COLUMNES DE PAPER. SALVADOR VENDRELL

Fa tres o quatre dies, mentre tafanejava pel Fecebook, se'm va obrir una finestra de conversa. Era Voro Vendrell, que em preguntava si havia rebut Columnes de paper, el seu llibre que recull articles periodístics. Li vaig contestar que m'havia arribat pocs dies abans, però que encara no l'havia llegit. Mentre xarràvem de qüestions literàries i professionals, anava obrint i tancant pàgines a la pantalla de l'ordinador, i com que no sóc massa expert per a aquestes coses de la informàtica, en un moment donat m'adoní que havia desaparegut la conversa amb Voro, sense saber si realment l'havíem acabada o l'havíem deixat a mitges. No sé per què vaig girar-me cap a la lleixa on amuntegue les novetats editorials pendents de lectura, i hi vaig identificar Columnes de paper al primer colp d'ull. Perquè no em passara com en altres volums que s'hi estan segles fins que passen a ocupar un lloc definitiu als prestatges sense haver estat llegits, el vaig agafar de seguida i el vaig encetar.
Normalment em salte els pròlegs, i els llig al final, però en aquesta ocasió no el vaig obviar per dos motius: perquè era curt (cosa que s'agraeix) i perquè anava signat per l'amic Xavi Serra. Efectiu i contundent, el pròleg. Quant al llibre, per epatar amb Voro, un amant dels romanços com jo, en faré servir un relacionat amb els escrits. En un dels articles apareix la figura de Josep Lluís Blasco. D'aquesta persona he sentit contar a Tobies Grimaltos una anècdota que m'agrada molt. Diu Tobies que quan estudiava a la facultat, el primer dia de classe els compamys deien que Josep Lluís Blasco no podia ser bon professor, perquè quan parlava se li entenia tot. I això és el que fa també Salvador Vendrell en les seues columnes: parla i se li entén tot, fins a tal punt que podríem qualificar la seua prosa d'antierudita. Una antierudició que no té res a veure amb la d'Eiximenis, o amb la de falangistes com Millán Astray (aquell que va dir abajo la inteligencia!), els qual, per motius diferents, pretenien que la gent fóra ignorant per poder fer la seua amb més facilitat. No. És contra l'erudició pedant, contra la que va l'estil de Vendrell. Comprén perfectament (i ho posa en pràctica, cosa encara més difícil) que un assumpte complex està format per un nombre indeterminat de qüestions fàcilment comprensibles. I és justament això el que fa: desgranar-les una a una fins que pot presentar al lector un text intel·ligible. Podríem dir per tant que és una antierudició erudita. Una antierudició que serveix per bastir articles senzills en la forma, però que traspuen una profunda reflexió prèvia i conviden a que hi pensem després de la lectura.  I tot això amanit de quotidianitat, embolcallat amb la ironia i l'humor innat de l'autor (com apunta Serra al pròleg). Ja en tenim prou, d'aguantar les tabarres quan és precís perquè en una columna de diari (o en una compilació, com és el cas), que ha de tindre necessàriament un component lúdic ineludible, ens facen escalfar-nos el cap per descobrir finalment que ens han estafat i en realitat no volen dir-nos res, sinó demostrar-nos com són de sabuts, com tan sovint passa.
Quant als articles, la majoria els havia llegit en l'edició impresa del diari, i alguns fins i tot els recordava. Altres havien aparegut en altres publicacions, i em fa l'efecte que algun fins i tot és inèdit. M'han fet una especial gràcia aquells articles que parlen de gent coneguda, i molt especialment la que fa referència a la presentació de Femení singular a Sueca, amb el suport d'Abel Guarinos i dels amics (especialment les amigues) de L'últim toc.
Qüestions sentimentals a banda, una lectura altament recomanable. Jo me l'he cruspit en un parell d'assentades, com es lligen els llibres quan ho fas de gust.

LA CASA DE GEL. JOAN PONS

 

Feia temps que us en volia parlar, de La casade gel. Aprofitant que tinc avaluacions (caos!) i no estic llegint res, aquesta setmana l'he recuperada als tastets, on n'heu pogut llegir alguns fragments. I avui us en parlaré una mica més.

Crec que val la pena començar dient que La casa de gel és una gran novel·la. Sublim, en diria jo. Escrita amb una senzillesa aparent que em feia redordar Camus i amb uns capítols curts que donen agilitat al discurs, la novel·la es llegeix d'una tirada. A més, en Joan Pons basteix un clima poètic sostingut en una manipulació hàbil del llenguatge i en algunes imatges visuals molt ben recreades, que funcionen com a metàfores i, totes en pes, donen un sentit quasi al·legòric al conjunt. Se n'ha parlat molt de la mena d'iglú que dóna nom al títol, però jo trobe tan potents (o més!) la recreació claustrofòbica de l'interior de l'aljub (amb anguiles incloses), la cova on el protagonista va sovint, o el viatge d'anada i tornada de les anguiles. Amb això, i jugant amb dos eixos temporals, un de present i un altre de passat, Pons ens presenta una novel·la que es deixa llegir de gust.

Lectura altament recomanable (jo diria que imprescindible). Si us ve de gust llegir-la, estic convençut que acabareu fent cau amb mi al mar dels Sargassos.

ANDRÒMINES. RAFA GOMAR

Els tastets que us vaig posar la setmana passada, aquest de dimarts i aquest altre de dissabte, eren de la novel·la Andròmines, de Rafa Gomar, com molt bé havia dit Gustav Scholandz (que no sé qui és) en un comentari. Curiosament, la peça guanyà el Premi Andròmina 2009, per la qual cosa ha estat publicada per 3 i 4.
La veritat és que tenia ganes de llegir el que molts han qualificat com la primera novel·la de Rafa Gomar, després d'una producció més aviat centrada en la narrativa curta, però on també podem trobar dietarisme i altres obres de difícil qualificació. Sempre efectives, això sí. En el cas que ens ocupa, hauríem de matisar la consideració de novel·la. Ho és, perquè hi ha un fil conductor que amalgama tot el text, però també és cert que alguns fragments poden considerar-se autònoms i funcionar com a textos breus completament descontextualitzats de la resta. Si l'obra en conjunt és molt recomanable, alguns d'aquests fragments inserits amb l'epígraf Decorats de diumenge són directament sublims.
En definitiva, una obra contundent i eixerida de Rafa Gomar, com la resta de la producció de l'autor. Com Gustav, també recomanaria molt especialment Vianant, però en qualsevol cas la marca Gomar és una aposta segura.

L'ÚLTIMA TROBADA / EL ÚLTIMO ENCUENTRO, DE SÁNDOR MÁRAI

Acabe de llegir un llibre d'aquells que comences i no pots deixar. L'última trobada, de Sándor Márai. Un llibre d'aquells que quan acaben et deixen esclafat al silló (últimament no puc llegir gitat). Magistral. Fantàstic. Sublim. Pel que conta i per com ho conta. El el podeu trobar en català a l'editorial Empúries. Jo he llegit la versió castellana, editada per Salamandra. La contraportada d'Empúries és impecable, però la de Salamandra incorre en un error massa freqüent: desvetla un element fonamental en la trama que l'autor oculta conscientment fins ben entrada la novel·la. Quina mania, i quines ganes d'afusellar un llibre! Així que, si us decidiu per la versió castellana, intenteu no llegir la contraportada fins el final.

Tinc per costum (ja ho sabeu) subratllar allò que més m'agrada, durant la lectura. Doncs bé: El último encuentro té més fragments amb subratllats que sense. Us en deixe un parell com a tast.

"Sólo a través de los detalles podemos comprender lo esencial, así lo he experimentado yo, en los libros y en la vida. Es preciso conocer todos los detalles, porque nunca sabemos cuál puede ser importante, ni cuando una palabra puede esclarecer un hecho."

"Un día te despiertas y te frotas los ojos, y ya no sabes para qué te has despertado. Lo que el nuevo día te traiga, ya lo conoces de antemano: la primavera, el invierno, los paisajes, el clima, el orden de la vida. Ya no puede ocurrirte nada imprevisto: no te sorprende ni lo inesperado, ni lo inusual, ni siquiera lo horrendo, porque ya conoces todas las posibilidades, ya lo tienes todo visto y calculado, ya no esperas nada, ni lo bueno ni lo malo... y esto precisamente es la vejez."

EL BLOC MÉS VIST DEL 2009

Abans que res, bon any. Us tinc una mica abandonats. Crec que a partir de la setmana que ve continuaré actualitzant a un ritme més alt. Depén del temps que em deixen les vint-i-quatre feines que tinc.
Aquest apunt és només un primer contacte. Curiosament, el post més vist de l'any passat és la Crítica literària de L'ultim patriarca, de Najat El Hachmi. El motiu? Molt senzill: si escriviu el nom del llibre al buscador més mundialment conegut, l'enllaç a aquest blog apareix en lloc ben avançat. Per què? No ho sé. Jo no he fet res. No busque martingales per augmentar el nombre de visites. Però benvingudes siguen.

