HI HA GENT QUE TÉ MOLT POCA FAENA

Ho podeu comprovar punxant ací. 
La peluca de una Virgen obliga a intervenir
a la Guardia Civil 
L'alcaldesa, el rector, la mare de Déu, la Guàrdia Civil, la perruca... I dieu que som al segle XXI?

A TREBALLAR

Després de molt de temps, em dispose a tornar a l'institut. Encara no m'ho crec. La veritat és que en tinc ganes. Ja us contaré com ha anat.

VIVA MÉXICO!

Encara em bota el cor dins del pit. He arribat a casa. Pensava que no hi havia ningú, perquè acabe de deixar la meua dona i el meu fill en un altre lloc. Pose la clau al pany, i només obrir la porta em sent un crit esgarrat. VIVA MÉXICO!!!! Hòstia! No sabia si entrar o cridar la policia. No sabia si em trobaria Panxo Villa o Federico Trillo que s'havia tornat a despistar, i en tot cas no sé què hauria estat pitjor. Però no. Només és que a la dona que ve a fer feines li agrada Chavela Vargas. A mi també m'agrada però... Això s'avisa, collons!

SOCIOLINGÜÍSTICA INFANTIL

Dijous passat vaig anar a la concentració contra l'eliminació de les línies d'ensenyament en valencià (i en castellà, en teoria). Tenia pensat anar sol, però el meu fill, de quatre anys, va eixir d'escola engrescat. Sembla que a classe els n'havien fet cinc cèntims i volia acompanyar-me, segons ell, "per protestar perquè no tanquen el valencià". Tot i saber la que m'esperava (com temia, el vaig haver de portar al llom tota la vesprada; per sort, hi havia tanta gent que no el podia descarregar sense perill que l'atropellaren) me'l vaig endur. Els seus comentaris infantils (càndids, però assenyats!) em provocaren diverses rialles, i, n'estic segur, algunes mirades paternals d'aquelles que no sé com explicar però ja m'enteneu. Entre les perles que soltà, recorde les següents (amb les meues reflexions posteriors, que em vaig guardar de dir-li):
- Pare, encara que tanquen el valencià jo pense continuar parlant-lo. Sí fill, sí, és el que hem fet durant segles.
- Pare, els que volen tancar el valencià són els mateixos que van tancar TV3? Sí. Quina mania de tancar tot lo que mos agrada! No és una mania, és una estratègia.
- Pare, tanta gent com n'hi ha, segur que guanya el valencià. Esperem. Però fa falta molta més gent.
- Pare, que bonica és València. Sí, molt bonica. Jo crec que abans ho era més, i no sé si no l'acabaran de desfer.

SIGUEM BEN EDUCATS: CONTESTEM EN CASTELLÀ

Vaig a un caixer a traure diners. Hi ha una dona fent-lo servir i una xica jove esperant. Em pose a la cua. La dona trau una targeta, després una altra, després una llibreta, i va fent operacions. La cosa es fa llarga. Al final la xica, impacient, pregunta:
- Oiga, va a tardar mucho?
La dona, mirant-la per damunt del muscle, li contesta:
- A tu que te importa! (amb o tancada, és clar)

LLETRA MENUDA

Punxa damunt de la imatge i t'adonaràs que la lletra menuda és molt important.

LUDOPATIA

Avui he llegit a EL PAÍS una entrevista molt interessant amb Francisco Varallo, l'últim jugador viu entre els que disputaren el primer mundial de futbol el 1930 a l'Uruguai. Conta una anècdota curiosa, i és que un company de la selecció argentina hagué d'abandonar la concentració i perdre un partit perquè tenia un examen a la facultat. Això avui dia és impensable. Tan impensable com el que li passà a un jugador del meu poble, per la dècada dels 40. Jugava en un equip de tercera divisió i el president del club li havia de pagar un jornal a un home que el substituira segant arròs si volia que son pare el deixara anar.

Recorde un llibre que vaig llegir fa moltíssims anys, durant la meua època més bel·ligerant. Es tracta de El dret a la peresa, de Paul Lafargue. El que el revolucionari reivindicava al segle dinou, avui ho hem superat amb escreix. Amb tant d'escreix que hem arribat a tindre obligacions (més que no drets) tan espúries com veure un partit de futbol. Que es pare el món, quan hi ha un partit de futbol d'aquells que se'n diuen dels segle (i cada any n'hi ha quatre o cinc). Açò ve al cas perquè el proper dimecres a les 4 de la vesprada juga la selecció de futbol el seu primer partit del mundial. Coincideix amb avaluacions al centre, i he sentit algun professor queixar-se perquè se'l perdrà. Res a dir, i res greu: al final tots seran a l'avaluació, complint el seu deure. Els funcionaris no tenim massa bona fama, però jo que ho visc de dins us poc assegurar que no faltarà ningú. Però és que uns quants alumnes ja m'han dit que no vindran... al matí! Que juga la selecció i aquell dia és festa! Festa? Des de quan? Exacatament des que s'ha potenciat la ludicitat per damunt del deure. I s'ha potenciat justament des del poder. Això sí, només quan convé. I la Roja convé. Tots disculpats. Imbecilització, en dic jo d'això.

