FOTO DE FAMÍLIA (AMB UN MEMBRE NOU)

Finalment, La trampa del desig és a casa. Què voleu què us diga? Fa il·lusió. Per això li he fet una foto amb els germans. Entre els comentaris de la gent més pròxima, em quede amb el que ha dit mon pare. Sens dubte induït per les 382 pàgines del volum, ha amollat:
- Este viatge has fet bona pesà.
Si llegiu el llibre, no cal que em pregunteu d'on he tret la meua dèria per les locucions i frases fetes.

ROMANÇO LITERARI 5 / DISCURS DE LA PRESENTACIÓ DE PLAGIS

Ahir us vaig penjar el discurs de Vicent Borràs. Avui us penge el meu propi. Les parides que se'm van ocórrer in situ no hi són evidentment. Com que avui és dimecres, l'aprofite com a romanço literari. Crec que amb aquest acabe la sèrie, perquè Joan Carles Girbés va fer el seu parlament a partir d'apunts. Espere que us feu una idea de com anà la cosa.

DISCURS DE PRESENTACIÓ DE PLAGIS

Bona nit. En primer lloc, i com és obligat, m’agradaria mostrar el meu agraïment a les persones que m’acompanyen dalt de la tarima, començant per Maria Company, regidora de Cultura, i el senyor Enrique Girona, alcalde-president, agraïment que s’ha de fer extensiu a l’Ajuntament d’Alginet pel suport que ha donat a l’acte; a Joan Carles Girbés, gràcies personalment per la tasca de difusió de l’obra i també gràcies com a representant de Bromera, editorial que ha fet possible l’edició de Plagis; i a Vicent Borràs, que ha tingut l’amabilitat de llegir el llibre a consciència, com hem pogut comprovar, i fer-ne una defensa abrandada i, sobretot, crec que sincera. També voldria estendre el meu agraïment a altres organismes i persones que no estan presents, com l’Ajuntament de València, entitat convocant del Premi Constantí Llombart de Narrativa en Valencià, i als membres del jurat que van triar Plagis com a obra com a guanyadora de la 25a edició del certamen.

Dit això, la veritat és que és complicat continuar. Perquè, què dius? Els autors tendim a pensar que allò que havíem de dir ja ho hem escrit. I, per tant, podem arribar a la conclusió que els discursos són redundants, que l’única cosa que poden aconseguir és avorrir el personal i retardar innecessàriament la picadeta que tan amablement han preparat els responsbles de la Casa de Cultura. Però per una altra banda, si esteu ara i ací és per escoltar el discurs de la regidora, de l’editor, el del presentador i el meu propi, i alguna cosa hauré de contar-vos. Per tant, decidesc fer allò convencional: vendre-vos un poquet l’obra, explicar què vull dir a Plagis, i com ho vull dir.

Mentre preparava aquesta intervenció, i sense saber massa bé per on pegar, em va passar pel cap d’utilitzar per als tres menesters que acabe d’esmentar un mètode que m’havia anat molt bé en la redacció de la novel·la. I aquest mètode no és cap altre que plagiar, copiar, allò que ja havien dit altres. És per això que em vaig posar davant de l’ordinador, i em disposí a afusellar totes aquelles declaracions que m’agradaren. Però declaracions de qui? Anem a jugar sobre segur. Declaracions de gent amb prestigi.

Vendre-us la novel·la, a hores d’ara i després del que hem escoltat, crec que ja no és necessari, perquè uns altres ho han fet per mi, però al cap i a la fi, parlant d’ella no faig cap altra cosa que promoure-la, ni que siga de manera subliminar. Així que passaré directament a contestar les preguntes que jo mateix he plantejat.

Reprenent la meua dèria plagiadora, vaig pensar que, per explicar què volia dir podria confiar en Quim Monzó. El discurs de Monzó que va obrir la Fira del Llibre de Frankfurt ha estat unànimement lloat, i és per tant una garantia d’èxit. Així que òbric el google, escric Quim Monzó a la finestreta, i a la part dreta diu que hi ha 125.000 entrades que contenen aquest nom. M’espante una mica, perquè totes no les puc consultar, i, encuriosit, faig una comprovació: pose a la finestreta el meu propi nom, Urbà Lozano, i hi apareix... 5.490 vegades. Anem bé, el Monzó em guanya per golejada (120.000 d’avantatge), i copiar-lo no m’anirà malament. Punxe uns quants enllaços a l’atzar, i al que fa tres o quatre apareixen unes declaracions que em poden servir per a la qüestió de què vull dir? Monzó afirma:

Quan jo escric un relat, siga curt o llarg, no tinc cap intenció de res. Però de res, eh? Jo no vull desemmascarar res, vull jugar i construir una cosa que m’agrade i que quan l’acabe diga “hòstia, va, d’això n’estic content”. Em seria molt difícil trobar una imatge, una metàfora, per dir el que vull dir, perquè és que ni jo mateix ho sé. Jo no sé què vull dir. No tinc clar que vulga dir res.