ROMANÇO LITERARI 30 / EL COS DESHABITAT. ESPERANÇA CAMPS

A la meua condició de lector (empedreït, hauria de dir, si no intentara fugir del tòpic) s’uneix la de bibliòfil. M’autoatribuesc la condició de bibliòfil per dos motius: perquè en un parell de setmanes molts altres, com si s'hagueren posat d'acord, ho han dit de mi i ho hauré de considerar cert, i, principalment, perquè el mot, que en principi pot semblar pretensiós, significa només que m’agraden els llibres com a objecte. Al cap i a la fi, crec que tots som bibliòfils, i sovint la tria d'un llibre té més a veure amb les seues qualitats físiques que amb el que esperem trobar al text. És per això que en trobar a l’aparador de la llibreria El cos dehabitat em vaig emportar la primera decepció. Proa ha decidit publicar-lo en la col·lecció A tot vent. En aquesta col·lecció es publiquen, sense cap mena de distinció , volums en tapa dura i en cartoné amb solapa. No cal dir que els primers són més elegants, i que els segons estan a mitjan camí entre l’edició de butxaca i l’edició convencional. L'obra es publica en cartoné. Primer error, al meu entendre: si es pot triar, el suport és indigne per a la guanyadora d'un premi tan prestigiós com El lector de la Odissea. I la segona decepció, només agafe el llibre i mire la portada. Les faixetes em solen molestar, però són apèndixs fàcilment eliminables. En canvi, imprés de manera indeleble a la caràtula trobe una cita de Carme Riera: L’Esperança Camps és una novel·lista amb gran futur. La Riera és per a mi una escriptora de culte des que en la meua adolescència vaig llegir Te deix, amor, la mar com a penyora, i Jo pos per testimoni les gavines, poc després. Mataria (és un dir), perquè diguera de mi una cosa semblant. Però em molesta, estampat a la caràtula, sobretot perquè la Camps és una escriptora de gran futur, no ho dubte, però d’una trajectòria ja ben sòlida amb cinc obres de consideració, i per tant l'espinguet promocional sona a tòpic.

Després de llegir El cos deshabitat em vaig refermar en les meues impressions iniciàtiques : l’obra mereixia la tapadora dura, i l’autora té un gran futur, però també un present (i un passat, tot i que immediat) gens menyspreable. He llegit tota la seua obra i em sembla que parteix d’una qualitat estètica més que acceptable amb Enllà de la mar, qualitat que augmenta en Quan la lluna escampa els morts i Eclipsi, tendència que no trenca Zero graus, conte llarg (o novel·la curta) publicada entre la segona i la tercera però que no sé cronològicament on hauria d'inserir, atenent al moment de l'escriptura. Tant se val, perquè el que importa és que amb El cos deshabitat Esperança Camps puja de colp uns quants graons de l’escala i, al meu entendre, s'enlaira a una alçada que la converteix en una narradora totalment consolidada.

La novel·la és des d’un principi valenta i atrevida. Camps se situa a la vora (damunt mateix, en podrem dir) de la subtil línia que en literatura marca el pas de la realitat a la irrealitat. Normalment, si caus en un costat tot ha de ser versemblant, mentre que si ho fas a l’altre el pacte narratiu establert amb el lector et dona llibertat per capbussar-te en la fantasia. Les solucions híbrides solen ser poc reexides (realisme màgic a banda). Però Esperança aconsegueix que un dels dos narradors ultrapasse (mínimament) la línia de la realitat per, des de l’altre costat, vessar uns pensaments fruit de la seua introspecció psicológica, sense que això afecte en absolut la versemblança de tota la resta de la trama. La transgressió és pertinent, perquè aquest narrador només pot contar el que conta des de la perspectiva en què ho fa. I, lligat amb això, l’altra aposta arriscada (arriscadíssima) és la duplicitat de veus narratives. Es tracta d’una mena de partida d’escacs amb capítols alterns en què el Joan Carles i la Margarida van fent avançar la història amb fluïdesa, amb tremp, alhora que cadascun d’ells retroalimenta la trama del contrari. Potser puga copsar que parle del narrador contrari, però ho he fet conscientment. I en podríem parlar molt, d’això del contrari, però no ho faré perquè no m’agrada desvetlar la trama. Però sí que avançaré que aprofundeix en un tema que m’interessa moltíssim, fins el punt que ha estat el pal de paller d’alguna proposta narrativa pròpia: els sentiments de qualsevol tipus que, sense nosaltres saber-ho (o fins i tot sabent-ho) despertem en altres persones, i la assimetria que aquests sentiments ocults presenten amb unes convencions socials que fan semblar que els tirs van per un altre costat.

Als elements diegètics esmentats s’uneixen un llenguatge encertat (i em sembla que llargament treballat en lectures i relectures, correccions i reescriptures), que frega l'oralitat pertinent en uns narradors en primera persona, però que alhora fuig de l’excessiva dialectalització. El model és ben ponderat (m’encanten els al·lots, els boínders i els fosquets, tan ben mesurats). També són brillants les estratègies narratológiques, entre les quals destaca la tirallonga de frases simples separades amb punt i a part que funciona gràficament com a separador a mitjan camí entre el canvi de paràgraf i el canvi de capítol, i, semànticament, com un recurs intensiu que actua com un colp de puny damunt de la consciència del lector. I, per últim, m’agrada el tractament de la intriga. Perillós, això de la intriga quan esdevé una mena de trampa per jugar una partida de pòquer en què un narrador-tafur es limita a amagar-se cartes a la màniga per mostrar-les quan li interessa. Sortosament, no és això el que fa Esperança Camps: la intriga no és intriga pròpiament dita perquè des del principi sabem el final (valga la paradoxa), i el recurs serveix més aviat com a esquer (un més, per si en faltava cap) per mantenir la nostra curiositat al voltant dels detalls d'una trama ja desvetlada.

En definitiva, una molt bona novel·la. Una obra aparentment senzilla i sense escarafalls ni pirotècnia fútil. Honesta, amb una estructura ferma i invisible (que és com ha de ser). Si voleu saber-ne més, podeu llegir els textos que apareixen al bloc Els papers de can Perla o al suplement Culturàlia del diari Menorca. Però avise: si llegiu les dues ressenyes la novel·la quedarà totalment destripada, i potser fóra millor revisar-les a posteriori. Si us fieu de mi, abans llegiu El cos deshabitat. I si voleu més arguments, podeu consultar el blog de l'autora. I si encara no en teniu prou, avui a les vuit de la vesprada podeu anar a la presentació que es farà a la Casa del Llibre de València. Malauradament, jo me la perdré per (l'enèssim) constipat de l'infant de la casa.

CRÍTICA DE PLAGIS AL SETMANARI EL PUNT

Tenia ganes que eixira una crítica sobre Plagis. Bé, en veritat és la segona. La primera va aparéixer a la revista l'Illa. No dic que no siga sincera, que ho és, però tenia ganes de veure una crítica "independent". No vull dir que l'Illa no siga independent, però com que la publica l'editorial Bromera, que ha fet també l'edició de l'obra... Cada vegada ho embolique més. En definitiva, que ací teniu una transcripció de la crítica apareguda al número 512 del setmanari El Punt. No cal dir que m'agrada. M'agrada molt.

LA FRONTERA ENTRE EL PLAGI I LA REINTERPRETACIÓ

Urbà Lozano presenta deu històries convergents en la novel·la Plagis (Premi Ciutat de València 2007) on aprofundeix en els nostres valors culturals i en els prejudicis quotidians

MARGARIDA C. SANZ

L'última proposta narrativa d'Urbà Lozano, Plagis, és un text híbrid a mig camí entre la narrativa breu, els guions cinematogràfics i la novel·la en el seu sentit més tradicional. L'obra juga amb el lector, amb la lectura mateixa i amb les paraules, encadenades per a donar una cohesió final sorprenent i ben encaixada. Si bé està composta per deu històries que, en un principi, ens poden semblar del tot inconnexes, a mesura que avancem en la lectura anem esbrinant les coincidències, no només entre els personatges, sinó també coincidències intertextuals que ens fan associar de seguida un passatge amb un altre llegit prèviament.

La novel·la, que va guanyar el premi Ciutat de València 2007, ens fa viatjar a indrets d'arreu de la nostra geografia lingüística (des de la Ribera del Xúquer a Sóller, passant per Terrassa i els barris que alguna vegada han estat de moda a València), així com també ens proposa un viatge musical, a través de les cançons que van marcar una època, en un moment i uns personatges concrets: des de Pink Floid o Led Zeppelin fins a Radio Futura.

Dues escenes desencadenen l'entramat literari d'aquesta obra: d'una banda un plagi absolut i rotund d'una obra de Rusiñol presentada a concurs (i que guanya!) i de l'altra, un assassinat violent que la policia relacionarà amb Carles Llorenç, el guanyador del premi plagiat. Partint d'aquestes dues escenes del tot diferenciades -no només temàticament sinó també geogràficament i fins i tot temporalment-, Urbà Lozano ens endinsa en un món de coincidències que acabaran formant un trencaclosques on cada peça adquireix el seu valor i el seu significat cohesionador.

Així doncs, l'autor ens presenta una obra que res té a veure amb el saqueig d'idees i de paraules que suggereix el seu títol. Tal com afirmà Vicent Borràs en la presentació d'aquest llibre, plagiar és sumar; llegir i afegir; corregir, augmentar, matisar.

