publicat en Brosquil perquè foren els primers que m'oferiren la possibilitat de fer-ho. He publicat en Bromera perquè he guanyat dos premis en les bases dels quals es deia que aquesta editorial se'n faria càrrec, de l'edició. M'agradaria guanyar el sant Jordi i publicar en Proa, tot i que ho trobe improbable. I em donaria igual, que gràcies a un llibre meu el senyor Lara afegira uns quants beneficis a la seua (gruixudíssima) fortuna. Per cert, per què ningú no diu res dels beneficis de Planeta? Per què ningú no diu que amb part d'aquests beneficis paguen a una bona nòmina d'escriptors que (quina casualitat!) després es dediquen a signar en pes Manifiestos por la lengua común i altres documents parafeixistes? I és que val més caure en gràcia que ser graciós.

DEMANDES

Després de tot el que he dit, DEMANE:

1) Que Brosquil tinga a bé dir-me quants llibres s'han tirat de La màquina ronca, i quants en queden als magatzems. I si no m'ho volen dir, o no m'ho saben dir, no passa res.

2) Que l'AELC m'envie urgentment la butlleta de subscripció per fer-me'n soci. I va de debò! Si me l'envien, la tramitaré. I si no me la volen enviar, o no em volen de soci, no passa res.

3) Que em donen el sant Jordi de l'any que ve. I si no me'l volen donar, o no me'l poden donar perquè sóc massa roín, no passa res.

4) Que em perdoneu per fer un post tan llarg i tan críptic per a qui no sap de què va la cosa.

DISCURS DE VICENT BORRÀS A LA PRESENTACIÓ DE PLAGIS

L'amic Vicent Borràs ha tingut l'amabilitat de facilitar-me el discurs escrit per presentar Plagis, el passat divendres. Com que crec que és interessantíssim (i no només perquè parle bé de l'obra), el penge amb el seu permís. Només faig de mitjancer telemàtic: està exactament com me l'ha tramés.

PRESENTACIÓ PLAGIS D’URBÀ LOZANO
(Alginet, 26 de setembre de 2008)

