ADÉU, ISMAEL

Ha mort Ismael Latorre. El que esperàvem sense voler-ho des de fa un temps, s'ha esdevingut. Com a homenatge, publique la seua foto i un fragment encara inèdit de la meua novel·la La trampa del desig que descriu un itinerari molt especial d'Alginet, el seu poble i el meu. Un itinierari que ell farà malauradament aquesta vesprada per última volta. Adéu Ismael.

Riberaexpress

El carrer Empedrat és com un budell. Llarg. Molt estret per un cap; una mica més folgat per l’altre; desmanegat, en algun punt. Naix perpendicular a la via principal del poble, i acaba quan topa amb un pas a nivell. Es podria dir que comença subsidiari i mor atropellat. Trinxat, potser en fóra una definició més ajustada. Siga com siga, abans de finir serpenteja; se secciona per canviar la fesomia en cada cruïlla; muda l’amplada, com si volguera confondre el destí. Al poc que s'ha perfilat ja tomba a mà dreta per dibuixar una falç imperfecta. L’arc inacabat s’atura en sec en arribar al carrer de l’Almàssera. L’encaix amb la banda de dalt és ben confús: en lloc d’enfrontar, els dos trams es miren de gairó, com si desconfiaren l’un de l’altre, de manera que tant podríem considerar-los autònoms com parts d’un mateix tot. Potser només siguen solidaris pel nom, que no canvia. Pura arbitrarietat. El cas és que Almàssera amunt, un Empedrat més espaiós esdevé recte durant els escassos cinquanta metres que li resten per confluir desmornellat amb la Creu, una esplanada caòtica de la qual ningú no n’ha dit mai plaça. Sembla la forcadura d’un arbre esponerós que s’eixampla per poder expandir-se en quatre cimals irregulars. Cap al sud-oest, el carrer dels Escorrals se'n separa com si es tractara del braç extrem d'un canelobre. Cap a l’est, paradoxalment, s'obri pas el carrer del Nord, quasi paral·lel a l’Empedrat, com si fóra una branca que s’afigura rebel i en realitat s’humilia al terra seguint la soca mare en sentit invers. Mirant a tramuntana, el carrer del Depòsit té la voluntat septentrional que, si atenem els noms, hauria de correspondre a l'anterior. A la part de ponent, fent un nou revolt ara a mà esquerra, continua la nostra artèria original. De seguida es redreça i busca amb decisió el traçat del ferrocarril que l’ha d’estrangular. Més enllà dels rails, el barri del Calvari i el camí del cementeri semblen donar sentit admonitori a tot el viàtic anterior.

Estratègicament situat entre el temple i el fossar, el carrer Empedrat és part del viarany per on transiten els soterrars. En realitat, l'única via que completen de cap a cap. És per això que n’haurem de dir llòbrec, més que no per la sinuositat del traçat. En eixir de l’església, un seguici que anys enrere era rigorosament masculí i cada vegada es mixtura més, enfila el carrer de València, el nom que rep en aquell tram la carretera. Al poc, com si d'un embut es tractara, la comitiva ha d'alentir la marxa per embocar un Empedrat que no dóna l'abast. El tapó inicial i l'estretor que el segueix fan que s'haja de continuar el pelegrinatge amb prudència, quasi a pas de processó. Quan travessa el carrer de l'Almassera i sembla poder recuperar el ritme, la cursa es veu interrompuda de colp: és costum de fer parada a la Creu, on els més majors i els més ocupats donen el condol i tornen a buscar el recer del poble. No és qüestió d’anar tots fins al cementeri, massa allunyat per a cames desvalgudes i gent carregada d’obligacions. Acabada la cerimònia intermèdia, parents i amistats de tota la vida completen el trajecte fins als pinets intentant encalçar un cotxe fúnebre que, perduda gran part de la rècula, augmenta la velocitat com si haguera soltat llast.

DE LA TERRA A L'ESPAI, DE DAVID IRANZO

Al llarg de la meua vida m'han recomanat infinitat de llibres de divulguació científica, tot i assegurant-me que eren molt assequibles i que els entendria a la perfecció. Els incauts recomanadors potser no sabien del meu absolut analfabetisme en aquest camp, i, sense excepció, a la pàgina 20 o 25 l'embolic era tan gran que ho havia de deixar estar. Per dir-ho en termes matemàtics, m'han recomanat n llibres i n'he deixat a mitjan n. És a dir, n = n. I ací acaba la meua destresa matemàtica, i fins i tot no puc assegurar que el que he dit siga del tot correcte.
He de confessar que quan vaig començar a llegir De la terra a l'espai, de David Iranzo, estava convençut que em passaria el mateix. Però no! L'he acabat, en dues assentades i de gust. No, no és que m'haja documentat sobre qüestions referents a l'espai, ni cap cosa semblant. És que David s'explica com un llibre obert, fins i tot per a mi. Entén perfectament que l'assaig és un gènere per tractar un tema de manera no especialitzada: l'aproximació als principis epistemològics de la disciplina queda reservada per als manuals. A més fa la lectura amena i és un fervorós partidari d'una tàctica que jo pose en pràctica sovint: la comparació.
Diuen que les comparacions són odioses, i jo mai no ho he entés. Si algú odia les comparacions haria d'anar a cal metge i fer-s'ho mirar. David Iranzo n'usa a bastament, i deixa ben clar que són il·lustratives, aclaridores, didàctiques... També té habilitat per fer evident que un concepte complex està necessàriament format per una quantitat de conceptes simples, i té la paciència de desgranar-los pas a pas perquè els lectors poc avesats (gens avesats, en el meu cas) els puguen entendre perfectament.
M'alegre d'haver llegir De la terra a l'espai, no sé si per David o per mi mateix. Jo crec que pels dos. I a més, el millor del llibre no us ho he contat, però és personal i intransferible: la dedicatòria que em va posar l'autor a la presentació d'Alzira.

ISMAEL

Avui tocava sirventés, però no el faré. No sé si en faré més. N'estic cansat. No perquè tinga l'agenda buida de candidats, sinó perquè crec que no paga la pena. Preferisc parlar d'una altra gent, que s'ho val més. Com Ismael Latorre Mendoza.

Ismael és el fotògraf del meu poble. El fotògraf per antonomàsia. El conec des que vaig nàixer. És veí dels meus pares. És, per tant, veí meu. Els veïns de cals meus pares seran els meus veïns tota la vida, encara que canviara mil vegades de domicili. I des que tinc memòria recorde Ismael passejant la seua diminuta figura amunt i avall, per la plaça, pel carrer de sant Antoni. Amb els camals arromangats i barret de palla a l'estiu, amb els tirants a la vista. Amb boina i més abrigallat (però mai no massa: potser un jupetí, un jersei de llana; rarament peces de més abric) a l'hivern. El recorde sovint amb la càmera penjada al coll i fent fotos. Fotos a tot. A les obres. Als monuments. A la gent fent les faenes del camp. Als toreros. Als cantants. Als polítics. Als actors i actrius. A la gent carregant aigua a la font. A la gent rentant la roba al llavador. Als equips de futbol. A la banda de música. Als carrers enfangats o amb un pam d'aigua, per riuades i barrancades. A les colles d'amics. A les parteres (una de les seues fixacions). Jo mateix, i el meu germà, hem estat fotografiats dins de la panxa de ma mare. Bé, en realitat fotografià ma mare: nosaltre només féiem embalum. També fotografiava les núvies i els combregadors; les falleres i les festeres; els capellans i les processons; la gent que volia fer-se qualsevol tipus de carnet. S'havia de menjar. Però la seua vocació era la fotografia documental. Tres-cents mil negatius, pam amunt pam avall, diu que deu tenir a l'arxiu. És, sens dubte, la memòria gràfica d'Alginet. És, sens dubte, la meua (la nostra) memòria gràfica.