CAGADES DELS TRADUCTORS AUTOMÀTICS

Em canse de dir als meus alumnes que no facen els deures en castellà i els passen pel Salt, perquè canta moltíssim i el resultat serà un zero. Pero no hi ha manera. Els traductors són una bona eina, però encara avui una revisió especialitzada es fa imprescindible. Són molt famoses algunes pífies, com ara la traducció del tram de carretera Cullera - Oliva per Cuchara-Aceituna (no sé si real o inventada). En treballs escolars n'he vist de grosses. I també en altres llocs. Per exemple, una vegada vaig comprar un encenedor que deia, textualment, No lo pinche lo gas de mechero. El cas és que si naveguem per Internet trobarem fragments al·lucinants. Ara mateix googlejava i he trobat el següent text a la Wikipèdia, en l'entrada que parla del gran exjugador de futbol polonés Grzegorz Lato

Para Polonia, Lato ha sido internacional en un registro de 104 veces entre 1971 y 1984, marcó 45 goles, que es el segundo mejor en la historia nacional detrás de Włodzimierz Lubański. Aparte de la Copa del Mundo de 1974, donde anotó siete goles, también participó en los torneos de 1978 y 1982. En la Copa del Mundo de 1974, ganó la Bota de Oro después de anotar 7 goles en todo el torneo. En un difícil Grupo 4, los polacos hizo una primera impresión, derrotando a Argentina por un marcador de 3-2, con dos goles de Lato, siendo el primero anotó después de sólo siete minutos de juego. Animado por este éxito, a continuación, Polonia Publicado el torneo de la segunda más grande victoria con una derrota por 7-0 de Haití (la mayor de las cuales 9-0 demolición de Yugoslavia Zaire), con un peso en Lato con otras dos huelgas. En la segunda ronda, el Stal Mielec delantero de base fue aún más decisivo, marcando goles de ganar contra rivales del Grupo B, Suecia (1-0) y Yugoslavia (2-1). Y aunque aún Lato fue impotente para evitar una dolorosa derrota por 1-0 por Alemania en Francfort el tirador en forma fue capaz de impulsar a su equipo a la cortesía tercer lugar de la única meta en el play-off la victoria sobre Brasil. Posteriormente, fue conocido como jugar player.While Polonia favorito en Polonia, que ayudó a conseguir muchos títulos.

Us anime a aportar nous exemples, a veure si fem un dossier que estiga bé.

QUI ÉS LA SENYORA AZUL?

La cançó és de Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, i m'agrada molt. És del 74, i per tant és impossible que haja estat feta ad hoc, però cada vegada que l'escolte em ve al cap un personatge actual. Per què deu ser? Potser perquè hi ha hagut moltes senyores blaves al llarg de la història, però... és que ni feta d'encàrrec!



Señora azul, que sin contemplación,
desde la cima de tu dignidad
vas a imponer tu terca voluntad
y con tu opinión medir nuestro criterio.

Señora azul, que ciega la razón,
dejas sentir tu olímpico desdén,
es sugestión tu alarde de saber,
tu realidad es sólo confusión.

Tú no puedes apreciar con propiedad
el color de la cuestión,
porque desde la barrera sueles ver
toros que no son y parecen ser.

Señora azul, de vicio criticón,
sin dar la talla de profesional.
Señora azul, qué lastima nos das,
la mediocridad está en tu corazón.

BEPPINO ENGLARO I ALTRES PARES

Beppino Englaro és el pare d'Eluana, la italiana que va poder morir al febrer després d'unes actuacions indecents (com sempre) de l'actual govenr italià, i més concretament del seu president, l'impresentable Silvio Berlosconi. Fins i tot vaig escriure un post ací mateix al respecte, on enllaçava amb un article modèlic escrit per Roberto Saviano. No cal que us diga de part de qui estava. I hi continue estant. Però avui he anat a uns grans magatzems i he trobat enmig d'un passadís un palet d'un llibre amb l'eloquant títol d'"Eluana", signat per Elena Nave i per... Beppino Englaro.
No m'agrada. No m'agrada gens. Beppino portà una lluita lloable durant catorze anys, fins aconseguir una mort digna per Eluana. Que ara escriga llibres, o que consentesca que altres els escriguen i ell els signe, em sembla una frivolitat. Si la cosa parara ací i no esdevé un personatge "públic" present a tots els programes vomitius de sang i fetge, es podria entendre com la voluntat de donar testimoni d'una lluita. Però... Em manca perspectiva. No sé què es fa a Itàlia. Però estem molt escaldats ací de personatges sinistres com Fernando Garcia, (pare d'una de les xiquetes d'Alcasser), el pare de Marta del Castillo, i de tants altres. El primer va muntar un circ mediàtic de tal magnitud que s'ha vist condemnat diverses vegades, la darrera per fer un ús fraudulent de donacions que la gent feia per a una fundació amb no sé exactament quina finalitat. El segon apareix dia sí dia també com a "especialista" (especialista?) en lleis sobre protecció de menors. Ganes de guanyar audiència fàcil i de donar color al drap. Que li hagen mort la filla és digne de llàstima i de solidaritat. Però no té cap dret a ponderar sobre el que s'hauria de fer legalment en assumptes semblants. És com si un malalt de càncer volguera dirigir el departament d'oncologia d'un hospital. Senzillament, ni en sap ni en té dret, per molt que haja patit la malaltia.
Pel que fa a Beppino... Esperarem esdeveniments. Però la cosa pinta malament. Molt malament.