Bona nit, autoritats, amics i amigues:
“Hi ha un lloc inconcret en la persona, a mig camí entre la memòria i l’oblit, on dormen i sobreviuen, on moren i ressusciten les “coses” que conformen tot allò que un dia vam ser. Com passa amb tantes altres realitats, sabem de l’existència d’aquest lloc, tot just quan l’hem perdut, quan ja no hi podem tornar. (...) La lectura (...) ha resultat ser un apassionant exercici d’aproximació a aquell territori on sempre voldríem tornar (o, vist des d’ara, el país d’on mai no haguérem volgut eixir) i ara ja és un impossible. I només la literatura, la bona literatura, aquella que s’escriu al 50 % entre el cap i el cor, ens hi pot portar.” Dic açò perquè, si no li va bé del tot al llibre que hui presentem, Plagis d’Urbà Lozano, tampoc no li va mal i, sobretot, perquè m’agrada com sona i perquè —i aquesta és la raó fonamental— més o menys així vaig començar una altra presentació d’un altre llibre d’un altre autor en un altre lloc i que les lleis de la rapinyaria literària m’aconsellen de no revelar. El plagi és un vell aliat de la literatura i de la cultura en general. Ja ho sabem, però convé que ho recordem: plagiar és sumar; llegir i afegir; corregir, augmentar, matisar. En aquest sentit, Josep Pla encertava de ple quan disparava amb contundència: “La cultura és un plagi sistemàtic.” I justificava els seus possibles plagis dient: “Els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva. Si els antics ho feren, ¿per què no ho podem fer nosaltres? (...) “Sàpiga, doncs, el llegidor, que si no he plagiat és més perquè no he pogut que perquè no n’he tingut ganes...” Així, doncs, plagiant-me a mi mateix i amb el suport explícit de Josep Pla i implícit de Joan Fuster, he volgut centrar d’entrada el tema-títol de la novel·la de l’amic Urbà Lozano —si em permet que l’anomene “amic” perquè, tot i que encara no hem tingut massa relacions, tot indica que per raons laborals estem condemnats a tenir-ne, però sobretot perquè després d’haver llegir la seua novel·la, em fa la impressió que som vells coneguts.
De fet, algunes importants concomitàncies m’aproximen a Urbà Lozano i que, justament a vosaltres, no us descobriré res de nou ressenyant-vos-les. Nascut a Alginet l’any 1967, és llicenciat en filologia catalana i professor d’ensenyament secundari, la qual cosa significa que, com jo, es guanya la vida intentant sobreviure entre aules i corredors plens d’adolescents que, quan se’ls parla de llengua, la imatge que el ve a la ment no és exactament la mateixa que a nosaltres i per als quals la literatura ja no rima ni tan sols amb confitura. Així mateix, deduïsc de la lectura dels seus llibres que, a més d’un humor semblant, compartim lectures i referències musicals i d’altra mena. L’any 2005 Urbà Lozano es donava a conéixer dins el nostre panorama literari amb La màquina ronca i el seu tremp narratiu es refermava amb l’aplec de narracions agrupades sota el títol Femení singular que havia guanyat el Premi Vila de Teulada de 2006. En aquest recull Urbà mostra les seues habilitats literàries capaces d’arrodonir i programar l’impacte efectiu que els relats curts per gènere requereixen, alhora que crea una interessantíssima i variada galeria de personatges d’on, ben segur, anirà pouant futures peces narratives. L’any passat guanyava el Premi de Narrativa Ciutat de València amb Plagis, el llibre que hui presentem.
I ara ja va sent hora que apunte alguna cosa de la novel·la que ens ha reunit, sense ànim ni de fer crítica literària ni de xafar a ningú l’argument i la intriga que, per dret propi, a cada lector li toca de descobrir. El primer que vull dir d’entrada és que Plagis no és una novel·la fàcil en cap sentit, tret d’un que és el que la fa gran. M’explique. Plagis no és fàcil d’escriure (després n’apuntarem alguns dels trets estilístics que justifiquen la meua afirmació). Plagis no és una novel·la fàcil d’etiquetar (perquè, què és?, una novel·la policíaca?, no, tot i que hi ha morts i policies; un relat històric? no!!! però hi ha escenaris temporals del nostre passat recent; una novel·la eròtica? tampoc, encara que hi ha molt nyigui-nyogui, és a dir el soroll que fa el llit quan hi coincideixen dues persones i passa allò que sol passar, ja m’enteneu). Quin tipus de novel·la és, doncs, Plagis? Doncs, no ho sé i supose que Urbà tampoc. Plagis tampoc no és una novel·la fàcil de comprendre en tota la seua dimensió i requereix algunes relectures. Plagis tampoc és fàcil de presentar i ja ho haureu comprovat amb tot el que porte dit i, sobretot amb tot el que no he dit. Ara bé, Plagis, i això la fa gran —ja ho he dit— justament per tot el que he assenyalat ara mateix, és una novel·la de fàcil lectura. I això és difícil de fer. No sé si m’explique. Una novel·la difícil per a l’autor, però fàcil per al lector. Les coses aparentment senzilles (una bella i simple línia melòdica –Yesterday, la Muixeranga o un aire de Bach-, una plana diàfana de Josep Pla) són quan les mires des de l’altre cantó —el de l’autor— complicadíssimes. Com un tapís quan l’observem a l’inrevés.
Per la nostra part, per la meua, sí que puc fer aproximacions: Plagis és una novel·la intel·ligent, ben feta amb els ingredients justos i les dosis calculades. Però, per damunt de tot, de Plagis jo em quede amb l’humor que destil·la per tots els racons. Humor sa, d’aquell que és capaç d’arrancar-te un mal de queixal o una mala enrònia del cap. Jo, amb aquesta novel·la, he rigut molt, i no m’estic referint només —que també— a una lleu insinuació de somriure, sinó sobretot a riallades fortes, sonores i inevitables. Sóc dels qui pensa que una novel·la sense humor —perdoneu-me la comparació— és com una paella sense sal. Què seria, per exemple, del Tirant sense els episodis còmics de la vida cortesana? I l’humor de Plagis és un humor fi i intel·ligent, sobretot perquè majoritàriament és de base lingüística (com quasi tot en aquesta novel·la). Allò que diuen els personatges i el que diu el narrador del que diuen i fan els personatges serà el component sobre el qual descansa la comicitat. I és per a mi aquest to desimbolt del narrador allò més atractiu de la novel·la. La veu que ens narra la història esdevé una mena de comentarista de les accions i les diccions dels personatges, en fa glosses i digressions, s’adreça al lector com a un vell conegut i el va guiant per l’entramat que li va parant a cada moment. I en aquesta xarxa laberíntica, la llengua i l’element de base lingüística tornen a ser protagonistes perquè la novel·la d’Urbà és un continu joc textual, un text farcit de referències i cites textuals que justifiquen amb escreix el títol de l’obra. I ara, aprofite per fer una crida i un advertiment: si bé Plagis és un relat que s’adreça al públic general, els seus lectors models caldrà buscar-los entre els professors de llengua o, si més no, entre aquells preocupats i iniciats en la reflexió lingüística. Així les coses, el joc lingüístic, el metallenguatge irònic, la simbòlica representació de la varietat dialectal de la nostra llengua, tot això són elements que fan de Plagis una novel·la amb continus aclucaments d’ull a aquests lectors models. Amb llatinismes inclosos.
Una última reflexió que vull fer sobre els materials lingüístics emprats l’he encetada abans i ara l’acabe. Abans he assenyalat que, tot i que és una novel·la de fàcil lectura, al darrere hi ha un treball lingüístic complex i això es fa palés en tots i cadascun dels nivells d’anàlisi lingüística. El més evident, però, és el sintàctic. Així per exemple (i només és un dels molts exemples que podríem posar) a l’inici de la pàgina 183 aquest simpàtic narrador comença una oració pel subjecte: “La Txell Coromines...” que troba el final a les últimes línies de la pàgina següent, la 184: “era, en realitat, un canó de tia.” És a dir, una unitat sintàctica completa de 55 línies i escaig on el lector en cap moment no perd el fil del discurs. I això no és gens fàcil d’escriure i que a més siga de fàcil lectura.
Per anar acabant cal que apunte, només alguna idea sobre altres aspectes de la novel·la, sense descobrir —us ho havia promés— l’argument i les intrigues —que les hi ha— de Plagis. El plaer de descobrir tot això correspon a cadascú en la intimitat de la lectura. Urbà Lozano, a més de ser un hàbil manipulador de la llengua com ja he comentat més amunt, és un magnífic estrateg que va dipositant ara un parany, ara una mina amagada darrere un reclam innocent, tot per atrapar el lector incaut en una invisible teranyina de relacions entre personatges i lligada amb una malla de casualitats i causalitats. Especialment del primer, perquè Plagis és una novel·la amb un trama farcida de coincidències. I Urbà ho sap i no s’està de declarar-ho ja siga en boca d’un personatge o del mateix narrador xerraire. I en aquesta complicada teranyina que com una hàbil aranya ens va estenent, l’autor no es para en despeses i gastarà pólvora de rei. Vull dir si cal que aparega un cadàver esquarterat en sis trossos o molt de catacrac o de nyigui-nyogui o les vergonyes ocultes dels premis literaris no es pararà per això. I parlant de casualitats, de pólvora de rei i d’altres martingales de què fa ús Urbà Lozano, la localització espacial de la novel·la tampoc no és gratuïta del tot. Molta Ribera del Xúquer (Carlet, Alzira i Alginet i Algemesí de raspalló); València ciutat i els caus nocturns de fa uns quants anys (aquell territori de què parlava a l’inici); i també hi ha l’illa de Mallorca i Terrassa.
I ara vaig posant ja punt i final amb un parell de comentaris que funcionen com a cloenda i que són, com no?, completament plagiats d’altres presentacions en què he participat. I si foren sentits i sincers quan van ser utilitzats per primera vegada no ho són menys ara, però si tire mà de l’arxiu de cites de què dispose ho faig sobretot per tal d’arrodonir l’inici i homenatjar el llibre d’Urbà.
Al cap i a la fi, Plagis és una novel·la i el que hi ha al darrere, com en qualsevol altra novel·la, és un enfilall de paraules. Totes són als diccionaris. Escriure és combinar-les, una darrere de l’altra. Hi ha infinitud de possibles maneres de disposar-les. De l’elecció, de la tria, de les paraules escollides i, sobretot, de les no escollides, de la combinació última d’aquest material tan sensible, de tot això dependrà el producte final. Això és l’estil. Aquest és el treball diari de l’escriptor.
Ara ja només em queda encoratjar-vos a la lectura, amb la satisfacció i la seguretat que no us decebrà, que, de ben segur, serà un d’aquells llibres que recordareu i que us deixarà un sabor de boca ben especial. A mi amb total sinceritat us he de confessar que me l’ha deixat i per això estic ara ací, parlar-vos-en. Perquè, si bé és cert que aquesta tasca de presentar llibres que he fet en ocasions, ja comença a cansar-me, també ho és que, quan el llibre paga la pena, i ara n’és el cas, es fa ben a gust. I, si no és massa pretensiós de la meua part, abans d’acabar desitjaria demanar-vos que féreu el que jo he fet: llegiu-lo i, si us agrada (que de ben segur serà així), recomaneu-lo com ara estic fent jo. El sistema del boca-orella sovint funciona en la promoció dels llibres, perquè ens refiem més ¾i fem bé¾ d’amics i coneguts lectors que no de crítics, perquè mai sabem a quina obscura raó obeeix la seua ressenya, ja siga en un sentit o en un altre, i ni tan sols tenim la seguretat que s’hagen llegit el llibre que ens estan afusellant o recomanant. La nostra literatura no va tan sobrada de bons llibres i, quan de tant en tant n’ix un, com ara aquest d’Urbà Lozano, seria una llàstima que fórem tan provincians com semblem i passara desapercebut entre l’allau de novetats editorials i fóra silenciat per ridícules enveges de capelletes, per la ceguesa d’alguns o per absurds complexos, més propis de culturetes de campanar, que només interessen els qui cauen dins l’escassa ombra que projecta la torre del temps.
Ara només em resta agrair a Urbà Lozano el regal magnífic que ens ha fet amb la seua novel·la, a Bromera i a l’Ajuntament d’Alginet per haver-me confiat el plaer d’apadrinar aquesta novel·la i a tots vosaltres la vostra presència i atenció.
Moltes gràcies.