Per tant, ja tinc una frase lapidària per poder dir-la ara i ací: Quan escric, no tinc clar que vulga dir res. Però això seria mentir-vos, perquè jo, contràriament al Quim, quan escric, és perquè tinc la necessitat de dir alguna cosa. Com que mentir a una gent que ha tingut l’amabilitat de vindre a escoltar-te està molt lleig, pense que hauré de buscar una altra solució. I em roda pel cap que fa uns mesos vaig llegir en un post del blog Vista parcial alguna cosa que em podria anar bé. Com que el blog és de l’amic Tobies Grimaltos, professor de Filosofia a la Universitat de València i autor de diversos assaigs, es tracta sens dubte d’una veu autoritzada. Així que em capbusse al seu blog, busque el que recordava haver-hi llegit i ho trobe. Diu així:

Sembla que la llengua siga él viàtic de tota una altra amalgama de coses no ben diferenciades, que només els qui accepten tot el conjunt, són dignes d’ella, que la llengua siga un salconduit per a tot un seguit de coses que es volen fer pertànyer al mateix lot. La conseqüència, massa vegades, és l’allunyament definitiu de qui s’havia acostat des d’altres plantejaments o amb més tebior.

Potser el fragment siga difícil d’entendre, tret del seu context, però analitzant el conjunt en què es troba inserit, vol dir que si uses el valencià com a llengua vehicular immediatament se’t presuposen un seguit de trets, com que has de ser necessàriament d'esquerres, catalanista, ecologista, antitaurí, feminista, agnòstic, antiimperialista, prosaharià, propalestí, i, si molt convé, defensor d’un cràpula com Fidel Castro. És a dir, un lot de tot o res, sense matisos, ben proper al sectarisme. O sectarisme, pur i dur.

Certament, la societat, en els nostres dies, està fortament estandaritzada. És més, jo diria que es mou en compartiments estancs i dicotòmics, dels quals és impossible fugir. És l’esperit tribal. O eres de dretes o d’esquerres. Per tant, o eres fatxa o eres roig. O eres catalanista o eres blavero. O moro o cristià. O carn o peix. O del València o d’un altre equip, i aquest altre equip, qualsevol que siga, és l’enemic irreconciliable. El problema és que això mateix que pensen els seguidors del València ho pensen els del Barça, els del Madrid, els de la Balompédica Linense i els de la Gimástica de Torrelavega. És la crida al gheto. I, el que potser siga pitjor, formes part del gheto, i eres bo, o formes part d’una altra tribu, i per tant eres roín. A més tot això va en lots, en paquets que desperten la simpatia dels afins i la fòbia dels contraris. Sembla impossible que un siga d’esquerres i al mateix temps li agrade anar als bous, perquè això dels bous és cosa de gent violenta i autoritària. De la mateixa manera que un no pot ser conservador i ecologista, perquè, ja se sap, això de les plantetes és cosa dels progres tocats de l’ala i de les seues utopies.
A Plagis em propose de desmuntar aquesta teoria segons la qual tots estem fets poc menys que amb motle. Intente fer veure que no hi ha ningú d’una peça, que tots tenim les nostres flaqueses, que no hi ha ningú que siga posseïdor de la veritat absoluta, per molt que alguns n’estiguen convençuts. Que està bé tindre uns ideals, i defensar-los amb convicció, amb vehemència, fins i tot, però sense bàndols excloents i enfrontats. És per això que, al llarg de la novel·la, faig que diversos personatges afronten vivències semblants, i que cadascú d’ells trobe una solució diferent. Però atenció, deixant ben clar que hi ha un límit; que hi ha actituds que són totalment intolerables. Sense desvetlar massa l’argument, ho exemplificaré en el cas de les adolescents embarassades. A Plagis n’apareixen dues. Les quatre parelles de pares, després del disgust inicial, ho afronten de manera diversa: uns amb més enteresa, d’altres ho agafen pitjor, uns opten per l’avortament, els altres no... Jo, com a narrador, no jutge, em limite a presentar els fets. No modalitze el text de manera que deixe entreveure quina és la meua opció. Totes em semblen bones, o, en aquest cas totes em semblen roïnes, però no censurables. Excepte una actitud que no és que siga censurable, sinó que és directament intolerable, que és la dels pares que diuen “ja t’apanyaràs, que jo d’això no en vull saber res”. Al llarg de la novel·la es donen un seguit de circumstàncies a través de les quals intente fer veure que els personatges, i per tant les persones, no són plans, no són estereotips com alguns pretenen. Tenen matisos, són complexos, no es comporten seguint un clixé que els ha estat assignat. Que un pot voler fer creure, o fins i tot creure-ho ell mateix, que és molt després pel que fa als diners, que no li interessen massa, però després fa volantins en corda per guanyar-ne com més millor; o que un altre pot semblar molt materialista però al final es deixa arrossegar per la passió fins a cometre un crim. I com aquests, hi ha molts casos que intenten plasmar el que jo crec que és la realitat, una realitat que no trobe millor manera d’explicar que per mig d’una frase feta: cada persona és un món. I no només això, sinó que cada persona és un món en cada moment determinat, perquè potser ara fas una cosa i demà, davant d’una situació semblant, en faràs una altra totalment diferent.

