Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura. Mostrar tots els missatges

dijous, 5 de juliol del 2012

CRÍTIQUES DE "LA TRAMPA DEL DESIG" I ALTRES COSES


Molts dies sense actualitzar. Molts dies sense tenir la possibilitat d'actualitzar. No hem dit res de la presentació a Alginet de l'obra Els elefants interiors de l'amic Xavier Vidal. Molt de públic i ambient cordial, com calia esperar. Tampoc hem dit res de la presentació de La trampa del desig demà mateix, a les 7 de la vesprada, a la llibreria L'esplai de l'Alcúdia. Doncs això, si us ve de gust... I tampoc no hem actualitzat les crítiques i comentaris que han anat apareixent de La trampa... A sota en teniu un resum de les més recents.

BON DIA NOTÍCIES. Esperança Camps
EL PUNT AVUI. Margarida Castellano
EXTRARADI i L'ACCENT. Hèctor Serra
ELS PAPERS DE CAN PERLA. Manel Alonso
COM.RÀDIO. Ricard Ruiz

divendres, 1 de juny del 2012

OCELLS DE PAS. ANTOLOGIA DE TEXTOS DE SANTIAGO RUSIÑOL

Entre tant de marejol encara no havia trobat el moment per parlar-vos d'un llibre que em fa molta il·lusió. És l'antologia de textos de Santiago Rusiñol Ocells de pas i altres proses, publicada a la col·lecció Els nostres clàssics de Bromera. N'he fet la introducció. Durant el procés de lectura per preparar el volum em sorprenia cada vegada més de la lucidesa de l'autor. Cent anys després, molts dels seus postulats continuen vigents. Vegeu aquest fragment paradigmàtic de la novel·la La niña gorda:

El debut va ésser a València per les fires de juliol, sempre València ha sigut poble generós i hospitalari per a totes les notabilitats. En la bella terra de les flors, de les taronges i dels cacauets, dels temps del Cid als temps actuals han tingut benvolença per tota mena de fenómenos. Aixís és que varen fer molt bé d'escollir aquesta ciutat per començar la campanya.

Continuem sent una terra procliu a i benevolent amb els fenómenos. Cada vegada més. Un visionari, don Santiago.

dijous, 17 de maig del 2012

PRESENTACIÓ DELS PREMIS CIUTAT D'ALZIRA

Ahir presentàrema Alzira totes les obres guanyadores dels Ciutat d'Alzira. Com sempre, Riberaexpress n'informa puntualment i amb detall. Tot un detall (valga la redundància).
Avui mateix ha eixit  el vídeo definitiu de "La trampa del desig". És molt semblant al provisional, però us el deixe.

dissabte, 12 de maig del 2012

ENTRE VISTA A LA FIRA DEL LLIBRE

Manolo Gil em va entrevistar a la Fira del Llibre, per cortesia de l'Associació d'Editors del País Valencià. Us deixe el vídeo.

dijous, 3 de maig del 2012

FOTO DE FAMÍLIA (AMB UN MEMBRE NOU)

Finalment, La trampa del desig és a casa. Què voleu què us diga? Fa il·lusió. Per això li he fet una foto amb els germans. Entre els comentaris de la gent més pròxima, em quede amb el que ha dit mon pare. Sens dubte induït per les 382 pàgines del volum, ha amollat:
- Este viatge has fet bona pesà.
Si llegiu el llibre, no cal que em pregunteu d'on he tret la meua dèria per les locucions i frases fetes.

dimarts, 27 de març del 2012

LA TRAMPA DEL DESIG

Mica en mica La trampa del desig va tenint cara i ulls. Ahir mateix lliurava les galerades corregides. De la portada ja me n'han fet cinc cèntims, i només siga definitiva la compartiré amb vosaltres. Il·lusió, respecte, ganes, vertigen... Tot alhora. Com m'agrada dir, falta poc perquè la novel·la deixe de ser meua i passe a ser de tots. Ara ja definitivament he posat el punt i final. Però el meu punt i final és un punt i seguit en la trajectòria de l'obra, que sens dubte han de completar els lectors. Ja falta menys.