PLAGIS AMB UN SOL RADIANT

El dia havia eixit plovent, però a l'hora de la presentació no queia ni una gota. És més, jo diria que hi havia un sol radiant. I això que eren les vuit de la vesprada, i a poqueta nit el sol ja no pega de ple. Però jo el veia radiant. La presentació de Plagis va ser un èxit. Almenys per a mi, i al cap i a la fi crec que la meua opinió compta. Pujar a la tarima i veure el saló ple em va emocionar. Gent del poble de tota la vida; companys de feina, d'enguany (sóc nou) i també de l'any passat (encara se'n recorden); gent que havia fet molts quilòmetres. D'Algemesí, d'Alzira, de Sueca, de Benimodo, de Carlet, del Marquesat, de Carcaixent, de Benifaió, d'Almussafes, de Catarroja, de l'Alcúdia, de València... De Montcada! Només entrar a la Casa de la Cultura m'havien collit i, assegut en una cadira i de mala manera, comencí a signar llibre. Jo veia que entrava molta gent, però capbussat en la feina no sabia que tanta. La culpa és de Ximo Roca, que fou el primer a demanar-me la signatura. Refia-te'n, dels artistes.
Ja dalt de la tarima començaren els parlaments. Maria Company, la regidora de Cultura, havia fet els deures, i presentà Joan Carles Girbés, Vicent Borràs i a mi mateix, amb una breu biobibliografia inclosa. Eficient, sens dubte, la regidora (Ui! Això em sembla que és una frase de Plagis!). Després, Joan Carles va iniciar els parlaments literaris contant algunes anècdotes del jurat del Premi Constantí Llombart i, com té per costum, parlant bé de l'obra. Home, un no espera que en la presentació d'un llibre el representant de l'editorial en parle malament, però se li notava (li ho he notat sempre que n'hem parlat) que ho feia sincerament, i no (només) per vendre exemplars. Després, Vicent Borràs va fer un discurs impecable, fruit d'una lectura (d'unes lectures i relectures, més aviat) que jo titllaria de meticulosa. Precís però sense desvetllar l'argument de l'obra. I també sincer, com vaig dir ja in situ. La veritat és que en sentir un discurs tan laudatori m'hauria d'haver entrat vergonya, i m'hauria d'haver enrojolat. Però, com diu ma mare, la meua vergonya era verda i se la menjà un burro, i com que a més tinc les galtes rogenques de natural, ni una cosa ni l'altra. Després em tocava a mi. Bé, qui em coneix ja ho sap. Vaig dir el que volia, com sempre, fent ús de la ironia i de l'humor. Crec que no em vaig fer massa pesat. I la cloenda, a càrrec de l'alcalde, Enrique Girona, que posà la nota protocolària i d'orgull local. Em sembla bé que ho fera. De fet, jo també vaig agranar cap a casa en escollir els fragments per exemplificar les intertextualitats, triant-ne un d'Àlan Greus i un altre de Josep Lozano.
En definitiva, satisfacció absoluta. Bé, gairebé absoluta, perquè fallaren dues cosetes. La primera, que després de la presentació vaig haver de signar bastants exemplars, i quan vaig eixir a la picadeta no m'havien deixat ni una oliva. Gent de la cultura i tot el que volgueu, però tiren gola avall tot el que els posen al davant. I l'altra errada: no tinc ni una sola foto de l'acte. Imperdonable. Confiava que algú en faria i podria encapçalar aquest post amb una imatge. Però no és possible. Què hi farem!

PRESENTACIÓ DE PLAGIS A ALGINET

Hem entrat en la setmana decisiva i crec que ja toca fer la invitació formal. Supose que com a autor podré convidar-vos personalment a la presentació de Plagis al meu poble, tot i que també de part d'Edicions Bromera i l'Ajuntament d'Alginet, com veieu als anagrames de la tarja que reproduesc. No cal que la imprimiu i la porteu (sempre hi ha algun despistat). Per si no podeu llegir la lletra tan menuda, la cosa serà divendres 26 de setembre a la Casa de Cultura d'Alginet (carrer de l'Arquebisbe Sanchis núm. 26), i m'acompanyaran en les intervencions Joan Carles Girbes, director de publicacions de Bromera, i Vicent Borràs, escriptor i company en tasques docents.
Si us ve de gust, us passeu i xarrem una mica. Ja us informaré de com ha anat la cosa en entregues posteriors.

COMPLIDORS

Anit a les 00.05, com que ja no em podia aguantar ni un minut més, vaig començar a escriure el primer post referit a la publicació de Plagis. Ho deia al principi, que Bromera havia fixat el 10 de setembre per començar la promoció. Ja sabia que eren complidors, però ho han demostrat una vegada més. Puntualment, en la data prevista, han començat a parlar del llibre en els seus propis mitjans. Així, a la pàgina de l'editorial, podeu trobar la notícia del llançament i la portada del llibre, inclosa també a les novetats de setembre. Al bloc Bromera de lletres també se'n fan ressó, en un post que porta per títol Un plagi inimitable. Fins i tot Joan Carles Girbés ha inclòs un comentari al seu Tirant al cap, la qual cosa és d'agrair doblement, perquè és una deferència personal, i no empresarial.

Fora de l'àmbit de Bromera, alguns mitjans ja han fet referència a l'obra. Vilaweb la incloïa com una de les novetats que apareixerien al mes de setembre en una notícia que intitulaven La tardor literària. I el diari Informaciones, d'Alcant, batia tots els rècords anunciant-ne la publicació el 28 de setembre a la pàgina 13 del seu suplement Arte i Letras.

Fa uns anys, en un sopar literari al qual assistia, l'editor Francesc Ferrer va dir que, malauradament, els autors ens oblidàvem sovint de l'editorial que feia possible que el nostre llibre arribara al públic. La frase se'm va quedar gravada, i des d'aleshores he observat com és cert, que la majoria tenim paraules de reconeixement per a l'organisme que ha convocat el premi, per al jurat, per a la família, per a... I poques vegades per a l'editorial. Em vaig jurar que a mi no em passaria. És per això que amb aquest post vull agrair a Bromera l'esforç i la professionalitat que han posat en la tasca. Però al cap i a la fi, Bromera és un ens intangible, i els que realment fan possible tot això són persones. Per tant, a més de l'agraïment corporatiu, vull agrair personalment el tracte que m'han donat les persones que, des del novembre quan es va fer públic el veredicte del premi, fins el setembre del 2008 que el volum ha eixit al carrer, han estat en contacte amb mi. Gràcies doncs a Desirée, del departament d'edició, a Carol i a Maria, de premsa, i a Joan Carles, director editorial. I també al capo di capi, Josep Gregori, que en un mail amabilíssim m'ha felicitat per l'obra (i es nota que l'ha llegida de veritat!) i m'ha desitjat molta sort.

Ara només espere complir amb dignitat la part que em pertoca, començant per les presentacions. Ja en parlarem, però divendres 26 de setembre serem a Alginet, on m'acompanyaran Vicent Borràs com a presentador i Joan Carles Girbés com a editor; i dijous 9 d'octubre la presentarem a Terrassa, amb la col·laboració del periodista i escriptor però sobretot amic Xavier Vidal.

