Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tastet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tastet. Mostrar tots els missatges

dimecres, 22 de febrer del 2012

TASTET

Un fragment molt curt però molt aconseguit d'un bon llibre. Es tracta de Primavera, estiu, etcètera, de la Marta Rojals.

El silenci de nevar no és comparable a cap altre silenci. És el silenci perfecte. I quan un silenci és perfecte, ja saps que durarà poc.

divendres, 24 de juny del 2011

FRAGMENTS DE LITERATURA / 1

Ja sabeu de la meua afició a col·leccionar fragments de literatura que em semblen especialment reeixits. A Plagis em vaig desfer d'alguns, inserint-los a la narraciò. Però continue acumulant-ne, i no sé quina eixida donar-los. Així que us proposer un joc: cada divendres en penjaré un al bloc i heu d'endevinar a quina obra el podem trobar. Divendres següent donaré la solució.  El d'aquesta setmana és:

Mamar fins als tres anys té l'avantatge que després, de gran, tens la certesa d'haver estat feliç.

dijous, 3 de març del 2011

3 DE MARÇ, UN POEMA D'AUSIÀS

Així com cell qui desitja vianda
per apagar sa perillosa fam
e veu dos poms de fruit en un bell ram
e son desig egualment los demanda,
no el complirà fins part haja elegida
sí que el desig vers l’un fruit se decant,
així m’ha pres, dues dones amant,
mas elegesc per haver d’amor vida.
Sí com la mar se plany greument e crida
com dos forts vents la baten egualment,
u de llevant e altre de ponent,
e dura tant fins l’un vent ha jaquida
sa força gran per lo més poderós,
dos grans desigs han combatut ma pensa,
mas lo voler vers u seguir dispensa.
Jo el vos public: amar dretament vós.
E no cuideu que tan ignocent fos
que no veés vostre avantatge gran:
mon cos no cast estava congoixant
de perdre lloc qui l’era delitós.
Una raó fon ab ell de sa part
dient que en ell se pren aquesta amor,
sentint lo mal o lo delit major,
sí que, ell content, cascú pot esser fart.
L’enteniment a parlar no venc tard
e planament desféu esta raó
dient que el cos, ab sa complexió,
ha tal amor com un llop o renard,
qui llur poder d’amar és limitat,
car no és pus que apetit brutal,
e si l’amant veeu dins la fornal,
no serà plant e molt menys defensat.
Ell és qui venç la sensualitat.
Si bé no és en ell prim moviment,
en ell està de tot lo jutjament:
cert guiador és de la voluntat.
Qui és aquell qui en contra d’ell reny?
Que voluntat, per qui el fet s’executa,
l’atorg senyor e, si ab ell disputa,
a la perfí se guia per son seny.
Diu més avant al cos, ab gran endeny:
«Vanament vols e vans són tos desigs,
car dins un punt tos delits són fastigs,
romans-ne llas, tots jorns ne prens enseny.
Ab tu mateix delit no pots haver:
tant est grosser que amor no n’és servit.
Volenterós acte de bé és dit
e d’aquest bé tu no saps lo carrer.
Si bé complit lo món pot retener,
per mi és l’hom en tan sobiran bé
e qui sens mi esperança el reté
és foll o pec e terrible grosser.»
Aitant com és l’enteniment pus clar
és gran delit lo que per ell se pren
e son pillard és subtil pensament,
qui de fins pasts no el jaqueix endurar.
Plena de seny, no pot Déu a mi dar,
fora de vós, que descontent no camp:
tots mos desigs sobre vós los escamp;
tot és dins vós lo que em fa desitjar.

dimarts, 29 de juny del 2010

TASTET DE LA SETMANA 5 / BIS

Un altre fragment del pròleg de l'obra de la qual trac el tastet aquestes setmanes. Està molt a prop de l'altre, però no puc endinsar-me al llibre perque la cosa quedaria massa clara. Dimecres, quan desvetle el títol, entendreu per què.

I fora del país? Què se'n sap de nosaltres? Què en saben els catalans del Principat i de les Illes? Es deuen pensar que som una gent entusiasta amb la construcció d'habitatges i amb les discoteques del litoral -si fa no fa, com ells. Una gent que no semblava resignada a acceptar l'estructura politicoadministrativa de l'Estat i que va produir, en un moment d'efervescència d'improbable repetició, un Raimon que ha emigrat a Barcelona i un Fuster que escrivia llibres d'assaig i articles de diari d'una relativa transcendència cívica.

dilluns, 28 de juny del 2010

RARESES 6 / RITA PAVONE CANTA EN CATALÀ. NOMÉS TU.



