SIGUEM BEN EDUCATS: CONTESTEM EN CASTELLÀ

Vaig a un caixer a traure diners. Hi ha una dona fent-lo servir i una xica jove esperant. Em pose a la cua. La dona trau una targeta, després una altra, després una llibreta, i va fent operacions. La cosa es fa llarga. Al final la xica, impacient, pregunta:
- Oiga, va a tardar mucho?
La dona, mirant-la per damunt del muscle, li contesta:
- A tu que te importa! (amb o tancada, és clar)

L'OFICI DE FER DE PARE

De vegades fer de pare no és fàcil. Jo diria que no ho és mai, però en algunes ocasions és especialment difícil. La cosa ve per una anècdota del meu fill que us conte sense més romanços.

Els veïns del costat de casa tenien un gos que es deia Nano. El meu fill se l'estimava molt. Un dia un cotxe l'atropellà i el matà. El xiquet preguntava constantmet pel gos, i encara pregunta. Tenint en compte que quan es va esdevenir l'accident no havia fet els dos anys, i en connivència amb la veïna, vam acordar de dir-li que Nano se n'havia anat a viure a Benifaió. Des d'aleshores, Urbà, periòdicament demana que vol anar a Benifaió a veure Nano, i nosaltres ho ajornem indefinidament amb excuses diverses. Diverses i sembla que no massa convincents, si tenim en compte el que ve a continuació.

Diumenge passat anàrem a dinar a la caseta de l'oncle de la meua dona. Allà solia estar la tia Victòria, una senyora major que faltà fa uns mesos. Al poc de ser-hi, el meu fill preguntà per ella, i la meua dona se'm quedà mirant. Després d'un acord visual, vam acordar dir-li la veritat. La conversa va ser, si fa no fa, la següent:

- La tia Victòria ha mort.
- I se n'ha anat al cel?
- No ho sabem. No sabem si la gent quan mor va al cel o a un altre lloc.
- Jo sí que ho sé. Alguns van al cel, i uns altres van a Benifaió.

Evidentment que ens quedàrem de pedra. Tinc la sensació d'estar fent el ridícul des que el gosset va morir. Això no m'importa massa. El que em té capficat és que sé que l'aprenentatge naix de l'error, però en l'ofici de pares no ens ve massa de gust errar. Tampoc no estic segur d'haver-ho fet. En fi, ja m'hi aclariré. O no.

A LA VIQUIPÈDIA

Navegant per internet he trobat que tinc una entrada a la Viquipèdia. La primera reacció ha estat de sorpresa. Qui l'haurà feta? És una entrada modesta, amb poca informació. No la pense ampliar. No vull que la toque ningú. Per les característiques, té tota l'aparença d'estar feta per algun dels meus alumnes. Per a mi és més important que una llarga entrada a l'Enciclopèdia Britànica. No per egocentrisme, sinó perquè alguna personeta d'aquelles a qui intente transmetre valors i de tant en tant algun coneixement ha dedicat una part del seu temps a la meua persona. Moltes gràcies. Qui deus ser? Ho podria esbrinar molt fàcilment, només rastrejant l'entrada fins a l'origen. Però no ho vull fer. I, per favor, que ningú no trenque l'encanteri.

UN MAL DIA (RELATIVAMENT)