dilluns, 26 de març del 2012

FINS SEMPRE, ANTONIO

divendres, 24 de febrer del 2012

LA MÀ DE NINGÚ, DE VICENT USÓ

Ahir vaig estar al Club de Lectura del Bloc de Jaume I de l'Alcúdia. L'obra que ens servia com a motiu de conversa era La mà de ningú, de l'amic Vicent Usó. Com (quasi) sempre, la xarrada amb l'autor em va servir per refermar o per modificar alguns plantejaments inicials. En definitiva, em va servir per enriquir encara més tot allò que m'havia suscitat el procés de lectura.
La mà de ningú és una novel·la negra. No sé si negra negríssima o negra amb matissos. Independentment d'això és una molt bona novel·la. Bastida sobre capitols molt curts en què un seguit de personatges fan la seua sense cap connexió aparent, les trames acaben convergint (com, d'altra banda, s'espera des del principi). La brevetat dels capítols dóna agilitat a l'acció. La fragmentació et deixa amb ganes de més de cadascun dels personatges, sense arribar en cap moment al punt de voler acabar capítols de trànsit per arribar a uns quants de més sucosos que configuren el moll argumental de la novel·la. El pes específic de tots els actants és pertinent i ponderat, amb la qual cosa Vicent Usó aconsegueix un tot homogeni, amb punts climàtics i anticlimàtics, però sense fragments banals. També cal dir que, seguint l'estil de l'autor, els personatges modifiquen el seu estatus inicial fins el punt que tots sense excepció obliguen el lector a canviar-ne la primera percepció. Es pot dir que al final, res (ni ningú) no és el que semblava.
Poca cosa més puc contar (crec que ja he fet llarg en algun punt), perquè, com diu el mateix autor, si ens endinsem en l'argument hem de descobrir elements que és convenient que es mantinguen en secret.

dissabte, 12 de novembre del 2011

GRÀCIES A TOTS

Davant la impossibilitat material de contestar tots els missatges que m'arriben per terra, mar i aire (telèfon, facebook i correu electrònic, vull dir), us done les gràcies a tots de manera col·lectiva, i promet que contestaré de manera individual seguint estrictament l'ordre de rebuda (o no, que això encara ho he de pensar)
Gràcies

dimarts, 12 de juliol del 2011

XAVIER VIDAL GUANYA EL PREMI 7 LLETRES


Per més que m'ho propose la feina no em deixa dedicar més temps al bloc. Però d'avui no podia passar. L'amic Xavi Vidal ha guanyat el prestigió Premi 7 lletres de literatura amb el recull de contes Encara sort! I tanta, de sort, com n'ha tinguda! I també nosaltres, que ens alegrem moltíssim. Esperem que la cosa vaja ràpida per poder llegir com més aviat millor l'obra guanyadora. Ell, de moment, s'ha quedat com el veieu a la foto: més ample que llarg.

dimecres, 22 de juny del 2011

XVIII TROBADA D'ESCRIPTORS AL PIRINEU

Aquest cap de setmana Solsona acull la XVIII Trobada d'Escriptors al Pirineu. Els valencians hi serem (molt ben) representats per l'amic Vicent Borràs. Fa un parell d'anys vaig tenir la sort de poder ser a Auloron, en companyia de la bona gent de l'organització i molts companys catalans, illencs i occitans. Fruit d'aquella trobada va nàixer el recull de contes Dotze bitlles i un bitllot, en català i en occità. Era la primera vegada que es traduïa un text meu a una altra llengua, i em va fer especial il·lusió. I una mica de paura, perquè quan m'enviaren la traducció occitana perquè la corregira i en donara el vist-i-plau, no sabia què fer. No cal dir que vaig contestar que em semblava perfecta (i estic segur que ho és). El conte es titula Al dau i als bous. Us en deixe les primeres línies (en català i en occità).