ROMANÇO LITERARI 1 / ELS TÍTOLS

Un dels maldecaps més grans que té un autor en fer una obra literària és posar-li un títol. Recorde que la meua primera novel·la, La màquina ronca, va guanyar el Premi Vila de Puçol amb un altre títol: Un home de profit. Entre l'editor i alguns membres del jurat em van convéncer que no era massa comercial. Jo, la veritat, és que dubte molt que hi haja títols comercials o poc comercials, de la mateixa manera que pense que una portada no ven llibre. O millor dir: tret de casos excepcionals, de títols especialment brillants (o oportunistes) i de cobertes magnífiques, els elements paratextuals no poden vendre una pila d'exemplars. A l'inrevés em sembla més fàcil: una portada dolenta o un títol inadequat poden fer deixar de vendre alguns volums. Però tornem al que anàvem: vaig canviar el títol d'Un home de profit. El segon que vaig proposar fou Un home com Déu mana, i em contestaren que era molt similar, que la cosa no canviava massa i preferien una altra cosa. Així que, al final, ens vam decidir per La màquina ronca. Els qui heu llegit el llibre sabreu de les motivacions de cadascun dels títols. El cas és que només un parell d'anys després (el llibre està editat el 2006) han aparegut títols molt semblants. Un d'ells és Un home de paraula, d'Imma Monsó, multipremiat (el Salambó 2007, que no és qualsevol cosa). Un altre és Com Déu mana, de Niccolò Ammaniti, premi Strega 2007. La traducció del títol italià (Come Dio comanda) és literal. Per tant, crec que la meua proposta no era tan dolent, tot i que a hores d'ara, per a mi, la novel·la només podria dir-se La màquina ronca. Potser el nom fa la cosa? M'agrada l'ambigüitat de l'últim mot, que pot ser un verb o un adjectiu.

Després d'aquesta divagació inicial, us diré que em fan pensar molt, els títols. Intenten cridar l'atenció del possible lector (del possible comprador, en primera instància). I ho fan mitjançant estratègies diverses. Per exemple, la provocació, o recórrer a mots tabú. Bukowski va posar per títol d'una seua novel·la Erections, ejaculations, exhibitions. No contents amb això, els traductors castellans li poseren La máquina de follar. Hi entraria en aquest apartat la novel·la La partida del cagat, del meu amic Xavier Vidal. Aquesta estratègia funciona també (potser més que en literatura) en cinema, amb obres com La puta del rey o més explícitament, Fólla'm, pel·lícula francesa que fa servir sense embuts l'imperatiu, tan efectiu en mercadotècnia. Una altra estratègia és la de presentar un títol atípic, com ara per l'extensió. Pot ser el cas de La increíble y triste historia de la Cándida Eréndira y su abuela desalmada, de Garcia Márquez. Un darrer recurs, encara, el de buscar sintagmes intrigants, com mitja oració condicional amb la segona clàusula elidida (Si una nit d'hivern un viatger, de Calvino; Si te dicen que caí, de Marsé). I, per últim, podríem parlar de títols senzillament eufònics, o ben trobats per alguna causa intangible o inexplicable. A hores d'ara, hi ha un bon grapat d'obres que tenen un motiu que m'agrada, i no sabria dir per què. És el cas de No és país per a vell (i encara és millor en anglés, No country for old men), de Cormac McCarthy o Ningú no ha escombrat les fulles, de Jordi Llavina.

Us convide a dir la vostra. Apunteu títols que us han agradat o desagradat especialment. I, a partir d'ací, si la cosa va bé, en parlarem les properes setmanes. Potser fins i tot fem un rànquing amb les obres amb el millor motiu (o amb el més dolent, depén per on vagen els tirs)

SETEMBRE, SETEMBRE!

A la fi ha arribat setembre! He trobat molts blocs de gent que es dedica a l'ensenyament (també d'altra, però bàsicament mestres i professors) i que compten l'any de setembre a agost, i no segunt els paràmetres normals (que, per altra banda, són també d'allò més arbitraris). El cas és que avui he tornat a l'institut i a hores d'ara ja tinc una bossa immensa plena d'exàmens per corregir en temps rècord, perquè dimecres són les avaluacions. Cap problema: sé per experiència que al final estan tots corregits quan toca. El que encara no sé és com ho fem, però al final cadascú té la seua nota. Justa, crec.

Ja he avançat algunes de les novetats que pense introduir al bloc. També pense sistematitzar-les. Dilluns penjaré la imatge perquè endevineu on està el paratge, l'edifici, el carrer, o el que siga. Ja en teniu un penjat de dilluns passat, i com que agost sembla un mes inhàbil per a tot açò de la blogosfera, avui no en penjaré cap. A setmana vençuda donaré la solució, si no rep abans comentaris que ho encerten. Dimecres penjaré algun pensament relacionat amb la literatura, i divendres un altre que tinga a veure amb la llengua. Com sempre, seran més aviat romanços que qüestions erudites. L'apartat de dimecres es dirà Romanço literari, mentre que el de divendres portarà per títol A la punta de la llengua (amb permís del Miquel Desclot, de qui copie el sintagma). La resta dels dies (o fins i tot aquests dies, segons em vinga bé) penjaré també altres coses, com crítiques literàries o altres qüestions que em passen pel cap. I, com ja us he avançat també, aquests primers dies us hauré de parlar de Plagis, la meua nova novel·la, que podreu trobar a les llibreries a partir del dia 10. Avançaré presentacions, rodes de premsa, etc. De moment ja està pràcticament tancat que divendres 26 de setembre la presentarem a Alginet, i dijous 9 d'octubre a Terrassa. En un dia tan assenyalat s'ha de fer País a Catalunya. Dels presentadors ja us en parlaré, però són de luxe. Us deixe a dalt la portada per si voleu anar fent-vos a la idea. O per anar fent-me a la idea jo mateix.

A reveure.

CRÍTICA LITERÀRIA 3 / SENSE TÍTOL

Títol: Sense títol
Títol original: Privo di titolo
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Colecció: El Balancí
Enquadernació: Rústica
Número de pàgines: 238
Llengua: Català
Traductora: Anna Casassas
ISBN: 978-84-297-5955-6

Tinc una amiga que sovint, quan va a proveir-se de llibres (ho fa cíclicament i a l'engròs) em demana consell. Tot i refiar-se'n bastant, del meu criteri, sempre em fa la següent advertència: "recorda que m'agraden els llibres que puc llegir a la piscina". Per la meua banda, sempre replique de la mateixa manera: "a mi a la piscina em passa el següent: a l'estiu puc llegir qualsevol cosa, i a l'hivern sóc incapaç de llegir-hi res".



L'anècdota pretén introduir la dicotomia que sovint s'estableix entre el que s'anomena literatura profunda, de qualitat, seriosa o per pensar i el que es considera literatura de consum, fresqueta, d'evassió, o, (sembla que s'està imposant l'anglicisme) fast reading. Ja vaig dir l'altre dia que coincidesc amb Batllori quan diu que el mot literatura suporta molt malament els cognoms. I en aquesta disjuntiva en concret, em sembla que els qualificatius del primer grup són presumptuosos i els del segon clarament prejudicials. L'aclariment ve al cas perquè abans de llegir l'obra de què tot seguit parlaré, l'havia trobada enquadrada (fins i tot en textos promocionals!) entre els llibres per "passar l'estoneta", i tot i això em vaig fer avant. Per sort.



Certament, Sense títol és una novel·la que fa passar una bona estona. La trama parteix d'una història real. A l'illa de Sicília, concretament a Palermo, a la dècada dels vint del segle passat, un feixista va morir accidentalment a causa d'un tret disparat per un correligionari. El fet es va produir enmig d'una baralla (en realitat enmig d'una razzia) amb un comunista a qui havien anat a apallissar. Tots els mecanismes del poder es posaren en marxa per condemnar el comunista (que fins i tot estava convençut de la seua culpabilitat), però finalment, en el judici, la veritat va triomfar. La novel·la recull elements verídics i els barreja amb d'altres de ficció, de tal manera que el primer i l'últim capítol són estríctament fidels a la realitat i els personatges apareixen amb els noms reals, mentre que en la resta les situacions són inventades i els noms dels personatges són (mínimanet) modificats.