Aquesta setmana la que canta en català és Rita Pavone. El 1966 enregistrà quatre cançons en un EP que portava per títol Rita Catalana. Entre els quatre temes hi havia una versió (que no he trobat) del Supercalifragilístico-expialidocius. Osti, ja comença a no ser tan rat això del català!

dijous, 24 de juny del 2010

TASTET DE LA SETMANA / 5

Aquesta setmana el tastet se'n va a un gènere diferent. Però no sé exactament a quin. A l'assaig, potser? Us presente un fragment del pròleg de l'obra... Dimecres que ve, la solució. Però mentrestant, el tastet us pot donar per pensar. I per opinar, si voleu.

El País Valencià presenta una crosta dura de rompre i poc afable, aspra, desagradable, sovint ignominiosa. No negaré que hi hagi motius per a adoptar posicions d'escapisme olímpic o de romàntica derrota. Però potser aquestes actituds també són l'efecte d'una certa mandra i d'un gust pel victimisme. Hi ha tantes coses sobre nosaltres mateixos que encara no sabem! I consti que ho dic sense mica d'ingenuïtat, basant-me en una revisió dels catàlegs editorials. Són pocs els llibres produïts al país que no defugen la realitat més o menys immediata. I la premsa indígena no fa sinó augmentar l'embull. Com a resultat de tot plegat, vivim en la més completa desorientació.

dimecres, 23 de juny del 2010

HOMÈRIDES. VICENT PENYA

Els tastets que us he ofert aquesta setmana són els poemes Connivència i Engrunes, inserits a Homèrides, de Vicent Penya, guardonat amb el Premi Ibn Hazm de Xàtiva. Un poemari sòlid i límpid. Un recull de peces que es deixen llegir de gust, per la senzillesa amb què es pot copsar allò que es vol dir, però alhora farcida de plecs amagats que demanen relectures i -potser- reintrerpretacions.
Formalment classicitzant, bastit amb versos blancs en què predominen els decasíl·labs (però també hi trobem alexandrins), les composicions de catorze versos (sonets sense discriminació de quartets i tercets) mostren una clara voluntat per controlar (o descontrolar?) el ritme, amb una successió frenètica d'encavalgaments, versos esticomítics i pauses internes que donen un resultat contundent. I tot aquest complex entramat formal és posat a l'abast del lector amb una aparent senzillesa, reflex sens dubte de la personalitat de qui ho ha escrit.
Us el recomane fervorosament. Però si no us acabeu de fiar de mi (cosa ben comprensible), podeu llegir el que en diu Juli Capilla, que sens dubte sap molt més que jo de poesia, al seu bloc Adesiara.

dissabte, 19 de juny del 2010

TASTET DE LA SETMANA 4 / bis

Una altre poema del tastet de la setmana.

Sens dubte que és millor això que res.
Algú t'ha invitat a entrar en el joc
i tu, dúctil, hi has acceptat de grat.
Les regles, estricte i inconfusibles,
van coneixent-se sobre el terreny, cada
pauta, alguna tria, certes hipòtesis.
No són, tanmateix, iguals per a tots.
Tot déu ho sap i prefereix no admetre-ho.
I ara trobes que, potser, més que un joc,
es tracta només d'un fals simulacre,
un número de fira per peassar
el temps, una tàctica. Entens, però,
que no has fet res, ni de lluny, per difondre-ho.
Això són figues d'un altre paner.

dijous, 17 de juny del 2010

TASTET DE LA SETMANA / 4

El tastet aquesta setmana va de poesia. Poesia de la bona. Ja en parlarem d'ací a dimarts que ve, dia que us desvelaré l'autor i l'obra. Allà va la primera peça.

No entens un borrall el perquè d'aquesta guerra,
si és que hi ha cap guerra que puga ser entesa.
A tot estirar, en pots traure l'entrellat
dels indicis i les absurdes conseqüències.
T'hi han inscrit sense preguntar-t'ho, sense cap
possibilitat de fer marxa enrere, i tu,
soldat submís, vulgar peça de l'engranatge,
acceptes a pler prendre-hi part i ser-ne còmplice.
Ves quin remei! -excuses la teua vergonya-,
cada terra fa sa guerra, una lliçó apresa,
i potser pugna, en el sentit més estricte,
no siga més que una simple categoria
humana, o un subterfugi; la sang, per contra,
és real i tangible i no cap entelèquia.

dissabte, 12 de juny del 2010

TASTET DE LA SETMANA / 3 BIS

Bé, ja sabem que l'obra és La casa de gel, de la qual us parlaré la setmana que ve, però allà va un altre tastet.