Bernat Espí agafa l’auricular. Una dona comença a parlar en francés. Enmig d’una al·locució caòtica només discrimina el seu nom, pronunciat de manera molt defectuosa. La resta li és inintel·ligible. Pensa que deu ser un error, o alguna nova estratègia de màrqueting. Opta per penjar. Al poc l’aparell torna a sonar. Ara s’hi fixa, en la pantalla digital. 0059... Un número estrany. Prem el botó de trucades rebudes i comprova que és el mateix d’abans. Tot i això, decideix contestar. Una veu diferent, també femenina, saluda amb un bonjour, però després canvia a un castellà bastant correcte. Explica que telefona des de l’asil d’Auloron. El resident Bernat Espí –un altre Bernat Espí, cal suposar-, ha mort. En el testament ha deixat manat que busquen els parents a Alginet, una vila a prop de València. En encetar les indagacions, una senzilla gestió telemàtica els ha fet saber que al poble esmentat hi ha algú que té idèntics nom i cognom que el difunt, i han decidit començar-hi. En definitiva, que truquen per saber si Bernat Espí, el viu, el d’Alginet, sap alguna cosa de Bernat Espí, el mort, el d’Auloron. El viu contesta que sí, parc i indecís en principi. Després afig que deu tractar-se d’un oncle seu, del qual n’ha sentit parlar tota la vida, encara que mai no l’ha conegut. Fa més de seixanta anys que el pare li va perdre la pista, però ha de ser l’enyorat tiet en memòria del qual ell va rebre el nom ara fa quaranta-dos anys.

Bernat Espí aganta lo telefòn. Una femna comença a parlar en francés. Al mitan d’una allocucion caotica sonque ne discrimina son nom, prononciat d’un biais plan defectuós. Lo demai li es inintelligible. Pensa que deu èsser una error, o qualque estrategia novèla de marqueting. Decidís de penjar. Al cap de pas gaire l’aparelh sona tornarmai. Ara i fa atencion, sus l’ecran numeric.  0059... Un numèro estranh. Apièja sul boton de las telefonadas recebudas e verifica qu’es lo meteis qu’abans. Malgrat aquò, decidís de respondre. Una votz diferenta, feminina tanben, saluda amb un bonjour, mas aprèp càmbia a un espanhòl pro corrècte. Explica que telefona dempuèi l’asil  d’Auloron. Lo resident Bernat Espí –un autre Bernat Espí, cal suposar-, es mòrt. Dins lo testament a laissat coma volontat que cerquen sos parents a Alginet, una vila a ras de Valéncia. En entamenar
las recercas, una gestion telematica simpleta los a assabentat que dins lo vilatge mençonat i a qualqu’un qu’a los meteisses nom e nom d’ostal que lo defuntat, e an decidit de començar per el. Fin finala, telefonan per saber se Bernat Espí, lo viu, lo d’Alginet, sap quicòm de Bernat Espí, lo mòrt, aquel d’Auloron. Lo viu respond que òc, brèu e indecís a la debuta. Puèi apond que deu èsser un oncle sieu, que n’a ausit parlar tota la vida, encara que jamai l’aguèsse pas conegut. Fa mai de seissanta ans que son paire ne perdèt la pista, pr’aquò deu èsser aquel quenque laguiat que per onorar sa memòria ne recebèt lo nom fa ara quaranta-dos ans.

dijous, 3 de març del 2011

3 DE MARÇ, UN POEMA D'AUSIÀS

Així com cell qui desitja vianda
per apagar sa perillosa fam
e veu dos poms de fruit en un bell ram
e son desig egualment los demanda,
no el complirà fins part haja elegida
sí que el desig vers l’un fruit se decant,
així m’ha pres, dues dones amant,
mas elegesc per haver d’amor vida.
Sí com la mar se plany greument e crida
com dos forts vents la baten egualment,
u de llevant e altre de ponent,
e dura tant fins l’un vent ha jaquida
sa força gran per lo més poderós,
dos grans desigs han combatut ma pensa,
mas lo voler vers u seguir dispensa.
Jo el vos public: amar dretament vós.
E no cuideu que tan ignocent fos
que no veés vostre avantatge gran:
mon cos no cast estava congoixant
de perdre lloc qui l’era delitós.
Una raó fon ab ell de sa part
dient que en ell se pren aquesta amor,
sentint lo mal o lo delit major,
sí que, ell content, cascú pot esser fart.
L’enteniment a parlar no venc tard
e planament desféu esta raó
dient que el cos, ab sa complexió,
ha tal amor com un llop o renard,
qui llur poder d’amar és limitat,
car no és pus que apetit brutal,
e si l’amant veeu dins la fornal,
no serà plant e molt menys defensat.
Ell és qui venç la sensualitat.
Si bé no és en ell prim moviment,
en ell està de tot lo jutjament:
cert guiador és de la voluntat.
Qui és aquell qui en contra d’ell reny?
Que voluntat, per qui el fet s’executa,
l’atorg senyor e, si ab ell disputa,
a la perfí se guia per son seny.
Diu més avant al cos, ab gran endeny:
«Vanament vols e vans són tos desigs,
car dins un punt tos delits són fastigs,
romans-ne llas, tots jorns ne prens enseny.
Ab tu mateix delit no pots haver:
tant est grosser que amor no n’és servit.
Volenterós acte de bé és dit
e d’aquest bé tu no saps lo carrer.
Si bé complit lo món pot retener,
per mi és l’hom en tan sobiran bé
e qui sens mi esperança el reté
és foll o pec e terrible grosser.»
Aitant com és l’enteniment pus clar
és gran delit lo que per ell se pren
e son pillard és subtil pensament,
qui de fins pasts no el jaqueix endurar.
Plena de seny, no pot Déu a mi dar,
fora de vós, que descontent no camp:
tots mos desigs sobre vós los escamp;
tot és dins vós lo que em fa desitjar.

