DUBTE EXISTENCIAL AL VOLTANT DEL JUTGE GARZÓN

M'havia promés no parlar del jutge mediàtic, però al final no m'he pogur aguantar. Així que allà va.

Fa uns anys vaig llegir un llibre escrit per Baltasar Garzón. No em venia gens de gust, però el meu amic Xavier Vidal em va insistir tant que vaig fer un esforç i el vaig acabar. No és que al Xavi li haguera agradat, sinó tot el contrari, i supose que voldria tindre algú amb qui compartir la indignació. Ara mateix no en recordé el títol (ni ganes). El que sí que recorde és que vaig arribar a la conclusió que Baltasar Garzón era un egòlatra patològic. Fatu, megalòman i amo absolut de la veritat, dedicava cadascuna de les pàgines a repartir-la segons el seu infalible criteri. Senzillament insuportable.

Durant molt de temps he mantingut la meua consideració sobre la persona de Garzón, però arribà un moment que comencí a trontollar. Inconscientment (o conscient, que ja no ho sé), feia esforços perquè aquell personatge que considerava avorrible em caiguera bé. Confesse el meu fracàs: continue pensant que Garzón és un personatge insuportable. No sóc l’únic. 

La facilitat de Garzón per fer amics és proverbial. Als vuitanta començà el seu ascens imparable cap al no res. Flirtejà amb el PSOE i arribà a ser diputat per aquest partit. Al poc pegà la portada i no va tardar a buscar les cosquerelles a càrrecs de responsabilitat socialistes. Al si del PSOE les maniobres van ser interpretades com una venjança política. Poc després desvià la seua atenció als narcotraficants i n’engarjolà uns quants. Poca broma amb aquesta gent, que el posà al punt de mira dels seus fusells. Després li pegà per ofegar judicialment els moviments polítics independentistes. De totes aquestes enemistats ha eixit indemne. Però  entremig  (o abans, o després, o durant) també va tocar els nassos als sectors reaccionaris. Pinochet retingut a Londres, memòria històrica, Gürtel... I aquests si que li l’han feta pagar. Per què? Perquè són els que tenen poder per a fer-ho. La judicatura espanyola és endogàmica i reaccionària.

Em sap greu que siga justament una colla de feixistes qui haja engarjolat el Garzón per una causa que a més em sembla injusta. El debat intern que tinc amb mi mateix perquè Garzón em caiga bé no ha acabat. Penseu que al final ho aconseguiran?

MADINAT AL TURAB

Ahir vaig vagarejar per València. Feia molts anys que no ho feia. Darrerament sempre hi vaig a cosa feta, enllestesc tan ràpid com puc, i me'n torne. Però ahir tenia un compromís al matí i un altre a la vesprada i vaig decidir quedar-m'hi. A sobre, el compromís del matí (burocràcia, ja ho sabeu) va costar menys del que pensava, i em van quedar set o vuit hores per omplir. Per passejar una ciutat que em va semblar més aliena que mai. Racons íntims de la meua joventut que me'ls havien canviat, que me'ls havien profanat. I tot això sense anar a les zones noves, inexistents en la meua joventut, i completament absents del record. Gent estranya, despersonalitzada. I tot i això era la meua ciutat, i així la sentia. Vaig recordar un poema de Marc Granell. Us el reproduesc. Si voleu escoltar-lo musicat per Rafa Xambó ho podeu fer en aquest enllaç:

http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?titol=1776&autor=460

Estesa sota el sol despietat del migdia

enllà lluny et contemple, ciutat de la vergonya

ciutat de fang fet falsa esplendor de misèries

amagades sota el fum del foc de l’artifici.

Ciutat de serps i rates coentes i terribles,

per tu passeja lliure la ignomínia més fonda

i rep la traïció homenatge cada dia

dins els cors bondadosos dels teus fills estimats.

Has venut la memòria com qui ven taronges

per un plat de llentilles podrides que et foraden

el ventre a poc a poc com metralla fins a obrir-te

soterranis de fel on pul·lulen les panteres.

En tu he nascut i en tu visc i per això t’estime

i per això t’odie amb el fàstic més roent,

tomba perfecta i desolada que lluny contemple

al sol estesa, mort de desig i viu d’horror.