Com que comença a fer calor (o, com a mínim, no fa fred) al matí m'alce més prompte. Em desperte, i quan em canse de pegar bacs pel llit, em desdejune i faig temps fins l'hora d'anar a treballar. Solc aprofitar per anar avançant feines. Però només em quedava un cigarret i al poc he decidit d'anar cap al treball. He parat en un bar per comprar tabac i fer un café. Eren les 7.45 del matí, i només hi havia l'amo i un veí meu, poc parlador. A aquestes hores, s'agraeix el silenci. Al poc (el cambrer encara no m'havia servit) ha entrat una colla de sis hòmens, parlant de futbol. Del partit de la Champions d'anit. No, no estaven contents per la classificació del FC Barcelona. Mentre travessaven la porta un ja apuntava que al pobret Chelsea (al pobret Chelsea del pobret magnat Abramovic) no li pitaren tres penals claríssims. Al poc de prendre cadira, amb l'aquiescència de la resta, els tres penaltis ja n'eren sis, i a més d'expulsar Abidal, l'àrbitre ("el pelat eixe dels collons", textualment) hauria d'haver expulsat mig equip, "una quadrilla de gorrinos que fent-se els bons només fan que pegar pataes" (Xavi? Iniesta? Messi?). Però el pitjor estava per arribar. Com no, la conversa ha derivat del futbol a l'Alta Filologia (les majúscules són meues).

- Això només tenen ous per fer-ho que els catalans: si volen jugar la final de la Champions, unten l'àrbitre i a jugar-la; si volen que la gent es pense que el català i el valencià són lo mateix, paguen lo que siga i la gentola de la Universitat diu lo que els manen... A mi m'ho ha dit un que coneix molt al Zaplana, que diu que quan ell manava anà a la Universitat a dir-los quants diners volien per dir que valencià i català eren llengües diferents, i ni li contestaren. Imagina't lo que els pagaran els putos catalans!

He begut el café d'un glop, he pagat, i he marxat per no escoltar més barbaritats (imbecilitats, subnormalitats, en podríem dir). Digueu-me babau, però a hores d'ara aquestes coses encara m'afecten i em posen de molt mala llet. De raspellot, mentre eixia, he sentit que un de la colla deia al cambrer que anaven a un hivernacle a collir melons. He pensat que no calia que perderen el temps en desplaçaments inútils, perquè es podien collir els uns als altres allà mateix.

A les vuit en punt estava a l'institut. No comencem fins les 8.30, i he aprofitat per fer una ullada als diaris i per preparar la primera classe (que ja tenia preparada). No sé per a què. Només entrar per la porta una alumna m'ha dit (m'ha acusat) que el llibre que havia posat com a lectura per al tercer trimestre valia 14 euros. Li he contestat que si tenia cap problema per comprar-lo li'n buscaria un a la biblioteca, o li deixaria el meu. M'ha dit que no, que ja l'havia comprat, però que per què posava un llibre de 14 euros si n'hi ha de 9. Li he preguntat perquè portava unes Nike de l'últim model, si també hi ha sabatilles més barates, i la seua contestació m'ha deixat ko:

- No són de l'últim model. I a més, les sabatilles serveixen per a alguna cosa, i el llibre no.

M'ha ferit enmig de l'ànima. Sobretot perquè és una bona alumna, estudiosa, i normalment conseqüent i educada. L'aprecie, i m'ha molestat pensar que, amb aquesta mentalitat, d'ací a uns anys estaria collint melons en algun hivernacle i despotricant contra els catalans. Després he pensat que no, que potser arribaria a presidir alguna Diputació Provincial (la de Castelló, la de València o la d'Alacant, que les tres són de nivell). Però siga com siga, m'ha posat de mala llet per a tot el dia. Ha estat una jornada d'aquelles que t'entren ganes d'enviar-ho tot a fer la mà.

Per sort, a la vesprada he repetit amb el mateix grup d'alumnes (en sóc tutor). L'alumna ha vingut a disculpar-se, sincerament, i s'ha mostrat penedida "d'haver tingut una eixida tan absurda". Ara, fa uns minuts, el meu fill s'ha adormit després que li contara un conte. Són les coses que fan que demà tinga ganes de tornar a estar al peu del canó. Encara que els melons continuen redolant.