dimarts, 1 de març del 2011

MADINAT AL TURAB

Ahir vaig vagarejar per València. Feia molts anys que no ho feia. Darrerament sempre hi vaig a cosa feta, enllestesc tan ràpid com puc, i me'n torne. Però ahir tenia un compromís al matí i un altre a la vesprada i vaig decidir quedar-m'hi. A sobre, el compromís del matí (burocràcia, ja ho sabeu) va costar menys del que pensava, i em van quedar set o vuit hores per omplir. Per passejar una ciutat que em va semblar més aliena que mai. Racons íntims de la meua joventut que me'ls havien canviat, que me'ls havien profanat. I tot això sense anar a les zones noves, inexistents en la meua joventut, i completament absents del record. Gent estranya, despersonalitzada. I tot i això era la meua ciutat, i així la sentia. Vaig recordar un poema de Marc Granell. Us el reproduesc. Si voleu escoltar-lo musicat per Rafa Xambó ho podeu fer en aquest enllaç:

http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?titol=1776&autor=460

Estesa sota el sol despietat del migdia
enllà lluny et contemple, ciutat de la vergonya
ciutat de fang fet falsa esplendor de misèries
amagades sota el fum del foc de l’artifici.
Ciutat de serps i rates coentes i terribles,
per tu passeja lliure la ignomínia més fonda
i rep la traïció homenatge cada dia
dins els cors bondadosos dels teus fills estimats.
Has venut la memòria com qui ven taronges
per un plat de llentilles podrides que et foraden
el ventre a poc a poc com metralla fins a obrir-te
soterranis de fel on pul·lulen les panteres.
En tu he nascut i en tu visc i per això t’estime
i per això t’odie amb el fàstic més roent,
tomba perfecta i desolada que lluny contemple
al sol estesa, mort de desig i viu d’horror.

Madinat-Al- Turab
Marc Granell

diumenge, 20 de juny del 2010

ADÉU, JOSÉ.


Até logo, Jose. Obrigado pela sua literatura e por seu compromisso.

dimecres, 16 de juny del 2010

LITERATURA VALENCIANA ACTUAL: QUANTITAT, QUALITAT I REPERCUSSIÓ.

A la revista Saó del mes de maig es fa un repàs a l'estat de la narrativa valenciana actual. Us penge el meu article, però crec que fóra interessant que en llegíreu també la resta.

Batllori deia que al mot literatura els cognoms li escauen molt malament. Si a sobre el llinatge/adjectiu que l’acompanya té connotacions temporals, la qüestió es complica encara més.

Què entenem per literatura actual? La fita pròxima és fàcil d’establir: ara mateix. Però la fixació de la més endarrerida, per flexible, presenta problemes. Partim de l’inici del mil·leni? Una dècada (o més) abans? Maquem com a començament algun fet transcendent lligat d’alguna manera a qüestions literàries? La decisió, objectiva (cas de partir de dades cronològiques) o subjectiva (tenint en compte fets importants) ha de ser necessàriament arbitrària. Sent pragmàtics, i per no fer-ho massa llarg, entrarem en matèria i fixarem temporalment el corpus d’estudi a posteriori.