Madinat-Al- Turab

Marc Granell

NOU ORDRE MUNDIAL

De sempre m'han agradat les representacións cartogràfiques. Especialment m'encanten les boles del món. Potser per influència paterna al meu fill també li agraden, i demanà als reis que li'n portaren una. Ses majestats han estat generoses, i Urbà té des d'ahir un globus terraqüi amb orelles de Mickey Mouse incloses. Encara no se n'ha separat. I ha fet algunes deduccions un tant insòlites. La millor de totes ara mateix, només acabar de dinar:

- Pare, veus que la bola té molts colors? Saps per què? Perquè lo blau és Alginet, i lo altre la resta del món.

 Sens dubte ha eixit molt del seu poble. Que li dure.

ANY NOU, PREJUDICIS ANTICS

L'altre dia vaig tindre una conversa amb el meu fill (4 anys) i el meu nebot (5 anys) al voltant dels Nadals. Sembla que farts de tant de regal (Noël, Reis, i en el cas del meu nebot coincidint amb el seu aniversari), tanta reunió familiar i tants àpats pantagruèlics, se'ls havia despertat la vena solidària. Volien dedicar una part de les estrenes a comprar regals "per als xiquets pobres". La cosa havia començat perquè comentaven que en una cadena de supermercats recollien joguets usats per regalar-los als més necessitats, però ells (sols) havien decidit que "els pobrets també tenen dret a joguets nous", i volien comprar-los-en. Fins ací tot correcte.
Què comprem? Primera proposta:
- Com que pobrets n'hi ha de tota mena, comprarem joguets de xiquet i de xiqueta.
Entre en acció. Els intente fer veure que no hi ha joguets de xiquet i de xiqueta. Que ells mateixos tenen nines i cuinetes, amb les quals ho passen d'allò més bé. Em deixen de banda i tornen a conversar entre ells, fins que arriben a la conclusió que compraran coses que agraden tant a xiquets com a xiquetes.
- Balons, comprarem balons, que els agraden a tots -diu un.
-Sí, sí, balons blaus per als xiquets i balons de color rosa per a les xiquetes -afig l'altre.
Em sembla que queda molta feina per fer. Mica en mica.

EL MAL MOMENT DE LA LITERATURA

Sabia que la cosa de la lectura estava malament, amb uns índex preocupants, però no sé, amb ofertes com aquesta igual reviscola.

L'OFICI DE FER DE PARE

De vegades fer de pare no és fàcil. Jo diria que no ho és mai, però en algunes ocasions és especialment difícil. La cosa ve per una anècdota del meu fill que us conte sense més romanços.

Els veïns del costat de casa tenien un gos que es deia Nano. El meu fill se l'estimava molt. Un dia un cotxe l'atropellà i el matà. El xiquet preguntava constantmet pel gos, i encara pregunta. Tenint en compte que quan es va esdevenir l'accident no havia fet els dos anys, i en connivència amb la veïna, vam acordar de dir-li que Nano se n'havia anat a viure a Benifaió. Des d'aleshores, Urbà, periòdicament demana que vol anar a Benifaió a veure Nano, i nosaltres ho ajornem indefinidament amb excuses diverses. Diverses i sembla que no massa convincents, si tenim en compte el que ve a continuació.

Diumenge passat anàrem a dinar a la caseta de l'oncle de la meua dona. Allà solia estar la tia Victòria, una senyora major que faltà fa uns mesos. Al poc de ser-hi, el meu fill preguntà per ella, i la meua dona se'm quedà mirant. Després d'un acord visual, vam acordar dir-li la veritat. La conversa va ser, si fa no fa, la següent:

- La tia Victòria ha mort.
- I se n'ha anat al cel?
- No ho sabem. No sabem si la gent quan mor va al cel o a un altre lloc.
- Jo sí que ho sé. Alguns van al cel, i uns altres van a Benifaió.

Evidentment que ens quedàrem de pedra. Tinc la sensació d'estar fent el ridícul des que el gosset va morir. Això no m'importa massa. El que em té capficat és que sé que l'aprenentatge naix de l'error, però en l'ofici de pares no ens ve massa de gust errar. Tampoc no estic segur d'haver-ho fet. En fi, ja m'hi aclariré. O no.

DIU EL MORT AL DEGOLLAT...