Avui s'ha presentat el volum número 3 de la Revista d'Estudis Locals Aljannat. És un monogràfic dedicat a Ismael. Tant se val qui hi havia a dalt de la tarima, com a sota. Perdoneu-me tots (els de dalt i els de baix), però avui hi havia Ismael i la resta del món. La resta del món érem amics, veïns, gent que l'estimem, i omplíem el saló d'actes de la Casa de Cultura de gom a gom. Érem joves, vells, de dretes, d'esquerres, entreverats (com ell mateix es defineix políticament), llauradors, mestresses de casa, professors universitaris, botiguers, estudiants, empleats de fàbrica, escrivents, rics, pobres, alts, baixos, grossos, prims... Sense distincions, com mai no n'ha fet Isamel. Tan se val també qui escriga o deixe d'escriure a la revista: és la revista d'Ismael. Un homenatge que paga la pena que llegiu. Un homenatge merescut, per a aquest home que va nàixer amb temps suficient per patir en carn pròpia la guerra amb la quinta del biberó, i per passar totes les penalitats d'una llargúissima posguerra. Per viure la proclamació de la II República i la tornada de la democràcia. Per ser feliç al costat de Laura, la seua dona Laura, que per a ell no desmereixia gens la de Petrarca. Va nàixer amb temps per tindre dos fills, i ha viscut el temps per conéixer els tres néts, que a hores d'ara són la seua dèria. Ha viscut el temps per veure com Alginet el feia fill predilecte, i li dedicava un carrer, amb cert rubor de part seua. I encara li queda temps. Li queda temps per gaudir del que més li agrada, ara que ja ha deixat la càmera: escodrinyar les obres, fer barret amb els veïns, passejar amb el germà sempre que l'oratge ho permet.

Avui només hem fet que reconéixer-li mínimament tot el que ell ha fet pel poble. Tot el que ha fet per nosaltres. M'alegre que visques els homenatges en vida. I per molts anys, Ismael.

DE FIL I COTÓ 3 / SERGI CONTRÍ.

El tercer De fil i cotó agrana cap a casa. Del tot. Es tracta de Recorde, una cançó del cantautor de Dénia Sergi Contrí. El vídeo és de l'alginetí Hèctor Máñez. M'agrada. La cançó i el vídeo.

ROMANÇO LITERARI 5 / DISCURS DE LA PRESENTACIÓ DE PLAGIS

Ahir us vaig penjar el discurs de Vicent Borràs. Avui us penge el meu propi. Les parides que se'm van ocórrer in situ no hi són evidentment. Com que avui és dimecres, l'aprofite com a romanço literari. Crec que amb aquest acabe la sèrie, perquè Joan Carles Girbés va fer el seu parlament a partir d'apunts. Espere que us feu una idea de com anà la cosa.

DISCURS DE PRESENTACIÓ DE PLAGIS

Bona nit. En primer lloc, i com és obligat, m’agradaria mostrar el meu agraïment a les persones que m’acompanyen dalt de la tarima, començant per Maria Company, regidora de Cultura, i el senyor Enrique Girona, alcalde-president, agraïment que s’ha de fer extensiu a l’Ajuntament d’Alginet pel suport que ha donat a l’acte; a Joan Carles Girbés, gràcies personalment per la tasca de difusió de l’obra i també gràcies com a representant de Bromera, editorial que ha fet possible l’edició de Plagis; i a Vicent Borràs, que ha tingut l’amabilitat de llegir el llibre a consciència, com hem pogut comprovar, i fer-ne una defensa abrandada i, sobretot, crec que sincera. També voldria estendre el meu agraïment a altres organismes i persones que no estan presents, com l’Ajuntament de València, entitat convocant del Premi Constantí Llombart de Narrativa en Valencià, i als membres del jurat que van triar Plagis com a obra com a guanyadora de la 25a edició del certamen.

Dit això, la veritat és que és complicat continuar. Perquè, què dius? Els autors tendim a pensar que allò que havíem de dir ja ho hem escrit. I, per tant, podem arribar a la conclusió que els discursos són redundants, que l’única cosa que poden aconseguir és avorrir el personal i retardar innecessàriament la picadeta que tan amablement han preparat els responsbles de la Casa de Cultura. Però per una altra banda, si esteu ara i ací és per escoltar el discurs de la regidora, de l’editor, el del presentador i el meu propi, i alguna cosa hauré de contar-vos. Per tant, decidesc fer allò convencional: vendre-vos un poquet l’obra, explicar què vull dir a Plagis, i com ho vull dir.

Mentre preparava aquesta intervenció, i sense saber massa bé per on pegar, em va passar pel cap d’utilitzar per als tres menesters que acabe d’esmentar un mètode que m’havia anat molt bé en la redacció de la novel·la. I aquest mètode no és cap altre que plagiar, copiar, allò que ja havien dit altres. És per això que em vaig posar davant de l’ordinador, i em disposí a afusellar totes aquelles declaracions que m’agradaren. Però declaracions de qui? Anem a jugar sobre segur. Declaracions de gent amb prestigi.

Vendre-us la novel·la, a hores d’ara i després del que hem escoltat, crec que ja no és necessari, perquè uns altres ho han fet per mi, però al cap i a la fi, parlant d’ella no faig cap altra cosa que promoure-la, ni que siga de manera subliminar. Així que passaré directament a contestar les preguntes que jo mateix he plantejat.

Reprenent la meua dèria plagiadora, vaig pensar que, per explicar què volia dir podria confiar en Quim Monzó. El discurs de Monzó que va obrir la Fira del Llibre de Frankfurt ha estat unànimement lloat, i és per tant una garantia d’èxit. Així que òbric el google, escric Quim Monzó a la finestreta, i a la part dreta diu que hi ha 125.000 entrades que contenen aquest nom. M’espante una mica, perquè totes no les puc consultar, i, encuriosit, faig una comprovació: pose a la finestreta el meu propi nom, Urbà Lozano, i hi apareix... 5.490 vegades. Anem bé, el Monzó em guanya per golejada (120.000 d’avantatge), i copiar-lo no m’anirà malament. Punxe uns quants enllaços a l’atzar, i al que fa tres o quatre apareixen unes declaracions que em poden servir per a la qüestió de què vull dir? Monzó afirma:

Quan jo escric un relat, siga curt o llarg, no tinc cap intenció de res. Però de res, eh? Jo no vull desemmascarar res, vull jugar i construir una cosa que m’agrade i que quan l’acabe diga “hòstia, va, d’això n’estic content”. Em seria molt difícil trobar una imatge, una metàfora, per dir el que vull dir, perquè és que ni jo mateix ho sé. Jo no sé què vull dir. No tinc clar que vulga dir res.