TELEFONIA MÒBIL

Tinc un mòbil nou. Mòbil, no portàtil, com s'entesta un amic meu. Bé, en realitat per a aquest ús mòbil i portàtil poden considerar-se sinònims. En cap cas cal pensar que el mot mòbil és incorrecte. El meu amic diu que si fóra mòbil es mouria per si mateix. No. Error: si fóra així, seria automòbil. De fet, també ho és, si posem en marxa el vibrador. Però més val que no entrem en qüestions escabroses.
En definitiva, que tinc un mòbil nou. I ací és on volia anar a parar: només serveix per parlar per telèfon. Ho he aconseguit.
El cas és que fa uns dies vaig rebre un missatge de la meua companyia operadora per dir-me que com que feia tant de temps que no canviava els punts, els perdria en un termini determinat. Per simple curiositat, vaig anar a una botiga i vaig preguntar. Efectivament: o feia el canvi, o perdia els punts.
- Però si el telèfon va bé!
- Home, és una mica antic. Si vols t'emportes el nou amb els punts i te'l guardes. Ja el tens quan se't trenque aquest.
Fantàstic. Em donaven un telèfon nou, sense posar ni un duro, condició indispensable de part meua. Vaig dir que em donaren el més senzill que tingueren. Si podia ser que no fera fotos, que no fregira ous ni m'avisara del canvi d'oratge.
- Els que tu vols estan ja descatalogats del sistema de punts.
- Però n'hi ha?
- N'hi ha, però no els vol ningú.
-Jo en vull un.
- Però és que tens un sac de punts i te'n pots emportar de bades un de puta mare.
- Per a mi un de puta mare és el que només serveix per trucar i perquè em truquen. Mai no he fet servir la resta de coses.
Ja estàvem com l'última vegada (farà uns cinc o sis anys). Vaig haver de carregar un aparell amb càmera de fotos i no sé quantes foteses més perquè m'eixia més barat en el sistema de punts que d'altres més senzills. Una xica que esperava al meu darrere al·lucinava. Al final, mig en broma, va dir:
- Si vols jo te'n compre un dels que tu vols i tu em regales el que jo vulga amb els teus punts.
- Fet.
Ara al·lucinava de debò.
- Que no home que no, que em sap mal!
- Que no, que no, que a mi em fas un gran favor.
Una mica envergonyida, la xica començà la tria.
- Però de veres? Estàs segur?
- Que sí, dona, que sí.
Acabà agafant-ne un amb càmera de fotos (això ja ho porten tots), bluetooth (també ho porten quasitots), i no sé quantes coses més. Després jo en vaig triar un que valia 26 euros, de prepagament. Em feia tant de goig, que vaig decidir canviar la targeta d'aparell, tot i que el meu funcionava perfectament. El motiu del canvi és que el nou no pesa res, i a més és supermenut.
- Clar! Com ha de pesar si no porta res? -es burlava el venedor.
Estic més content que un gos amb un lleu. És fantàstic, aquest telèfon. Si ho arribe a saber me'l compre abans. Hauria estat capaç de pagar fins i tot els 26 euros, però me'ls he estalviat. La xica també se n'anà pegant salts d'alegria. Crec que tenia la sensació que m'havia enganyat. Jo la veritat és que no ho sé. Només patisc perquè els meus alumnes es burlaven del vell, i no vull ni pensar que passarà ara amb el que, segons el venedor, és encara pitjor. I estem a punt de començar el curs. Que Déu ens agafe confessats.

DE TORNADA

Tornem-hi. Un mes llarg de vacances, també blogaires. M'han vingut bé. A partir d'avui tornarem a actualitzar. No sé si amb tanta regularitat com el curs passat, però intentaré que siga dinàmic. Demà comentem l'enquesta sobre les oposicions. Encantat de tornar-vos a veure.

PROFESSOR PERPLEX DEMANA AJUDA

Una de les meues (moltes) manies com a professor és fixar una nota extremadament justa i objectiva als exàmens. No, no és el mateix un 4 que un 4.05. Al final del procés, potser sí, però la veritat és que m’escalfe el cap (potser massa) en cada pregunta, comptant i recomptant encerts i errors per tal de decidir què li pertoca a cada alumne en cada apartat. I ara mateix, corregint exàmens de 1r d’ESO, se m’ha presentat un dubte que no sé resoldre per mi mateix. Us avance que la nota final no variarà, prenga una decisió o una altra, però és que a més de posar la nota justa m’agrada saber per què la pose. És per això que demane la vostra col·laboració.