Fa uns dies, a l'institut, mentre explique veig tots els alumnes atenent o prenent notes, tret d'un, que em mira i somriu. Continue la lliçó: només un que no atén és un percentatge més que estimable. Al poc, el xicot comença a fer unes lleugeres sotregades amb el cos: ha passat de somriure a riure obertament. Pare l'explicació:
- De què rius, Àngel?
- No ho sé.
- Doncs vés amb compte, perquè al meu poble hi havia un que reia sense saber el perquè i un dia vingué una ambulància, se'l va emportar, i no l'hem tornat a veure.
Ara són els companys els que riuen. L'interpel·lat posa cara de pòquer. Continue explicant i puc acabar la unitat sense més interrupcions. Quan ja he manat els deures, el xicot alça el braç.
- Què vols, Àngel?
- Però profe, l'home ixe del teu poble que s'emportaren devia estar tocat de l'ala.
Esbatane els ulls. Els companys es descollonen, agafant-se la panxa i mantenint amb dificultats l'equilibri a la cadira. Potser algun dia li ho explicaré.

CAPAR GATS

A finals de l'estiu se'm va presentar l'ocasió de tindre un gat. Ho vaig consultar amb el menut i, evidentment, hi va estar d'acord. Al poc ens portaren el Negret, un mixinet d'atzabetja realment bonic. A la casa on visc sempre hem tingut gat, perquè és prop de l'horta i solen haver ratolins. És a dir, que tinc experiència felina, per dir-ho d'alguna manera. Però com que també tinc una familiar molt directa que és membre de no sé quina associació protectora de gats, li vaig demanar què havia de fer, i, de forma taxativa, em va dir que la primera cosa era capar-lo. Desconec si hi ha associacions protectores d'humans, però deu mos guard, de caure a les seues mans. El cas és que em vaig negar en redó. La meua parenta insistia: l'havia de capar si no volia que fera fugina, i a més li havia d'arrancar les ungles, si no volia que em ratllara els mobles.
Evidentment no li vaig fer cas. A hores d'ara el gat s'ha fet gran. Té  sis mesos, i de tant en tant se'n va i tarda un parell de dies a tornar. Quan ho fa, buida el cóm de menjar, es gita al seu cabàs i s'està un dia dormint. Sembla que ve baldat de les seues excursions. Però és feliç. I jo també, que voleu que us diga. Tinc a casa una mena d'hotel per a gaudi del Negret, que per les hores de lleure prefereix les teulades del veïnat i una gateta de la cantonada que es diu Gozila.
Algú ja m'ha avisat que quan el meu fill siga una mica més fadrí farà més o menys el mateix que el gat. Què hi farem! Com a mínim el xiquet sabrà fer servir el telèfon mòbil. Patiré més, però no pense capar-lo ni arrancar-li les ungles. El que importa no és que se'n vaja, sinó que torne.

QUE S'ENFONSE EL MÓN, QUE JO NO EN TINC LA CULPA

Cada dia estic més convençut: a la gent li dóna exactament igual que s'enfonse el món, sempre que cadascú puga justificar, individualment, que ell no n'és el culpable. És un fenomen d'irresponsabilitat i infantilització terrible. Tant se val el que passe, o el que puga passar, sempre que ens siga possible llevar-nos l'espart de l'ala. Començant pels governants, que són els que més obligacions haurien d'assumir. Si hi ha una crisi, els neocon que l'han provocada no en tenen la culpa, que han de pagar els plats trencats els desgraciats de tota la vida. Però el  govern de Zapatero tampoc no té res a veure, perquè el problema és d'abast mundial. Tampoc no té la culpa el govern espanyol que siga a l'àmbit on ells governen on s'haja manifestat amb major virulència i on més ens costarà d'eixir. Repetim: ells no en tenen la culpa. Si anem avall, el govern de Camps tampoc no se'n vol saber de res: el fet de ser el territori amb més persones aturades és sens dubte una mostra més de l'odi que ZP i el seu govern en pes té pels valencians. I ja als ajuntaments dels pobles més afectats, depenent del color polític, la culpa la tindrà el PP o el PSOE (aplicat a la contra, evidentment).
Però no, no parle només dels polítics: és una pandèmia que s'ha estés a tota la societat. Fins i tot a coses completament quotidianes. Avui mateix, he anat a recollir el meu fill a l'escola. Una dona (jove) caminava a bon pas xarrant amb una altra, i la criatura de la qual en teoria se'n feia responsable (de tres anys) les seguia amb moltes dificultats, tentinejant i amb el pas insegur. De lluny observava l'acció i intuïa l'inevitable final. Efectivament, la xiqueta se n'ha anat de morros i s'ha fotut un bac considerable. Una tercera adulta, que venia per darrere, ha intentat parlar, però no l'han deixada:
- Però dona...
- Però dona què? Ni que tinguera jo la culpa que haja caigut! -li ha soltat indignada la jove.
No m'he pogut aguantar. M'ha ficat en camisa d'onze vares, però em dóna igual.
- Com si la tingueres no, tens tota la culpa que la xiqueta haja caigut.
He sentit un tu que vols, moniato al qual no he fet massa cas. He continuat amb el meu fill (ben agafat de la mà) cap a casa, i l'he deixada despotricant. Per desgràcia, supose que en dies successius me la trobaré a la porta de l'escola, i la relació no serà massa amical. Ja li ho dic des d'ací: que se'n vaja a la merda. I si llig açò millor, així no hauré de creuar una paraula amb ella.
Jo no tinc la culpa, és la consigna. Ningú no sap res, ningú no ha fet res. I que el món s'enfonse. Cadascú intentarà mantindre el seu petit illot surant per poder atalaiar, potser amb delectança, com s'ofeguen tots els altres.