Per tant, ja tinc una frase lapidària per poder dir-la ara i ací: Quan escric, no tinc clar que vulga dir res. Però això seria mentir-vos, perquè jo, contràriament al Quim, quan escric, és perquè tinc la necessitat de dir alguna cosa. Com que mentir a una gent que ha tingut l’amabilitat de vindre a escoltar-te està molt lleig, pense que hauré de buscar una altra solució. I em roda pel cap que fa uns mesos vaig llegir en un post del blog Vista parcial alguna cosa que em podria anar bé. Com que el blog és de l’amic Tobies Grimaltos, professor de Filosofia a la Universitat de València i autor de diversos assaigs, es tracta sens dubte d’una veu autoritzada. Així que em capbusse al seu blog, busque el que recordava haver-hi llegit i ho trobe. Diu així:

Sembla que la llengua siga él viàtic de tota una altra amalgama de coses no ben diferenciades, que només els qui accepten tot el conjunt, són dignes d’ella, que la llengua siga un salconduit per a tot un seguit de coses que es volen fer pertànyer al mateix lot. La conseqüència, massa vegades, és l’allunyament definitiu de qui s’havia acostat des d’altres plantejaments o amb més tebior.

Potser el fragment siga difícil d’entendre, tret del seu context, però analitzant el conjunt en què es troba inserit, vol dir que si uses el valencià com a llengua vehicular immediatament se’t presuposen un seguit de trets, com que has de ser necessàriament d'esquerres, catalanista, ecologista, antitaurí, feminista, agnòstic, antiimperialista, prosaharià, propalestí, i, si molt convé, defensor d’un cràpula com Fidel Castro. És a dir, un lot de tot o res, sense matisos, ben proper al sectarisme. O sectarisme, pur i dur.

Certament, la societat, en els nostres dies, està fortament estandaritzada. És més, jo diria que es mou en compartiments estancs i dicotòmics, dels quals és impossible fugir. És l’esperit tribal. O eres de dretes o d’esquerres. Per tant, o eres fatxa o eres roig. O eres catalanista o eres blavero. O moro o cristià. O carn o peix. O del València o d’un altre equip, i aquest altre equip, qualsevol que siga, és l’enemic irreconciliable. El problema és que això mateix que pensen els seguidors del València ho pensen els del Barça, els del Madrid, els de la Balompédica Linense i els de la Gimástica de Torrelavega. És la crida al gheto. I, el que potser siga pitjor, formes part del gheto, i eres bo, o formes part d’una altra tribu, i per tant eres roín. A més tot això va en lots, en paquets que desperten la simpatia dels afins i la fòbia dels contraris. Sembla impossible que un siga d’esquerres i al mateix temps li agrade anar als bous, perquè això dels bous és cosa de gent violenta i autoritària. De la mateixa manera que un no pot ser conservador i ecologista, perquè, ja se sap, això de les plantetes és cosa dels progres tocats de l’ala i de les seues utopies.
A Plagis em propose de desmuntar aquesta teoria segons la qual tots estem fets poc menys que amb motle. Intente fer veure que no hi ha ningú d’una peça, que tots tenim les nostres flaqueses, que no hi ha ningú que siga posseïdor de la veritat absoluta, per molt que alguns n’estiguen convençuts. Que està bé tindre uns ideals, i defensar-los amb convicció, amb vehemència, fins i tot, però sense bàndols excloents i enfrontats. És per això que, al llarg de la novel·la, faig que diversos personatges afronten vivències semblants, i que cadascú d’ells trobe una solució diferent. Però atenció, deixant ben clar que hi ha un límit; que hi ha actituds que són totalment intolerables. Sense desvetlar massa l’argument, ho exemplificaré en el cas de les adolescents embarassades. A Plagis n’apareixen dues. Les quatre parelles de pares, després del disgust inicial, ho afronten de manera diversa: uns amb més enteresa, d’altres ho agafen pitjor, uns opten per l’avortament, els altres no... Jo, com a narrador, no jutge, em limite a presentar els fets. No modalitze el text de manera que deixe entreveure quina és la meua opció. Totes em semblen bones, o, en aquest cas totes em semblen roïnes, però no censurables. Excepte una actitud que no és que siga censurable, sinó que és directament intolerable, que és la dels pares que diuen “ja t’apanyaràs, que jo d’això no en vull saber res”. Al llarg de la novel·la es donen un seguit de circumstàncies a través de les quals intente fer veure que els personatges, i per tant les persones, no són plans, no són estereotips com alguns pretenen. Tenen matisos, són complexos, no es comporten seguint un clixé que els ha estat assignat. Que un pot voler fer creure, o fins i tot creure-ho ell mateix, que és molt després pel que fa als diners, que no li interessen massa, però després fa volantins en corda per guanyar-ne com més millor; o que un altre pot semblar molt materialista però al final es deixa arrossegar per la passió fins a cometre un crim. I com aquests, hi ha molts casos que intenten plasmar el que jo crec que és la realitat, una realitat que no trobe millor manera d’explicar que per mig d’una frase feta: cada persona és un món. I no només això, sinó que cada persona és un món en cada moment determinat, perquè potser ara fas una cosa i demà, davant d’una situació semblant, en faràs una altra totalment diferent.

Amb el que he dit fins ara, crec haver contestat a una de les preguntes: què he volgut dir amb Plagis. Em falta l’altra. Com ho dic? I això, possiblement, siga més complex. Però torne a tirar mà d’internet. En lloc d’obrir el google, com que abans he trobat la solució als blogs, ara m’hi adrece directament. I en un blog sobre literatura trobe un comentari d’una persona que s’amaga sota el pseudònim de Montserrat Black. No la conec, però assegura haver escrit més de quaranta narracions, i per tant és una veu autoritzada. Com fa ella les novel·les? Diu:

Fluyen solas. Escribo unas lineas en el papel (más bien en la pantalla, porque desde hace tiempo escribo con el ordenador) y muy pronto los personajes empiezan a cobrar vida y a no obedecerme. Ellos mismos van construyendo la historia, quizá contra mi voluntad, de tal manera que a veces siento la necesidad de reconducirla. Sin demasiado éxito, he de confesar, porque lo más común es que los seres de ficción acaben ganando la batalla y conduciéndome a mi misma a un ambiente mágico en el que quedo atrapada. En definitiva, más que escribir novelas, es la literatura la que guía mi trayectoria vital”.

Desconec si aquesta Montserrat Black havia consumit algun psicotròpic abans de dir les barbaritats que acabe de llegir, però la veritat és que l’envege. A mi em costa Déu i ajuda bastir una història, no pare d’escriure i reescriure, de revisar i corregir fins que l’editor em toca per telèfon vint-i-cinc vegades dient que l’obra ha d’anar a impremta JA! En canvi ella posa quatre noms a la pantalla, aquells noms cobren vida i van fent. Amb aquesta tècnica el que em sembla estrany és que haja escrit només quaranta novel·les, perquè en podria fer quaranta tots els anys. Però en definitiva, una vegada més, no em serveixen les paraules dels experts en la matèria. Decidesc que no paga la pena de continuar plagiant, que hauré de tornar a la realitat d’una vegada, no siga cosa que em passe com a la Black i la literatura “acabe guiando mi trayectoria vital”, que ja veus tu quina desgràcia, i em propose de contar la veritat.