I és en aquest sentit que l'obra d'Urbà Lozano segueix una coherència interna: frases inacabables, descripcions impossibles, indrets de caire familiar, històries mig contades, seqüències repetides i personatges reviscuts formen part de l'univers plagià i se serveixen d'aquest per a donar forma a l'obra.

Una novel·la intel·ligent que interactua amb el lector per tal de fer-nos reflexionar sobre els nostres prejudicis quotidians i els nostres valors culturals. Una autèntica obra de marqueteria, que juga amb la intel·ligència del lector i el fa partícip d'unes històries i uns personatges d'allò més semblants a personatges reals.

Deu històries que ens situen al llindar que separa la realitat dela ficció, la veritat de la mentida, el plagi de la reinterpretació i, en definitiva, la literatura de la vida mateixa.

EL TASTET 5 / TOBIES GRIMALTOS. IDEES I PARAULES

M'he passejat pel blog de Tobies, i he vist que alguns amiguets del sarau aquest virtual ja n'havien fet un tast, d'Idees i paraules. Alguns, fins i tot, es jactaven d'haver-lo tingut abans que eixira a la venda. Ho sent, però us he guanyat a tots. Jo ja fa bastants dies que el tinc, i me l'he cruspit en un obrir i tancar d'ulls. Sí, sí, cruspit. Un parell de viatges en tren i una assentadeta a casa i ha caigut sencer. Perquè és un d'aquells llibres que es deixa llegir de gust. Una filosofia de la vida quotidiana, n'és el subtítol. En realitat, molta quotidianitat, molt de sentit comú, i poca filosofia d'aquella enrevesada, tendenciosa, pseudoerudita, pretensiosa i pedant a què tan acostumats ens tenen sádabes i sabaters (que sembla un anagrama, però que en realitat és un malsón). Més aviat proper a Montaigne (citat a l'obra; com no), de qui m'he cruspit (també) els tres volums traduïts per Vicent Alonso (aquests a poquet a poquet; són més de 1500 pàgines!), i a qui, després de més de quatre-cents anys, se li entén tot.
Encara que sense permís de Tobies, un tastet. No crec que em denuncie. És de l'entrada Dona, de classe baixa i nació oprimida. Ací el teniu.

<>. Així deia Maria Mercè Marçal al seu poemari Cau de llunes de 1977. De 1977, no d'ara, aprecieu-ho bé. És clar que tal agraïment és un retruc rebel (tres voltes rebel) al que dirigia a la fortuna Sòcrates o Tales (Diògenes Laerci diu que Hermip atribuïa a Tales el que altres atribuïen a Sòcrates). Fos un o fos l'altre, el que deia és que per tres coses donava gràcies a la fortuna: la primera per ser humà i no bèstia, la segona per ser home i no dona i la tercera, per ser grec i no bàrbar. Alguns (massa) paisans contemporanis supose que farien seu el pensament, tanmateix (Eppur si muove?).

Eppure si muove, Tobies, ma non troppo. Enhorabona, i espere poder veure't el 12 de desembre.

CRÍTICA DE PLAGIS A LA REVISTA ESPAI DEL LLIBRE

La voràgine Plagis ha fet que deixe de banda altres assumptes, com ara els relacionats amb els seus germans literaris. M'assabente de l'aparició d'una crítica de Femení singular a la revista Espai del llibre. El text és de Josep Vicent Cabrera, i em limite a reproduir-lo.

No hi ha cap sorpresa amagada en llegir el títol del llibre. Efectivament, l’obra és un recull de contes on la protagonista és la dona, o més exactament un munt de dones que podrien compondre la dona. Deixant de banda qualsevol polèmica sobre si hi ha literatura de dones diferenciada de la dels hòmens, o si un home (perquè l’autor del llibre és un home, detall que podríem menystenir perquè, al remat, el que hauria d’interessar-nos a l’hora de llegir és la veu del narrador) pot tenir una veu narrativa femenina (o que una veu narrativa masculina pot parlar del que pot sentir una dona), aquest llibre de relats ens presenta un seguit ben llarg de dones, i aquestes es retraten en unes situacions determinades,de les quals ixen amb més dignitat, o no tanta, vencedores o acabades. Cada dona està caracteritzada amb un tret psicològic (en alguns casos tòpics, com la dona que és una suma d’indecisions, o la dona patidora, que pateix per la filla adolescent que se’n va de marxa per les nits; en alguns altres no tan tòpiques, com la dona perseverant que ha de renovar el permís de conduir).Cada conte té com a títol un d’aquests trets psicològics i ja amb això intuïm de què va la narració. Per tant, el que trobarem al llibre és l’anècdota d’aquestes dones que actuen d’acord amb aquesta caracterització mental, i per a la narració la veu hi fa servir l’humor, la tristesa, la ironia, l’amargor, etc. És possible que moltes dones puguen veure-s’hi reflectides, però de fet també pot un home repensar-s’hi (com hem fet en algun conte), com serien els casos dels contes de la dona calculadora o la viciosa. En llegir el llibre hom podrà trobar alguns relats més reeixits que altres, més que res perquè algunes caracteritzacions femenines són prou tòpiques,com en el cas de la dona indignada o la voraç (amb final sorprenent). Però al remat, vist des del conjunt, podem dir que és un recull de contes que entreté amb eficàcia.

DISCURS DE VICENT BORRÀS A LA PRESENTACIÓ DE PLAGIS

L'amic Vicent Borràs ha tingut l'amabilitat de facilitar-me el discurs escrit per presentar Plagis, el passat divendres. Com que crec que és interessantíssim (i no només perquè parle bé de l'obra), el penge amb el seu permís. Només faig de mitjancer telemàtic: està exactament com me l'ha tramés.

PRESENTACIÓ PLAGIS D’URBÀ LOZANO
(Alginet, 26 de setembre de 2008)