Contar la història dels que no tenen veu! Contar la història dels morts!
Quina pretensió més formidable i impossible!
No és açò, però, el que fan els bons escriptors?

dimecres, 9 de juny del 2010

TASTET DE LA SETMANA / 3

Un altre tastet. Aquesta vegada d'una gran novel·la que us descobriré la setmana que ve, si ningú no fa abans. Torne a repetir que podeu opinar i dir obertament el títol i l'autor si us ve de gust. Allà va el primer fragment.

Em vaig acceptar. Vaig tenir una infantesa feliç. Em van estomacar i vaig estomacar. Vaig pujar als arbres, vaig robar fruita, vaig collir nius, vaig pescar, vaig jugar a futbol, vaig nedar a les piscines, als safarejos i a la mar. Em vaig trancar el braç esquerre dues vegades i vaig torturar animals. No era molt diferent dels altres. Érem lliures i l'illa ens pertanyia com si fos petita com una bala de vidre i la tinguéssim damunt el palmell de les nostres ronyoses mans.

dilluns, 7 de juny del 2010

SET CASES A FRANÇA / BERNARDO ATXAGA

Bé, és hora de desvetlar a quina obra pertanyien el tastet de dimarts i el de dijous. Es tractava de fragments de Set cases a França, de Bernardo Atxaga. Una novel·la que m'ha deixat amb una sensació d'indiferència. Ni fred ni calor. M'agradà molt l'Atxaga d'Obabakoak i, especialment, el d'El fill de l'acordionista. Una altra de les seues obres, L'home solitari, em semblà més que correcta, sense arribar a l'exel·lència de les altres dues. Set cases a França, en canvi, no m'ha dit absolutament res. Ben escrita (això no es cap mèrit; és una condició) i amb pretensions d'abordar temes com l'ambició i l'enveja (que no és el mateix), però desbrafada.

Molt se n'ha parlat (i se'n parla; i se'n parlarà) del suposat localisme que suposa emmarcar les obres en l'àmbit geogràfic més proper a l'autor. Això sí, si ho fas a la comarca del Goierri o a la de la Ribera: si l'acció és a Madrid o a Nova York això no és localista, per més que l'autor siga d'allà. I una vegada més s'ha demostrat que els intents universalitzadors bastits en posar l'acció a llocs llunyans i exòtics només condueix a difuminar la història, a despersonalitzar-la, de tal manera que no siga creïble. Després de llegir l'obra no m'imagine el Congo al 1904 (ni ara mateix tampoc) ni la Bèlgica colonial de principis del segle passat, i les mones i els lleons que passegen per la història em semblen més aviat de zoològic.

En definitiva, si us ve de gust... Per si de cas us deixe un darrer tastet.

És difícil obtenir informació, però encara ho és més reservar-la per al moment adient. No la dilapidis, gos.

dijous, 3 de juny del 2010

TASTET DE LA SETMANA 2 / BIS

L'altre dia vaig penjar un fragment d'una obra per veure si algú endevinava títol i autor. Doncs bé, un altre tastet. Recordeu que la pista era que no estava escrit originalment en català. Una altra pista: l'obra està ambientada a l'ÀFrica, tot i que l'autor és europeu. Allà va el fragment.

Per regla general, els assassins no acostumaven a ser lladres, i viceversa. Si més no, a la seva família sempre havia estat així.

dimarts, 1 de juny del 2010

EL TASTET DE LA SETMANA / 2

Un altre tastet, en aquest cas breu. Es tracta d'una obra no escrita originàriament en català. Sé que és molt difícil amb el que aporte, però a veure si algú ho endevina. D'ací uns dies posaré més fragments (si no em denuncia ningú).

Tots som vulnerables quan ens veiem voltats d'envejosos, de serps; més encara quan -com Aquil·les- hi ha pel mig un taló fràgil.

dissabte, 29 de maig del 2010

EL TASTET DE LA SETMANA / BIS

Us pose un parell de fragments més del tastet de la setmana. Dilluns desvetlarem de quina novel·la es tracta. Jo ja l'he acabada. Altament recomanable. El primer és un passatge sensual amb banda sonora (teniu enllaçades les cançons). El segon és un quasi-aforisme que m'agrada.