I la veritat és que per contestar a com vull contar la història? hi ha una premissa fonamental: ho he de passar bé en el procés d’escriptura. El vessant lúdic és molt important per a mi, i crec que per a tots els escriptors no professionals, tot i que podríem discutir molt sobre què entenem per escriptors professionals, i que entenem per escriptors de cap de setmana, com alguns ens titllen, despectivament. Quan dic que no sóc professional vull dir que no visc de l’escriptura, tot i que quan em pose a escriure intente que el resultat final siga tan digne com puga aconseguir. Però no tinc la necessitat d’escriure una novel·la cada X temps, i la primera cosa que intente és passar-ho bé.

En començar Plagis vaig decidir que per passar-ho bé m’havia de marcar una meta que no haguera assolit abans, i aquesta meta era fer-la a partir d’una estructura complexa. En el meu primer llibre, La màquina ronca, vaig assajar un seguit d’estratègies estructurals que durant el procés d’escriptura no van quallar, potser per imperícia. Era la meua primera novel·la, i finalment vaig decidir que per anar trencant la mà el millor que podia fer era bastir una història lineal, sense massa complexitat estructural, i així ho vaig fer. Després vaig escriure Femení singular, un recull de contes. No considere la narrativa curta un gènere menor, com alguns fan. I sé que els contes tenen dificultats que no presenten les novel·les, com ara una gran capacitat de síntesi, o una capacitat de fabulació extraordinària, perquè al cap i a la fi cada conte és una història que podria servir per fer un relat més llarg. Però estructuralment s’ha de reconéixer que els contes no presenten massa dificultat. I és per això, perquè era una vara que encara no havia tocat, que a Plagis em vaig proposar de fer-ho difícil en aquest sentit. Per tant, vaig optar per focalitzar cadascun dels capítols des d’una perspectiva diferent. Uns estan en primera persona, i uns altres en tercera. Per tant, hi ha una multiplicitat de veus discursives. A més, en cadascun dels capítols use una tècnica narrativa diferent. Hi ha dos contes, un meu i un altre copiat de Santiago Rusiñol; un capítol és una novel·leta de lladres i serenos; un altre és un monòleg interior; un altre un text eminentment dialògic; i encara un altre que, per qüestions que ara no vénen al cas, es va convertir en l’ultimíssim moment en un guió cinematogràfic. Per tant, ja tenia la complexitat estructural que fera engrescadora la feina. Però per acabar-ho d’adobar, ho vaig complicar una mica més. Vaig voler vessar en l’obra, a més de la meua aportació com a escriptor, la meua experiència com a lector. Quan llig, tinc el costum de subratllar molt, i fins i tot, en ocasions en què un fragment m’agrada de manera especial, el copie i el conserve. I vaig voler rescatar alguns d’aquests fragments i inserir-los en la novel·la, com una mena d’homenatge a obres o escriptors que m’hagueren agradat especialment. Per exemple, el mateix fet d’inserir fragments d’altri en la meua obra està inspirat en la pel·lícula Cinema paradiso. I després, n’he extret uns quants del llibre, a l’atzar, per poder-los exemplificar.

En un moment de passió entre Verònica i Tomeu, el narrrador de Plagis diu:

I ells mentrestant que no han parat quiets, que han cargolat els cossos i es busquen anhelants amb les mans, i amb la boca, i amb la pell. I al cap de poc troben que, com no podia ser d’una altra manera, l’activitat a la cambra veïna cessa després d’una formidable carcassa final, amb la recialla afegida de l’aliret aflautat d’ella i el gemec inhàbil d’ell.

A L’hereu, d’Àlan Greus, casualment hi ha un fragment que diu:
Ell accelera el sacseig, compassat, enèrgic, l’alé se li mig talla, les parpelles d’ella se li acluquen fins que només s’hi distingeix una ratlleta de blanc de l’ull i l’altaveu sosté miraculosament una nota de mig minut eterna, eterna, eterna... que ofega l’aliret aflautat d’ella i el gemec inhàbil d’ell.

A Crim de Germania, de Josep Lozano, diferents convidats n’excusen l’absència a un sopar amb Germana de Foix amb romanços absurds, i textualment, diu:

Sols el domèstic de mossèn Pere Sabater havia estat un poc més creïble i explícit en referir, xaró, la causa de l’absència del seu amo: <>.

Mentre que a Plagis, l’absència dels membres del jurat al lliurament de premis que clou la novel·la, és justificat de la següent manera:
[...] un per un s’hi han excusat amb romanços absurds –com ara una indigestió provocada per una parada de figues seques-, per no haver d’anar a fer el paperot.

Amb això, amb aquesta multiplicitat de veus discursives, i amb aquestes intertextualitats, acabe confegint Plagis. Amb una última autoimposició: el llibre havia de tindre diferents nivells de lectura. Un primer que poguera satisfer la demanda d’una companya de feina que, sabedora de les meues rareses pel que fa als gusts literaris, sempre em diu que li recomane llibres que puga llegir a la piscina. I crec que Plagis s’hi pot llegir, a la piscina: és una història on passen uns fets protagonitzats per uns personatges que poden divertir, sense cap altra finalitat que la purament lúdica. Però a més, si volem aprofundir ens donarà la possibilitat de pensar, de submergir-nos en la psicologia dels personatges i trobar la finalitat última de l’obra, que no és més que plasmar una critica al sectarisme, a la divisió de la societat entre els bons (els que pensen com jo) i els dolents (els que pensen diferent). I per últim, si volem entrar en el joc metaliterari, cosa que no és imprescindible, podem jugar a buscar les intertextualitats de què he parlat abans i que a mi, a hores d’ara, en alguns casos em costen de trobar.

I res més. Només espere que qui haja llegit el llibre haja guadit tant com jo mentre l’escrivia, i que qui no l’haja llegit encara, trobe en aquesta presentació un motiu suficient per començar a fer-ho només en tinga l’oportunitat.

Acabe el parlament reiterant els agraïments que he expressat al principi i, com no, ampliant-los a tots vosaltres, que heu tingut l’amabilitat de vindre a escoltar-nos. És tot. Moltes gràcies.

DISCURS DE VICENT BORRÀS A LA PRESENTACIÓ DE PLAGIS

L'amic Vicent Borràs ha tingut l'amabilitat de facilitar-me el discurs escrit per presentar Plagis, el passat divendres. Com que crec que és interessantíssim (i no només perquè parle bé de l'obra), el penge amb el seu permís. Només faig de mitjancer telemàtic: està exactament com me l'ha tramés.