Amb el que he dit fins ara, crec haver contestat a una de les preguntes: què he volgut dir amb Plagis. Em falta l’altra. Com ho dic? I això, possiblement, siga més complex. Però torne a tirar mà d’internet. En lloc d’obrir el google, com que abans he trobat la solució als blogs, ara m’hi adrece directament. I en un blog sobre literatura trobe un comentari d’una persona que s’amaga sota el pseudònim de Montserrat Black. No la conec, però assegura haver escrit més de quaranta narracions, i per tant és una veu autoritzada. Com fa ella les novel·les? Diu:

Fluyen solas. Escribo unas lineas en el papel (más bien en la pantalla, porque desde hace tiempo escribo con el ordenador) y muy pronto los personajes empiezan a cobrar vida y a no obedecerme. Ellos mismos van construyendo la historia, quizá contra mi voluntad, de tal manera que a veces siento la necesidad de reconducirla. Sin demasiado éxito, he de confesar, porque lo más común es que los seres de ficción acaben ganando la batalla y conduciéndome a mi misma a un ambiente mágico en el que quedo atrapada. En definitiva, más que escribir novelas, es la literatura la que guía mi trayectoria vital”.

Desconec si aquesta Montserrat Black havia consumit algun psicotròpic abans de dir les barbaritats que acabe de llegir, però la veritat és que l’envege. A mi em costa Déu i ajuda bastir una història, no pare d’escriure i reescriure, de revisar i corregir fins que l’editor em toca per telèfon vint-i-cinc vegades dient que l’obra ha d’anar a impremta JA! En canvi ella posa quatre noms a la pantalla, aquells noms cobren vida i van fent. Amb aquesta tècnica el que em sembla estrany és que haja escrit només quaranta novel·les, perquè en podria fer quaranta tots els anys. Però en definitiva, una vegada més, no em serveixen les paraules dels experts en la matèria. Decidesc que no paga la pena de continuar plagiant, que hauré de tornar a la realitat d’una vegada, no siga cosa que em passe com a la Black i la literatura “acabe guiando mi trayectoria vital”, que ja veus tu quina desgràcia, i em propose de contar la veritat.

I la veritat és que per contestar a com vull contar la història? hi ha una premissa fonamental: ho he de passar bé en el procés d’escriptura. El vessant lúdic és molt important per a mi, i crec que per a tots els escriptors no professionals, tot i que podríem discutir molt sobre què entenem per escriptors professionals, i que entenem per escriptors de cap de setmana, com alguns ens titllen, despectivament. Quan dic que no sóc professional vull dir que no visc de l’escriptura, tot i que quan em pose a escriure intente que el resultat final siga tan digne com puga aconseguir. Però no tinc la necessitat d’escriure una novel·la cada X temps, i la primera cosa que intente és passar-ho bé.