Fa un any i mig, en pujar a recollir l’Andròmina, Xavier Aliaga parlà d’un revifament inqüestionable de la literatura en català feta al País Valencià. Tampoc no dubtà a afirmar que es devia a un suposat efecte Baixauli, fent referència al ressò que havia aconseguit a tot arreu del domini lingüístic L’home manuscrit, la (magnífica) novel·la de l’autor suecà. Al fet de sumar un nou autor exportable, és a dir, dels pocs que ultrapassen els límits estrictament valencians, se n’unia un altre: els premis de narrativa de més prestigi a casa nostra havien estat guanyats, sense excepció, per valencians (Aliaga l’Andròmina, amb Els neons de Sodoma; Borràs el Ciutat de Valencia amb Lennon i Anna; Ballester el Ciutat d’Alzira amb El col·leccionista de fades; Escartí el Ciutat de Xàtiva per L’abellerol mort; Pepa Guardiola l’Enric Valor amb El desordre de les dames; Salvador Company el Ciutat de Gandia amb Silenci de plom). Bona collita, sens dubte. Quantitativa i qualitativament. Però potser embriagats per l’èxit oblidàvem un fet crucial: la repercussió real (material), en xifres de vendes i nombre de lectors, que aquesta producció tenia (i té) en el nostre àmbit lingüístic i cultural. Queden apuntats, doncs, els tres eixos de què partirem per analitzar la situació: la quantitat, la qualitat, i la repercussió pública.

Convencionalment s’ha fixat la publicació l’any 1980 de Crim de Germania de Josep Lozano com una fita important. Qualificada per molts com la millor novel·la valenciana des del Tirant, l’obra del d’Alginet semblà esperonar uns quants autors com Josep Franco, Isabel-Clara Simó, Manuel Joan Arinyó, Ferran Torrent o Josep Palomero, entre altres, que configuraren un grup primerenc que impulsà una narrativa valenciana escleròtica fins aleshores. A aquest grup caldria afegir uns altres autors que havien publicat amb anterioritat obres d’innegable qualitat, com Joan Francesc Mira (Els cucs de seda) o Ferran Cremades (Coll de serps). Com que els escriptors esmentats fins ara començaren a escriure (relativament) joves i trenta anys no en són massa, tots, sense excepció, continuen publicant. Avui dia, caldria sumar-los els que comencen la seua producció als noranta (o a finals dels vuitanta), com Rafael Escobar, Vicent Usó, Francesc Bodí, Vicent Borràs, Vicent Escartí, Toni Cucarella o Martí Domínguez, i els que publiquen ja als 2000, com Àlan Greus, Manolo Baixauli, Esperança Camps, Àngels Moreno, Silvestre Vilaplana, Joan Olivares, i tants d’altres. Entre tots afaiçonen una nòmina d’autors considerable des d’un punt de vista estrictament quantitatiu. La manca de continuïtat, tan temuda en alguns cercles, queda desmentida per les aportacions substantives d’autors joves com Marc Pallarés o Francesc Bononad. Si a això afegim que el circuit infantil i juvenil resta ben alimentat amb la digníssima producció d’autors que fan bàsicament literatura de gènere (tan injustament menystinguda) com Pasqual Alapont, Enric Lluch, Josep Millo, Pep Castellano, Francesc Gisbert i un llarguíssim etcètera, arribarem a la conclusió que, quantitativament, la importància de la producció és innegable.

Evidentment que les qüestions estètiques (i la literatura n’és una) no es poden valorar a pes. Però també convindrem que la nòmina d’autors esmentats (i d’altres que hem passat per alt) han bastit un corpus general de qualitat mitjana més que acceptable. És més, crec que es pot dir sense embuts que la qualitat de la literatura valenciana és sorprenentment alta atenent els condicionaments sociolingüístics en què ens movem.

Amb el que hem dit, potser, les disquisicions al voltant de la producció quedarien tancades. Ara bé: quina transcendència té aquesta obra en la societat valenciana, i, si ho voleu, en el conjunt la societat catalanoparlant? Entrem, doncs, en l’apartat de la recepció que la narrativa nostrada té entre el que hauria de ser el seu mercat natural. I això són figues d’un altre paner.

