TALIBANS, LÍDERS I IMBÈCILS SOCIALS

Si fa no fa, la meitat de xiquets i joves en edat escolar estudien en centres concertats i privats. Si fa no fa, el 90% d'aquests centres són de caràcter religiós. Per tant, se'ls hi adoctrina segons els preceptes cristians. Molts d'aquests centres, a més, han posat pegues a assignatures com Educació per a la Ciutadània, i per a alguns (em consta per professors que hi treballen) les teories de Darwin no existeixen (o almenys no són aptes perquè les coneguen els alumnes). Del 10% restant, és a dir, dels col·legis privats i concertats que no depenen de cap congregació religiosa, la majoria tenen un caràcter elitista que tira de tos. L'altre dia vaig veure un cartell publicitari d'un, i el lema era "Formamos líderes". Ells formen líders, i, nosaltres a la pública, formem el que deuen considerar xusma, pobres criatures que han de seguir els sues líders perquè no són més que una massa gregària formada per imbècils socials incapaços de decidir per ells mateixos (en paraules del psiquiatre Vallejo-Nájera).
Jo, que he estudiat a la pública, que treballe a la pública i que porte el meu fill a la pública, em passe el dia explicant què és un subjecte i un predicat, com s'ha d'accentuar, com s'han d'usar els signes de puntuació... I també eduque en valors (igualitaris, democràtics, de tolerància). I també intente que els meus alumnes tinguen esperit crític perquè els "líders" no se'ls mengen per un garró i acaben sent imbècils socials.
I per fer això, algú em diu talibà. I a aquest algú el fan fora del càrrec que ocupava. Però el sector cristià del partit que sosté el govern s'ha ofés (perquè ells tenen una facilitat per a ofendre's que es fot el basto).
Ja veureu el que tarden a recol·locar el senyor Vivancos en alguna sinecura. Com que són líders...Amén.

TÉ RAÓ EL SENYOR MINISTRE

Crec que és bo reconéixer quan algú té la raó. El ministre de l'interior, el senyor Fernández-Díaz, ha dit textualment:

"las cosas son como son, los hechos son tozudos: En Valencia hay una minoría antisistema, radical y violenta (...) que permanentemente intenta alterar la convivencia en la ciudad".

Efectivament. Fa molts anys que els valencians sabem que hi ha una extrema dreta local molt radical i violenta que va contra el sistema democràtic i que intenta alterar (més aviat dinamitar) la convivència en la ciutat. També sabem que solen actuar amb total impunitat. Les coses són com són. També sospitem que alguns ministres són sords i cecs. O potser escolten i vegen pefectament i donen aixopluc a aquests grupuscles perquè els són molt pròxims ideològicament i s'encarreguen de fer una feina bruta necessària per als seus interessos. I també pot ser que per a ser ministre no calga tenir ni trellat ni vergonya.

Gentola!

IMATGE BRUTAL

Però crec que ni posant-los-ho als morros ho entenen

EN SOLIDARITAT AMB ELS ALUMNES CONCENTRATS A LA PORTA DEL LLUÍS VIVES

La senyora Paula Sánchez de León recorda sempre que pot que moltes de les manifestacions que es fan contra les retallades són il•legals. S’estalvia però d’explicar qui fa les lleis, i que és ben normal que siga il•legal tot allò que no els interessa que siga legal. També oblida explicar que justícia i legalitat no és el mateix. És clar que tampoc no diu que les reivindicacions dels alumnes del Lluís Vives són justes i lícites, encara que il•legals si es tenen en compte les lleis que ella i els seus sequaços s’han encarregat de posar en vigor. Us assegure que no és un embarbussament.

La senyora Paula Sánchez de León diu que entre els manifestants hi havia “elements violents”. En els vídeos que he vist hi havia més aviat una colla de xiquets manifestant-se i una altra colla d'adults vestits de policies que empraven una força brutal i desproporcionada (i a més fent-se els xulos i insultant). És època de carnestoltes, però aquells paios tenien la mateixa pinta que els policies de tota la vida. La senyora Sánchez de León ha defensat l'actuació d'aquests adults vestits (o disfrassats) de policia, per la qual cosa la delegada del govern  no rebutja la violència, sinó que en reivindica l’ús exclusiu per part de les forces de repressió. A més sembla que en aquest punt ha oblidat allò de la legalitat, perquè supose que atonyinar, detenir i retenir a comissaria menors d’edat sense cap tipus d’assistència lletrada i sense que els pares tinguen la possibilitat d’accedir on són els fills per exercir-ne el dret de custòdia, tampoc no deu ser massa legal. En aquest punt, la legalitat se la passa per l’entecuix, la senyora Paula Sánchez de León, com històricament han fet tots els lleons i les lleones que, amb qualsevol denominació (governador civil, delegat del govern...) han ocupat el lloc de repressor en cap