En començar Plagis vaig decidir que per passar-ho bé m’havia de marcar una meta que no haguera assolit abans, i aquesta meta era fer-la a partir d’una estructura complexa. En el meu primer llibre, La màquina ronca, vaig assajar un seguit d’estratègies estructurals que durant el procés d’escriptura no van quallar, potser per imperícia. Era la meua primera novel·la, i finalment vaig decidir que per anar trencant la mà el millor que podia fer era bastir una història lineal, sense massa complexitat estructural, i així ho vaig fer. Després vaig escriure Femení singular, un recull de contes. No considere la narrativa curta un gènere menor, com alguns fan. I sé que els contes tenen dificultats que no presenten les novel·les, com ara una gran capacitat de síntesi, o una capacitat de fabulació extraordinària, perquè al cap i a la fi cada conte és una història que podria servir per fer un relat més llarg. Però estructuralment s’ha de reconéixer que els contes no presenten massa dificultat. I és per això, perquè era una vara que encara no havia tocat, que a Plagis em vaig proposar de fer-ho difícil en aquest sentit. Per tant, vaig optar per focalitzar cadascun dels capítols des d’una perspectiva diferent. Uns estan en primera persona, i uns altres en tercera. Per tant, hi ha una multiplicitat de veus discursives. A més, en cadascun dels capítols use una tècnica narrativa diferent. Hi ha dos contes, un meu i un altre copiat de Santiago Rusiñol; un capítol és una novel·leta de lladres i serenos; un altre és un monòleg interior; un altre un text eminentment dialògic; i encara un altre que, per qüestions que ara no vénen al cas, es va convertir en l’ultimíssim moment en un guió cinematogràfic. Per tant, ja tenia la complexitat estructural que fera engrescadora la feina. Però per acabar-ho d’adobar, ho vaig complicar una mica més. Vaig voler vessar en l’obra, a més de la meua aportació com a escriptor, la meua experiència com a lector. Quan llig, tinc el costum de subratllar molt, i fins i tot, en ocasions en què un fragment m’agrada de manera especial, el copie i el conserve. I vaig voler rescatar alguns d’aquests fragments i inserir-los en la novel·la, com una mena d’homenatge a obres o escriptors que m’hagueren agradat especialment. Per exemple, el mateix fet d’inserir fragments d’altri en la meua obra està inspirat en la pel·lícula Cinema paradiso. I després, n’he extret uns quants del llibre, a l’atzar, per poder-los exemplificar.

En un moment de passió entre Verònica i Tomeu, el narrrador de Plagis diu:

I ells mentrestant que no han parat quiets, que han cargolat els cossos i es busquen anhelants amb les mans, i amb la boca, i amb la pell. I al cap de poc troben que, com no podia ser d’una altra manera, l’activitat a la cambra veïna cessa després d’una formidable carcassa final, amb la recialla afegida de l’aliret aflautat d’ella i el gemec inhàbil d’ell.

A L’hereu, d’Àlan Greus, casualment hi ha un fragment que diu:
Ell accelera el sacseig, compassat, enèrgic, l’alé se li mig talla, les parpelles d’ella se li acluquen fins que només s’hi distingeix una ratlleta de blanc de l’ull i l’altaveu sosté miraculosament una nota de mig minut eterna, eterna, eterna... que ofega l’aliret aflautat d’ella i el gemec inhàbil d’ell.

A Crim de Germania, de Josep Lozano, diferents convidats n’excusen l’absència a un sopar amb Germana de Foix amb romanços absurds, i textualment, diu:

Sols el domèstic de mossèn Pere Sabater havia estat un poc més creïble i explícit en referir, xaró, la causa de l’absència del seu amo: <>.

Mentre que a Plagis, l’absència dels membres del jurat al lliurament de premis que clou la novel·la, és justificat de la següent manera:
[...] un per un s’hi han excusat amb romanços absurds –com ara una indigestió provocada per una parada de figues seques-, per no haver d’anar a fer el paperot.

Amb això, amb aquesta multiplicitat de veus discursives, i amb aquestes intertextualitats, acabe confegint Plagis. Amb una última autoimposició: el llibre havia de tindre diferents nivells de lectura. Un primer que poguera satisfer la demanda d’una companya de feina que, sabedora de les meues rareses pel que fa als gusts literaris, sempre em diu que li recomane llibres que puga llegir a la piscina. I crec que Plagis s’hi pot llegir, a la piscina: és una història on passen uns fets protagonitzats per uns personatges que poden divertir, sense cap altra finalitat que la purament lúdica. Però a més, si volem aprofundir ens donarà la possibilitat de pensar, de submergir-nos en la psicologia dels personatges i trobar la finalitat última de l’obra, que no és més que plasmar una critica al sectarisme, a la divisió de la societat entre els bons (els que pensen com jo) i els dolents (els que pensen diferent). I per últim, si volem entrar en el joc metaliterari, cosa que no és imprescindible, podem jugar a buscar les intertextualitats de què he parlat abans i que a mi, a hores d’ara, en alguns casos em costen de trobar.

I res més. Només espere que qui haja llegit el llibre haja guadit tant com jo mentre l’escrivia, i que qui no l’haja llegit encara, trobe en aquesta presentació un motiu suficient per començar a fer-ho només en tinga l’oportunitat.

Acabe el parlament reiterant els agraïments que he expressat al principi i, com no, ampliant-los a tots vosaltres, que heu tingut l’amabilitat de vindre a escoltar-nos. És tot. Moltes gràcies.