Molt se n’ha parlat, de la invisibilitat dels autors valencians, i de la seua condició de doblement perifèrics. Vulguem o no, conreem literatura en una llengua minoritzada, i, alhora, som marginals dins del conjunt de catalanoparlants. Quant a la primera qüestió, la competència d’una literatura tan potent com la castellana és innegable. L’oferta és immensa i de qualitat, tant pel que fa a les obres escrites originalment en espanyol com pel que fa a traduccions. A més, tot el mercat potencial de lectors en català ho és també del mercat espanyol. I encara cal afegir que l’espanyol copa el mercat, mentre que la producció en la nostra llengua només n’ocupa una part percentualment (molt) inferior. Per tant, la competència és asimètrica i clarament favorable a la literatura espanyola, de tal manera que podem considerar que la nostra té un mercat poc menys que subsidiari. Una subsidiaritat que només es podria véncer amb voluntat política. Una voluntat política que a hores d’ara sembla quimèrica.

A més de la competència del castellà, tenim el problema de la fragmentació d’un mercat que hauria de ser global. Catalans, valencians i balears fan la guerra pel seu compte. Per més que (algunes) editorials intenten abastar tot el territori, els problemes de distribució són evidents, i sembla que insalvables. Si tenim en compte de nou la voluntat política (factor fonamental), trobarem que és laxa, inexistent o obertament hostil, depenent del costat de les fronteres administratives on ens posem. I també ací hi ha asimetria: les produccions catalanes (del Principat, vull dir) arriben amb certa regularitat a les llibreries valencianes i de les illes, però el camí invers és molt més complicat.

El fet d’escriure, és probablement un dels més individuals (i individualistes) que hom puga trobar. El creador, a priori, no té la noció de formar part de cap grup per edat, llengua o qualsevol altre condicionant. D’ací que la màxima de Batllori que encapçala l’escrit siga tan certa. L’escriptor crea sense tindre la sensació que la seua producció forme part d’un conjunt. Les etiquetes arriben després, però no són del tot banals. El fet de pertànyer al grup marcat amb l’epígraf literatura valenciana (entenent per literatura valenciana la que es fa en català al País Valencià, que fins i tot això s’ha de matisar) comporta estar immers en el context que hem intentat definir suara. I, què fem davant d’això? A grans trets, hi ha tres reaccions diverses. La primera és la resignació. A alguns els és suficient publicar per veure recompensat l’esforç esmerçat i saciar (en major o menor grau) la seua vanitat. La segona opció condueix a una bel·ligerància furibunda (i crec que funesta), contra tot i contra tots, m’atreviria a dir que amb un cert regust masoquista, que impedeix aprofitar les mínimes escletxes que deixen uns poders polítics intrínsecament hostils. Qui segueix aquest camí, en el fons desitja que tot vaja malament (com més malament milllor) per poder continuant queixant-se, carregat de raó. Per últim (i no cal dir que és l’opció que defense), podem adoptar una actitud híbrida: continuar produint, sense renunciar a la reivindicació d’un status millor (i més just).

La gent està cansada dels planys, i potser allò millor siga anar per feina. Cal oferir una producció de qualitat. Jugar a la defensiva pot donar rèdits a curt termini, però està demostrat que, a la llarga, la millor manera de guanyar és jugant bé. I per al bon joc han de contribuir totes les línies: autors, editors, agents, llibreters... i els poders polítics (si podem canviar el rumb).

Article publicat originalment a la revista Saó del mes de maig

dimarts, 15 de juny del 2010

LA CASA DE GEL. JOAN PONS


Feia temps que us en volia parlar, de La casade gel. Aprofitant que tinc avaluacions (caos!) i no estic llegint res, aquesta setmana l'he recuperada als tastets, on n'heu pogut llegir alguns fragments. I avui us en parlaré una mica més.
Crec que val la pena començar dient que La casa de gel és una gran novel·la. Sublim, en diria jo. Escrita amb una senzillesa aparent que em feia redordar Camus i amb uns capítols curts que donen agilitat al discurs, la novel·la es llegeix d'una tirada. A més, en Joan Pons basteix un clima poètic sostingut en una manipulació hàbil del llenguatge i en algunes imatges visuals molt ben recreades, que funcionen com a metàfores i, totes en pes, donen un sentit quasi al·legòric al conjunt. Se n'ha parlat molt de la mena d'iglú que dóna nom al títol, però jo trobe tan potents (o més!) la recreació claustrofòbica de l'interior de l'aljub (amb anguiles incloses), la cova on el protagonista va sovint, o el viatge d'anada i tornada de les anguiles. Amb això, i jugant amb dos eixos temporals, un de present i un altre de passat, Pons ens presenta una novel·la que es deixa llegir de gust.
Lectura altament recomanable (jo diria que imprescindible). Si us ve de gust llegir-la, estic convençut que acabareu fent cau amb mi al mar dels Sargassos.

diumenge, 13 de juny del 2010

HOMENATGE A JESÚS MONCADA

Avui fa cinc anys que va morir Jesús Moncada. Des del bloc Provisionals s'ha llançat la idea de retre-li homenatge i m'hi sume gustós. Com que el Jesús va convertir el seu poble, Mequinença, en pedra angular de la seua literatura, he triat un article inclòs dins Cabòries estivals i altres proses que en parla. Allà va, doncs.