PRESENTACIÓ PLAGIS D’URBÀ LOZANO
(Alginet, 26 de setembre de 2008)

Bona nit, autoritats, amics i amigues:
“Hi ha un lloc inconcret en la persona, a mig camí entre la memòria i l’oblit, on dormen i sobreviuen, on moren i ressusciten les “coses” que conformen tot allò que un dia vam ser. Com passa amb tantes altres realitats, sabem de l’existència d’aquest lloc, tot just quan l’hem perdut, quan ja no hi podem tornar. (...) La lectura (...) ha resultat ser un apassionant exercici d’aproximació a aquell territori on sempre voldríem tornar (o, vist des d’ara, el país d’on mai no haguérem volgut eixir) i ara ja és un impossible. I només la literatura, la bona literatura, aquella que s’escriu al 50 % entre el cap i el cor, ens hi pot portar.” Dic açò perquè, si no li va bé del tot al llibre que hui presentem, Plagis d’Urbà Lozano, tampoc no li va mal i, sobretot, perquè m’agrada com sona i perquè —i aquesta és la raó fonamental— més o menys així vaig començar una altra presentació d’un altre llibre d’un altre autor en un altre lloc i que les lleis de la rapinyaria literària m’aconsellen de no revelar. El plagi és un vell aliat de la literatura i de la cultura en general. Ja ho sabem, però convé que ho recordem: plagiar és sumar; llegir i afegir; corregir, augmentar, matisar. En aquest sentit, Josep Pla encertava de ple quan disparava amb contundència: “La cultura és un plagi sistemàtic.” I justificava els seus possibles plagis dient: “Els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva. Si els antics ho feren, ¿per què no ho podem fer nosaltres? (...) “Sàpiga, doncs, el llegidor, que si no he plagiat és més perquè no he pogut que perquè no n’he tingut ganes...” Així, doncs, plagiant-me a mi mateix i amb el suport explícit de Josep Pla i implícit de Joan Fuster, he volgut centrar d’entrada el tema-títol de la novel·la de l’amic Urbà Lozano —si em permet que l’anomene “amic” perquè, tot i que encara no hem tingut massa relacions, tot indica que per raons laborals estem condemnats a tenir-ne, però sobretot perquè després d’haver llegir la seua novel·la, em fa la impressió que som vells coneguts.
De fet, algunes importants concomitàncies m’aproximen a Urbà Lozano i que, justament a vosaltres, no us descobriré res de nou ressenyant-vos-les. Nascut a Alginet l’any 1967, és llicenciat en filologia catalana i professor d’ensenyament secundari, la qual cosa significa que, com jo, es guanya la vida intentant sobreviure entre aules i corredors plens d’adolescents que, quan se’ls parla de llengua, la imatge que el ve a la ment no és exactament la mateixa que a nosaltres i per als quals la literatura ja no rima ni tan sols amb confitura. Així mateix, deduïsc de la lectura dels seus llibres que, a més d’un humor semblant, compartim lectures i referències musicals i d’altra mena. L’any 2005 Urbà Lozano es donava a conéixer dins el nostre panorama literari amb La màquina ronca i el seu tremp narratiu es refermava amb l’aplec de narracions agrupades sota el títol Femení singular que havia guanyat el Premi Vila de Teulada de 2006. En aquest recull Urbà mostra les seues habilitats literàries capaces d’arrodonir i programar l’impacte efectiu que els relats curts per gènere requereixen, alhora que crea una interessantíssima i variada galeria de personatges d’on, ben segur, anirà pouant futures peces narratives. L’any passat guanyava el Premi de Narrativa Ciutat de València amb Plagis, el llibre que hui presentem.
I ara ja va sent hora que apunte alguna cosa de la novel·la que ens ha reunit, sense ànim ni de fer crítica literària ni de xafar a ningú l’argument i la intriga que, per dret propi, a cada lector li toca de descobrir. El primer que vull dir d’entrada és que Plagis no és una novel·la fàcil en cap sentit, tret d’un que és el que la fa gran. M’explique. Plagis no és fàcil d’escriure (després n’apuntarem alguns dels trets estilístics que justifiquen la meua afirmació). Plagis no és una novel·la fàcil d’etiquetar (perquè, què és?, una novel·la policíaca?, no, tot i que hi ha morts i policies; un relat històric? no!!! però hi ha escenaris temporals del nostre passat recent; una novel·la eròtica? tampoc, encara que hi ha molt nyigui-nyogui, és a dir el soroll que fa el llit quan hi coincideixen dues persones i passa allò que sol passar, ja m’enteneu). Quin tipus de novel·la és, doncs, Plagis? Doncs, no ho sé i supose que Urbà tampoc. Plagis tampoc no és una novel·la fàcil de comprendre en tota la seua dimensió i requereix algunes relectures. Plagis tampoc és fàcil de presentar i ja ho haureu comprovat amb tot el que porte dit i, sobretot amb tot el que no he dit. Ara bé, Plagis, i això la fa gran —ja ho he dit— justament per tot el que he assenyalat ara mateix, és una novel·la de fàcil lectura. I això és difícil de fer. No sé si m’explique. Una novel·la difícil per a l’autor, però fàcil per al lector. Les coses aparentment senzilles (una bella i simple línia melòdica –Yesterday, la Muixeranga o un aire de Bach-, una plana diàfana de Josep Pla) són quan les mires des de l’altre cantó —el de l’autor— complicadíssimes. Com un tapís quan l’observem a l’inrevés.
Per la nostra part, per la meua, sí que puc fer aproximacions: Plagis és una novel·la intel·ligent, ben feta amb els ingredients justos i les dosis calculades. Però, per damunt de tot, de Plagis jo em quede amb l’humor que destil·la per tots els racons. Humor sa, d’aquell que és capaç d’arrancar-te un mal de queixal o una mala enrònia del cap. Jo, amb aquesta novel·la, he rigut molt, i no m’estic referint només —que també— a una lleu insinuació de somriure, sinó sobretot a riallades fortes, sonores i inevitables. Sóc dels qui pensa que una novel·la sense humor —perdoneu-me la comparació— és com una paella sense sal. Què seria, per exemple, del Tirant sense els episodis còmics de la vida cortesana? I l’humor de Plagis és un humor fi i intel·ligent, sobretot perquè majoritàriament és de base lingüística (com quasi tot en aquesta novel·la). Allò que diuen els personatges i el que diu el narrador del que diuen i fan els personatges serà el component sobre el qual descansa la comicitat. I és per a mi aquest to desimbolt del narrador allò més atractiu de la novel·la. La veu que ens narra la història esdevé una mena de comentarista de les accions i les diccions dels personatges, en fa glosses i digressions, s’adreça al lector com a un vell conegut i el va guiant per l’entramat que li va parant a cada moment. I en aquesta xarxa laberíntica, la llengua i l’element de base lingüística tornen a ser protagonistes perquè la novel·la d’Urbà és un continu joc textual, un text farcit de referències i cites textuals que justifiquen amb escreix el títol de l’obra. I ara, aprofite per fer una crida i un advertiment: si bé Plagis és un relat que s’adreça al públic general, els seus lectors models caldrà buscar-los entre els professors de llengua o, si més no, entre aquells preocupats i iniciats en la reflexió lingüística. Així les coses, el joc lingüístic, el metallenguatge irònic, la simbòlica representació de la varietat dialectal de la nostra llengua, tot això són elements que fan de Plagis una novel·la amb continus aclucaments d’ull a aquests lectors models. Amb llatinismes inclosos.
Una última reflexió que vull fer sobre els materials lingüístics emprats l’he encetada abans i ara l’acabe. Abans he assenyalat que, tot i que és una novel·la de fàcil lectura, al darrere hi ha un treball lingüístic complex i això es fa palés en tots i cadascun dels nivells d’anàlisi lingüística. El més evident, però, és el sintàctic. Així per exemple (i només és un dels molts exemples que podríem posar) a l’inici de la pàgina 183 aquest simpàtic narrador comença una oració pel subjecte: “La Txell Coromines...” que troba el final a les últimes línies de la pàgina següent, la 184: “era, en realitat, un canó de tia.” És a dir, una unitat sintàctica completa de 55 línies i escaig on el lector en cap moment no perd el fil del discurs. I això no és gens fàcil d’escriure i que a més siga de fàcil lectura.
Per anar acabant cal que apunte, només alguna idea sobre altres aspectes de la novel·la, sense descobrir —us ho havia promés— l’argument i les intrigues —que les hi ha— de Plagis. El plaer de descobrir tot això correspon a cadascú en la intimitat de la lectura. Urbà Lozano, a més de ser un hàbil manipulador de la llengua com ja he comentat més amunt, és un magnífic estrateg que va dipositant ara un parany, ara una mina amagada darrere un reclam innocent, tot per atrapar el lector incaut en una invisible teranyina de relacions entre personatges i lligada amb una malla de casualitats i causalitats. Especialment del primer, perquè Plagis és una novel·la amb un trama farcida de coincidències. I Urbà ho sap i no s’està de declarar-ho ja siga en boca d’un personatge o del mateix narrador xerraire. I en aquesta complicada teranyina que com una hàbil aranya ens va estenent, l’autor no es para en despeses i gastarà pólvora de rei. Vull dir si cal que aparega un cadàver esquarterat en sis trossos o molt de catacrac o de nyigui-nyogui o les vergonyes ocultes dels premis literaris no es pararà per això. I parlant de casualitats, de pólvora de rei i d’altres martingales de què fa ús Urbà Lozano, la localització espacial de la novel·la tampoc no és gratuïta del tot. Molta Ribera del Xúquer (Carlet, Alzira i Alginet i Algemesí de raspalló); València ciutat i els caus nocturns de fa uns quants anys (aquell territori de què parlava a l’inici); i també hi ha l’illa de Mallorca i Terrassa.
I ara vaig posant ja punt i final amb un parell de comentaris que funcionen com a cloenda i que són, com no?, completament plagiats d’altres presentacions en què he participat. I si foren sentits i sincers quan van ser utilitzats per primera vegada no ho són menys ara, però si tire mà de l’arxiu de cites de què dispose ho faig sobretot per tal d’arrodonir l’inici i homenatjar el llibre d’Urbà.
Al cap i a la fi, Plagis és una novel·la i el que hi ha al darrere, com en qualsevol altra novel·la, és un enfilall de paraules. Totes són als diccionaris. Escriure és combinar-les, una darrere de l’altra. Hi ha infinitud de possibles maneres de disposar-les. De l’elecció, de la tria, de les paraules escollides i, sobretot, de les no escollides, de la combinació última d’aquest material tan sensible, de tot això dependrà el producte final. Això és l’estil. Aquest és el treball diari de l’escriptor.
Ara ja només em queda encoratjar-vos a la lectura, amb la satisfacció i la seguretat que no us decebrà, que, de ben segur, serà un d’aquells llibres que recordareu i que us deixarà un sabor de boca ben especial. A mi amb total sinceritat us he de confessar que me l’ha deixat i per això estic ara ací, parlar-vos-en. Perquè, si bé és cert que aquesta tasca de presentar llibres que he fet en ocasions, ja comença a cansar-me, també ho és que, quan el llibre paga la pena, i ara n’és el cas, es fa ben a gust. I, si no és massa pretensiós de la meua part, abans d’acabar desitjaria demanar-vos que féreu el que jo he fet: llegiu-lo i, si us agrada (que de ben segur serà així), recomaneu-lo com ara estic fent jo. El sistema del boca-orella sovint funciona en la promoció dels llibres, perquè ens refiem més ¾i fem bé¾ d’amics i coneguts lectors que no de crítics, perquè mai sabem a quina obscura raó obeeix la seua ressenya, ja siga en un sentit o en un altre, i ni tan sols tenim la seguretat que s’hagen llegit el llibre que ens estan afusellant o recomanant. La nostra literatura no va tan sobrada de bons llibres i, quan de tant en tant n’ix un, com ara aquest d’Urbà Lozano, seria una llàstima que fórem tan provincians com semblem i passara desapercebut entre l’allau de novetats editorials i fóra silenciat per ridícules enveges de capelletes, per la ceguesa d’alguns o per absurds complexos, més propis de culturetes de campanar, que només interessen els qui cauen dins l’escassa ombra que projecta la torre del temps.
Ara només em resta agrair a Urbà Lozano el regal magnífic que ens ha fet amb la seua novel·la, a Bromera i a l’Ajuntament d’Alginet per haver-me confiat el plaer d’apadrinar aquesta novel·la i a tots vosaltres la vostra presència i atenció.
Moltes gràcies.