Els preceptes són els següents: l’examen té deu preguntes, i cada pregunta val un punt. De la nota global (i seguint els criteris fixats pel departament), s’ha de descomptar 0.1 punt per cada error ortogràfic fins a un màxim de dos. Cal dir però que, en el cas de les preguntes puntuades amb un zero pel seu contingut, no es penalitza l’ortografia, perquè, si ho férem, sortiria beneficiat qui no fa ni l’esforç de contestar-la.

Establert tot això, anem al cas concret. A la pregunta número 7, que té cinc subapartats, l’alumne en qüestió només en contesta un. Per tant, opta a 0.2 punts, cas que la resposta siga correcta. La pregunta diu, textualment: “Fes una frase on es veja clarament el significat de les següents paraules”. L’apartat que l’alumne respon és el que fa referència a la paraula soc, amb la qual cosa, i tenint en compte que al llarg de la unitat hem estudiat l’accent diacrític, pretenc avaluar si sap diferenciar els mots soc i sóc. La resposta de l’alumne és la següent, també textualment:

Yo soc espanol [sic]

Com podeu veure, la cosa és difícil, perquè es pot entendre de diverses maneres:

Opció A: l’alumne ha confós el significat de la paraula, i ha fet servir soc en lloc de sóc, pensant que la forma sense accent és la correcta per a la primera persona del present d’indicatiu del verb ser. Per tant, li he de posar un zero i no descomptar res per faltes d’ortografia.

Opció B: l’alumne és plenament conscient del significat de la paraula soc, i l’usa en sentit figurat per referir-se a la seua minsa capacitat intel·lectual (això és, soca, maldestre, poc intel·ligent). Semànticament la resposta és totalment coherent, ja que en la resta de l’examen, sense computar aquest apartat problemàtic, ha sumat 0.25 punts sobre 9. En aquest cas, però, li hauríem de descomptar 0.2 punts per dues errades ortogràfiques (la i grega del pronom personal yo i la manca de la mateixa grafia per formar el dígraf ny en el mot espanyol). Per tant, el resultat final continuaria sent un zero. S’ha de dir també que seguint aquesta hipòtesi (poc probable, val a dir-ho) s’hi ha de suposar una forma elidida del verb ser (Jo sóc un soc espanyol), elisió que hauria de ser marcada amb un signe prosòdic (una coma), amb la qual cosa la frase correcta hauria de ser Jo, soc espanyol. Però penalitzar la manca d’un signe prosòdic en 1r d’ESO pressuposa dos problemes: en primer lloc, em sembla un criteri excessivament rigorós per a aquest nivell; i, en segon, si li descompte 0.1 punt per aquesta errada, ultrapassem els 0.2 que ha aconseguit en l’apartat. Tot això sense tenir en compte la (remota) possibilitat que l'alumne haja volgut donar a la frase un sentit irònic o tautològic.

Siga com siga, optant per qualsevol de les variables exposades, el resultat final de l’opció B serà, igualment, un zero, i la nota final de l’examen un 0.25.

Estic pràcticament decidit a posar-li un zero a la pregunta en qüestió, a suspendre-li l’avaluació, i, consegüentment el curs (en les altres dues avaluacions la seua nota havia sigut un 1, bàsicament perquè l'ordinador no accepta el zero). Però voldria que diguéreu la vostra perquè no m’agradaria ser un d’aquells professors excessivament exigent que suspenen arbitràriament els alumnes sense saber el perquè.

Cordialment.

PROGRAMACIÓ DEL BLOG

Ja tinc més o menys perfilat el que vull fer a partir de dilluns. Com us avançava, faré canvis al blog. Desapareixen els apartats A la punta de llengua i Rapsòdies i renills. El primer, perquè em costava molt de fer. Ho sent, però si parle de Lingüística he de posar-m'hi, i de vegades em costaven molt de preparar o acabava derivant cap a qüestions no estrictament lingüístiques. Per tant, quan tinga alguna cosa la puc penjar en un altre apartat, o en cap apartat específic. Les Rapsòdies i renills també desapareixeran, perquè havien esdevingut un poc endogàmiques. Els renills sempre eren per als mateixos (ja sabeu qui), i les rapsòdies acabaven en mans dels blogs que més m'agraden (com és evident). Així que continuaré la sèrie, però no parlaré necessàriament d'un apunt bo i un altre dolent, sinó que faré un recull de tot allò que m'haja cridat l'atenció a la xarxa al llarg de la setmana, i portarà per títol Trossos i mossos.
A canvi de les desaparicions, naixen tres apartats nous. A De fil i cotó penjaré una cançó del meu gust i en parlaré. També trobareu El sirventés. En la tradició trobadoresca el sirventés és un tipus de composició poètica que serveix com a vehicle per a la ira i l'atac personal. Doncs ja us podeu ensumar per on aniran els tirs. Espere que hi haja molta ira i poc d'atac personal. Però si cal... Pot ser el substitut dels renills, però amb més virulència. I també (i aquest apartat me l'he pensat molt i molt) hi haurà Micròniques, on trobareu microrelats inèdits escrits per mi. En tinc uns quants emmagatzemats, i els penjaré. Quan s'acaben, ja veurem què fem.
En definitiva, que la programació quedarà de la següent manera:

Dilluns: On està?
Dimarts: El tastet
Dimecres: Romanço literari
Dijous: De fil i cotó
Divendres: El sirventés
Dissabte: Micròniques
Diumenge: Trossos i mossos

Els apartats que es mantenen, també tindran alguns canvis. Bàsicament el On està?, que es quedarà sense premi (si no hi ha cap patrocinador), perquè aquests Nadals m'he quedat sense existències.

BALANÇ 2008

Definitivament ha acabat el 2008. L'any de la crisi, l'han batejat. A mi la veritat és que la crisi m'ha afectat poc. Sóc funcionari, ja ho sabeu. Als funcionaris ens afecten poc les crisis (una mica sí que puja la hipoteca), de la mateixa manera que quan hi ha eufòria també la notem ben poc a les nostres butxaques. No palegem els diners, com alguns han fet els darrers anys. La resta bé. Un bon any a nivell personal i laboral, i sobretot el que més m'importa: el meu fill creix sa i feliç.
Quant al blog, el primer any sencer d'activitat. Satisfet també, bàsicament pels amics fets i per les coneixences a les quals havia perdut la pista i he retrobat gràcies a aquest mitjà. Algun disgust, també, però què hi farem.
El post més visitat de l'any passat és un del mes de juliol. Contra el manifiesto por la lengua común, es deia. És trist haver d'anar sempre a la contra, però és el que hi ha.
Faré alguns canvis, per encetar el 2009. Aquesta setmana serà de transició, i dilluns que ve començaré a introduir les novetats. Alguns dels apartats es mantindran, d'altres desapareixeran, i n'hi haurà de nous, que ja tinc pensats. Intentaré actualitzar cada dia, i per a això és precís introduir apartats que no siguen massa costosos de fer. Ja ho veureu a partir de dilluns. De moment, feliç 2009.

TRAGICOMÈDIA EN SIS ACTES, AMB EXPLICACIÓ I PETICIÓ FINAL

ACTE PRIMER

Fa tres anys i mig vaig guanyar el meu primer premi literari, i, consegüentment, vaig poder editar el primer llibre: La màquina ronca. Fent honor al títol del blog (és a dir, més content que un gínjol), vaig anar a la Fira del Llibre de València per signar-ne exemplars. En vaig signar un. La sort és que va ploure a bots i barrals, i pràcticament no hi havia públic. Bona excusa. Allà estant, un membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana em va preguntar si hi pertanyia, i li vaig dir que no. Em va dir que faria tots els possibles perquè m'arribara una butlleta de subscripció, i em parlà de la conveniència que tots hi fórem. La veritat és que em feia il·lusió! Després, xarrant xarrant, va eixir a la conversa que uns dies abans havia visitat un institut on havien posat el meu llibre com a lectura obligatòria. Comentàrem que això era interessant (tot i que els mots lectura i obligatòria em semblen antitètics), que d'una tacada venies més llibres dels que podies vendre en molt de temps a les llibreries, etc. La conversa anava bé, fins que em va preguntar:

-Els has cobrat els 150 euros?

Tot tímid, vaig contestar que no. I no sabeu la bonegada que em va caure! Que no ho tornara a fer, que no es pot anar de bades, que si jo ho feia perjudicava qui volia cobrar el que per dret li pertocava... En aquell moment vaig pensar que els escriptors a qui havia portat a l'institut en l'exercici de la meua tasca docent eren una colla d'esquirols, o, el que és pitjor, que havia fet el ridícul més espantós del món en no preguntar-los què els havia de pagar. Potser era un malpagador! Comencí a suar, perquè mon pare em perdonaria qualsevol cosa (com ara, que fóra un assassí), però mai no em perdonaria que fóra un malpagador. En canvi, quan em passà la sufocada, vaig caure-hi que entre les desenes d'escriptors que havia portat (de franc) als centres on treballava hi havia un bon nombre de gats vells en l'ofici (Gemma Lienas, Antoni Dalmases, Àlan Greus, Manuel Joan Arinyó...) i si no m'havien dit res era perquè la cosa ja estava bé com estava. En fi, que em faria soci de l'AELC i seria un esquirol més. Això sí, sense que ningú no se n'assabentara.
La butlleta de subscripció promesa no ha arribat mai a ma casa, i jo tampoc no he posat massa interés, per la qual cosa, a hores d'ara, (encara) no sóc soci de l'AELC.