Sempre que torno a Mequinensa, pujo al castell. La visita a la fortalesa, on el cerç comença a tintar-se de blaus mediterranis, vivifica. Una mirada circular en el sentit de les manetes del rellotge, iniciada i closa al vessant de Monegre, permet abastar un panorama espectacular. Enllà de la Mequinensa nova i del paradís ornitològic de l’Aiguabarreig, el convent d’Escarp assenyala la unió del Cinca amb el Segre. De la verdor de la vegetació de ribera i dels bancals d’arbres fruiters, tallada d’una manera implacable al mateix límit de l’horta per la frontera del secaner, sorgeixen la Granja d’Escarp, Torrent de Cinca, Massalcoreig,
Fraga… En dies diàfans, més amunt de Lleida, també visible aleshores en la llunyania, unes taques blanquinoses molt tènues anuncien els Pirineus. A l’altra banda dels turons que arreceren la Granja d’Escarp, apareix la silueta solitària de Montmaneu, observatori republicà quan la guerra civil amb el qual va acarnissar-se l’artilleria franquista. Les masses grisenques dels terraplens de les mines de lignit trenquen cap a l’est la monotonia dels ocres enlluernadors dels turons, que s’agrumollen de nou enfront mateix de  Mequinensa, a la serra de la Picarda. Més avall del pont del Segre, la fortalesa projecta la seva imatge sobre la confluència d’aquest amb l’Ebre. A l’altra banda de la serra, les muralles s’avien vessant avall i abracen
el record de la Mequinensa desapareguda. Un extrem del mur que la defensava de les fúries de l’Ebre i l’obria alhora al tràfec dels molls emergeix de l’aigua a prop del pont, reconstruït sobre les pilastres del que van volar els republicans l’any 1938, en un intent inútil d’entorpir l’ofensiva de les tropes rebels quan va caure el front d’Aragó. L’antiga ruta dels navegants, que pujaven fins a Saragossa o baixaven al delta amb els llaüts, és avui un camí tallat, una immensa plana d’aigua embassada per la presa de Riba-roja. A l’altra vora, la carretera que surt de la vila per aquella banda es bifurca. A l’esquerra, inicia la pujada de la tortuosa costa de Faió. Un cop a dalt, als Aguts o Aüts —topònim que un cartògraf, tan imperial com ignorant, va convertir en Alto de los Autos en un atles dels anys cinquanta—, deixa a una banda el monument en memòria dels morts de la guerra civil, a prop de l’indret on va tenir lloc el primer combat de la que seria la batalla més sagnant i decisiva del conflicte, i s’endinsa en terres del Matarranya. Paral·lela a l’Ebre, de la superfície del qual sobresurten capçades d’arbres de les antigues hortes ara negades, la carretera de la dreta puja pel vessant de la vall, passa a frec de l’enorme paret del pantà de Mequinensa i es dirigeix a Casp. Des del mur de la presa, la vista, en el seu recorregut circular, torna al començament, al vessant de l’altiplà de Monegre. Vagarejo fins al tardet per les fortificacions exteriors, la barbacana i el polvorí, ara sense teulada, entre les parets del qual creix una figuera silvestre. M’agrada seguir una estona el traçat ja gairebé invisible de l’evocadora senda dels Contrabandistes, que puja de l’Ebre i es perd al terme de Fraga. Quan el crepuscle esfuma el paisatge i començo a baixar sense pressa cap a la vila, penso sovint en la teranyina artificial de fronteres administratives que cobreix el territori que acabo d’albirar i el de la resta de la Franja — de ponent per a Catalunya, oriental des de la perspectiva aragonesa—, i en qui les empra i manipula ara i adés amb histèria inquisitorial per falsejar allò que constitueix les nostres senyes d’identitat, començant per la llengua.

dissabte, 12 de juny del 2010

TASTET DE LA SETMANA / 3 BIS

Bé, ja sabem que l'obra és La casa de gel, de la qual us parlaré la setmana que ve, però allà va un altre tastet.