VACANCES? QUI HA DIT VACANCES?

Avui m'ho han repetit tres vegades. De primer a l'institut. Com que treballen al mateix lloc que jo i fan el mateix calendari, ho saben, i la cosa tenia aspecte de retret. "Ja he vist al bloc que estàs de vacances. No sé quina sort tens, perquè ací encara estem tots treballant!". Evidentment. Treballarem fins el 30 de juny, i al juliol encara haurem de fer algunes coses. La setmana que ve lliurarem butlletins (dilluns), atendrem pares, mares i alumnes per revisar notes i explicar-los què han de fer a setembre per recuperar, si és el cas, i tot això. Després, reunions de departament, memòries, claustres... En fi, que de feina, n'hi ha. No tenim tantes vacances com la gent pensa. És una idea general que quan els xiquets no van a escola, el mestres tampoc ho fan. I això és fals. Però som-hi! Al migdia, mentre prenia café, una altra vegada. L'amo del bar (del pub) hi ha insistit. "Estaràs bé, ja de vacances!". "Que no, home, que no, que no estic de vacances!". "No? Doncs el meu fill m'ha dit que dilluns ha de replegar les notes i ja no ha de tornar". El fill no, però jo sí. I a la vesprada una altra vegada. "Què? De vacances? Ja he llegit que ho deies al bloc". Jo no vaig dir això al bloc (ací mateix). El que vaig dir és que havia passat un període de molta (moltíssima) feina. Que començava un període de relax, exactament. Relax: aquest era el títol de l'apunt.

No sóc dels que em queixe del calendari, ni de l'horari de professor. És més, crec que són fantàstics, i ens permeten gaudir tots els caps de setmana, l'estiu, pasqua, falles (en aquest darrer cas jo no les gaudesc gaire...). Però també és cert que la rutina diària es veu trencada sovint per períodes frenètics, sobretot coincidint amb les avaluacions. Cada avaluació tinc la sensació que arribem a hora de corregir i posar notes de miracle. I si amés s'ajunta aquest període amb una altra ocupació, com m'ha passat a mi, la cosa arriba al caos. Això era el que deia ahir: que s'havia acabat el caos. Vacances encara no. Les vacances les començaré més endavant. Això si el pare d'un xiquet de dos anys i mig pot dir mai que està de vacances. Diguem-ne que no té l'obligació d'anar a treballar, que és ben diferent.

RELAX

Ara sí, va de bo, cavallers. Exàmens corregits, notes posades, avaluacions fetes i certàmens literaris decidits. Per primera vegada en vuit o nou mesos deixaré de fer la feina que hauria d'haver fet cent (o dos-cents) dies abans i podré anar al tall. Això em permetrà a més gaudir de la lectura. De la lectura estríctament per plaer, vull dir. Començaré amb El músic del bulevard Rossini, que li tinc ganes. Que no pare la música (almenys fins al setembre).