La senyora Paula Sánchez de León faria bé d’anar-se’n a sa casa. Si per mi fóra, se n’hauria d’anar a un altre lloc on fa més pudor. I si no vol anar-se’n (a qualsevol dels dos llocs proposats), el senyor Rajoy faria bé d’enviar-la-hi de manera forçosa i immediata. No espere ni una cosa ni l'altra, perquè la vergonya de la senyora Sánchez de León i la del senyor Rajoy era verda i se la menjà un burro. I si us he de ser sincer, em dóna igual que aquesta senyora es quede de delegada del Govern, perquè la seua absència seria coberta de manera immediata per algun personatge tant o més sinistre que asseguraria i dirigiria el procés de repressió de qui demana causes tan justes com les que reivindiquen els alumnes concentrats a la porta del Lluís Vives.

Per edat, no puc ser alumne del Lluís Vives, però sí que vull mostrar tota la meua solidaritat amb ells, i també amb els professors, mares i pares que els fan costat. Sou uns valents i unes valentes. Reivindiqueu el que us sembla just a cara descoberta, sense disfresses i sense porra a les mans. Perquè vosaltres sí que teniu vergonya. I dignitat.

GENTOLA

Esperanza Fuencisla Aguirre y Gil de Biedma és comtesa de Murillo i Gran d’Espanya. És filla de José Luis Aguirre Borrell y de Piedad Gil de Biedma Vega de Seoane. És per tant néta de José Gil de Viedma, comte de Sepúlveda. Està casada amb Fernando Ramírez de Haro y Valdés, fill d’Ignacio Ramírez de Haro y Pérez de Guzmán, comte de Bornos i Gran d’Espanya, i de Beatriz Valdés y Ozores, marquesa de Casa Valdés. Té dos fills: Fernando Ramírez de Haro y Aguirre, marqués de Villanueva de Duero i Gran d’Espanya, i  Álvaro Ramírez de Haro y Aguirre, comte Villariezo.

Com es pot comprovar, ella mateixa i tota la parentela col·leccionen llinatges compostos fins a tal punt que els noms pareixen rastreres de botifarres. A més també col·leccionen retrògrads títols nobiliaris i casposes grandeses d’Espanya. A hores d’ara tot això podria ser anecdòtic, si no fóra perquè aquestes entelèquies els han permés als uns i als altres munyir la mamella des de temps immemorials, fins al punt que avui han esdevingut membres destacats de l’oligarquia que remena les cireres.

Esperanza Fuencisla Aguirre y Gil de Biedma ha dit avui que els funcionaris són uns privilegiats perquè quan es posen malalts cobren el 100% del sou. També ha titllat els funcionaris interins poc menys que de malfaeners i inútils, perquè segons diu “entran a dedo y no preparan unas oposiciones”.

Gentola. El qualificatiu es queda curt, sens dubte. Però ho deixarem ací.

MANIPULACIÓ INFORMATIVA

Ahir vaig anar a veure el Llevant a l'estadi. Vaig gaudir com feia anys que no ho feia en un camp de futbol. En tornar a casa entrí en algunes pàgines per veure com païa la derrota la caverna mediàtica. En un dels dos diaris esportius de més tirada de la meseta, el titular que encapçalava les declaracions de Juan Ignacio Martínez deia, textualment: "Las decisiones del árbitro hoy nos han favorecido". Com que tenia son i me n'anava a dormir, no hi vaig indagar. Avui sembla que la poca vergonya que els queda (poquíssima: era verda i un burro se la menjà quasi tota), han canviat el titular per un altre que tampoc s'ajusta a la realitat, però no és tan tendenciós. Els més fanàtics (sí, encara n'hi ha de més) continuen mantenint el titular i una transcripció voluntàriament falsa i tendenciosa per justificar-lo. No cal dir que les paraules entre cometes han de reproduir textualment el que es diu, però per a aquesta gentola deuen tenir un altre ús. Ho podeu comprovar punxant ací. A sota teniu la transcripcció del pastitxe i més a sota encara les declaracions reals de JIM, que podeu confirmar veient el vídeo. Si us voleu estalviar totes les impertinències de Mou, aneu directament al minut 7'30.
En aquest cas sembla que el burro no deixà ni un bri de verd.





El entrenador del Levante ha declinado comentar la labor arbitral: "Nunca hablo de los árbitros ni cuando se equivocan ni cuando aciertan. Hablo con ellos más en su caseta. Siempre hay jugadas confusas en los partidos y tiene que decidir rápido. Hoy, las decisiones nos ha beneficiado al quedar con uno más en el campo y eso ante un rival como el Madrid se agradece y se nota", ha indicado.

Es verdad que hoy nos ha beneficiado quedarnos con un jugador más y eso es verdad que contra un Real Madrid en el transcurso de hora y media de partido se agradece mucho.