Bona nit, autoritats, amics i amigues:
“Hi ha un lloc inconcret en la persona, a mig camí entre la memòria i l’oblit, on dormen i sobreviuen, on moren i ressusciten les “coses” que conformen tot allò que un dia vam ser. Com passa amb tantes altres realitats, sabem de l’existència d’aquest lloc, tot just quan l’hem perdut, quan ja no hi podem tornar. (...) La lectura (...) ha resultat ser un apassionant exercici d’aproximació a aquell territori on sempre voldríem tornar (o, vist des d’ara, el país d’on mai no haguérem volgut eixir) i ara ja és un impossible. I només la literatura, la bona literatura, aquella que s’escriu al 50 % entre el cap i el cor, ens hi pot portar.” Dic açò perquè, si no li va bé del tot al llibre que hui presentem, Plagis d’Urbà Lozano, tampoc no li va mal i, sobretot, perquè m’agrada com sona i perquè —i aquesta és la raó fonamental— més o menys així vaig començar una altra presentació d’un altre llibre d’un altre autor en un altre lloc i que les lleis de la rapinyaria literària m’aconsellen de no revelar. El plagi és un vell aliat de la literatura i de la cultura en general. Ja ho sabem, però convé que ho recordem: plagiar és sumar; llegir i afegir; corregir, augmentar, matisar. En aquest sentit, Josep Pla encertava de ple quan disparava amb contundència: “La cultura és un plagi sistemàtic.” I justificava els seus possibles plagis dient: “Els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva. Si els antics ho feren, ¿per què no ho podem fer nosaltres? (...) “Sàpiga, doncs, el llegidor, que si no he plagiat és més perquè no he pogut que perquè no n’he tingut ganes...” Així, doncs, plagiant-me a mi mateix i amb el suport explícit de Josep Pla i implícit de Joan Fuster, he volgut centrar d’entrada el tema-títol de la novel·la de l’amic Urbà Lozano —si em permet que l’anomene “amic” perquè, tot i que encara no hem tingut massa relacions, tot indica que per raons laborals estem condemnats a tenir-ne, però sobretot perquè després d’haver llegir la seua novel·la, em fa la impressió que som vells coneguts.
De fet, algunes importants concomitàncies m’aproximen a Urbà Lozano i que, justament a vosaltres, no us descobriré res de nou ressenyant-vos-les. Nascut a Alginet l’any 1967, és llicenciat en filologia catalana i professor d’ensenyament secundari, la qual cosa significa que, com jo, es guanya la vida intentant sobreviure entre aules i corredors plens d’adolescents que, quan se’ls parla de llengua, la imatge que el ve a la ment no és exactament la mateixa que a nosaltres i per als quals la literatura ja no rima ni tan sols amb confitura. Així mateix, deduïsc de la lectura dels seus llibres que, a més d’un humor semblant, compartim lectures i referències musicals i d’altra mena. L’any 2005 Urbà Lozano es donava a conéixer dins el nostre panorama literari amb La màquina ronca i el seu tremp narratiu es refermava amb l’aplec de narracions agrupades sota el títol Femení singular que havia guanyat el Premi Vila de Teulada de 2006. En aquest recull Urbà mostra les seues habilitats literàries capaces d’arrodonir i programar l’impacte efectiu que els relats curts per gènere requereixen, alhora que crea una interessantíssima i variada galeria de personatges d’on, ben segur, anirà pouant futures peces narratives. L’any passat guanyava el Premi de Narrativa Ciutat de València amb Plagis, el llibre que hui presentem.
I ara ja va sent hora que apunte alguna cosa de la novel·la que ens ha reunit, sense ànim ni de fer crítica literària ni de xafar a ningú l’argument i la intriga que, per dret propi, a cada lector li toca de descobrir. El primer que vull dir d’entrada és que Plagis no és una novel·la fàcil en cap sentit, tret d’un que és el que la fa gran. M’explique. Plagis no és fàcil d’escriure (després n’apuntarem alguns dels trets estilístics que justifiquen la meua afirmació). Plagis no és una novel·la fàcil d’etiquetar (perquè, què és?, una novel·la policíaca?, no, tot i que hi ha morts i policies; un relat històric? no!!! però hi ha escenaris temporals del nostre passat recent; una novel·la eròtica? tampoc, encara que hi ha molt nyigui-nyogui, és a dir el soroll que fa el llit quan hi coincideixen dues persones i passa allò que sol passar, ja m’enteneu). Quin tipus de novel·la és, doncs, Plagis? Doncs, no ho sé i supose que Urbà tampoc. Plagis tampoc no és una novel·la fàcil de comprendre en tota la seua dimensió i requereix algunes relectures. Plagis tampoc és fàcil de presentar i ja ho haureu comprovat amb tot el que porte dit i, sobretot amb tot el que no he dit. Ara bé, Plagis, i això la fa gran —ja ho he dit— justament per tot el que he assenyalat ara mateix, és una novel·la de fàcil lectura. I això és difícil de fer. No sé si m’explique. Una novel·la difícil per a l’autor, però fàcil per al lector. Les coses aparentment senzilles (una bella i simple línia melòdica –Yesterday, la Muixeranga o un aire de Bach-, una plana diàfana de Josep Pla) són quan les mires des de l’altre cantó —el de l’autor— complicadíssimes. Com un tapís quan l’observem a l’inrevés.
Per la nostra part, per la meua, sí que puc fer aproximacions: Plagis és una novel·la intel·ligent, ben feta amb els ingredients justos i les dosis calculades. Però, per damunt de tot, de Plagis jo em quede amb l’humor que destil·la per tots els racons. Humor sa, d’aquell que és capaç d’arrancar-te un mal de queixal o una mala enrònia del cap. Jo, amb aquesta novel·la, he rigut molt, i no m’estic referint només —que també— a una lleu insinuació de somriure, sinó sobretot a riallades fortes, sonores i inevitables. Sóc dels qui pensa que una novel·la sense humor —perdoneu-me la comparació— és com una paella sense sal. Què seria, per exemple, del Tirant sense els episodis còmics de la vida cortesana? I l’humor de Plagis és un humor fi i intel·ligent, sobretot perquè majoritàriament és de base lingüística (com quasi tot en aquesta novel·la). Allò que diuen els personatges i el que diu el narrador del que diuen i fan els personatges serà el component sobre el qual descansa la comicitat. I és per a mi aquest to desimbolt del narrador allò més atractiu de la novel·la. La veu que ens narra la història esdevé una mena de comentarista de les accions i les diccions dels personatges, en fa glosses i digressions, s’adreça al lector com a un vell conegut i el va guiant per l’entramat que li va parant a cada moment. I en aquesta xarxa laberíntica, la llengua i l’element de base lingüística tornen a ser protagonistes perquè la novel·la d’Urbà és un continu joc textual, un text farcit de referències i cites textuals que justifiquen amb escreix el títol de l’obra. I ara, aprofite per fer una crida i un advertiment: si bé Plagis és un relat que s’adreça al públic general, els seus lectors models caldrà buscar-los entre els professors de llengua o, si més no, entre aquells preocupats i iniciats en la reflexió lingüística. Així les coses, el joc lingüístic, el metallenguatge irònic, la simbòlica representació de la varietat dialectal de la nostra llengua, tot això són elements que fan de Plagis una novel·la amb continus aclucaments d’ull a aquests lectors models. Amb llatinismes inclosos.
Una última reflexió que vull fer sobre els materials lingüístics emprats l’he encetada abans i ara l’acabe. Abans he assenyalat que, tot i que és una novel·la de fàcil lectura, al darrere hi ha un treball lingüístic complex i això es fa palés en tots i cadascun dels nivells d’anàlisi lingüística. El més evident, però, és el sintàctic. Així per exemple (i només és un dels molts exemples que podríem posar) a l’inici de la pàgina 183 aquest simpàtic narrador comença una oració pel subjecte: “La Txell Coromines...” que troba el final a les últimes línies de la pàgina següent, la 184: “era, en realitat, un canó de tia.” És a dir, una unitat sintàctica completa de 55 línies i escaig on el lector en cap moment no perd el fil del discurs. I això no és gens fàcil d’escriure i que a més siga de fàcil lectura.
Per anar acabant cal que apunte, només alguna idea sobre altres aspectes de la novel·la, sense descobrir —us ho havia promés— l’argument i les intrigues —que les hi ha— de Plagis. El plaer de descobrir tot això correspon a cadascú en la intimitat de la lectura. Urbà Lozano, a més de ser un hàbil manipulador de la llengua com ja he comentat més amunt, és un magnífic estrateg que va dipositant ara un parany, ara una mina amagada darrere un reclam innocent, tot per atrapar el lector incaut en una invisible teranyina de relacions entre personatges i lligada amb una malla de casualitats i causalitats. Especialment del primer, perquè Plagis és una novel·la amb un trama farcida de coincidències. I Urbà ho sap i no s’està de declarar-ho ja siga en boca d’un personatge o del mateix narrador xerraire. I en aquesta complicada teranyina que com una hàbil aranya ens va estenent, l’autor no es para en despeses i gastarà pólvora de rei. Vull dir si cal que aparega un cadàver esquarterat en sis trossos o molt de catacrac o de nyigui-nyogui o les vergonyes ocultes dels premis literaris no es pararà per això. I parlant de casualitats, de pólvora de rei i d’altres martingales de què fa ús Urbà Lozano, la localització espacial de la novel·la tampoc no és gratuïta del tot. Molta Ribera del Xúquer (Carlet, Alzira i Alginet i Algemesí de raspalló); València ciutat i els caus nocturns de fa uns quants anys (aquell territori de què parlava a l’inici); i també hi ha l’illa de Mallorca i Terrassa.
I ara vaig posant ja punt i final amb un parell de comentaris que funcionen com a cloenda i que són, com no?, completament plagiats d’altres presentacions en què he participat. I si foren sentits i sincers quan van ser utilitzats per primera vegada no ho són menys ara, però si tire mà de l’arxiu de cites de què dispose ho faig sobretot per tal d’arrodonir l’inici i homenatjar el llibre d’Urbà.
Al cap i a la fi, Plagis és una novel·la i el que hi ha al darrere, com en qualsevol altra novel·la, és un enfilall de paraules. Totes són als diccionaris. Escriure és combinar-les, una darrere de l’altra. Hi ha infinitud de possibles maneres de disposar-les. De l’elecció, de la tria, de les paraules escollides i, sobretot, de les no escollides, de la combinació última d’aquest material tan sensible, de tot això dependrà el producte final. Això és l’estil. Aquest és el treball diari de l’escriptor.
Ara ja només em queda encoratjar-vos a la lectura, amb la satisfacció i la seguretat que no us decebrà, que, de ben segur, serà un d’aquells llibres que recordareu i que us deixarà un sabor de boca ben especial. A mi amb total sinceritat us he de confessar que me l’ha deixat i per això estic ara ací, parlar-vos-en. Perquè, si bé és cert que aquesta tasca de presentar llibres que he fet en ocasions, ja comença a cansar-me, també ho és que, quan el llibre paga la pena, i ara n’és el cas, es fa ben a gust. I, si no és massa pretensiós de la meua part, abans d’acabar desitjaria demanar-vos que féreu el que jo he fet: llegiu-lo i, si us agrada (que de ben segur serà així), recomaneu-lo com ara estic fent jo. El sistema del boca-orella sovint funciona en la promoció dels llibres, perquè ens refiem més ¾i fem bé¾ d’amics i coneguts lectors que no de crítics, perquè mai sabem a quina obscura raó obeeix la seua ressenya, ja siga en un sentit o en un altre, i ni tan sols tenim la seguretat que s’hagen llegit el llibre que ens estan afusellant o recomanant. La nostra literatura no va tan sobrada de bons llibres i, quan de tant en tant n’ix un, com ara aquest d’Urbà Lozano, seria una llàstima que fórem tan provincians com semblem i passara desapercebut entre l’allau de novetats editorials i fóra silenciat per ridícules enveges de capelletes, per la ceguesa d’alguns o per absurds complexos, més propis de culturetes de campanar, que només interessen els qui cauen dins l’escassa ombra que projecta la torre del temps.
Ara només em resta agrair a Urbà Lozano el regal magnífic que ens ha fet amb la seua novel·la, a Bromera i a l’Ajuntament d’Alginet per haver-me confiat el plaer d’apadrinar aquesta novel·la i a tots vosaltres la vostra presència i atenció.
Moltes gràcies.