Per als llepafils (que n'hi ha, i m'ho envien per via interna o en forma de comentaris: en la llista de l'altre dia no em vaig oblidar l'últim poemari de Nácher. Simplement, l'havia llegit abans del tour de force. Una altra cosa és que penjara la crítica el 6 de gener. I sí (Bruno, supose) a la llista falta el llibre de Bononad: Cotxes nous, cotxes d'ocasió i cotxes de quilòmetre zero. Pensava llegir-lo. Ara, amb més motiu.

ROMANÇO LITERARI 39 / CASAL JAUME I DE L'ALCÚDIA

Dijous passat, com vaig avisar en un apunt, vaig estar al Casal Jaume I de l'Alcúdia. En família, com sempre. Però família ben avinguda. Us els podria nomenar a tots, amb noms i cognoms, però no crec que us interesse. Per si algú fa el compte curt, diré que n'eren tretze (semse comptar-me). Tant se val: no sóc supersticiós, i el que interessa és que la companyia siga grata. I ho va ser. La conversa molt agradable, per a mi, i espere que també per a qui va tindre l'amabilitat d'escoltar-me i dir la seua al voltant de la novel·la. Al final crec que, com sempre, vaig contar coses que no hauria d'haver contat, però quan calfe el coll... No per res: són martingales sabudes dins del gremi al voltant dels retocs d'última hora, de les possibilitats als premis... Però que quan ultrapassen el cercle poden ser enteses malament. Encara recorde la presentació de Plagis a Alginet. Aprofitant que un premi literari és un dels leitmotivs de tota la història, tant Joan Carles Girbés com jo vam aprofundir una mica en les interioritats dels certàmens. Resultats: un parell d'escriptors novells presents a la sala m'han manifestat que, des d'aleshores, han perdut l'esperança de guanyar mai cap premi. I no és això. Escriviu i presenteu-vos. La immensa majoria de convocatòries (contràriament al que creu la gent) són justes (i necessàries).

Un altre romanço. Ja s'ha acabat el termini per votar si considereu bo que els llibres siguen gratuïts. Evidentment que té els seus avantatges i els seus efectes negatius. Fa l'objecte-llibre més accessible, però potser li reste consideració: quan a un li toquen la butxaca, valora més les coses. Tot el debat va nàixer d'un post de fa unes setmanes que portava per títol Sobre la gratuïtat dels llibres. Allà cadascú va dir la seua, i crec que hi ha aportacions interessants (totes, tret de les meues, potser). A l'enquesta també a opinat bastant gent, i el resultat no pot ser més aclaridor. De setze vots, dotze (el 75%) pensa que és bo regalar llibres puntualment, en promocions determinades, però no sempre i per costum. Tres persones (el 18%) pensen que sempre és bo que els llibres siguen de franc, i només un vot (7%) manifesta que és dolent. Ara mateix em passa pel cap que potser el resultat hauria estat un altre si en lloc de parlar de gratuïtat haguérem fet de promocions a preu reduït, com les que anys enrere portaren a cap els diaris Levante i El Mundo i l'editorial Bromera, conjuntament amb el Govern Valencià. Potser en parlem, en una altra ocasió. Us emplace per divendres, que hauré de penjar una nova enquesta.

ISMAEL

Avui tocava sirventés, però no el faré. No sé si en faré més. N'estic cansat. No perquè tinga l'agenda buida de candidats, sinó perquè crec que no paga la pena. Preferisc parlar d'una altra gent, que s'ho val més. Com Ismael Latorre Mendoza.

Ismael és el fotògraf del meu poble. El fotògraf per antonomàsia. El conec des que vaig nàixer. És veí dels meus pares. És, per tant, veí meu. Els veïns de cals meus pares seran els meus veïns tota la vida, encara que canviara mil vegades de domicili. I des que tinc memòria recorde Ismael passejant la seua diminuta figura amunt i avall, per la plaça, pel carrer de sant Antoni. Amb els camals arromangats i barret de palla a l'estiu, amb els tirants a la vista. Amb boina i més abrigallat (però mai no massa: potser un jupetí, un jersei de llana; rarament peces de més abric) a l'hivern. El recorde sovint amb la càmera penjada al coll i fent fotos. Fotos a tot. A les obres. Als monuments. A la gent fent les faenes del camp. Als toreros. Als cantants. Als polítics. Als actors i actrius. A la gent carregant aigua a la font. A la gent rentant la roba al llavador. Als equips de futbol. A la banda de música. Als carrers enfangats o amb un pam d'aigua, per riuades i barrancades. A les colles d'amics. A les parteres (una de les seues fixacions). Jo mateix, i el meu germà, hem estat fotografiats dins de la panxa de ma mare. Bé, en realitat fotografià ma mare: nosaltre només féiem embalum. També fotografiava les núvies i els combregadors; les falleres i les festeres; els capellans i les processons; la gent que volia fer-se qualsevol tipus de carnet. S'havia de menjar. Però la seua vocació era la fotografia documental. Tres-cents mil negatius, pam amunt pam avall, diu que deu tenir a l'arxiu. És, sens dubte, la memòria gràfica d'Alginet. És, sens dubte, la meua (la nostra) memòria gràfica.