PLAGIS AMB UN SOL RADIANT

El dia havia eixit plovent, però a l'hora de la presentació no queia ni una gota. És més, jo diria que hi havia un sol radiant. I això que eren les vuit de la vesprada, i a poqueta nit el sol ja no pega de ple. Però jo el veia radiant. La presentació de Plagis va ser un èxit. Almenys per a mi, i al cap i a la fi crec que la meua opinió compta. Pujar a la tarima i veure el saló ple em va emocionar. Gent del poble de tota la vida; companys de feina, d'enguany (sóc nou) i també de l'any passat (encara se'n recorden); gent que havia fet molts quilòmetres. D'Algemesí, d'Alzira, de Sueca, de Benimodo, de Carlet, del Marquesat, de Carcaixent, de Benifaió, d'Almussafes, de Catarroja, de l'Alcúdia, de València... De Montcada! Només entrar a la Casa de la Cultura m'havien collit i, assegut en una cadira i de mala manera, comencí a signar llibre. Jo veia que entrava molta gent, però capbussat en la feina no sabia que tanta. La culpa és de Ximo Roca, que fou el primer a demanar-me la signatura. Refia-te'n, dels artistes.
Ja dalt de la tarima començaren els parlaments. Maria Company, la regidora de Cultura, havia fet els deures, i presentà Joan Carles Girbés, Vicent Borràs i a mi mateix, amb una breu biobibliografia inclosa. Eficient, sens dubte, la regidora (Ui! Això em sembla que és una frase de Plagis!). Després, Joan Carles va iniciar els parlaments literaris contant algunes anècdotes del jurat del Premi Constantí Llombart i, com té per costum, parlant bé de l'obra. Home, un no espera que en la presentació d'un llibre el representant de l'editorial en parle malament, però se li notava (li ho he notat sempre que n'hem parlat) que ho feia sincerament, i no (només) per vendre exemplars. Després, Vicent Borràs va fer un discurs impecable, fruit d'una lectura (d'unes lectures i relectures, més aviat) que jo titllaria de meticulosa. Precís però sense desvetllar l'argument de l'obra. I també sincer, com vaig dir ja in situ. La veritat és que en sentir un discurs tan laudatori m'hauria d'haver entrat vergonya, i m'hauria d'haver enrojolat. Però, com diu ma mare, la meua vergonya era verda i se la menjà un burro, i com que a més tinc les galtes rogenques de natural, ni una cosa ni l'altra. Després em tocava a mi. Bé, qui em coneix ja ho sap. Vaig dir el que volia, com sempre, fent ús de la ironia i de l'humor. Crec que no em vaig fer massa pesat. I la cloenda, a càrrec de l'alcalde, Enrique Girona, que posà la nota protocolària i d'orgull local. Em sembla bé que ho fera. De fet, jo també vaig agranar cap a casa en escollir els fragments per exemplificar les intertextualitats, triant-ne un d'Àlan Greus i un altre de Josep Lozano.
En definitiva, satisfacció absoluta. Bé, gairebé absoluta, perquè fallaren dues cosetes. La primera, que després de la presentació vaig haver de signar bastants exemplars, i quan vaig eixir a la picadeta no m'havien deixat ni una oliva. Gent de la cultura i tot el que volgueu, però tiren gola avall tot el que els posen al davant. I l'altra errada: no tinc ni una sola foto de l'acte. Imperdonable. Confiava que algú en faria i podria encapçalar aquest post amb una imatge. Però no és possible. Què hi farem!