Per desenvolupar la trama, Camilleri fa ús de diverses tècniques: la narració estricta, pseudonotícies de periòdic, epístoles, declaracions judicials, fitxes policíaques, i fins i tot comunicats mèdics. Res de nou, però en conjunt ben efectiu. I tot això farcit d'ironia (sempre), d'humor clarament obert (de vegades), i de passatges absurds al més pur estil de Dario Fo (potser també hi haurà algú que considere les obres de Fo "per passar l'estoneta"?).



I ara ve la grossa (les grosses). Tot això està narrat amb un ofici que voldria per a mi (jo en diria més aviat mestria), la qual cosa converteix Sense títol en una obra d'indubtable qualitat. A més, la profunditat del tema (l'ascens del feixisme a Itàlia) no cal justificar-la. I per acabar-ho d'adobar, fa pensar (pel que fa a mi, sobretot en el paral·lelisme que es pot establir entre Mussolini i tota la seua rècula d'acòlits i un altre personatge populista i fascistoïde envoltat de llepaculs que pretén copar la vida política del país des de fa algun temps).



En definitiva, amb Sense títol Camilleri sembla fer el paper d'un àngel redemptor (un d'ells; al meu entendre n'hi ha molts) que fa possible la comunió entre la funció estètica i el paper estrictament lúdic de la literatura. I si algú vol continuar mantenint postulats elitistes, excloents i pretensiosos, està en el seu perfecte dret.



Ah! Se m'oblidava. Ahir us vaig parlar una mica de la traducció de l'Anna Casassas. Impecable, ja ho sabeu. Els girs dialectals del text original els soluciona substituint-los per correlats de diferents geolectes catalans (fins i tot del central, que també és un geolecte per més que alguns s'entesten a usar-lo com a varietat neutra), per solucions més aviat tretes de sociolectes, i, quan la cosa és impossible (unclu Gaspanu) deixant-los en la seua forma original. Chapeau!



NOTA FINAL.: Immers com estic en qüestions de portades de llibre (quina creu!), he decidit de posar la de l'edició italiana perquè us adoneu de com de poc que s'escalfen el cap en alguns llocs.

TRADUCCIONS

Mira que sou...! Publique un post dient com de cabrejat estic amb els fallers, i m'arriben set comentaris directes al bloc i alguns altres per via interna al correu electrònic. Em propose de tornar-me seriós, faig crítica literària i parle de personatges exemplars (en aquest darrer cas de manera desenfadada i irònica, per si algú no se n'havia adonat) i ningú no em diu ni gos que fas (o molt pocs, per dir la veritat, i alguns que millor que no hagueren dit res). Us agrada el morbo, bandolers! Però jo persevere. Avui mateix us contaré la gran importància que done a les traduccions (també per si algú no se n'havia adonat).
Fa un parell d'anys, mentre estudiava els cursets del doctorat a la Universitat de València, en vaig fer un amb la professora Maria Josep Cuenca que va ser ben profitós. La cosa anava sobre fraseologia i idiomaticitat. Al final havíem de fer un treball. Feia ja molt de temps havia llegit Le aventure de Pinocchio en italià, ja que es tractava d'una lectura obligatòria quan estudiava aquesta llengua a l'EOI. En el seu moment em va sobtar moltíssim la gran quantitat de locucions, frases fetes i, en definitiva d'elements fraseològics que contenia la (magnífica) novel·leta de Collodi. Lligant unes coses amb les altres, vaig decidir finalment de fer un estudi del (complicadíssim) tractament que havien rebut aquests elements en la traducció catalana de l'obra feta per Anna Casassas i publicada per La Magrana. Em vaig quedar realment espatarrat. La Casassas havia fet una traducció senzillament impecable, aplicant una fórmula ben simple: mantenia la càrrega de fragments idiomàtics, però sense caure en els errors més freqüents. El pitjor de tots, que és traduir aquests elements literalment, no se li havia escolat ni una vegada; a més, els que tenien un correlat clar en català els havia usat amb destressa; en el cas de fraseologia italiana que difícilment es podia substituir per fraseologia catalana, havia fet una traducció no fraseològica; per últim, per compensar aquesta decisió i alhora mantenir l'alt grau d'idiomaticitat, algunes idees que a l'original no eren expressades amb locucions ni frases fetes, sí que contenien algun d'aquests elements en la traducció catalana. El resultat final, impecable. Evidentment, l'Anna passà a formar part de la meua llista particular de traductors (altament) fiables.
Fa poc em va caure a les mans un altre llibre originàriament escrit en italià: Sense títol, d'Andrea Camilleri, publicat per Edicions 62. Com que havia llegit altres obres del mateix autor en italià(bàsicament les del cicle del comissari Moltalbano; ja podeu veure que també m'agraden les novel·les de lladres i serenos) sabia que tenia per costum, especialment en els diàlegs, usar molts girs dialectals de l'illa de Sicília, on transcorre l'acció de la majoria de les seues novel·les, i em vaig preguntar com ho devia solucionar el traductor (o la traductora). Però en trobar a la pàgina de crèdits el nom d'Anna Casassas pensí que, segurament, d'alguna manera satisfactòria.
Ahir mateix em vaig acabar de cruspir la novel·la. La traducció, per treure's el barret. La crítica literària d'aquesta setmana ja us podeu ensumar per on va. Però això serà demà (o demà passat, que encara no ho sé)
Salut!

LECTURES PASQÜERES: DUES APOSTES SOBRE SEGUR I UNA DECEPCIÓ ESPERADA

Bé, perquè veieu que aquestes vacances de Falles - Pasqua a més d'emprenyar-me com una mona he tingut temps d'entretenir-me en unes altres coses, us comentaré les lectures que he fet. Els primers dies vaig optar per rellegir dos llibres que en el seu dia m'havien agradat molt i que darrerament, per unes coses o per unes altres, m'havien ballat pel cap: Si una nit d'hivern un viatger, d'Ítalo Calvino, i Dins el darrer blau, de Carme Riera. Evidentment, l'aposta era sobre segur, però en ambdós casos he de dir aquella obvietat que sol dir-se quan agafes un llibre per segona (o tercera, o quarta...) vegada: amb la relectura, guanya. A més, em sembla que els dos autors tenen una cosa en comú: són escriptors de culte, d'aquell rars que fan una literatura amb uns preceptes un tant sui generis, idolatrats per una troupe d'incondicionals, però alhora abastables per un públic majoritari. I després la capella fallada, com calia esperar, perquè he llegit la sensació internacional dels últims mesos, i en aquests casos el resultat sol ser sempre el mateix: decepció absoluta. Es tracta d'El noi del pijama de ratlles. Com que feia temps que tenia pensat sistematitzar mínimament aquest bloc anàrquic, incorporant-hi seccions setmanals fixes, i una d'elles era la crítica d'un llibre, començaré per aquest.