Avui s'ha presentat el volum número 3 de la Revista d'Estudis Locals Aljannat. És un monogràfic dedicat a Ismael. Tant se val qui hi havia a dalt de la tarima, com a sota. Perdoneu-me tots (els de dalt i els de baix), però avui hi havia Ismael i la resta del món. La resta del món érem amics, veïns, gent que l'estimem, i omplíem el saló d'actes de la Casa de Cultura de gom a gom. Érem joves, vells, de dretes, d'esquerres, entreverats (com ell mateix es defineix políticament), llauradors, mestresses de casa, professors universitaris, botiguers, estudiants, empleats de fàbrica, escrivents, rics, pobres, alts, baixos, grossos, prims... Sense distincions, com mai no n'ha fet Isamel. Tan se val també qui escriga o deixe d'escriure a la revista: és la revista d'Ismael. Un homenatge que paga la pena que llegiu. Un homenatge merescut, per a aquest home que va nàixer amb temps suficient per patir en carn pròpia la guerra amb la quinta del biberó, i per passar totes les penalitats d'una llargúissima posguerra. Per viure la proclamació de la II República i la tornada de la democràcia. Per ser feliç al costat de Laura, la seua dona Laura, que per a ell no desmereixia gens la de Petrarca. Va nàixer amb temps per tindre dos fills, i ha viscut el temps per conéixer els tres néts, que a hores d'ara són la seua dèria. Ha viscut el temps per veure com Alginet el feia fill predilecte, i li dedicava un carrer, amb cert rubor de part seua. I encara li queda temps. Li queda temps per gaudir del que més li agrada, ara que ja ha deixat la càmera: escodrinyar les obres, fer barret amb els veïns, passejar amb el germà sempre que l'oratge ho permet.

Avui només hem fet que reconéixer-li mínimament tot el que ell ha fet pel poble. Tot el que ha fet per nosaltres. M'alegre que visques els homenatges en vida. I per molts anys, Ismael.

PUNT I FINAL (DE LA MEUA PART)

Amb tanta festa, em semblava que feia un parell de dies des que havia escrit el post Tragicomèdia en sis actes, amb explicació i petició final. Però no: en fa ja deu (o onze) i la roda no para. Avui mateix m'ha arribat en forma de comentari l'enllaç al blog a què feia referència. Alí Bayà, l'anònim escriptor (supose) ho explica amb tot detall.
I jo plegue. No en parlaré més de l'assumpte. Qui havia de parlar ja ho ha fet, i qui calla li dóna la raó (o, com a mínim, no li la lleva).

ENDOGÀMIA ANTROPONÍMICA

A la Vila Joiosa, el popular Jaime Lloret ha estat investit nou alcalde, en substitució del socialista Gaspar Lloret, gràcies al vot d'un del dos regidors d'Iniciativa Independent que es va passar el 7 d'octubre al grup no adscrit per discordances amb el seu company de partit, Pedro Lloret. Hòstia tu, quina cosa més endogàmica! Amb tant de Lloret, no m'estranya que estiguen tots com una gàbia.