PENDEJOS

SOCIOLINGÜÍSTICA INFANTIL

Dijous passat vaig anar a la concentració contra l'eliminació de les línies d'ensenyament en valencià (i en castellà, en teoria). Tenia pensat anar sol, però el meu fill, de quatre anys, va eixir d'escola engrescat. Sembla que a classe els n'havien fet cinc cèntims i volia acompanyar-me, segons ell, "per protestar perquè no tanquen el valencià". Tot i saber la que m'esperava (com temia, el vaig haver de portar al llom tota la vesprada; per sort, hi havia tanta gent que no el podia descarregar sense perill que l'atropellaren) me'l vaig endur. Els seus comentaris infantils (càndids, però assenyats!) em provocaren diverses rialles, i, n'estic segur, algunes mirades paternals d'aquelles que no sé com explicar però ja m'enteneu. Entre les perles que soltà, recorde les següents (amb les meues reflexions posteriors, que em vaig guardar de dir-li):
- Pare, encara que tanquen el valencià jo pense continuar parlant-lo. Sí fill, sí, és el que hem fet durant segles.
- Pare, els que volen tancar el valencià són els mateixos que van tancar TV3? Sí. Quina mania de tancar tot lo que mos agrada! No és una mania, és una estratègia.
- Pare, tanta gent com n'hi ha, segur que guanya el valencià. Esperem. Però fa falta molta més gent.
- Pare, que bonica és València. Sí, molt bonica. Jo crec que abans ho era més, i no sé si no l'acabaran de desfer.

NOTÍCIA DE LA SETMANA: FONT DE MORA SUPRIMEIX LA LÍNIA EN VALENCIÀ

Han tardat a (tornar) a pegar (a dos mans). Podeu ampliar la notícia ací (per exemple) i asabentar-vos de les mobilitzacions. Cal eixir al carrer.

SUPÈRFOL

Alguns localismes lèxics són difícils de definir, i només un grup molt restringit de parlants és capaç de copsar-ne el significat. És el cas de la paraula supèrfol, molt comuna al meu poble i a alguns altres de la Ribera i l'Horta, però desconegut en altres llocs. Bé, potser siga difícil d'explicar, però un supèrfol és exactament això que podeu veure al vídeo. A més de fatxa i perillós, és clar.

CREC QUE NO CALEN COMENTARIS

PER CERT, UNA DE LES LLENGÜES OFICIALS

I per cert, jo voldria recordar-li que l'altra és el valencià, llengua que vosté, per més que diga, no domina en absolut. D'això sí que entenc, i li puc assegurar que no aprovaria ni l'oral de la JQCV. I per cert, jo voldria recordar-li que vosté és (en teoria) la portaveu del govern de (tots) els valencians. I per cert, li recorde que els altres valencians, els valencianoparlant, sí que parlem castellà. No en conec cap que no ho faça.
De vergonya. Així ens va.

AVUI, A LA MANIFESTACIÓ

Confesse que fa anys que no vaig a cap concentració, ni manifestació, ni cap cosa per l'estil. De vagades la gossera (quasi sempre), d'altres les obligacions familiars, d'altres la no total afinitat amb (algunes) de les organitzacions convocants... Avui no buscaré excusses i hi seré. Considere que ara és imprescindible. No ja per veure TV3 (que també), sinó contra l'autoritarisme, contra el feixisme, contra la manca de llibertat d'expressió (i de tria). Avui, tots a la plaça de la Mare de Déu a les 19 hores.

MANIFEST PERSONAL DE MANOLO BAIXAULI

Transcorregudes les vint-i-quatre hores sense senyal en protesta pel que tots sabeu, torne a obrir el bloc. De passada us deixe el Manifest Personal de l'amic i company Unai Manolo Baixauli. No cal dir que el signe fil per randa.

MANIFEST PERSONAL

Manuel Baixauli

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell que veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, es tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

SENSE SENYAL: TANCAT PER DEFUNCIÓ DURANT 24 HORES

REFLEXIÓ EN CLAU POLÍTICA SOBRE EL TANCAMENT DE TV3.

La xarxa en va plena, del tancament de TV3. Normal, perquè la barbaritat és tan gran, tan antidemocràtica, tan indignant... Compte, que tota la culpa no la té el PP. També el PSOE calla i atorga, i el PSPV, la cúpula dirigent del qual està farcida de pijos castellans, polítics oportunistes, professionals i inútils que no es diferencien massa dels del PP, ni ideològicament ni en la pràctica política. Em fan llàstima els militants conscienciats i nacionalistes d'aquest partit (que n'hi ha). El que no sé és què pinten a hores d'ara sota aquestes sigles. Quan tindrem un partit veritablement progressista i veritablement nacionalista que reculla les restes disperses? Em sembla que mai. Així ens va.
L'excussa que posa el PSOE és que no poden fer res perquè l'emissió, en sentit estricte, és il·legal. I tant com n'és, d'il·legal! Si les lleis les feu vosaltres emparats en el bipartidisme que amb tanta cura fomenteu, colla de cínics (i dic cínics per no ser massa insultant)! I les feu contra la raó, contra la veritat. Contra el poble. Gentola.