CRÍTICA LITERÀRIA 12 / L'ÚLTIM PATRIARCA

Títol: L'últim patriarca
Autor: Najat El Hachmi
Editorial: Planeta
Llengua: català
Enquadernació: cartoné
Nombre de pàgines: 332
ISBN: 978-84-9708-185-6

Najat El Hachmi, en una entrevista a Vilaweb, diu que no vol ser símbol de res. Ho té difícil. Té molt difícil no esdevenir el paradigma d'allò que a hores d'ara es coneix com els nous catalans. Nascuda al Marroc i emigrada amb la família a Vic quan tenia vuit anys, ha escrit dos llibres en català (el que ressenyem i l'assaig Jo també sóc catalana). Massa temptador, per a alguns, per no posar-la com a exemple d'integració. A més d'això, i crec que és el més perillós, tampoc no tinc clar que la gent, després de llegir L'últim patriarca, Premi Ramon Llull 2008, no es pregunte què hi ha d'autobiogràfic a la narració, i, per extrapolació, si tots (especialment totes) els magribins viuen de la mateixa manera. He de confessar que fins i tot jo, xarrant l'altre dia amb la meua companya Pilar Medrano, m'ho preguntava. Ja sé que als escriptors els (ens) molesta molt que els (ens) pregunten justament això: què hi ha de vivències reals en una obra de ficció. Però si tenim en compte la petita biografia esmentada abans, i tenim en compte també que la protagonista de la novel·la és una jove marroquina emigrada quan tenia vuit anuys a una ciutat catalana molt semblant a Vic, el paral·lelisme sembla impossible de defugir. La veritat és que m'interessa ben poc què puga haver-hi d'autobiogràfic. Sé que la ficció està feta a partir de retalls de realitat, de coses que han passat a uns o a altres i que han estat compendiades com a vivències d'un personatge. I també de coses versemblants que no han passat a ningú, però que podrien haver passat. La literatura, justament, és això, si no és fantàstica.

Siga com siga, l'obra de Najat El Hachmi és de lectura obligatòria. La història, ultra el que hem dit fins ara, conta la rebel·lió personal contra un ordre establert, contra uns principis axiomàtics difícils de tombar. I fixeu-vos que, d'aquestes paraules tretes de la contraportada del llibre, subratlle l'adjectiu personal. Perquè és molt fàcil, des d'una perspectiva reduccionista, pensar que es tracta únicament i exclusiva de la rebel·lió de la protagonista contra son pare (el patriarca del títol) i contra els preceptes de la seua cultura i de les seues creences religioses. Jo crec que en realitat és la reacció de la persona, de la dona, de l'adolescent, contra allò que se li imposa. Crec que el xoc cultural que serveix per bastir la història té una importància, com a molt, tangencial, i al meu antendre, directament intrascendent. Considerar-ho el leitmotiv de la nove·la seria com quedar-se amb mitja cara de la realitat (com la Najat a la portada).

És interessant la capacitat de fabulació de la vigatana. La trama està ben construïda, i els fets narrats són s'allò més interessants. M'agrada el que conta. M'agrada molt, el que conta, sense matisos. Pel que fa a com ho conta, és una altra cosa. La novel·la ha estat titllada d'experimental, en alguns mitjans. No crec que ho siga. La pretesa "raresa" de l'obra rau en el fet que transmet una sensació constant d'oralitat. És a dir, El Hachmi escriu com si ens contara una història cara a cara al costat del foc, o al costat del bressol, sovint, sobretot en la primera part. I encerta de ple en presentar els fets d'una manera asèptica, distant. Mai no jutja allò que diu. El text està despullat d'elements modalitzadors: es limita a exposar els fets perquè siga el lector qui decidesca. Això fa pensar, i m'agraden les obres que fan pensar. A més, hom podria parlar també de qüestions puntuals, com el fet que els diàlegs són introduïts sense guió i sense cap tipus de separació del contínuum textual. Això ho inventà Joyce, a l'Ulysses, i en fa ús molt sovint Saramago, per posar-ne un exemple. Aquests dos recursos -l'oralitat i la dissolució dels fragments dialògics- donen agilitat a la història, i em semblen solucions ben trobades. En canvi, hi ha altres estratègies més aviat discutibles. I no en parlaré de moltes, perquè bàsicament coincideixen amb el final de l'obra i no estaria bé qùe el desvetlara ara i ací. El que sí que puc dir és que la novel·la arrossega un defecte típic de principiants: li sobren pàgines. Alguns passatges són redundants, no fan més que reblar el clau sobre coses que ja havien estat dites. I un altre defecte (potser només siga una mania meua). La novel·la està dividida en trenta-nou capítols. Ja us vaig parlar l'altre dia de la importància que, al meu entendre, tenen els títols. I trobar-ne quaranta (el del conjunt i els dels trenta-nou capítols) em sembla difícil. Molts d'ells són forçats. Hauria estat encertat no encapçalar els capítols amb cap motiu.

En conjunt, però, la novel·la m'ha agradat. Molt. I m'ha fet pensar. Molt.

Ara podeu dir la vostra.

CRÍTICA LITERÀRIA 11 / NO SUBESTIMEU EL PODER DELS KARAOKES

Títol: No subestimeu el poder dels karaokes
Autor: Tomàs Bosch
Editorial: Bromera
Col·lecció: Lletra Nova
Llengua: català
Enquadernació: cartoné
Nombre de pàgines: 138
ISBN: 978-84-9824-254-6

No subestimeu el poder dels karaokes és el recull de contes que guanyà el Premi Vila de Teulada 2007. Com que jo mateix formava part del jurat, supose que no sorprendrà massa que diga que l'obra m'agrada. M'agradà quan vaig llegir l'original presentat al certamen, i m'ha tornat a agradar ara que l'he (re)llegida ja en format de llibre.

Els trenta contes que formen el compendi tenen un claríssim regust monzonià, influència gens dissimulada per l'autor, ja que la cita que encapçala el llibre és un fragment de Uf, va dir ell. Però al mateix temps, Bosch té un estil ben propi i definit. Un estil madur, potser sorprenent madur en un autor per al qual No subestimeu... és la primera publicació. Els relats, molt curts (alguns poden ser considerats microrelats), centren tota la força en els personatges. I Bosch va al gra, prescindint dels elements superflus tan típics dels autors novells, que tenen la tendència d'allargar la trama amb digressions prescindibles. Ací, tot és significatiu. Tan significatiu que la majoria de contes tenen un final obert en què la participació del lector és imprescindible per tancar-los, fent bona la (per a alguns discutible) teoria de la recepció.

Si en l'aspecte formal ja hem dit que hi ha un regust monzonià, en el rerafons temàtic podem trobar també la petja de Calders. Els protagonistes de què hem parlat tenen unes reaccions inesperades que abracen l'absurd, la realitat aparent, la irrealitat heterocòsmica i, amb el permís de l'autor, un realisme màgic passat pel seu filtre personal, però amarat de l'essència de l'illa en calma.

A més de tot això, m'agrada especialment el títol, un títol arriscat, contundent i efectiu. És també el nom de l'últim relat, al meu entendre un dels més aconseguits, juntament amb Rentar-se les dents, L'autoestopista, o Disco (magistral el final: -Bé, pesada. Adéu! -fa l'al·lota, deixant escapar per sa boca una mitja rialla composta per unes dents amb brillant corrector dental i un xicot amb una Derbi).

Un recull recomanable, de lectura fàcil i amena, que de segur que us deixarà amb ganes de més. Haurem d'engrescar el Tomàs perquè s'hi fique. El més difícil és començar, i això ja està fet.

CRÍTICA LITERÀRIA 10 / EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO

Títol: El asombroso viaje de Pomponio Flato

Autor: Eduardo Mendoza

Editorial: Seix Barral

Col·lecció: Biblioteca Breve

Llengua: castellà

Enquadernació: cartoné

Nombre de pàgines: 190

ISBN: 978-84-322-1253-6

He de confessar que em vaig acostar al llibre que avui comentem bàsicament per les (males) crítiques que n'havia llegit. La veritat és que Eduardo Mendoza és un autor que m'agrada quasi sempre (El misterio de la cripta embrujada; Sin notícias de Gurb; El año del diluvio) i que de vegades m'apassiona (La ciudad de los prodigios, de valoració tan eclèctica i desigual). I la lectura de El asombroso viaje... m'ha deixat una mica grogui. Per una banda l'obra està bé, si tenim en compte el que volia fer Mendoza, però per un altre té elements impossibles i indignes d'un autor de la seua categoria.

D'entrada, crec que la majoria de la gent no ha entés que es tracta d'una paròdia. Aquest gènere, tan en moda a finals del segle XIX i principi del segle XX, ha caigut pràcticament en desús, i potser siga per això que la trama despiste el lector. Per aclarir-ho una mica, cal dir que Mendoza reprén la història i els personatges de l'Antic Testament (i també alguns elements no pròpiament bíblics, sinó més aviat dels evangelis apòcrifs) i, inserit en aquest marc contextual es dedica a crear una història totalment inventada amb aportacions puntuals (i textuals) de l'obra parodiada. Fins ací tot correcte. La narració eficaç; la llengua recreada (impostada) creïble; la història divertida i amena, de fàcil llegir. Però...