REMATANT GARBES

És un dels últims posts de la temporada. Tinc pensat fer-ne un de comiat dijous, i demà, o potser també despús-demà, penjaré la crítica literària de L'últim patriarca de Najat El Hachmi. Després descansaré quinze dies, perquè me'n vaig de vacances i no tindré connexió a internet. O sí que en tindré, que no ho sé encara, però la desconnexió la necessite, i si no és tècnica serà personal. En tornar ho faré amb les piles carregades. Supose que contaré alguna cosa del viatge, i al setembre hauré de dedicar alguns articles a Plagis, que serà llançat el 10 de setembre. També tinc pensat fer alguns canvis. Per exemple, les estampes del meu poble van fora i serà substituït per unes altres imatges que ja veureu de què van. També tinc previst fer quinzenals les crítiques literàries i abandonar els personatges exemplars. El material s'esgota, i fer-ne de nou és complicat. Més si quan ho fas parles d'algú que encara està viu i t'emportes algun disgut. Per tant, fora. Açò del blog és per passar-ho bé. També tinc previst encetar una secció fixa en què reproduiré textos que m'agraden. Ja tinc algunes poesies seleccionades. Vull que els gèneres que hi apareguen siguen diversos, però l'espai és el més adequat per a la lírica. Però ja veurem.
Com veieu, moltes propostes, com sol passar quan canviem d'any o quan tornem de vacances. Després molts dels propòsits se'n van en orris. Ho intentaré.

ANECDOTARI / 2

Va, la cosa va una mica fluixa perquè estem a l'estiu i ja se sap. De tota manera, l'amic Lletra, del bloc amic Tirant a fotre, ha fet tres aportacions, que podeu llegir als comentaris de l'Anecdotari 1. Via mail m'arriben les aportacions dels amics Emili Chaqués i Pepa Pastor. Us els reproduesc ací per veure si us animeu a escriure una mica més. Vinga, a veure si entre tots fem un Vademecum casolà.

Pepa Pastor envia el següent comentari. S'ha de tenir en compte que ha treballat fins enguany a la Vega Baja (ara ja no ho farà perquè és una de les flamants opositores amb plaça!)

Un alumne de primer d'ESO. És molt bon alunne i molt estudiós. Alça la ma i em diu tot seriós: maestra, y los que hablais valenciano, tambien teneis una religion propia?

Emili Chaqués aporta la seua anècdota.

Aquest any pose un text d'un sainet d'Escalante durant un classe. Una vegada l'hem llegit pregunte a un alumne:
- Héctor, a quin registre pertany aquest text: al culte, a l'estàndard o al col·loquial?
- Al culte!!
- Al culte?! Per què?
- Perquè no he entés res de res!

Vinga! Animeu-vos-hi!

VIRTUALMENT INEXISTENT

Fa dos dies que no rep cap correu electrònic. Sembla increïble. Cada dia en rep un mínim de deu, i ara fa dos dies que no en rep cap. També fa un parell de dies que estic penjat de l'ordinador per veure si publiquen d'una maleïda vegada les comissions de servei. M'hi jugue un any laboral (i extralobaral, que collons!) i els de Conselleria ho han agafat amb una pachorra insuportable. A més, tenia previst publicar un comentari sobre el llibre que estava llegint, però m'ha decebut tant que crec que no paga la pena. És a dir, que entre que no rep correus, no penge els posts que tenia previst, i no publiquen el que m'interessa, sóc virtualment inexistent. Potser això són les vacances? Fa quinze dies que en tinc i encara no n'he fet un brot. De tots els projectes que barrinava (ordenar el despatx; buidar l'ordinador de coses inservibles; escriure una mica) només n'he encetat un, i molt parcialment. En fi, em dedicaré en exclusiva al món real; a allò que a hores d'ara més m'apassiona: criar el meu fill.

TERRASSA

Dissabte vaig eixir de casa i vaig fer 400 quilòmetres per arribar a casa. M'explique. Vaig eixir d'Alginet i vaig anar a Terrassa, perquè el meu amic David Bayarri havia organitzat una festa per celebrar el seu 42é aniversari i la inauguració del seu habitatge reformat. La festa molt bé. Em vaig retrobar amb vells coneguts, i a més vaig poder gaudir de passajades per la ciutat que em va acollir durant set anys de la meua vida. La vaig trobar molt canviada, Terrassa, però ben meua. Digueu-me coent, si voleu. Això sí, 400 kilòmetres, una copa d'aigua de València i un parell de cubates (Bombay amb llimona escorreguda i tònica) em van deixar desfet. En arribar a casa em vaig haver de gitar perquè no podia amb la meua ànima. M'estic fent vell.

AQUEST POST, CENT

Uff, quina setmaneta! M'ha estat impossible del tot actualitzar. I avui quan entre m'adone que el primer post que publique serà el número cent. Crec que la dada mereix un monogràfic. Doncs això, cent.

Promet que aquest cap de setmana penjaré coses sucoses.