ACTE SEGON

Al poc del que us acabe de contar, no sé qui ni com, va facilitar el meu correu electrònic a un personatge anònim (és un dir, perquè tothom sap qui ha ha al darrere) que periòdicament envia mailings per criticar la junta directiva de l'AELC amb estratègies discursives diverses, però, preferentment, amb preguntes retòriques encapçalades per un per què? Fins i tot té un blog dedicat en exclusiva a aquest afer! Em va servir per saber que hi havia mala maror dins de l'organisme (o a la vora; o entre membres i exmembres; o entre directius i exdirectius, més aviat), per la qual cosa (entre altres) el meu interés per pertànyer-hi va minvar (més, si cap).


ACTE TERCER

Fa uns quants diumenges vaig anar a la Fira del Llibre de Gandia, convidat pels organitzadors. La meua experiència personal em feia saber que, amb sort, hi signaria tres o quatre exemplars. La xifra exacta es va acostar als càlculs previstos, pam amunt, pam avall (bé, en realitat pam avall). Però la finalitat no era vendre, sinó promoure, donar suport, fer "bulto", com es diu vulgarment. Entre el cafenet que em vaig fer amb Rosa i Gabi, les converses que vaig tenir amb els responsables de la caseta, i alguna xarrada informal amb lectors que ja havien llegit el llibre (i els havia agradat!), ho vaig passar bé. Però va haver un tuacte que em deixà un regust amarg. Una dona entrada en la seixantena, amb aspecte inequívoc de mestra d'escola sabudeta (compte! que no és el mateix que saberuda!), agafà Plagis i, mentre feia carasses de disgust, el mirà per l'endret i pel revés, va llegir la sinòpsi, i em preguntà si n'era l'autor. Com que sóc fill de botiguer, en matèria de potencials compradors conec els coixos gitats, i li vaig dir lacònicament que sí. A la qual cosa em contestà:

- Té bona pinta, però ho sent: no compre res de Bromera. Gregori ja té massa diners.

No li vaig contestar. Què podia dir-li? No li he comptat els diners, al Gregori, i sincerament, tenia ganes d'enviar-la a prendre pel cul, però són formes que no faig servir (són formes que amb quaranta-un anys ja no faig servir). Al poc vaig veure que la docent antisistema tafanejava a la caseta del costat i comprava un bon llibre: Les senyoretes de Lourdes, de Pep Coll, editat per Proa. Em va alegrar la seua tria per dos motius. En primer lloc perquè el llibre s'ho val (diguen el que diguen algunes crítiques i diguen el que diguen alguns bisbes integristes). I en segon lloc, perquè vaig pensar que amb els guanys d'aquella transacció comercial el senyor José Manuel Lara, pobret meu, tan desvalgut ell, podria menjar-se un entrepanet i tirar endavant un dia més.

ACTE QUART

M'arriba una circular de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. No hi pertanc, ja ho sabeu, però algun associat me la va rebotar. La carta versa sobre el pèssim tracte que l'editorial Bromera dóna als seus autors. Me la mire amb escepticisme, i, com que la majoria dels lectors del bloc la coneixeu, no cal que us diga de què va. Per a qui no ho sàpia i li interesse, la podrà trobar penjada a la pàgina web de l'associació.
La veritat és que no puc parlar massa, perquè només he publicat en dues editorials. Però ací va la meua experiència.
Tinc una obra publicada en Brosquil, des de fa gairebé tres anys. A hores d'ara, tot i que m'he interessat, no he pogut saber quants exemplars s'han editat de La màquina ronca, ni quants se n'han venut, ni quants en queden, ni on estan. Tampoc no hi he insisit massa: ja fan prou, si amb els minvats recursos de què disposen, trauen llibres al carrer, fomenten la literatura en la nostra llengua, i paguen les nòmines dels treballadors. Agraït a Brosquil, per publicar-me quan ningú no ho volia fer. Agraït especialment a Manel Alonso, a qui, de passada, felicite públicament per l'obtenció del premi Paco Mollà.
Tinc dos llibres publicats a Bromera. Del primer, el recull de contes Femení singular, se'n tiraren 1450 exemplars. Per sort, l'edició està exhaurida. I per sort, se n'ha fet una segona. Només hi hagueren (mínimes) dificultats de distribució, l'editorial en va fer una segona edició i em va fer arribar a casa el contracte corresponent, que vaig signar de gust. És un miracle, que un llibre de contes d'una col·lecció de butxaca arribe a la segona edició. Vull pensar que ho ha fet possible que el llibre ha agradat i que he fet tot el possible per difondre l'obra. I el que no estava en les meues mans (vull dir, el que estava en les mans de Bromera) també s'ha fet bé. Del segon, Plagis, aparegut fa tres mesos i mig, se n'han tirat 2.500 exemplars. Al mateix temps que eixia (o una mica abans, o una mica després, no ho recorde) em van liquidar un avançament pels drets d'autor. Els diners per endavant. Pel que fa a les vendes, m'he preocupat de saber com van les coses, i m'han donat unes dades aproximades. M'han promés que només passe gener i tinguen notícies de les devolucions em podran donar dades amb més rigor. M'ho han promés i jo m'ho crec, perquè sempre han complit.

