TALIBANS, LÍDERS I IMBÈCILS SOCIALS

Si fa no fa, la meitat de xiquets i joves en edat escolar estudien en centres concertats i privats. Si fa no fa, el 90% d'aquests centres són de caràcter religiós. Per tant, se'ls hi adoctrina segons els preceptes cristians. Molts d'aquests centres, a més, han posat pegues a assignatures com Educació per a la Ciutadània, i per a alguns (em consta per professors que hi treballen) les teories de Darwin no existeixen (o almenys no són aptes perquè les coneguen els alumnes). Del 10% restant, és a dir, dels col·legis privats i concertats que no depenen de cap congregació religiosa, la majoria tenen un caràcter elitista que tira de tos. L'altre dia vaig veure un cartell publicitari d'un, i el lema era "Formamos líderes". Ells formen líders, i, nosaltres a la pública, formem el que deuen considerar xusma, pobres criatures que han de seguir els sues líders perquè no són més que una massa gregària formada per imbècils socials incapaços de decidir per ells mateixos (en paraules del psiquiatre Vallejo-Nájera).
Jo, que he estudiat a la pública, que treballe a la pública i que porte el meu fill a la pública, em passe el dia explicant què és un subjecte i un predicat, com s'ha d'accentuar, com s'han d'usar els signes de puntuació... I també eduque en valors (igualitaris, democràtics, de tolerància). I també intente que els meus alumnes tinguen esperit crític perquè els "líders" no se'ls mengen per un garró i acaben sent imbècils socials.
I per fer això, algú em diu talibà. I a aquest algú el fan fora del càrrec que ocupava. Però el sector cristià del partit que sosté el govern s'ha ofés (perquè ells tenen una facilitat per a ofendre's que es fot el basto).
Ja veureu el que tarden a recol·locar el senyor Vivancos en alguna sinecura. Com que són líders...Amén.

SOCIOLINGÜÍSTICA INFANTIL

Dijous passat vaig anar a la concentració contra l'eliminació de les línies d'ensenyament en valencià (i en castellà, en teoria). Tenia pensat anar sol, però el meu fill, de quatre anys, va eixir d'escola engrescat. Sembla que a classe els n'havien fet cinc cèntims i volia acompanyar-me, segons ell, "per protestar perquè no tanquen el valencià". Tot i saber la que m'esperava (com temia, el vaig haver de portar al llom tota la vesprada; per sort, hi havia tanta gent que no el podia descarregar sense perill que l'atropellaren) me'l vaig endur. Els seus comentaris infantils (càndids, però assenyats!) em provocaren diverses rialles, i, n'estic segur, algunes mirades paternals d'aquelles que no sé com explicar però ja m'enteneu. Entre les perles que soltà, recorde les següents (amb les meues reflexions posteriors, que em vaig guardar de dir-li):
- Pare, encara que tanquen el valencià jo pense continuar parlant-lo. Sí fill, sí, és el que hem fet durant segles.
- Pare, els que volen tancar el valencià són els mateixos que van tancar TV3? Sí. Quina mania de tancar tot lo que mos agrada! No és una mania, és una estratègia.
- Pare, tanta gent com n'hi ha, segur que guanya el valencià. Esperem. Però fa falta molta més gent.
- Pare, que bonica és València. Sí, molt bonica. Jo crec que abans ho era més, i no sé si no l'acabaran de desfer.

AL TALL, PREMI DIGNITAT

El grup valencià Al tall rebrà el Premi Dignitat el proper gener. Un premi clarament merescut per la seua trajectòria musical i cívica. D'altres haurien d'aprendre del títol de l'últim disc del grup: Vergonya, cavallers, vergonya. Però en alguns casos, com diu ma mare, la vergonya era verda i se la menjà un burro.

ADÉU, MERCEDES

Gràcies a Mercedes, a la seua veu, a les seues cançons i al seu crit de lluita contra els tirans. Fins sempre.

GERVASIO SÁNCHEZ I LA DIGNITAT

He rebut al correu electrònic un missatge amb la foto que teniu a dalt i el discurs que teniu a sota. M'he quedat glaçat. Em limite a reproduir-ho tot, per donar-li el màxim de difusió

DISCURSO PRONUNCIADO POR GERVASIO SANCHEZ (PERIODISTA Y FOTÓGRAFO) DURANTE LA ENTREGA DE LOS PREMIOS ORTEGA Y GASSET ESTE 7 DE MAYO. EN EL ACTO ESTABAN PRESENTES LA VICEPRESIDENTA DEL GOBIERNO, VARIAS MINISTRAS Y MINISTROS, EX MINISTROS DEL PARTIDO POPULAR, LA PRESIDENTA DE LA COMUNIDAD DE MADRID, EL ALCALDE DE MADRID, EL PRESIDENTE DEL SENADO Y CENTENARES DE PERSONAS.

Estimados miembros del jurado, señoras y señores:

Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo.

Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.

No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.

Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.

Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad.

Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.

Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.

Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.

Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.

Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.

Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.

Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.

Muchas gracias.