PLAGIS MULLATS

Ho sent, però avui toca. L'apunt A la punta de la llengua, que sol aparéixer divendres i que ja tinc preparat, el penjaré demà, o diumenge. Però avuí presentem Plagis a Alginet. És la primera presentació, i al meu poble. Ací plou. Això pot retraure la gent, però també va bé perquè, cas que hi haja poca concurrència, sempre és una bona excusa. Els incondicionals (la claca) hi seran, i la resta, qui vinga benvingut. Així que ja ho sabeu, a les vuit de la vesprada, a la Casa de Cultura d'Alginet. M'acompanyaran dalt de la tarima Maria Company, regidora de Cultura, Joan Carles Girbés, director de publicacions de Bromera, i Vicent Borràs, escriptor, que farà de mestre de cerimònies. A qui vinga, agraït, i a qui no vinga, disculpat. Ja us contaré com ha anat, si pot ser amb foto inclosa.

PRESENTACIÓ DE PLAGIS A ALGINET

Hem entrat en la setmana decisiva i crec que ja toca fer la invitació formal. Supose que com a autor podré convidar-vos personalment a la presentació de Plagis al meu poble, tot i que també de part d'Edicions Bromera i l'Ajuntament d'Alginet, com veieu als anagrames de la tarja que reproduesc. No cal que la imprimiu i la porteu (sempre hi ha algun despistat). Per si no podeu llegir la lletra tan menuda, la cosa serà divendres 26 de setembre a la Casa de Cultura d'Alginet (carrer de l'Arquebisbe Sanchis núm. 26), i m'acompanyaran en les intervencions Joan Carles Girbes, director de publicacions de Bromera, i Vicent Borràs, escriptor i company en tasques docents.
Si us ve de gust, us passeu i xarrem una mica. Ja us informaré de com ha anat la cosa en entregues posteriors.

On està? / 3

On està aquesta plaça? Com que està lluny de casa meua, espere que aquesta setmana la gent no es retraga, i que envie un comentari si en sap la contestació. Una pista? Una conversa entre dos dels protagonistes de Plagis s'hi esdevé. Preciosa, la plaça, per cert, una de les més boniques que he vist enlloc. I preciós el poble.

Pel que fa a la foto de la setmana passada, la de la palmera, està al meu poble, Alginet. Concretament al carrer del doctor Gómez Ferrer, encara que tot el món li diu el carrer de la Palmera. És molt comú al meu poble (supose que també a altres) que alguns carrers tinguen un nom oficial i un altre pel qual és conegut per la gent. Ací, a més del que ja hem dit, el carrer de sant Josep és el carrer Ginebra, el carrer de Sant Martí és el carrer dels Escorrims, el del Magistrat Greus és el carrer Nou, i el carrer d'Alfonso és el carrer de les Monges. L'anterior corporació municipal va retolar-los amb la doble nomenclatura, i l'actual, d'un altre partit, ho ha respectat. A mi m'agrada. Com també m'agrada haver de fer una essa per esquivar la palmera, quan circule pel carrer de la fotografia. El problema és divendres, quan la proximitat del mercat fa molt temptadores la places d'aparcament que haurien de quedar lliure a costat i costat de l'arbre i no es pot passar de cap manera. Tot siga per la conservació dels arbres.

A LA PUNTA DE LA LLENGUA / 2. TOPONÍMIA

De les diverses disciplines de la Lingüística, la veritat és que una m'agrada especialment. Aquesta és la toponímia. Quan ho dic, alguns em miren escèptics, però m'hi mantinc. Mig de broma, ja en vaig parlar en aquest post. Certament és una disciplina difícil, plena de buits per omplir. Hi ha moltes explicacions encara provisionals, i el camp d'estudi és atractiu. Com a prova, Coromines, que era bastant llançadet a l'hora de convertir en tesis allò que no passava d'hipòtesis embrionàries, anava amb els peus de plom quan de topònims es tractava. Si consulteu el seu (monumental) Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana ho podreu comprovar.

Els parlants de qualsevol llengua són molt consevadors, quan es tracta dels topònims. És per això que molts d'ells han quedat en un estadi arcaic de la llengua. No és per tant casual que siga un dels principals camps d'estudi de l'iberobasc i del mossarab, dues llengües tan críptiques encara. Si llur petja en el lèxic comú actual és testimonial, els noms de lloc conserven encara molts elements del substrat. Per no parlar de l'àrab, que si bé ha deixat bastants mots en el corpus general (sobretot en el dialecte valencià), pel que fa als topònims suposa el 80% del total en algunes de les zones més fortament arabitzades.

M'agraden sobretot, però, els aspectes marginals de la disciplina. I en parlaré, ara i ací. Per exemple, del fenòmen de l'etimologia popular que s'ha aplicat al nom d'alguns pobles. Per etimologia popular s'entén el fenòmen a partir del qual una paruala no té l'evolució que caldria esperar seguint les pautes fonètiques habituals, sinó que queda en una forma arcaica o sofreix canvis insospitats. Per exemple, la ciutat romana d'Emerita ha esdevingut Mérida, quan seguint els paràmetres canònics hauria d'haver donat Mierda. Penseu que els habitants de la ciutat (i la resta, per extensió) o haurien permés? S'aplica per tant una autocensura derivativa i la paraula queda com a (semi)cultisme.

També m'agrada veure com la desconeixença de les llengües matriu fan possible la idealització d'un topònim. El meu poble es diu Alginet, i ve de l'àrab Aljannat. A l'entrada pel sud, es va poder veure durant molts anys un cartell on constava el nom actual i una pretesa traducció de l'àrab: Verger florit. Algun cronista local, en un moment d'eufòria i patriotisme casolà, va explicar que Aljannat, en realitat, s'havia de traduir per Jardí del paradís. Doncs, en realitat, ni una cosa ni l'altra. Aljannat significa, senzillament, Els horts.