I comencem amb els retrets. Per a mi el millor Mendoza és el de La ciudad de los prodigios, un retrat contundent de la Barcelona de canvi de segle (del XIX al XX, és clar) sòlidament documentat i amb un fil conductor convincent (el protagonista, Onofre Bouvila, en qui s'entrecreuen els fets històrics de l'època recreada). En aquesta novel·la és especialment valuós l'ús del recurs de la ironia, i de l'humor, i de frases inesperades que et deixen amb la boca oberta (Vamos a que nos mee un perro). A partir d'aquesta obra, Mendoza opta per confeccionar relats en què la ironia i l'humor no són dos recursos més, sinó que el principal objectiu és bastir històries on el que es pretén és el més pur divertiment sense pretensions afegides. I no em sembla malament: sempre he reivindicat al sentit estrictament lúdic de la literatura. He llegit Sin notícias de Gurb, Una comedia ligera, i La aventura del tocador de señoras (ordenats cronológicament i també per ordre de lectura). I he notat que, en cadascuna de les obres, el traç de l'humor era cada vegada més gruixut, fins arribar a l'obra que ara comentem. L'astracanada és evident. Sobren, al meu parer, tantes referències a la sodomia, a les disfuncions gastrointestinals (per dir-ho fi) i a altres elements escatològics que no aporten absolutament res. I el pitjor és que sense això l'obra quedaria bé. Quedaria bé tenint en compte el que he dit al principi: és una paròdia i així s'ha d'entendre, sense buscar-li unes altres pretensions.

En definitiva, una obra que salva (amb matisos) l'ofici i la qualitat intrínseca de Mendoza, però que decep, en el seu conjunt, perquè podria haver estat molt millor sense afegir-hi res, sinó simplement eliminant allò que és sobrer.

CRÍTICA LITERÀRIA 9 / LES SENYORETES DE LOURDES

Títol: Les senyoretes de Lourdes
Autor: Pep Coll
Editorial: Proa
Enquadernació: tapa dura
Nombre de pàgines: 313
ISBN: 978-84-8437-144-1

Les senyoretes de Lourdes, la novel·la amb què Pep Coll va guanyar el Premi Sant Jordi 2007, és una biografia novel·lada de Bernadette Soubirous, la nena que a mitjan segle XIX va viure l'aparició de la Mare de Déu a la cova de Massabielha. Només amb aquesta introducció ja queden apuntades un seguit de dificultats que trobarà l'autor per confegir l'obra: la recreació històrica, l'ús d'un llenguatge creïble, i afaiçonar-ho sense ferir susceptibilitats, tot això a més de la dificultat inherent que suposa fer una novel·la. I, ho avance ja, Pep Coll se'n surt en tots els casos.

La recreació dels paisatges i dels personatges de la Bigorra vuitcentista és impecable, fruit d'una documentació exhaustiva i, el que és més difícil, d'un ús ponderat i metòdic d'aquesta documentació, sense els típics escarafalls d'altres novel·les històriques que esdevenen una desmostració pedant dels coneixements enciclopèdics de l'autor. A Les senyoretes de Lourdes res, en aquest sentit, no és sobrer, per la qual cosa cal suposar que Coll ha deixat a l'armari (ha sabut deixar a l'armari!) anècdotes i fets potser curiosos i novel·lables però impertinents i espuris en el conjunt de l'obra. Quant al llenguatge, com l'autor deixa clar en el text, ha d'impostar el gascó que parla la gent del poble i el francés que fan servir els representanst de l'Imperi i altres personatges, per un català creïble. I ho fa fent servir un català molt pirinenc, molt dialectalitzat, que m'ha fet pensar durant la lectura en el concepte de llengües pirinenques que he escoltat (i llegit) de boca del professor Jordi Suïls. Perquè realment, el model lingüístic suplanta perfectament el gascó. També hem d'aputar solucions lingüístiques agosarades. Com a mostra, l'ús del lo neutre en els passatges dialogats i en els monòlegs interiors (que en realitat no ho són) de Bernadeto. Un ús del lo netre reivindicat darrerament per molts escriptors (Toni Cucarella a Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts, per exemple), però que té poc de predicament entre els més puristes. En l'obra de Coll, aquesta decisió dóna, sens dubte, una agilitat i una sensació de versemblança que després de llegir la novel·la sembla impossible una solució diversa.
I per últim, les susceptibilitats (i els prejudicis). L'obra es divideix en dues parts: per un costat, el primer i l'últim capítol que n'emmarquen l'estructura, i per un altre, els trenta-un capítols centrals, en què s'alternen la conversa de Bernadette amb l'altra senyoreta (i no descobriré res més) amb passatges en tercera persona, alguns d'ells aparentment autònoms, en principi. Tant en les confessions de la santa com en els capítols dispersos, Coll té la cura de vessar informacions amb rigor i elegància perquè a ningú puga considerar l'obra un atac frontal a la que és sens dubte l'aparició més famosa i el lloc de peligrinatge més important del catolicisme (amb el permís de Roma i de Santiago) ni en una hagiografia de Marie-Bernarde que altres ja s'han encarregat de fer anteriorment.
En definitiva, una gran novel·la, fàcil de llegir, entretinguda, arriscada i sublim, que farà passar una bona estona a tots aquells que (com he llegit en alguns llocs) no tinguen la prevenció d'acostar-se a una literatura que recrea una atmòsfera religiosa, perquè en realitat Les senyoretes de Lourdes és molt més que això.

CRÍTICA LITERÀRIA 8 / DE TOT COR

Títol: De tot cor

Autor: Andreu Martín

Editorial: Bromera

Col·lecció: L'Eclèctica / 145

Enquadernació: rústica

Nombre de pàgines: 320

ISBN: 978-84-9824-266-9

La primera novel·la que vaig llegir d'Andreu Martín fou Deixeu-me en pau! Recorde perfectament que fou a l'estiu de 1987, perquè la lectura va tenir unes conseqüències personals, que, romancer com sabeu que sóc, us contaré.

Per aquell temps, als meus tendres vint anys, havia acabat primer de facultat. Durant tot el curs havia estat rodant la garbera d'una xicota que, certament, em feia cas, però no tant com jo hauria volgut. Acabat el curs, cadascú va fer cap a un lloc diferent, i fou aleshores quen comencí a llegir Deixeu-me en pau! Si us he de ser sincers, no me'n recorde massa, de la novel·leta. Però sí que tinc clar que un dels personatges rebia uns anònims en clau. La cosa consistia a enviar mitges cartes. Però no la primera meitat ara i l'altra després, sinó mitges cartes en què hi havia un text amb espais que completaven en la missiva posterior. I allà que em tens a mi practicant el gènere epistolar després de fer arreplega de paper de ceba, seguint el mateix sistema del Martí i enviant els mitjos missatges a la meua amiga de l'ànima al seu lloc d'estiueg. En acabar les vacances em va dir que li havien agradat molt, que eren molt originals i l'havien tingut intrigada uns dies, i que això l'havia fet pensar molt en mi (ohhhhhhhh! Que bonic!). Evidentment que no li vaig dir que ho havia copiat de l'Andreu, i allò passà com a genialitat pròpia. Poc després vaig aconseguir lligar-la com sempre havia volgut, i és per això que li estaré eternament agraït.

Potser siga perquè la història d'amor acabà, després he llegit poques coses del Martí (encara que no el faig culpable, en absolut, de la ruptura). Algun Flanagan escrit a quatre mans amb Jaume Ribera i La nit que Wendy va aprendre a volar, encuriosit pel gran èxit que l'obra té entre els meus alumnes de secundària. I ara, De tot cor.

De tot cor, com diu una de les seues frases promocionals, barreja el negre i el rosa. És a dir, té tots els ingredients de les novel·les de lladres i serenos però la trama criminal està inserida en el món de la mal anomenda premsa del cor. Pul·lulen doncs per la novel·la tarats mentals i famosos perquè sí (valga la redundància), periodistes del cor i personatges sense escúpols (valga la redundància), putes i artistes que han triomfat tot i el seu escàs talent (valga la redundància), policies i gent de mal viure (sense redundància)... La trama es basteix a partir de l'assassinat de Tiaguín Moltó, un periodista d'aquells que abans se'n deien "de societat", odiat per molta gent a qui d'alguna manera havia amargat la vida. I amb aquesta excusa argumental, Martín fa un retrat àcid, irònic i alhora commiseratiu d'aquesta rècula de gent que se'ns escola cada dia a casa nostra a través de l'aparell de televisió (si l'engegueu, és clar).

Amb aquests elements Andreu Martín afaiçona una obra de gènere, impecable, amb ofici. I això és meritori. Potser el que més admire d'aquest autor és la facilitat que té per escriure obres de gènere, bé siguen negres, adreçades a un públic juvenil, o fins i tot eròtiques (Espera, ponte así, de títol al meu entendre tan aconseguit i suggeridor). I a més de gèneres en principi tan diferents. És a dir, té facilitat per aconseguir una cosa que jo considere molt difícil: escriure autoimposant-se restriccions en el procés de creació.