ROMANÇO LITERARI 3 / DE "BOLOS" (o de com Genette i Todorov se'n van a fer la mà agafats de la ídem)

Inici de curs, en institut nou. Inici de grup de preparació d'oposicions, amb gent nova i tot el material per revisar. És a dir, vaig de bòlit. A més d'això tinc altres compromisos adquirits anteriorment. De tal manera que m'he posat a organitzar (mínimament) l'agenda i m'he tirat les mans al cap. Mare de Déu! Divendres 26 de setembre tinc la presentació de Plagis a Alginet, llibre que presentaré també a Terrassa el 9 d'octubre i, possiblement, a Sóller, en data per determinar. Entremig, he de participar en una taula redona sobre foment de la lectura a Almussafes, el dia 1 d'octubre. Al novembre em va pel cap que un grup de teatre vol estrenar una dramatització d'alguns relats de Femení singular. Al gener, per deferència d'Alícia Alcaraz, estaré al Club de Lectura de l'IES Clara Campoamor d'Alaquàs, també per parlar de Femení. I ja s'han posat en contacte amb mi d'alguns altres llocs perquè presente o parle de Plagis. És a dir, que les recialles de Femení singular s'han enganxat amb el començament de Plagis. Sincerament, és una sort. No patiu que, com que no sé dir que no (ni vull, de moment), estic a la disposició de tothom per a tot allò que faça falta. Això sí, rodaré més que el bagul de la Piquer. Per cert, que el que veiue a la foto és l'autèntic. La foto l'he robada de la xarxa, com tinc per costum des que vaig començar a utilitzar material d'altri per confegir Plagis. A veure si la cosa no deriva en cleptomania. Tot siga que un dia em tanquen a la pressó, però de moment jo vaig fent.

Més coses. La veritat és que sempre m'ha picat la curiositat de saber què pensa la gent de les meues obres. L'amic JC, de Tirant al cap, ha fet que s'accentue aquesta curiositat, amb el comentari a un altre post que podeu llegir ací. La veritat és que, per qüestions professionals estic molt acostumat a llegir als comentaris de text allò de fragment literari, per la qual cosa és impossible la interacció entre emissor i receptor... A fer la mà Genette i Todorov! Jo vull fer possible aquesta interacció, que més aviat serà una retroalimentació. De tot s'aprén. Per tant us convide a dir la vostra, a comentar el que us vinga de gust de Plagis, que és la novetat, però també d'altres obres meues. Estic disposat a acceptat qualsevol crítica o comentari, fins i tot si és positiu. Està molt bé això de m'ha agradat molt, m'ho he passat molt bé, però si voleu aprofundir-hi, ho podeu fer. Aclariré (si puc) qualsevol cosa que em vulgueu preguntar. A veure qui dispara primer.

P.D: Perdó per la irreverència (que a alguns, especialment entre els filòlegs més canònics, els semblarà més aviat una heretgia) cap a Genette i Todorov, als qual m'estime molt. La cosa, però, ha vingut així, i només em resta afrontar-ho amb convicció.

ROMANÇO LITERARI 1 / ELS TÍTOLS

Un dels maldecaps més grans que té un autor en fer una obra literària és posar-li un títol. Recorde que la meua primera novel·la, La màquina ronca, va guanyar el Premi Vila de Puçol amb un altre títol: Un home de profit. Entre l'editor i alguns membres del jurat em van convéncer que no era massa comercial. Jo, la veritat, és que dubte molt que hi haja títols comercials o poc comercials, de la mateixa manera que pense que una portada no ven llibre. O millor dir: tret de casos excepcionals, de títols especialment brillants (o oportunistes) i de cobertes magnífiques, els elements paratextuals no poden vendre una pila d'exemplars. A l'inrevés em sembla més fàcil: una portada dolenta o un títol inadequat poden fer deixar de vendre alguns volums. Però tornem al que anàvem: vaig canviar el títol d'Un home de profit. El segon que vaig proposar fou Un home com Déu mana, i em contestaren que era molt similar, que la cosa no canviava massa i preferien una altra cosa. Així que, al final, ens vam decidir per La màquina ronca. Els qui heu llegit el llibre sabreu de les motivacions de cadascun dels títols. El cas és que només un parell d'anys després (el llibre està editat el 2006) han aparegut títols molt semblants. Un d'ells és Un home de paraula, d'Imma Monsó, multipremiat (el Salambó 2007, que no és qualsevol cosa). Un altre és Com Déu mana, de Niccolò Ammaniti, premi Strega 2007. La traducció del títol italià (Come Dio comanda) és literal. Per tant, crec que la meua proposta no era tan dolent, tot i que a hores d'ara, per a mi, la novel·la només podria dir-se La màquina ronca. Potser el nom fa la cosa? M'agrada l'ambigüitat de l'últim mot, que pot ser un verb o un adjectiu.