Títol: El noi del pijama de ratlles

Títol original: The boy in the striped pyjamas

Autor: John Boyne

Editorial: Empúries

Colecció: Narrativa

Enquadernació: Rústica

Número de pàgines: 203

Llengua: Català

Traductor: Jordi Cussà

ISBN: 9788497872232 (9a edició)

En entrar a la llibreria, la primera decisió és ja onerosa: la novel·la està disponible en castellà i en català; la qualitat material de les edicions és, si fa no fa, idèntica; el preu és un trenta per cent superior en l'edició catalana. Però bé, militància lingüística obliga, i per tant, a rascar-se la butxaca. A posteriori tinc ben clar que vaig errar la tria. No he vist l'edició castellana, però és impossible que siga pitjor que la catalana. Els erros ortogràfics i gramaticals són d'autèntica vergonya. Certament, no sé qui l'haurà corregit, però a mi em sembla que ningú. A més d'això, la traducció està feta amb uns criteris lingüístics si més no discutibles. Des de la perifèria (des de la valenciana, vull dir, però em sembla que també a tot el domini lingüístic que no cau dins del català central) comencem a estar una mica farts de la dictadura del geolecte demogràficament dominanat. Hom diu que a Catalunya no agraden les solucions valencianes, que les obres són difícils d'introduir en el mercat català perquè estan molt dialectalitzades. Estem en el de sempre: és dialectal el que fan els altres, però no el que faig jo. És com els no-nacionalistes que tan en moda estan en l'esfera política: no se n'adonen, que també hi ha un nacionalisme espanyol. De la mateixa manera que hi ha una tendència dialectalitzant exercida pels parlants del català central, o més concretament del barceloní pur i dur. La cosa, de tan habitual, pot passar de vegades desapercebuda, però solucions directament anormatives, com ara eliminar la erra final dels infinitius per aglutinar-hi els pronoms febles a la manera que ho fan col·loquialment (deixa'ls-hi en lloc de deixar-los-hi; com a imperatiu és totalment correcte, però està usat com a infinitiu) em semblen senzillament aberrants. A més d'això, els elements idiomàtics i fraseològics són propis d'un àmbit tan restringit que podrien set titllats de localistes, si no fóra que Barcelona és tan gran, tan bonica i tan cosmopolita. Potser siguen expressions vàlides per a una obra de creació, però mai per a una traducció en què la impostació de la llengua original fa que la fidelitat a la manera de parlar real dels personatges haja de ser necessàriament nul·la.

Deixem els aspectes marginals i anem a la novel·la en si mateixa. Avise que la (generosíssima) mercadotènia d'escala internacional sobre la qual s'ha bastit l'èxit de l'obra ha tingut una cura especial en no dir-ne massa cosa sobre l'argument. No vull ser pretensiós, i pensar que des d'aquest bloc puc desmuntar-los la paradeta, però sí que avise els potencials lectors que vulguen acostar-se a l'obra en estat virginal que la destriparé. Per tant, deixeu de llegir en aquest mateix punt.

D'entrada, em sembla que l'originalitat de l'obra és nul·la. En altres crítiques (la immensa majoria molt positives, s'ha de dir) he advertit que durant la lectura hom recordava la pel·lícula La vida és bella, de Roberto Benigni. A mi em passava el mateix, però crec que la cosa va més enllà: Boyle s'ha limitat a agafar l'argument del film i donar la volta al calcetí. Però si el referent cinematogràfic em sembla una obra mestra, el producte literari no se sosté. Els espais són fantasmagòrics, de tan difuminats; els personatges difusos i estereotipats; la trama farcida de solucions increïbles. Alguns crítics han volgut veure en els dos primers punts que jo trobe defectuosos "un aire pretesament naïf". No m'hi puc avindre: la germaneta repelent; Kotler; l'àvia redemptora; el pare dolent però amb un rerafons positiu; la mare bona però amb flaqueses; Pavel, tan submís i tan bo, tot i que en "l'altra vida" havia estat un metge qualificat i ara l'obligaven a fer de cambrer... Tot ben tòpic, tot ben amanerat. Parlem dels espais? De la casa de Berlin l'únic que he pogut traure en clar és que tenia cinc plantes; del camp de concentració que tenia barracons i una casa de tres plantes on vivia la família. Ah! I una tanca que semblava feta amb cel·lo, de tan inconsistent. Pel que fa a les solucions increïbles de la trama, una mica el mateix. És cert que en el pacte que estableixen escriptor i lector hi ha un compromís per part del segon per acceptar un seguit de propostes veristes però inversemblants. Però si absolutament tota la trama està bastida sobre fets impossibles (el summum, que els dos xiquets es troben durant un any a costat i costat de la tanca d'un camp de concentració sense que ho detecte ningú, ni d'una banda ni de l'altra), l'invent s'ensorra sense solució. I per acabar d'adobar-ho tot, la indefinició més absoluta sobre a qui va, realment, adreçada l'obra. No sóc gens partidari de les etiquetes. Estic amb Batllori que "el mot literatura suporta els cognoms molt malament". Però, és El noi del pijama de ratlles una novel·la infantil i/o juvenil? Com s'explica aleshores l'altíssim grau de coneixements enciclopèdics necessaris per tal de destripar-ne aspectes importants? Pot un lector no adult identificar el Fúria amb el Führer o Out-with amb Auswitch? Pot endevinar l'adulteri sorneguer entre la mare i Kotler, insinuat al llarg de la història? És aquest un argument vàlid per a una obra de LIJ (i no em digueu hipòcrita)? Posem per cas que siga a l'inrevés: que siga una novel·la escrita amb un format aparentment infantil, però realment adreçada a un públic adult. Com justifiquem ara un llenguatge tan melindrós i amanerat? Com uns diàlegs tan pastats i tan poc creïbles entre infants i adults? La solució per als entusiastes és la que calia esperar: és una novel·la amb diferents graus de lectura. Bé. Això ho han fet molt bé Melville, Verne, Carroll, Collodi, i si en voleu uns quants actuals de casa nostra Vilaplana, Alapont o Sierra i Fabra. Boyle, però, no se'n surt, i la cosa queda en què no és ni carn ni peix, sinó tot el contrari.

En definitiva, l'obra és totalment trivial i prescindible, amb l'agreujant, al meu entendre, que és certament pretensiosa. Una mostra dels aires de grandesa en seria la llarguíssima llista d'agraïments finals, com si una bajanada de 203 pàgines fóra el resultat final d'un exhaustiu procés de recerca i correcció per part de doctíssims entesos en diverses matèries. Si volguérem endinsar-nos més podríem parlar també del fet que l'obra haja eixit originàriament de la factoria de la Randolph House, empori jueu amb tentacles arreu del món. Digueu-me antisemita, si voleu (no ho sóc), però ja sabem que el lobby levític (o sionista, si no volem caure en prejudicis religiosos) necessita difondre periòdicament algun pastitx que verse sobre la violència històricament patida, potser per intentar justificar (sense èxit) la violència actualment exercida. Estèticament, de vegades ho encerta, com és el cas de La vida és bella, El diari d'Anna Frank o qualsevol obra de Primo Levi. D'altres, la cosa no passa d'un èxit comercial bastit en un costosíssim (però rendible) exercici de mercadotècnia dissenyat a l'interior d'un kibutz.

LA CUINA DE L'ESCRIPTURA

A tombs amb l'article sobre com escriure un best-seller que publicava Las Provincias, acabí fent un apunt sobre l'edició (deficient) d'alguns llibres. Emili Morant aprofità l'avinentesa per fer un comentari, i després va llançar unes quantes preguntes (no sé si retòriques) sobre el procés d'edició. Algunes de les preguntes entren directament a la cuina de l'escriptura (i que em perdone el Dani Cassany per plagiar-li l'expressió), i d'altres s'escolen de manera temerària en una cassola bullint. Siga com siga, la meua manca total de corporativisme gremial i el meu eclecticisme, m'empenten a contestar aquelles qüestions per les quals l'Emili té curiositat. És per això que el convide a entrar a la meua cuina (només a la meua) i a tastar totes les cassoles que veja al foc.