De tot cor segueix al peu de la lletra el manual de la intriga: a partir d'un assumpte escabrós es van dosificant les dades, com si d'una partida de cartes es tractara, fins que al final es desembolica la troca. Però no és aquesta una novel·la d'intriga pròpiament dita, sinó que va una mica més enllà, perquè al llarg de la història l'autoria de l'assassí té poca importància (de fet s'endevina ben aviat per on van els tirs), i aquest assassinat serveix només com a fil conductor que permet Martín fer un dibuix encertat del (abominable) món de la premsa del cor. Narratològicament, pocs escarafalls, també. Només una polifonia pel que fa a la veu del narrador (n'hi ha tres) trenca els esquemes canònics. A més d'això, la novel·la no és en absolut pretensiosa: és el que és i no té voluntat de presentar-se com una altra cosa. És, en definitiva, una bona manera de somriure (o riure's obertament) amb (o d') aquella farandula de la qual ningú no reconeix fer massa cas, però que dispara el share de les cadenes quan apareixen en pantalla. En aquest sentit, crec que Martín ho encerta també, en posar els noms reals als personatges que són famosos per algun motiu (canten, ballen, o fan volantins en corda) mentre que imposta la identitat de tots els petardos que són famosos només perquè sí. En algun lloc he llegit (no recorde on) que tot i aparéixer amb noms canviats, molts d'ells són fàcilment recognoscibles. He de dir que jo no n'he reconegut cap ni un. I per la meua salut mental ho agraesc. De tot cor.

CRÍTICA LITERÀRIA 7 / LA CARRETERA

Títol: La carretera

Títol original: The road

Autor: Cormac McCarthy

Editorial: Edicions 62

Enquadernació: Rústica

Traductora: Rosa Borràs

ISBN: 978-84-297-6008-8

La carretera, de Cormac McCarthy, té tot un seguit de característiques que la convertien en la típica obra antipàtica que mai no llegiria. En primer lloc, havia guanyat un d'aquells megapremis trucats (el Pulitzer). En segon lloc, té una trama que em resulta ben poc atractiva (és una història postapocalíptica, tot i que sense elements que ultrapassen el límit de la realitat, ni tan sols el de la versemblança). I per últim, està escrita per un autor nord-americà (aviat us parlaré de la meua relació amb els escriptors d'aquell país). Però la insistència d'algú que pense que té un (molt) bon criteri literari, em va decidir a fer-ho. Per sort.

La carretera és una gran obra. Una obra aspra, dura, difícil. La gamma de colors que s'hi descriu va del gris fosc al negre (és significativa la segona frase: Negres nits més enllà de la foscor i cada dia més gris que l'anterior) . La història, una contínua fugida cap a la supervivència. Ni el temps, ni l'espai, ni les causes de la catàstrofe, ni els personatges... res no està ben definit, i McCarthy ho deixa tot al criteri del lector. Per reblar-ho més encara, si no hi havia bastant amb la rudesa dels elements narratològics, l'autor fa servir, pel que fa a la llengua, una sintaxi ultrafragmentada que podria convertir el text en insofrible. Però en canvi treballa la prosa de forma tan magistral que aquesta prosòdia pretesament descohesionada fa que cada oració siga com un colp de puny damunt de la taula, fins convertir alguns fragments en una concatenació de frases lapidàries d'efectes ben contundents (que per sort no llança a perdre una boníssima traducció de Rosa Borràs).

A l'estil de les road-movies (cal no perdre de vista el títol ni el fet que l'autor tinga tendència a escriure novel·les que després es puguen portar a la pantalla, com ho demostren Blood Meridian o No country for old men) narra la fugida d'un pare i un fill no se sap ben bé on. En principi a la costa, fins que hi arriben i el mar sembla fer-los de barrera sense solució de continuitat. Al llarg de la narració va descrivint minuciosament un seguit d'accions que a hores d'ara ens són banals, per quotidians, però que en circumstàncies extremes cobren una importància cabdal. Per contraposició, les pedres angulars de la novel·la (les relacions afectives reduïdes per necessitat al binomi pare / fill; la pròpia essència humana; les elucubracions sobre la bondat i la maldat) les transmet, deixades caure com aquell qui no vol, mitjançant uns diàlegs excepcionalment ben bastits, on el lector ha de posar molt de la seua part per traure-hi tot el suc. I potser el millor siga el final. Regirant per la xarxa he trobat algú que el considera massa dur. D'altres, en canvi, pensen que és inapropiat i només apte per a una novel·la a l'estil de la vie en rose. Crec que la gràcia de la novel·la està precisament en mantenir una equidistància entre les dues consideracions: és un final sense concessions, però sense una crudesa innecessària. Tragèdia i porta oberta a l'esperança alhora.

I de la història, millor que no us conte res. Només que, en acabar de llegir-la, em vaig quedar cinc minuts a la butaca sense poder moure'm. Després vaig anar corrents a buscar el meu fill per abraçar-lo ben fort.

PD: a la portada de l'edició americana trobareu dues coses significatives. Una ben clara, que ja he avançat: la gamma de colors va del gris fosc al negre. L'altra és només un indici de la consideració que he promés d'explicitar ben prompte sobre els escriptors nord-americans: tipogràficament, el nom de l'autor és (infinitament) més rellevant que el de l'obra.

CRÍTICA LITERÀRIA 6 / SI UNA NIT D'HIVERN UN VIATGER

Títol: Si una nit d'hivern un viatger

Títol original: Se una notte d'inverno un viaggiatore

Autor: Italo Calvino

Editorial: Edicions 62

Enquadernació: Cartoné

Traductora: Montserrat Puig



Certament, Italo Calvino és un escriptor eclèctic. No de bades al seu país l'anomenen l'escriptor de les mil cares. Però, això sí, de les mil cares amb qualitat. L'estil i la manera de fer dels tres llibres que formen la trilogia Els nostres avantpassats (El vesconte esmitjat, El cavaller inexistent i El baró rampant) és molt diferent dels contes recollits a Marcovaldo, per exemple. I aquest recull de narrativa curta és bastant dissemblant de la novel·la que ens ocupa: Si una nit d'hivern un viatger.


De Calvino ho he llegit pràcticament tot. M'ha agradat especialment la simplicitat càustica de Marcovaldo i l'admirable capacitat de fabular d'El baró rampant. Però el summum de la narrativa calviniana, el que d'alguna manera compendia la senzillesa amb la mordacitat, la imaginació amb l'ofici, em sembla sens dubte Si una nit d'hivern un viatger.


La novel·la recupera la manera de contar històries a l'estil de Les mil i una nit. Un relat dóna peu a una altre, que és la gènesi del següent, fins a deu, tot això lligat amb un fil conductor on el protagonista (el Lector) i la coprotagonista (Ludmila, la Lectora) es veuen incapaços d'acabar cap relat. És per tant una successió de contes inacabats. Cadascun d'ells imposta l'estil ben definit de qualsevol dels corrents narratius de les darreries del segle XIX i la primera meitat del XX, abastant des del naturalisme rus molt a l'estil de Chejov fins al psicologisme a la manera de Hesse, passant per la novel·la negra amb reminiscències d'Scott Fitzgerald. És especialment exquisit l'últim relat inacabat, amb clares concomitàncies amb el realisme màgic del Pedro Páramo de Juan Rulfo. Però, i tornem al principi, és admirable la capacitat camaleònica de Calvino per imitar tècniques i estils tan diversos, per afaiçonar onze narracions diferents (deu d'elles inacabades!) i alhora aconseguir que tota l'obra siga coherent, tancada, i amb el segell inconfusible de l'autor.


Vist el que hem dit fins ara, podríem parlar, sens dubte, de metanarrativa. Si el seu compatriota Pirandello havia assajat amb èxit una fórmula similar en Sei personaggi in cerca di autore, el giny metaliterari de Calvino és tan reeixit o més com el del dramaturg. Alguns lectors m'han dit que no els ha agradat l'obra perquè l'han trobada "molt rara". En canvi jo crec que no se li escau ni tan sols l'etiqueta d'experimental, que sovint se li aplica. És, senzillament, literatura de la bona. Siga com siga, en la primera lectura, em vaig quedar tan extasiat que em vaig decidir a buscar rareses semblants. N'he trobades, i us en parlaré. Però de tant en tant, com ara fa poc, no puc deixar de tornar a rellegir Si una nit d'hivern un viatger, una obra mestra. O millor en direm capolavoro, en honor al seu creador.

PD: Per seguir amb les dèries: la traducció de la Montserrat Puig, impecable. I a més, com que l'edició en català de 62 em sembla que està esgotada, us adjunte la portada d'una edició italiana perquè us continueu fixant en com de poc s'escalfen el cap amb aquestes coses en alguns llocs.

CRÍTICA LITERÀRIA 5 / LES VEUS DEL PAMANO

Títol: Les veus del Pamano
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Enquadernació: Cartoné
Nombre de pàgines: 696
Llengua: Català
ISBN: 84-8437-473-4

Què us diré? Sé que ja n'he parlat, del Cabré i de Les veus del Pamano. Però l'he rellegit aquests dies i tinc ganes de parlar-ne. I començaré amb una obvietat: guanya amb la relectura.