Després d'aquesta divagació inicial, us diré que em fan pensar molt, els títols. Intenten cridar l'atenció del possible lector (del possible comprador, en primera instància). I ho fan mitjançant estratègies diverses. Per exemple, la provocació, o recórrer a mots tabú. Bukowski va posar per títol d'una seua novel·la Erections, ejaculations, exhibitions. No contents amb això, els traductors castellans li poseren La máquina de follar. Hi entraria en aquest apartat la novel·la La partida del cagat, del meu amic Xavier Vidal. Aquesta estratègia funciona també (potser més que en literatura) en cinema, amb obres com La puta del rey o més explícitament, Fólla'm, pel·lícula francesa que fa servir sense embuts l'imperatiu, tan efectiu en mercadotècnia. Una altra estratègia és la de presentar un títol atípic, com ara per l'extensió. Pot ser el cas de La increíble y triste historia de la Cándida Eréndira y su abuela desalmada, de Garcia Márquez. Un darrer recurs, encara, el de buscar sintagmes intrigants, com mitja oració condicional amb la segona clàusula elidida (Si una nit d'hivern un viatger, de Calvino; Si te dicen que caí, de Marsé). I, per últim, podríem parlar de títols senzillament eufònics, o ben trobats per alguna causa intangible o inexplicable. A hores d'ara, hi ha un bon grapat d'obres que tenen un motiu que m'agrada, i no sabria dir per què. És el cas de No és país per a vell (i encara és millor en anglés, No country for old men), de Cormac McCarthy o Ningú no ha escombrat les fulles, de Jordi Llavina.

Us convide a dir la vostra. Apunteu títols que us han agradat o desagradat especialment. I, a partir d'ací, si la cosa va bé, en parlarem les properes setmanes. Potser fins i tot fem un rànquing amb les obres amb el millor motiu (o amb el més dolent, depén per on vagen els tirs)

SEMPRE ENS QUEDARÀ PUÇOL

Fa poc va fer tres anys que em donaren el meu primer premi literari. Fou el Vila de Puçol per la novel·la La màquina ronca. I allò em va fer recordar un fet de molts anys enrere, i que tot seguit us contaré.

Quan tenia tretze o catorze anys jugava a futbol amb els alevins de l'equip del meu poble, la UD Alginet. Era extrem esquerre, i hores d'ara no em sap greu reconéixer que era molt dolent. Però és clar, aleshores no ho pensava. El cas és que sempre posaven un altre xiquet, en aquella posició, i jo pensava que n'era el suplent. Un dia, però, es va lesionar el titular, i l'entrenador no va tindre cap altra ocurrència que posar-hi un dret, amb la qual cosa vaig descobrir que realment era el suplent del suplent, o, més aviat, que hi jugaria qualsevol tret de mi. Desil·lusió a la meua tendra edat, com podeu imaginar. Els presagis inicials es compliren, i al llarg de la temporada vaig jugar ben poc.

La temporada següent jo era dels majors de l'equip (era de segon any, i això a aquestes edats fa molt), la qual cosa em feia tenir l'esperança de jugar algun partidet. I a més havien canviat l'entrenador. El nou preparador era un home de poques idees, però inamobibles. Una d'elles era que a la dreta jugaven drets, a l'esquerra esquerrans, i al centre tan se valia, però els ambidextres tenien un lloc assegurat. Quasi res era allò, de pegar-li a la pilota amb les dues cames! Ambidextres en canvi només n'hi havia un, que ocupa el flamant lloc de mig centre i portava el 10, el número que tots volien perquè era el de Mario Kempes. Esquerrans... només n'érem quatre del total de 18 o 20! Tenia el lloc quasi assegurat. Però en el primer partit ja vaig veure que els tres esquerrans restants ocupaven el lateral, l'interior i l'extrem i jo em quedava de reseva. Els partits següents només jugava algun minutet (els de la brossa), i estava ja quasi decidit a deixar-me allò del futbol. Fins que arribà el dia que havíem de jugar a Puçol.