Per obrir boca, avançaré que una de les preguntes que solen fer-me quan parle d'alguna obra pròpia en qualsevol lloc (especialment en instituts) és: quin és el procés que s'ha de seguir per escriure una novel·la? Sempre conteste el mateix: no ho sé. Puc explicar quin és el procés que seguisc jo per escriure una novel·la, o, millor encara, quin és el procés que he seguit fins ara, perquè potser en la pròxima canvie la metodologia. Només insistisc en una cosa: quan l'euforia del punt i final et porta a pensar que allò està acabat, és imprescindible començar a acabar-ho de veritat, amb cents i mils de lectures i relectures. En cada relectura (i la consegüent reescriptura) l'obra guanya qualitat. En aquest sentit sóc radical fins a l'exageració: no puc parar de revisar fins que la lliure en l'ultim minut de l'últim dia que l'editor m'ha posat com a termini inajornable.

I entrem ja en les preguntes d'Emili. La primera: la tasca del corrector és suggerir l'eliminació d'algun capítol d'una novel·la, i retocs semblants? Bàsicament hi ha dos tipus de correccions: l'ortogràfica i la d'estil. L'ortogràfica es limita a ajustar el text a la normativa. Si el que es demana però és una correcció d'estil, la persona encarregada de fer-la té més llibertat (més obligació, en diríem) per manipular el text. En aquest segon tipus de correcció, hi ha una gradació. A grans trets, diríem que l'especialista pot intervenir més o menys. En alguns casos es limita a anotar suggeriments pel que fa a l'excessiva repetició de mots i sintagmes, anacronismes i altres errors que puga detectar. En un altre graó està el corrector que refà. Per escriure una novel·la calen bàsicament dues coses: una història i saber contar-la. Dit en altres paraules: una bona fabulació i ofici com a escriptor. I es pot donar el cas que trobem una bona història (una gallina que té ou, en la gerga), però escrita sense ofici (mal escrita, per entendre'ns). De vegades als autors d'aquesta mena de textos se'ls proposa que algú amb més ofici la revise, amb bastant llibertat (amb total llibertat, de vegades) per canviar tot allò que considere convenient. Si l'autor hi accepta, normalment ho fa ja conscient que haurà d'assumir allò que se li presente com a resultat final. I d'ací passem a l'últim graó: algú que vol veure el seu nom a la portada d'un llibre i, com que no té ni idea de com escriure'l, contracta algú que ho faça per ell (un negre, és el nom que rep). De vegades l'empresa editorial fitxa un nom conegut que li assegura un cert volum de vendes, però l'obra realment la fa un professional de l'escriptura. Hi ha casos que han trascendit públicament, però molts menys dels que realment se'n donen. Com a anècdota, afegiré que als anys 90 un famosíssim futbolista semianalfabet tenia una col·laboració setmanal en un diari esportiu. Quan un periodista de la competència, coneixedor de l'assumpte, li va fer un parell de preguntes impertinents al respecte, el jugador va respondre sense cap mena de complexe que no li preguntaren res del que escrivia perquè les dues primeres setmana havia intentat llegir-ho i no entenia absolutament res.

Segona pregunta de l'Emili: els membres del jurat, quan concedeixen un premi, fan suggerències perquè el resultat final millore? Ací la resposta és clara: sí. No sempre, però solen fer-ho. I és lícit. El que passa és que poden trobar diverses reaccions. Hi ha l'autor que no vol ni sentir-ne parlar: el que hi ha escrit és immutable. D'altres escolten les suggerències, les valoren i actuen (o no) en conseqüencia. Jo em situaria en el segon grup. Abans fins i tot que arribe l'hora de presentar-los a premis o a editorials, acostume a ensenyar els meus escrits. Tinc dos lectors gairebé llogats (sense sou, per desgràcia seua), que lligen els originals quan el procés de creació està avançat, però no acabat. Els demane que em diguen si la gallina té ou. A més d'aquests màrtirs, solc ensenyar el text ja pràcticament acabat a alguna altra persona de confiança. En aquesta segona lectura, cada vegada trie algú diferent. El cas que faig de les crítiques és divers. Pot passar que els comentaris facen referència a qüestions que em generen dubtes i no les considere resoltes. En aquest cas, solc buscar una solució diferent. Altres vegades però, els hipotètics defectes s'adrecen a qüestions que tinc fixades des de la gènesi de l'obra, i en aquest cas no solc atendre raons. Com a exemple, una qüestió que em genera molts dubtes: els títols. De les dues obres que he publicat, ni la novel·la (La màquina ronca) ni el recull de contes (Femení singular) portaven originàriament aquests noms. Ningú no m'ha apuntat com s'havien de dir, i els motius finals són de la meua collita (realment en el cas de La màquina ronca de la collita de ma tia Doloretes, involuntàriament, però això seria molt llarg de contar). Simplement se'm va dir que els títols originals (Un home de profit i 26 contes, concretament) eren del tot impossibles. En el segon cas hi estava més d'acord que en el primer, però en ambdós vaig decidir de canviar el plantejament incial. Per sort, diuen que a la tercera va la vençuda, i la pròxima novel·la que publicaré (Plagis) ha tingut aquest motiu des del principi. Llàstima que a la immensa majoria de mitjans de comunicació la vulguen convertir (l'hagen convertit, de fet) en Platgis. Però per ací no passaré.

En definitiva, i per resumir, les suggerències existeixen, per part dels editors, dels jurats, i dels lectors que hom vulga buscar, independents d'empreses i institucions. El cas que puga fer cadascú del que li recomanen és variable. Jo, ja ho he avançat, accepte suggerències: quatre ulls veuen més que dos. Només hi pose un límit: el producte final ha de ser fruit exclusiu de les meues mans i de la meua imaginació.

FER LLIBRES COM QUI FA BOTIFARRES

Ahir diumenge vaig rebre un correu d'un amic que m'enviava l'enllaç a un article de Las provincias que portava per títol Las claves del secreto para el éxito literario. Pensí fer un comentari (irònic) amb aquesta informació, però ho vaig haver de deixar per més endavant, perquè entre pitos, flautes, pilotes i marxadors, se'm complicà la cosa. Avui em decidesc a fer-ho, però abans faig una passejada pels blocs de costum i... algú se m'ha avançat. Aquest algú és Tirant al cap, que ha rebut el mateix enllaç... de forma anònima! Ui, ui, ui! Crec que deu ser el mateix individu (altament perillós, per altra banda), però per mantenir la intriga no diré de qui es tracta. Si algú ho vol saber, per línia interna, que faça una oferta econòmica i m'ho repensaré.


El cas és que ja no puc parlar de l'article en si. En realitat es tracta d'una brometa simpàtica, però d'una brometa que molts s'agafen al peu de la lletra per tal de bastir obres clòniques, de vegades escrites amb ofici, fins i tot, però amb un interés literari nul. Però tot això em serveix de peu per parlar d'una altra cosa que he apuntat últimament, sense desenvolupar-ho massa: les deficiències d'edició.


Normalment, entre l'arribada d'un original acabat a l'editorial i la seua publicació transcorre un temps bastant llarg, en què es fa tot el procés d'edició. Entre altres operacions, es fan les correccions. Depenent d'editorials, se'n fan més o menys, però el nombre mínim recomanable és (hauria de ser) dos. Pel que fa a les meues obres, sempre he insistit molt que se'n feren correccions, com més millor, i per persones com més qualificades millor. Algun editor m'ha mirat estranyat i m'ha dit: Però si tu ets filòleg! Però si tu m'has corregit novel·les d'altri! Creus que paga la pena de fer una correcció? Evidentment que sí. No és que pague la pena, és que és estrictament imprescindible. Quan algú llig un text propi, a partir de la segona vegada, sense voler, fa una lectura molt superficial, perquè té el text al cap i només ressegueix les línies. Segons els últims estudis, en aquesta mena de lectures arribem a fixar-nos més o menys en el 30% de caràcters impresos. Per tant, la col·laboració d'uns ulls nous que miren el text per primera vegada és imprescindible. I si en són quatre (o sis, o vuit), d'ulls nous, molt millor.