Les veus del Pamano, com gairebé totes les obres de Cabré, és, en primer lloc, un artifici estructural admirable. Diverses històries en diferents llocs i en diferents lapses temporals acaben confluint per afaiçonar un tot homogeni i d'una efectivitat sorprenent. El fil argumental es basteix al voltant de la Tina, una mestra d'escola en un poble del Pallars, que intenta esbrinar què va passar realment amb un col·lega d'un poble veí fa seixanta anys, poc abans, durant, i poc després de la guerra civil. Saltant del present al passat, entrelligant històries dels personatges principals i d'altres de secundaris, entre els quals hi ha maquis i feixistes, rectors i pedrapiquers, rics i misserables, que vénen a dir la seua, l'obra sembla durant la lectura un trencaclosques que difícilment encaixarà. Però encaixa. I per si fóra poc, a la mestria per portar tants fils d'un mateix cabdell sense que s'embolique la madeixa, s'uneixen una elegància narrativa i un bagatge lèxic extraordinaris.

Tot amb tot, em quede amb detalls que un a un poden resultar nimis, però que en conjunt acaben dotant la novel·la d'una qualitat extra. Per no desembolicar massa la troca, tenint en compte que al cap i a la fi el meu escrit té una finalitat apologètica gens dissimulada i el que pretén és que llegiu el llibre aquells que encara no ho heu fet, només esmentaré un artifici que em va semblar genial: el fet de condensar tota la vida d'una persona en el guionet que separa la data de naixement i de mort en la làpida mortuòria.

En definitiva, un llibre llarg (696 pàgines) d'aquells que demanes que no s'acaben mai. Però podeu fer com jo: tendir a la relectura.

CRÍTICA LITERÀRIA 4 / L'ELEGÀNCIA DE L'ERIÇÓ

Títol: L'elegància de l'eriçó

Títol original: L'élégance du herisson

Autor: Muriel Barbery

Editorial: Edicions 62

Col·lecció: El Balancí

Enquadernació: Rústica

Nombre de pàgines: 291

Llengua: Català

Traductors: Anna Torcal i Salvador Company

ISBN: 978-84-297-6045-3

Si és difícil escriure d'un llibre cada setmana, autoimpor-se uns altres condicionant, com en principi havia fet, pot convertir una tasca feixuga en impossible. I justament avui trenque una de les regles que pensava complir: no fer dues crítiques seguides d'un llibre de la mateixa editorial. Però la concentració del sector i el fet que la novel·la nova de trinca que he llegit aquesta setmana no la puga comentar (de moment) m'han obligat a fer-ho.

Muriel Barbery va obtenir amb L'elegància de l'eriçó el Premi dels llibreters francesos 2007. El premi deu ser just, tot i que, com podreu suposar no he llegit totes les novel·les franceses editades l'any passat. De fet, crec que només he llegida aquesta. I amb gust.

Podríem resumir-ne la trama dient que és una història a dues veus que en alguns fragments esdevé més aviat una obra coral. Dues persones viuen en un edifici luxós de París: Renée Michèle, la portera, i Paloma, una xiqueta de dotze anys filla d'un ministre. Per causes diverses, l'una i l'altra han de dissimular una intel·ligència fora de mida. La primera ho aconsegueix fent tot el que s'espera d'una portera: posant fulletons a la televisió amb la veu ben alta i sentint música clàssica d'amagat i amb uns auriculars; tenint un gat al qual odia; i fins i tot bullint col perquè sa casa faça l'olor típica de les porteries, tot i que mai no la tastarà perquè és una gourmet sibarita que prefereix menjar viandes més exiquisides. La segona, Paloma, ho aconsegueix comportant-se com una xiqueta (malcriada) de dotze anys per refugiar-se en un diari en què contarà els seus pensaments profunds. Però darrere d'aquestes façanes hi ha dues persones amb unes inquietuds ben diferents del que caldria esperar.

Al llarg del llibre Barbery fa un repàs (i una crítica molt càustica) dels estereotips, del fet que d'una persona, per tenir una característica determinada (un ofici, una edat...) de seguida se li pressuposa tot un seguit de trets que, per simpatia, van emmotllant un personatge arquetípic que acaba engolint-se la persona. En definitiva, fa una crítica del sectarisme. Per aconseguir-ho usa una coartada ben simple, com solen ser-ho les bones troballes: la protagonista és portera d'una finca, i sense eixir de l'edifici troba material humà més que suficient. A partir d'aquestes premisses, amb una narració elegant i gens pretensiosa, basteix una història consistent i irònica que es llegeix amb gust des de la primera fins a l'última pàgina. I de la resta ben poc puc dir sense afegir informacions que és preceptiu que cadascú esbrine durant la lectura. Només que, per la tria inicial de recursos narratius (la duplicitat de veus i la primera persona), el final és d'allò més sorprenent.

Com que darrerament estic una mica obsedit amb les traduccions (un dia us contaré per què), afegiré que el treball de Anna Torcal i Salvador Company és correcte, amb decisions discutibles però acceptable en el seu conjunt.

CRÍTICA LITERÀRIA 3 / SENSE TÍTOL

Títol: Sense títol
Títol original: Privo di titolo
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Colecció: El Balancí
Enquadernació: Rústica
Número de pàgines: 238
Llengua: Català
Traductora: Anna Casassas
ISBN: 978-84-297-5955-6

Tinc una amiga que sovint, quan va a proveir-se de llibres (ho fa cíclicament i a l'engròs) em demana consell. Tot i refiar-se'n bastant, del meu criteri, sempre em fa la següent advertència: "recorda que m'agraden els llibres que puc llegir a la piscina". Per la meua banda, sempre replique de la mateixa manera: "a mi a la piscina em passa el següent: a l'estiu puc llegir qualsevol cosa, i a l'hivern sóc incapaç de llegir-hi res".



L'anècdota pretén introduir la dicotomia que sovint s'estableix entre el que s'anomena literatura profunda, de qualitat, seriosa o per pensar i el que es considera literatura de consum, fresqueta, d'evassió, o, (sembla que s'està imposant l'anglicisme) fast reading. Ja vaig dir l'altre dia que coincidesc amb Batllori quan diu que el mot literatura suporta molt malament els cognoms. I en aquesta disjuntiva en concret, em sembla que els qualificatius del primer grup són presumptuosos i els del segon clarament prejudicials. L'aclariment ve al cas perquè abans de llegir l'obra de què tot seguit parlaré, l'havia trobada enquadrada (fins i tot en textos promocionals!) entre els llibres per "passar l'estoneta", i tot i això em vaig fer avant. Per sort.



Certament, Sense títol és una novel·la que fa passar una bona estona. La trama parteix d'una història real. A l'illa de Sicília, concretament a Palermo, a la dècada dels vint del segle passat, un feixista va morir accidentalment a causa d'un tret disparat per un correligionari. El fet es va produir enmig d'una baralla (en realitat enmig d'una razzia) amb un comunista a qui havien anat a apallissar. Tots els mecanismes del poder es posaren en marxa per condemnar el comunista (que fins i tot estava convençut de la seua culpabilitat), però finalment, en el judici, la veritat va triomfar. La novel·la recull elements verídics i els barreja amb d'altres de ficció, de tal manera que el primer i l'últim capítol són estríctament fidels a la realitat i els personatges apareixen amb els noms reals, mentre que en la resta les situacions són inventades i els noms dels personatges són (mínimanet) modificats.



Per desenvolupar la trama, Camilleri fa ús de diverses tècniques: la narració estricta, pseudonotícies de periòdic, epístoles, declaracions judicials, fitxes policíaques, i fins i tot comunicats mèdics. Res de nou, però en conjunt ben efectiu. I tot això farcit d'ironia (sempre), d'humor clarament obert (de vegades), i de passatges absurds al més pur estil de Dario Fo (potser també hi haurà algú que considere les obres de Fo "per passar l'estoneta"?).



I ara ve la grossa (les grosses). Tot això està narrat amb un ofici que voldria per a mi (jo en diria més aviat mestria), la qual cosa converteix Sense títol en una obra d'indubtable qualitat. A més, la profunditat del tema (l'ascens del feixisme a Itàlia) no cal justificar-la. I per acabar-ho d'adobar, fa pensar (pel que fa a mi, sobretot en el paral·lelisme que es pot establir entre Mussolini i tota la seua rècula d'acòlits i un altre personatge populista i fascistoïde envoltat de llepaculs que pretén copar la vida política del país des de fa algun temps).



En definitiva, amb Sense títol Camilleri sembla fer el paper d'un àngel redemptor (un d'ells; al meu entendre n'hi ha molts) que fa possible la comunió entre la funció estètica i el paper estrictament lúdic de la literatura. I si algú vol continuar mantenint postulats elitistes, excloents i pretensiosos, està en el seu perfecte dret.



Ah! Se m'oblidava. Ahir us vaig parlar una mica de la traducció de l'Anna Casassas. Impecable, ja ho sabeu. Els girs dialectals del text original els soluciona substituint-los per correlats de diferents geolectes catalans (fins i tot del central, que també és un geolecte per més que alguns s'entesten a usar-lo com a varietat neutra), per solucions més aviat tretes de sociolectes, i, quan la cosa és impossible (unclu Gaspanu) deixant-los en la seua forma original. Chapeau!



NOTA FINAL.: Immers com estic en qüestions de portades de llibre (quina creu!), he decidit de posar la de l'edició italiana perquè us adoneu de com de poc que s'escalfen el cap en alguns llocs.