ACTE CINQUÉ

Bromera em fa arribar una carta explicant (fil per randa) els fets que han generat la polèmica amb l'AELC.

ACTE SISÉ

Ahir m'arribà un contramanifest d'uns companys (i amics) que respon a la carta original de l'AELC. Els he donat la meua adhesió (per si a algú li quedava dubte per qui prenc posició).

EXPLICACIÓ

El que us he contat és una tragicomèdia perquè, si no fóra perquè és tràgic, faria riure. Quatre gats i barallats! Comentant-ho a l'hora del café amb un amic, m'ha dit que clar, com que jo sóc autor de Bromera... Jo no sóc autor de Bromera. De fet, no és que no li haja comptat els diners al senyor Gregori, com he dit abans, sinó que ni tan sols el conec en persona (i si algú no s'ho creu, que vaja a buscar-ho). En definitiva, que jo no sóc autor de Bromera. Jo no sóc autor de ningú. No conec acte més individual (i individualista) que el d'escriure. He publicat en Brosquil perquè foren els primers que m'oferiren la possibilitat de fer-ho. He publicat en Bromera perquè he guanyat dos premis en les bases dels quals es deia que aquesta editorial se'n faria càrrec, de l'edició. M'agradaria guanyar el sant Jordi i publicar en Proa, tot i que ho trobe improbable. I em donaria igual, que gràcies a un llibre meu el senyor Lara afegira uns quants beneficis a la seua (gruixudíssima) fortuna. Per cert, per què ningú no diu res dels beneficis de Planeta? Per què ningú no diu que amb part d'aquests beneficis paguen a una bona nòmina d'escriptors que (quina casualitat!) després es dediquen a signar en pes Manifiestos por la lengua común i altres documents parafeixistes? I és que val més caure en gràcia que ser graciós.

DEMANDES

Després de tot el que he dit, DEMANE:

1) Que Brosquil tinga a bé dir-me quants llibres s'han tirat de La màquina ronca, i quants en queden als magatzems. I si no m'ho volen dir, o no m'ho saben dir, no passa res.

2) Que l'AELC m'envie urgentment la butlleta de subscripció per fer-me'n soci. I va de debò! Si me l'envien, la tramitaré. I si no me la volen enviar, o no em volen de soci, no passa res.

3) Que em donen el sant Jordi de l'any que ve. I si no me'l volen donar, o no me'l poden donar perquè sóc massa roín, no passa res.

4) Que em perdoneu per fer un post tan llarg i tan críptic per a qui no sap de què va la cosa.

ENDOGÀMIA ANTROPONÍMICA

A la Vila Joiosa, el popular Jaime Lloret ha estat investit nou alcalde, en substitució del socialista Gaspar Lloret, gràcies al vot d'un del dos regidors d'Iniciativa Independent que es va passar el 7 d'octubre al grup no adscrit per discordances amb el seu company de partit, Pedro Lloret. Hòstia tu, quina cosa més endogàmica! Amb tant de Lloret, no m'estranya que estiguen tots com una gàbia.

QUIN PAÍS? QUIN PAÍS!

Reconec la meua iconoclàstia. Això d'encomanar-se a santests i estampetes m'ha semblat sempre propi de gent de poc de trellat (o de desesperats). A més, estenc aquesta mania antisímbols a allò que s'anomenen "senyals d'identitat". Banderes, himnes, escuts, noms de territoris i tota aquesta faramalla em semblen anacronismes fora de lloc, a més d'una font inesgotable de baralles. Un dia vaig veure a la porta d'un vàter una batalla de símbols i crits de lluita que em va fer gràcia. En un extrem hi havia la bandera espanyola i dues inscripcions: "Viva España" i "Putos catalanes". A l'altre, la quatribarrada amb dues inscripcions més: "Països Catalans" i "Puta Espanya". Com veieu, gens original. El que sí que em semblà original fou la tercera inscripció, al bell mig de la porta , de la qual eixien dues fletxes assenyalant les banderes abans esmentades, i que deia: "la mateixa tela; els mateixos colors". Digueu-me ireverent (i antipatriota, de la pàtria que siga), si voleu, però em quede amb aquesta.

Ara mateix ja tenim muntat de nou l'aldarull. Els fórums d'internet (evolució tecnificada i moderna de les portes de vàter) van plens d'opininions sobre el fet que el PSPV pretén llevar el PV del nom i deixar-ho en PSCV o PSV. Què voleu que us diga? Per a mi PSV és l'equip de futbol d'Eindhoven. I això de CV... Realment el tema m'importa tres pebrots, perquè ja fa temps que aquesta sigla és només un apèndix unit amb guionet a la de PSOE, i a més d'això el partit en qüestió (parafrasejant Javier Krahe) ni és socialista, ni és obrer. Però el cas és que ja hi som, una altre vegada, amb el nom.