VIDEO SENSE COMENTARIS (O QUASI)

Quan veig aquesta dona no trobe l'Alicia Sánchez-Ca enlloc. La resta sí que m'ho imagine, enganxat a les barres del carro.

DEMOCRÀCIA

RETORNEM

No, no he desaparegut del mapa. Només m'he agafat unes vacances de bloc. Llargues. Retornem amb un vídeo impactant. Dura set minuts, però paga la pena. Res que no sabérem, però ben explicat per algú que ha estat a les calderes dels sistemes d'explotació.

ÈTICA I ESTÈTICA

Avui mateix, una escola concertada de Quart de Poblet, ha prohibit l'entrada al centre de tres alumnes per vestir de manera "indecorosa". Segons sembla, les xicones, entre setze i disset anys, ensenyaven els muscles. Quina poca vergonya, ensenyar els muscles!
El problema és secular: la caverna sempre ha confós l'ètica amb l'estètica. O millor, sempre ha volgut imposar la seua estètica com a pauta ètica universal (i a l'inrevés). Si us he de dir la veritat, a mi no m'agrada massa com van vestits la majoria dels meus i les meues alumnes. És més, en alguns casos em disgusta profundament. Em molesta veure els tangues per dalt de la cintura. Em molesta que els calçotets i les bragues hagen suplantat la funció de tapar el cul que abans feien uns pantalons que ara han caigut pràcticament als genolls. Em molesta que porten roba de cinc talles més de la que necessiten, com si l'hagueren heretada d'un difunt més gran. Em molesten les samarretes amb inscripcions en anglés que ells mateixos no entenen.Supose que em molesta tant com a ells els deu molestar la meua manera tan carca de triar la roba que em pose al damunt. Estic convençut que em veuen tan ridícul com em veig jo a mi mateix quan remire fotagrafies dels anys vuitanta, època en què era adolescent. Em molesta i ho calle, en el cas dels meus alumnes, i em burle de mi mateix, quan em veig anys enrere amb cabells impossibles, camals estretíssims a mitjan garró i calcetins grocs. Però hi ha qui no calla mai: imposa.
Si tornem a l'inici, us diré que he llegit la notícia al Levante, i m'ha indignat encara més un comentaris d'algú que diu que porta el fill a aquesta escola i que la mesura li sembla molt bé. I afig que qui no estiga d'acord, que matricule els vàstags a la pública. És a dir, si sou gent de mal viure, a la pública, que allà ho agafen tot. M'entren ganes d'insultar-la, però no ho faré (de moment). Això sí, li contestaré que si vol portar el fill a una escola privada integrista en què, partint de postulats clarament reaccionaris, atempten contra la llibertat i contra la democràcia, almenys que la pague. I fixeu-vos-hi que li done la oportunitat que ho faça en l'àmbit privat (i sufragat de la seua butxaca). I ací entrem en el debat a que volia arribar, en última instància.
Aquesta gentola fatxa (perquè són gentola fatxa) tenen molt clar que poden fer el que els vinga de gust en l'àmbit privat. Així ho reivindiquen sovint. Però a més, mitjançant grups de poder (i de pressió) que tots coneixem, intenten implantar les seues idees en l'àmbit públic. No cal que us ho explique: al País Valencià fa molts anys que ho suportem. És a dir, que apliquen allò de "cadascú el seu, i a robar el que es puga". És a dir, a sa casa fan el que volen, cosa no massa problemàtica si no fóra perquè una vegada aconseguit aquest dret inalienable intenten també que a casa dels altres es faça el que volen ells. Amb el greuge afegit que a sa casa, quan tanquen la porta, fan el contrari del que diuen, amb tota la hipocresia del món. És a dir, cap llei favorable a la no discriminació per raó de sexe, però de portes endins es giten amb qui els ve de gust. No a l'amplicació de la llei d'avortament perquè ells l'han pogut practicar a l'estranger sempre que els ha rotat. No a la llei de la memòria històrica, que això és buscar mal on no h'hi ha, però els seus morts han estat soterrats, lloats, homenatjats i beatificats a Roma des del mateix any 39. No a tot per a tots, i sí al tot per a mi. Jo faré el que em donarà la gana i tu faràs el que em done la gana a mi. I la gana, depén de per a qui, serà ben diferent.
I després algú encara em diu que me'n passe molt, quan a sota d'algun comentari pose l'etiqueta Gentola.