Aquell dia l'interior esquerrà estava lesionat, i l'entrenador, aplicant la seua màxima de posar cadascú al costat que li pertocava atenent a quina era la seua extremitat més hàbil, em va fer jugar de titular. Això sí, ordenà unes quantes modificacions tàctiques: va passar el lateral habitual al mig del camp, lloc de més compromís, i a mi em posà de lateral, lloc amb poc de prestigi i que solien acupar els menys capacitats. Als deu minuts perdíem 1-o, gol encaixat a causa d'un penal que jo havia comés. Ja se sap, quan els davanters es posen a defensar... Però la cosa no anava malament del tot, i al final em vaig assentar una mica. A la mitja part, contratemps: l'interior entrà a la caseta vomitant i, exhaurits els sinistres, el van haver de substituir per un dret. Mala cosa, això de jugar a peu canviat!, deia l'entrenador movent el cap a costat i costat. Però ves per on que empatem el partit als vint minuts de la represa. I a la mitja hora, la bomba! Comença a ploure, l'extrem esquerre rellisca, es pega un bac de mil dimonis i es lesiona. Un altre dret al camp, que ocupa el lateral, i jo passe a extrem. La meua posició natural, on podia demostrar les meues habilitats (minses, val a dir-ho)! No podia demanar més. No podia demanar més? Sí! Faltant dos o tres minuts i amb empat a un, l'àrbitre pita una falta al nostre favor a la part dreta de l'àrea contrària. L'entrenador es posà a cridar des de la banqueta perquè s'executara una altra de les seues màximes: les faltes a prop de l'àrea sí que s'havien de llançar a peu canviat. "Un surdo, que xute un surdo!". I l'únic surdo era jo. Nerviosíssim, vaig plantar el baló amb molta cura, com veia que ho feia el meu ídol Mario Kempes, i agafí carrereta. Des del moment que sabia que anava a xutar havia decidit de fer-ho per dalt de la barrera, amb l'interior del peu. Però en fer l'última passa, en posar el peu dret com a suport per colpejar el baló amb l'altra cama, vaig relliscar, i en lloc de pegar-li amb l'empenya claví un puntelló sec que va fer eixir la pilota, com una fona, cap a l'escaire oposat al que jo tenia previst. Vaig fer un gol com una catedral! Tots els xiquets m'abraçavem, i en acabar el partit vaig ser portat quasi en braços fins al vestidor. Havíem guanyat 1-2!

Sens dubte va ser el dia més feliç de la meua curta vida de futbolista. Després vaig haver de tornar a trepitjar terra, i continuí jugant els minuts de la brossa i poca cosa més, fins que em vaig cansar i me'n vaig passar al futbol-sala, on, com que els canvis eren il·limitats i en realitat érem una colla d'amics sense massa esperit competitiu, ens repartíem els minuts com a bons germans.

Molts anys després em pegà per fer literatura. Presentí la meua primera novel·la, La màquina ronca, a dues editorials. I vaig tindre sort: les dues em contestaren, cosa que ara sé que no és massa habitual. Una em deia que l'obra estava molt bé, però que no encaixava en cap de les seues col·leccions (a algú li sona?). L'altra no valorava l'escrit: es limitava a dir-me que pràcticament només publicava novel·les premiades en algun certamen. Així que em vaig decidir a seguir aquesta via. Fou així com vaig enviar-la a Puçol, i un divendres (ho recordaré tota la vida) em telefonaven per dir-me que hi havia guanyat.

Des d'aleshores la cosa literària m'ha anat molt bé, ho he de reconéixer. He publicat també Femení singular i al setembre publicaré Plagis, premis Vila de Teulada i Ciutat de València, respectivament. Amb això la meua vanitat com a creador està més que coberta. I a més sé que si la vida em presenta dificultats, si alguna vegada em trobe un un atzucac, sempre em quedará Puçol. Ah! I el record de Mario Kempes.

LA CUINA DE L'ESCRIPTURA

A tombs amb l'article sobre com escriure un best-seller que publicava Las Provincias, acabí fent un apunt sobre l'edició (deficient) d'alguns llibres. Emili Morant aprofità l'avinentesa per fer un comentari, i després va llançar unes quantes preguntes (no sé si retòriques) sobre el procés d'edició. Algunes de les preguntes entren directament a la cuina de l'escriptura (i que em perdone el Dani Cassany per plagiar-li l'expressió), i d'altres s'escolen de manera temerària en una cassola bullint. Siga com siga, la meua manca total de corporativisme gremial i el meu eclecticisme, m'empenten a contestar aquelles qüestions per les quals l'Emili té curiositat. És per això que el convide a entrar a la meua cuina (només a la meua) i a tastar totes les cassoles que veja al foc.

Per obrir boca, avançaré que una de les preguntes que solen fer-me quan parle d'alguna obra pròpia en qualsevol lloc (especialment en instituts) és: quin és el procés que s'ha de seguir per escriure una novel·la? Sempre conteste el mateix: no ho sé. Puc explicar quin és el procés que seguisc jo per escriure una novel·la, o, millor encara, quin és el procés que he seguit fins ara, perquè potser en la pròxima canvie la metodologia. Només insistisc en una cosa: quan l'euforia del punt i final et porta a pensar que allò està acabat, és imprescindible començar a acabar-ho de veritat, amb cents i mils de lectures i relectures. En cada relectura (i la consegüent reescriptura) l'obra guanya qualitat. En aquest sentit sóc radical fins a l'exageració: no puc parar de revisar fins que la lliure en l'ultim minut de l'últim dia que l'editor m'ha posat com a termini inajornable.