M'agrada estudiar igualment els topònims als quals, sobretot a partir del segle XVIII, en l'afany per traduir-los tots al castellà, els han adjudicat un nom impossible. Per exemple, la Vila-joiosa hauria de ser Villalegre (o alguna cosa semblant) i no Villajoyosa. O la Torre de les Maçanes, que no sé quina traducció hauria de tenir (cap, fóra la millor opció), però de segur que no Torremanzanas. Però el que s'emporta el premi en aquest apartat és les Alqueries (o les Alqueries del riu sec, com ha estat tradicionalment conegut), nom traduït per Las Alquerías del Niño Perdido. D'on s'han tret això del Niño Perdido? Una companya que tenia a la facultat, oriünda d'allà, em deia que no ho sabia però que tan se valia, que es deia les Alqueries, sense Niño Perdido ni Niño Muerto. Finalment he pogut descobrir que aquest apèndix (molest) es deu al fet que, al segle XVII, uns monjos de Caudiel van deixar a l'oratori del Bon Retorn, una de les tres alqueries del nucli poblacional, una Mare de Déu del Xiquet Perdut. Posteriorment, quan tots els topònims van passar obligatòriament a tindre la forma oficial castellana, l'encarregat del registre municipal, sembla que marianista convençut, recordà el fet i acabà perpetrant la barbaritat.

Per últim, m'agraden els topònims que són un autèntic estirabot. És el cas d'un país com Camerun. Segons l'explicació més comunament acceptada, el nom del país es deu al fet que fou descobert per Fernando Poo, el qual, veient el gran nombre de gambes que hi havia a les seues costes, el va batejar Rio do Camaroes. Posteriorment, el francés i l'anglés adoptaren les formes Cameroun i Cameroon, respectivament, adaptacions gràfiques de la percepció fonètica del mot portugués camaroes (ho sent, però el meu teclat no té el signe de nasalització). Hi ha una altra explicació, en canvi, gens menyspreable pel fet d'haver-la sentida de boca de Carme Junyent, filòloga expert(íssim)a en llengües africanes. La Junyent diu que el nom té una gènesi diversa. La costa africana era atacada freqüentment per pirates, el quals saquejaven tot el que els eixia al davant. Un dia hi arribà un vaixell holandés, amb intencions més colonials que no pas corsàries (fixeu-vos que de vegades és pitjor el remei que la malaltia). En arribar a la platja del que actualment és el litoral de Camerun, baixaren a terra, i trobaren un pescador reparant un parell de barques. El capità holandés s'hi adreçà i li preguntà com es deia aquella terra. El pobre pescador, però, el va confondre amb un pirata, i, escaldat perquè sovint li furtaven tot el que tenia, contesta en la seua llengua africana (una de les dues-centes que es parlen al país, no sé en quina) alguna cosa que fonèticament sonava [kamerun], i que significa les barques són meues. I, des d'aquell moment, encomanats pels holandesos, els europeus començaren a dir al lloc Camerun. Així doncs, si aquesta hipòtesi és certa, el nom del país té un origen d'allò més curiós.

I ho diexem ací. Supose que tornaré a parlar de toponímia. Si voleu afegir alguna cosa curiosa al respecte, o si voleu rectificar cap inexactitud (sóc un entusiasta de la disciplina, no un expert) espere els vostres comentaris.

VERGONYA D'ALTRI

Confesse que no sóc massa chauvisnista. M'agrada el meu poble, per la senzilla raó que és el meu. Si fóra d'un altre poble, m'agradaria pel mateix motiu. Però la veritat és que em desperta la curiositat el fet de veure notícies en premsa que hi fan referència. Avui n'he trobat a molts periòdics (Levante, El País, El Mundo, Información) i a la premsa digital (Panorama actual, Vilaweb), i també n'he escoltat a la ràdio. Potser algú pense que es tracta d'algun homenatge a velles glòries locals de l'esport, com el pilotari Juliet o els jugadors de futbol de primera divisió Alfredo Greus, Edmundo Juan o Regino Bosch. Algú pot anar encara més enrere i pensar en alguna cosa relacionada amb el músic Pascual Pérez Choví, o amb Vicent Greus, magistrat i lletraferit. Algú altre pot haver pensat que la notícia és més actual, i que es deu tractar d'alguna cosa relacionada amb la nominació als Goya de la maquilladora Anna Lozano, o, també relacionat amb el cinema, té a veure més aviat amb el perruquer Vicent Gaya, o amb el decorador Ferran Sánchez. O la cosa va de ciència i parla d'algun nou estudi o publicació del físic Baltasar Beferull, o amb quelcom relacionat amb l'astronàutica en què de segur que David Iranzo ha ficat la cullerada. Potser el tuacte vaja pel vessant artístic, i es tracte d'una nova publicació de Josep Lozano, o de Vicent Simbor, o d'Alan Greus, o de Xavier Vidal, o de Merxe Guillén (o meua, fins i tot, si se'm permet la pedanteria de parlar de mi mateix). O d'una notícia d'arts plàstiques relacionada amb José Espert, o amb Manolo Blanco, o amb Llúcia Bosch, o amb Benito Botella. Qui sap si no es deu tractar d'algun escriptor o pintor que no han nascut al poble, però hi viu, com ara Ferran Cremades o Joan Verdú. Que Ismael Latorre no haurà preparat una nova exposició amb fotos del seu monumental arxiu fotogràfic? Que no deu ser una notícia musical relacionada amb Remigi Palmero? Si la cosa va música, també tenim un grapat d'instrumentiste i professors de conservatori escampats pel món, com l'oboè Àngel Ruiz, el saxofonista José Carlos Luján o la flautista Rosa Maria Espert... Com que s'està jugant la Copa de Bàsquet, potser parlen de Félix Herranz, campió del món junior al Mundial de Portugal (crec que el guardó més important que ha obtingut mai un alginetí), o de Carles Bivià, jugador d'elit. Igual va i parlen del Guillen Alginet, l'equip de bàsquet que juga en la lliga EBA i que després de quatre victòries consecutives s'adreça directe a la salvació (de segur que l'aconsegueix!), o de la UD Alginet, que està fent un paper digne en el seu retorns a Preferent (però hem de tornar a guanyar ja, si no volem parit al final!).

Rotundament no. La notícia va per un altre costat: La Genialitat (sic) Valenciana dóna deu dies per tancar els repetidors de TV3 d'Alginet, la serra Perenxisa, i la Llosa de Ranes. La veritat és que no sé si sentir vergonya d'altri o enviar-ho tot a fer la mà. Millor una barreja: enviar a fer la mà els que em fan sentir vergonya d'altri.

PD: Després de rellegir l'apunt, crec que sí que sóc una mica chauvisnista. I de segur que m'he deixat algun il·lustre païsà (més de tretze mil, perquè per a mi tots els alginetins ho són). Si algú s'anima a apuntar-ne els noms, promet d'ampliar la llista.