UNA SORPRESA MÉS DE PLAGIS

Una sorpresa més de Plagis. I en van... Podeu llegir les altres punxant ací. La nova té a veure amb el reportatge que apareixia a la revista L'Illa, signada per Pep Lozano. És una crítica que em va agradar des del principi. No perquè parle bé de l'obra, cosa que calia esperar en una publicació de l'editorial (algú parla malament dels seus productes?), sinó perquè em semblava un text ben escrit i fruit d'una acuradíssima lectura de la novel·la. En un principi vaig donar per suposat que Pep Lozano era Josep Lozano. Però no m'acabava de quadrar, perquè al meu païsà l'he vist signar com a Josep Lozano, com a Josep Lluís Lozano, com a Josep Lozano Lerma, i potser amb altres combinacions dels dos noms i cognoms. Però mai no havia vist que signara amb l'hipocorístic Pep. Així que, en una conversa amb Manuel Boix, li vaig dir que devia ser ell, però que no ho tenia clar del tot, i Manuel em contestà que veia molt improbable que fóra. L'endemà ho vaig preguntar a Magda, la dona de Josep Lozano, i em va dir que no, que de cap manera era obra seua.

Passà el temps, i sempre que parlava amb algú de Bromera tenia la intenció de preguntar qui era aquell misteriós Pep Lozano, però al final se me n'anava del cap. I la cosa quedà ací.

Ahir, l'amic Pep Soler, periodista i amic de Torís, em trucà per telèfon. Era una de les nostres converses rutinàries, relacionades amb el tema de les oposicions. Quan havia quedat clar el motiu originari de la trucada, em va preguntar si no li deia res de la ressenya. No sabia de què em parlava i li vaig preguntar on l'havia publicada. Em va dir que a L'Illa i es va descobrir el secret de la sària: Pep Lozano és en realitat Josep Soler Lozano, o Pep el de Torís, o Pep el cuirer, com consta a l'adreça de correu electrònic que tinc enregistrada. L'alegria, doncs, és major. Me n'alegre, que haja estat ell el responsable de l'article. I, com no, continua agradant-me tant com abans (o una mica més). Ací el teniu íntegre.

Plagi a la vida, homenatge a la literatura

Jugar amb la intel·ligència del lector i el seu nivell cultural és una acrobàcia literària en què es trasllueix la genialitat d’Urbà Lozano, l’autor d’aquesta xarxa d’històries personals que s’entrecreuen, se separen i acaben encaixant com les peces d’un trencaclosques. L’escriptor d’Alginet va aconseguir el Premi de Narrativa Constantí Llombart Ciutat de València 2007 amb aquesta novel·la, en la qual un assassinat i un misteriós plagi desencadenen un entramat de relacions entre personatges marcades per odis, obsessions i desitjos sota una atmosfera d’humor i erotisme que ofega la tragèdia.

Carles Llorenç, el protagonista de Plagis, és un escriptor consolidat que es veu sobtat per dos fets inhòspits aparentment sense relació: d’una banda, la concessió d’un premi literari en què no ha concursat i que a més pertany a una obra plagiada; i, de l’altra, el cruel assassinat d’una fervent admiradora secreta a qui coneix més del que afirma a la policia. A partir d’aquests fets, la història s’esmicola en diferents escenes ambientades a Terrassa, València i Mallorca, amb un acurat respecte per les formes dialectals i la fraseologia de cada territori en els diàlegs, i passatges que evoquen els gèneres negre i policíac, la novel·la de caire intimista o el guió cinematogràfic.

Els amors de la joventut, les relliscades passionals, els tràngols de l’adolescència o la solitud de la viduïtat constitueixen el fluix de la consciència dels personatges, a la qual podem accedir gràcies al mestratge de Lozano en la introspecció psicològica i el monòleg interior. Així, el narrador deixa que aquests es mostren per si mateixos, al temps que introdueix reflexions i comentaris espontanis al fil de la narració, sobretot a l’hora d’evidenciar la discriminació sociolingüística de la llengua en situacions quotidianes. De fet, la presència d’un narrador sorneguer i irònic vesteix les tragèdies personals d’humor i gràcia expressiva, mitjançant la riquesa lèxica de cadascun dels capítols, les enginyoses i divertides metàfores, i una acurada naturalitat del llenguatge col·loquial i popular en els diàlegs.