Partim d'una situació complicada: la sinonímia que hi ha entre el nom d'una ciutat, d'una província, i d'una entitat politicoadministrativa superior que per no embolicar més la troca no qualificaré de moment (país? comunitat? regió? regne?). De sempre s'ha utilitzat la paraula València per referir-se al conjunt del territori que va (més o menys) de la Sénia al Segura. Però aquest nom, com ja hem vist, genera ambigüitats. Per tant, amb tot allò de les autonomies s'havia de recórrer a un altre nom. Podia ser l'històric (Regne de València), i podia ser un altre més modern, amb tradició com a mínim des de la decada dels trenta del segle vint (País Valencià). Però, com a bons sectaris i dicotòmics que som, també amb açò, com amb el nom de la llengua o amb la bandera no ens posarem d'acord, i es crearen bàndols enfrontats, antagònics i irreconciliables, que defensaven una o altra cosa sense massa fonamentació epistemològica en lingüística ni en heràldica. I es va engendrar la "gilipollez" aquesta de la Comunitat. Per què dic "gilipollez"? No ho dic jo: ho diu qui inventà el sintagmeta, allà pels anys vuitanta, Emilio Attard, el qual molts anys després reconeixia sense embuts (i sense vergonya) que "la gilipollez esa de nombre me la inventé yo sólo para que no se llamara País". Podeu buscar-ho a les hemeroteques. Jo ho vaig trobar l'altre dia per casualitat, però no en vaig agafar la referència i ara no tinc ganes de remenar-hi: ja en tinc prou havent de suportar encara la "gilipollez".

El nom Regió és poc recomanable, per significar "part d'un tot" i tindre originàriament un sentit estrictament geogràfic. Cal evitar-ne doncs el caràcter subsidìari. Regne em sembla antiquat, però acceptable. País és la millor solució, però desperta recels entre els espanyolistes, que volen reservar el mot només per a Espanya partint d'un error etimològic evident. El mot país, que segons Coromines passa al català a partir del francés pays i que deriva del llatí pagense, significa, en sentit estricte, de camp (d'ací l'etimologia de pagès), i una vegada adaptat a les llengües romàniques, dóna una idea vaga de lloc més o menys extens (mireu només que paese en italià vol dir també poble, com a sinònim de localitat). Però tenim Comunitat, per castic (i per obra i gràcia del senyor Attard), una denominació neutra que només han adoptat altres autonomies (Comunidad de Madrid) que, mancats d'una tradició històrica, havien de parir algun desgavell abjecte o crear ambigüitats amb el nom de la seua capital.

I ja estem al cap del carrer. Ara el PSPV-PSOE esdevindrà PSCV-PSOE o PSV-Eindhoven (perdó, PSV-PSOE). Repetisc: em dóna igual. El nom no fa la cosa. El que em sembla més aviat trist és que el partit en qüestió no siga ni socialista, ni obrer, ni valencià. De tots els adjectius, a hores d'ara només és cert el d'espanyol. Així doncs, jo propose que es diga PE (Partit Espanyol). Seria un colp d'efecte que potser els permetera entrar en la lluita dels vots més radicalment espanyolistes que actualment es disputen PP i UPyD. Al cap i a la fi no busquen una altra cosa. Com que fa temps que al País Valencià no rasquen bola, pretenen pescar en unes aigües on els votants ni piquen ni han picat mai. Ja ho explicava en un altre apunt, on pense que estan els caladors de vots socialistes (i si no mireu què ha passat a Catalunya, on el PSC ha restat vots d'ERC). Ja s'ho faran, però a nosaltres ens perseguirà la "gilipollez" tota la vida.

VIRTUALMENT INEXISTENT

Fa dos dies que no rep cap correu electrònic. Sembla increïble. Cada dia en rep un mínim de deu, i ara fa dos dies que no en rep cap. També fa un parell de dies que estic penjat de l'ordinador per veure si publiquen d'una maleïda vegada les comissions de servei. M'hi jugue un any laboral (i extralobaral, que collons!) i els de Conselleria ho han agafat amb una pachorra insuportable. A més, tenia previst publicar un comentari sobre el llibre que estava llegint, però m'ha decebut tant que crec que no paga la pena. És a dir, que entre que no rep correus, no penge els posts que tenia previst, i no publiquen el que m'interessa, sóc virtualment inexistent. Potser això són les vacances? Fa quinze dies que en tinc i encara no n'he fet un brot. De tots els projectes que barrinava (ordenar el despatx; buidar l'ordinador de coses inservibles; escriure una mica) només n'he encetat un, i molt parcialment. En fi, em dedicaré en exclusiva al món real; a allò que a hores d'ara més m'apassiona: criar el meu fill.

AQUEST POST, CENT

Uff, quina setmaneta! M'ha estat impossible del tot actualitzar. I avui quan entre m'adone que el primer post que publique serà el número cent. Crec que la dada mereix un monogràfic. Doncs això, cent.

Promet que aquest cap de setmana penjaré coses sucoses.