Contar la història dels que no tenen veu! Contar la història dels morts!
Quina pretensió més formidable i impossible!
No és açò, però, el que fan els bons escriptors?

divendres, 11 de juny del 2010

AL DAU E ALS BUÒUS. .CONTE EN OCCITÀ

D'esquerra a dreta Ferran Rella assegut), Àlex Susanna, Pep Coll, Esperança Camps, Serge Javaloyes, jo mateix (aponat), Xavi Gutierrez i Terèsa Pambrun


Si us heu passat pel blog d'Esperança Camps i heu llegit la seua entrada i el meu comentari, ja sabreu de què va la cosa. Podeu consultar-hi els detalls i llegir l'inici del seu conte. Porta per títol Verd. L'he llegit perquè l'autora ha tingut l'amabilitat mostrar-me'l. No decebrà els seguidors d'Esperança: té tots els ingredients de la seua literatura. I tampoc decebrà els nous lectors. I no dic res més perquè no m'agrada desbudellar els relats i aquests encara no estan ni publicats.

En definitiva, que tota l'explicació de la falla me la puc estalviar. Consulteu el blog d'Esperança o l'entrada que vaig fer fa un any en què parle de la Trobada d'Escriptors al Pirineu. Així que us passe l'inici del meu conte traduït a l'occità. En català porta per títol Al dau i als bous. Ja us en faré cinc cèntims més quan es publique el recull.

Bernat Espí aganta lo telefòn. Una femna comença a parlar en francés. Al mitan d’una allocucion caotica sonque ne discrimina son nom, prononciat d’un biais plan defectuós. Lo demai li es inintelligible. Pensa que deu èsser una error, o qualque estrategia novèla de marqueting. Decidís de penjar. Al cap de pas gaire l’aparelh sona tornarmai. Ara i fa atencion, sus l’ecran numeric. 0059... Un numèro estranh. Apièja sul boton de las telefonadas recebudas e verifica qu’es lo meteis qu’abans. Malgrat aquò, decidís de respondre. Una votz diferenta, feminina tanben, saluda amb un bonjour, mas aprèp càmbia a un espanhòl pro corrècte.  Explica que telefona dempuèi l’asil d’Auloron. Lo resident Bernat Espí –un autre Bernat Espí, cal suposar-, es mòrt. Dins lo testament a laissat coma volontat que cerquen sos parents a Alginet, una vila a ras de Valéncia. En entamenar las recercas, una gestion telematica simpleta los a assabentat que dins lo vilatge mençonat i a qualqu’un qu’a los meteisses nom e nom d’ostal que lo defuntat, e an decidit de començar per el. Fin finala, telefonan per saber se Bernat Espí, lo viu, lo d’Alginet, sap quicòm de Bernat Espí, lo mòrt, aquel d’Auloron. Lo viu respond que òc, brèu e indecís a la debuta. Puèi apond que deu èsser un oncle sieu, que n’a ausit parlar tota la vida, encara que jamai l’aguèsse pas conegut. Fa mai de seissanta ans que son paire ne perdèt la pista, pr’aquò deu èsser aquel quenque laguiat que per onorar sa memòria ne recebèt lo nom fa ara quaranta-dos ans.

dimecres, 9 de juny del 2010

TASTET DE LA SETMANA / 3

Un altre tastet. Aquesta vegada d'una gran novel·la que us descobriré la setmana que ve, si ningú no fa abans. Torne a repetir que podeu opinar i dir obertament el títol i l'autor si us ve de gust. Allà va el primer fragment.

Em vaig acceptar. Vaig tenir una infantesa feliç. Em van estomacar i vaig estomacar. Vaig pujar als arbres, vaig robar fruita, vaig collir nius, vaig pescar, vaig jugar a futbol, vaig nedar a les piscines, als safarejos i a la mar. Em vaig trancar el braç esquerre dues vegades i vaig torturar animals. No era molt diferent dels altres. Érem lliures i l'illa ens pertanyia com si fos petita com una bala de vidre i la tinguéssim damunt el palmell de les nostres ronyoses mans.