En aquest sentit, la descripció fidel, minuciosa i exuberant dels escenaris on ocorre l’acció, bé siga l’ambient nocturn dels dijous als pubs del barri valencià de Benimaclet al final dels vuitanta, o bé l’idíl·lic recorregut del popular tren de Sóller a Palma, confereix una gran versemblança i originalitat a la narració, no exempta d’elaborades imatges eròtiques en les quals els detalls carnals no superen els afectius.

Original o plagi?

D’altra banda, l’obra fa honor al seu títol amb la incorporació emmascarada de fragments d’altres novel·les contemporànies, tal com descobreix l’autor en la nota que conclou el llibre. A més, estableix una interacció amb el lector a través d’intertextualitats dins el relat mateix, jocs retòrics amb el llenguatge o situacions i descripcions paral·leles que se succeeixen al llarg del relat.

El títol mateix de l’obra també contrasta amb el rebuig manifest que es fa dels tòpics lingüístics i culturals, i la recerca incessant de situacions còmiques i girs inesperats sense eixir dels llindars de la realitat quotidiana, que, d’aquesta manera, també és objecte de plagi. Així, assistim a un plagi múltiple dins i fora de la història que desemboca en una reflexió sobre l’ús que fem dels nostres patrons culturals i literaris, sota una trama de vides que es converteixen en literatura des del moment de la seua existència.

MÉS METAREALITAT

Ahir, en aquest post, us comentava un seguit de coincidències que s'havien esdevingut al voltant de Plagis. Avuí, una més. I grossa.
He enviat un mail a amics i coneguts informat-los de la publicació de la novel·la. Alguns m'han contestat. Entre ells, Josep Ramon Gregori. És arabista, i ha fet traduccions de poetes àrabs al català, entre les quals destaquen les que ha preparat conjuntament amb Josep Piera. Tinc ací al costat, en lloc preferent, el Jardí ebri, un compendi de poemes d'Ibn Khafaja d'Alzira, i el llegiré només puga.
A Josep el vaig conéixer treballant a Rubí, i vam compartir pis un any a Sant Cugat. D'això fa uns deu o dotze anys, i després d'uns contactes posteriors li vaig perdre la pista. El cas és que pensava que continuava a Sant Cugat. Però en l'intercanvi de mails, m'ha dit la seua nova adreça: carrer Baldrich, a Terrassa! És el carrer on viu Carles Cortés, el protagonista de la novel·la! I també el carrer on hi ha la comissaria de policia, on transcorre una part important de la trama!
Jo ja no sé si no és que ens estem tornant tots bojos, Josep!

ANECDOTARI / 2

Va, la cosa va una mica fluixa perquè estem a l'estiu i ja se sap. De tota manera, l'amic Lletra, del bloc amic Tirant a fotre, ha fet tres aportacions, que podeu llegir als comentaris de l'Anecdotari 1. Via mail m'arriben les aportacions dels amics Emili Chaqués i Pepa Pastor. Us els reproduesc ací per veure si us animeu a escriure una mica més. Vinga, a veure si entre tots fem un Vademecum casolà.

Pepa Pastor envia el següent comentari. S'ha de tenir en compte que ha treballat fins enguany a la Vega Baja (ara ja no ho farà perquè és una de les flamants opositores amb plaça!)

Un alumne de primer d'ESO. És molt bon alunne i molt estudiós. Alça la ma i em diu tot seriós: maestra, y los que hablais valenciano, tambien teneis una religion propia?

Emili Chaqués aporta la seua anècdota.

Aquest any pose un text d'un sainet d'Escalante durant un classe. Una vegada l'hem llegit pregunte a un alumne:
- Héctor, a quin registre pertany aquest text: al culte, a l'estàndard o al col·loquial?
- Al culte!!
- Al culte?! Per què?
- Perquè no he entés res de res!

Vinga! Animeu-vos-hi!