I entrem ja en les preguntes d'Emili. La primera: la tasca del corrector és suggerir l'eliminació d'algun capítol d'una novel·la, i retocs semblants? Bàsicament hi ha dos tipus de correccions: l'ortogràfica i la d'estil. L'ortogràfica es limita a ajustar el text a la normativa. Si el que es demana però és una correcció d'estil, la persona encarregada de fer-la té més llibertat (més obligació, en diríem) per manipular el text. En aquest segon tipus de correcció, hi ha una gradació. A grans trets, diríem que l'especialista pot intervenir més o menys. En alguns casos es limita a anotar suggeriments pel que fa a l'excessiva repetició de mots i sintagmes, anacronismes i altres errors que puga detectar. En un altre graó està el corrector que refà. Per escriure una novel·la calen bàsicament dues coses: una història i saber contar-la. Dit en altres paraules: una bona fabulació i ofici com a escriptor. I es pot donar el cas que trobem una bona història (una gallina que té ou, en la gerga), però escrita sense ofici (mal escrita, per entendre'ns). De vegades als autors d'aquesta mena de textos se'ls proposa que algú amb més ofici la revise, amb bastant llibertat (amb total llibertat, de vegades) per canviar tot allò que considere convenient. Si l'autor hi accepta, normalment ho fa ja conscient que haurà d'assumir allò que se li presente com a resultat final. I d'ací passem a l'últim graó: algú que vol veure el seu nom a la portada d'un llibre i, com que no té ni idea de com escriure'l, contracta algú que ho faça per ell (un negre, és el nom que rep). De vegades l'empresa editorial fitxa un nom conegut que li assegura un cert volum de vendes, però l'obra realment la fa un professional de l'escriptura. Hi ha casos que han trascendit públicament, però molts menys dels que realment se'n donen. Com a anècdota, afegiré que als anys 90 un famosíssim futbolista semianalfabet tenia una col·laboració setmanal en un diari esportiu. Quan un periodista de la competència, coneixedor de l'assumpte, li va fer un parell de preguntes impertinents al respecte, el jugador va respondre sense cap mena de complexe que no li preguntaren res del que escrivia perquè les dues primeres setmana havia intentat llegir-ho i no entenia absolutament res.

Segona pregunta de l'Emili: els membres del jurat, quan concedeixen un premi, fan suggerències perquè el resultat final millore? Ací la resposta és clara: sí. No sempre, però solen fer-ho. I és lícit. El que passa és que poden trobar diverses reaccions. Hi ha l'autor que no vol ni sentir-ne parlar: el que hi ha escrit és immutable. D'altres escolten les suggerències, les valoren i actuen (o no) en conseqüencia. Jo em situaria en el segon grup. Abans fins i tot que arribe l'hora de presentar-los a premis o a editorials, acostume a ensenyar els meus escrits. Tinc dos lectors gairebé llogats (sense sou, per desgràcia seua), que lligen els originals quan el procés de creació està avançat, però no acabat. Els demane que em diguen si la gallina té ou. A més d'aquests màrtirs, solc ensenyar el text ja pràcticament acabat a alguna altra persona de confiança. En aquesta segona lectura, cada vegada trie algú diferent. El cas que faig de les crítiques és divers. Pot passar que els comentaris facen referència a qüestions que em generen dubtes i no les considere resoltes. En aquest cas, solc buscar una solució diferent. Altres vegades però, els hipotètics defectes s'adrecen a qüestions que tinc fixades des de la gènesi de l'obra, i en aquest cas no solc atendre raons. Com a exemple, una qüestió que em genera molts dubtes: els títols. De les dues obres que he publicat, ni la novel·la (La màquina ronca) ni el recull de contes (Femení singular) portaven originàriament aquests noms. Ningú no m'ha apuntat com s'havien de dir, i els motius finals són de la meua collita (realment en el cas de La màquina ronca de la collita de ma tia Doloretes, involuntàriament, però això seria molt llarg de contar). Simplement se'm va dir que els títols originals (Un home de profit i 26 contes, concretament) eren del tot impossibles. En el segon cas hi estava més d'acord que en el primer, però en ambdós vaig decidir de canviar el plantejament incial. Per sort, diuen que a la tercera va la vençuda, i la pròxima novel·la que publicaré (Plagis) ha tingut aquest motiu des del principi. Llàstima que a la immensa majoria de mitjans de comunicació la vulguen convertir (l'hagen convertit, de fet) en Platgis. Però per ací no passaré.

En definitiva, i per resumir, les suggerències existeixen, per part dels editors, dels jurats, i dels lectors que hom vulga buscar, independents d'empreses i institucions. El cas que puga fer cadascú del que li recomanen és variable. Jo, ja ho he avançat, accepte suggerències: quatre ulls veuen més que dos. Només hi pose un límit: el producte final ha de ser fruit exclusiu de les meues mans i de la meua imaginació.