A més de les correccions, en el procés d'edició hi ha altres feines. No us les enumere, perquè tampoc hi sóc un entés. El cas és que hi ha altres feines... que de vegades ningú no fa. I el resultat se'n ressent, també.


Durant el Nadal vaig llegir una obra premiada molt poc abans. Em va sorprendre trobar-la en temps rècord a les llibreries. D'entrada vaig pensar que el premi estava donat molt de temps abans de fer-se públic el veredicte (digueu-me mal pensat). Però després de llegir la novel·la vaig pensar que no era aquest el motiu de tanta rapidesa (o que no n'era aquest necessàriament el motiu), perquè allò és podia confegir amb la mateixa celeritat que a la fotocopiadora de la cantonada t'enquadernen uns apunts amb un cuquet. I em semblen lícits, aquests sprints, sempre que el producte final siga correcte.


Us n'he parlat, en missatges anteriors, sense dir el nom de l'obra, perquè a més, aquesta, en sentit estritament estètic, em sembla paupèrrima. Però és que m'ha tornat a passar, amb una altra obra, editada, ni més ni menys que per Proa. Es tracta de La noia del ball, de Jordi Coca, premi Carlemany 2007. I dic el nom de l'obra i de l'autor perquè la novel·la m'ha semblat notable, i l'he llegida de grat. Però l'edició és dolenta. No arriba al punt de l'altra (una estafa), però l'edició és ben dolenta. Farcida d'errors ortogràfics; dubtosament maquetada; en alguns passatges els signes de puntuació semblen haver estat deixats caure des d'una alçada d'un metre i allà on han caigut s'han quedat... El pitjor és que qualsevol lector li donarà la culpa al Coca. I no en té gens (o com a mínim en té ben poca).


En definitiva (i ara parle estrictament com a lector): podem esperar un mes (o un parell, fins i tot) a llegir l'últim premi X. Potser l'agafarem amb més gana. Si volen aprofitar el mercat nadalenc, emeten el veredicte a principis de setembre (i la cosa anirà ja ben ajustada). Però si continuem comprant productes a preu d'obra acabada quan en realitat se'ns venen unes primeres galerades, ens ho repensarem a l'hora de triar llibres de segons quines editorials.

CRITIQUE, ERGO SUM

L'altre dia, parlant amb una colla d'amics, vaig recordar una anècdota que se li atribueix a Picasso. No sé si és verídica o, com sol passar en aquests casos, espúria. El cas és que hom diu que, en una exposició del pintor, se li va acostar una dona molt tocada i posada, amb abric de pells i enjoiada de cap a peus, i li va etzibar:

- Jo a vosté l'admire perquè és un artista famós, però la seua pintura no m'agrada.

A la qual cosa el malagueny va contestar:

-I es pot saber per què no li agrada?

- Perquè no l'entenc -fou la resposta.

- A vosté li agrada la paella?

La dona, un tant estranyada, li contestà:

- Sí, m'agrada molt

- I l'entén, la paella? -retrucà l'artista, cofoi.

Falsa o vertadera, l'anècdota deixa entreveure que la pintura és una de les arts que poden ser gaudides de la manera més primària: per mig dels sentits. Del de la vista, en aquest cas, de la mateixa manera que la música pot ser gaudida per l'oïda i la gastronomia pel gust, el tacte i l'olfacte. Amb això copem els cinc sentits, però, com veieu, la literatura en resta fora.

Sembla evident que la literatura necessita d'alguna cosa més que els sentits. O el que és el mateix: ha de ser entesa. Aquest passeig necessari per l'intel·lecte la fa, aparentment, més inassolible per a un públic majoritari. Però tot això s'ha de matisar.

És cert que la música i la pintura poden ser valorades d'una manera molt bàsica: agraden o no agraden, només perquè sí. Però també és cert que la capacitat d'apreciar rigorosament tant una com l'altra van unides a una instrucció epistemològica en els seus camps respectius. Potser el cas de la gastronomia siga un tant diferent: qualsevol pot gaudir-ne, tot i que per anar a El Bulli i pagar un compte elevadíssim sense tindre la sensació d'haver estat estafat també es necessita un cert grau d'instrucció gastronòmica.

Quant a la literatura, és evident que les obres -almenys algunes obres- tenen nivells de lectura diferents. Es pot escoltar una poesia i gaudir-la, sense ser expert en lírica; es pot llegir una novel·la i fruir; es pot veure una representació teatral amb plaer, sense copsar el sentit últim que l'autor hi ha volgut vessar. Això és possible per a tothom, excepte si ets crític literari.


Fa molt de temps (uns vint anys) em va entrar la dèria de llegir crítiques literàries. Fa també algun temps, vaig deixar de llegir-ne, perquè una de les seues funcions bàsiques, que no és altra que la d'orientar el lector, rarament es veu acomplerta. Els crítics (almenys molt dels crítics) tenen una tendència exasperant a començar els seus escrits amb una demostració d'erudició pedant. Sempre intenten buscar la intenció última de l'obra concomitant amb produccions i autors anteriors, amb predilecció pels clàssics, pels poetes maudites francesos del XIX, per assagistes escandinaus l'obra dels quals és marginal des d'una perspectiva universal, o en qualsevol altra raresa desconeguda per la majoria dels mortals. Una vegada demostrada la seua saviesa, es dediquen a qüestionar totes les decisions preses per l'autor: l'estructura, el lèxic, el ritme del discurs... I solen acabar amb una conclusió que pondera allò que hauria d'haver sigut l'obra, atenent als seus paràmetres indiscutibles per dret de ciència, i allò que finalment ha estat.


Que conste que açò no és pas una reacció a cap crítica negativa. De les dues obres publicades, la primera no va meréixer cap crítica, i de la segona només en vaig tenir una (en conjunt, altament positiva, per cert). Segons diu Jaume Cabré en aquest article, la indiferència és la pitjor bufetada que pot rebre un escriptor. En realitat, el que us dic és més aviat una contestació a la divergent consideració entre alguns llibres que he llegit darrerament i llurs crítiques. No coincidir potser siga només qüestió de gusts, però he trobat coses difícilment explicables. Per exemple, que determinats crítics posen sistemàticament a parir tots els llibres publicats per determinades editorials, mentre que tenen molta cura d'atacar de forma vehement les edicions de també segons quines empreses. Concretament, el paral·lelisme es podria establir entre dues novel·les de lectura recent. Una, pretensiosa, mal plantejada, pitjor resolta, caòtica en la seua edició per les presses de llançar-la al mercat abans de Nadal, ha estat rebuda bé amb elogis que no se sostenen o bé amb una tebiesa crítica exasperant, quan el producte final és una estafa sense pal·liatius. L'altra, una novel·leta en què l'autor vol contar una història de forma planera i sense cap intenció trascendental, però ben narrada i escrita amb ofici, ha rebut crítiques furibundes.

No entenc res. O, el que és pitjor, comence a entendre algunes coses. El món de la literatura és un negoci. També per als crítics. I em semblaria bé, si no amagaren els seus interessos (lícits) darrere d'una pàtina da saviesa i imparcialitat que no suporta una anàlisis mínimament profunda.