Ella obria la finestra, es recolzava sobre l'ampit i mirava el paisatge inclinant el cos per deixar entreveure les cuixes i les calces. Albert estava segur que ella comptava el temps i jugava a temptar la seua resistència. Monique tenia la certesa que en un moment determinat deixaria la lectura o l'ordinador i l'agafaria per darrere amb les dues mans palpant-li els pits. Li besaria el coll i el bescoll; li descordaria la resta de botons de la bata i relliscaria els llavis i la llengua per l'esquena fins a agenollar-se i llevar-li les calces. Més o menys, iniciaven un joc amorós semblant al que encetaven en aquell sofà, davant alguna pel·lícula de sessió de tarda en la televisió; o semblant també al que en aquella mateixa sala, algunes nits, amb els llums apagats, començaven ballant al ritme de les esplèndides Jersey Girl de Tom Waits, Love Letter de Nick Cave o T'estimo de Lluís Llach al tocadiscos, i arrancant-se la roba sense parar de ballar, amb el cor agitat i les mans àgils lliscant per les seues pells sumptuoses queien nus, rodolant pel terra, rebolcant-se en el sofà, damunt l'escriptori, sobre la taula gran, buscant el llit de l'habitació o improvisant per on els portés l'instint...


A més estava convençut que els fills, si se'n tenien, s'havien d'engendrar de jove, quan la inconsciència i la força s'uneixen, i pesa més l'instint i l'energia que la raó.

dimarts, 25 de maig del 2010

MÉS TASTETS

Vinga, que el Toni de l'Hostal s'emprenya si no sóc puntual amb les seccions. Un nou tastet d'un altre autor que desvetlaré la setmana que ve si no ho ha fet ningú abans. Allà va el fragment.

La vocació d'escriure li comportava una existència voluntàriament monacal, perillosa per a ell, repleta de recança; però Albert, tot i que en dubtava sovint, ho havia assumit amb totes les conseqüències; és més, estava quasi segur que, entre altres raons més fugisseres, havia triat la literatura com a forma d'occir i gaudir del temps, ateses les característiques del seu temperament.

Supose que algú pot pensar que m'agrada el fragment perquè em sent identificat. En absolut: simplement, em sembla ben trobat per l'autor. Occir i gaudir del temps... Quin autor? En quina novel·la?

dilluns, 24 de maig del 2010

DESPIETAT PAÍS DE LES MERAVELLES I LA FI DEL MÓN. HARUKI MURAKAMI

L'altre dia, en els tastets, vaig publicar un fragment d'una obra per veure si algú endevinava per on anaven els tirs. A més d'algun comentari al respecte, ningú no va esmentar ni títol ni autor. Es tracta de l'obra Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, publicat per Empúries, amb una molt bona traducció d'Imma Estany. M'ha agradat. Una mica rar, però m'ha agradat. Al respecte de la raresa, ho vaig comentar a l'institut i algú, després de llegir la sinòsi de la contraportada, em preguntà què esperava d'una novel·la a mitjan camí entre la ciència-ficció i el gènere de lladres i serenos escrita per un japonés. Doncs això: una mica rara, però paga la pena.. Us en deixe uns quants fragments més.


* Potser m’agradaven aquestes coses abans, i per això em van enviar aquí. Però va ser fa molt de temps. He oblidat l’abans…

* - De tota manera, no era cap cosa, la meua vida. No tenia un gran cervell.
- Però no has dit que estaves satisfet de la teva vida?
- Jocs de paraules. Tot exèrcit necesita una bandera.

* M’agraden els moments foscos abans de l’alba. Probablement perquè és una pissarra en blanc. Neta i sense utilitzar.

dilluns, 17 de maig del 2010

TASTETS

Vinga, a veure si reactive el blog que el tinc molt abandonat.

La proposta és la següent: periòdicament posaré un fragment que m'haja agradat especialment d'un llibre, per veure qui endevina de quin llibre és. No és cap concurs, ni res per l'estil. Cadascú pot dir la seua, des del primer moment. La solució la donaré la setmana següents, conjuntament amb un altre taster. Allà va el primer:


Deixa que el cos treballi fins que estigui esgotat, però deixa la ment per a tu.

dimecres, 2 de desembre del 2009

PAVESE RECITAT PER GASSMAN

Un tastet de bona poesia. Un gran poeta, Cesare Pavese, recitat per un gran rapsode, Vittorio Gassman. Fa un temps a alguna gent li agradà molt aquest altre vídeo, del poema Lavorare stanca. Espere que també siga del vostre gust aquest deVerrà la morte e avrà i tuoi occhi.




Verrà la morte e avrà i tuoi occhi
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola,
un grido taciuto, un silenzio.
Così li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi
nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla.

Per tutti la morte ha uno sguardo.
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

EL TASTET. AGUSTÍ BARTRA.


Un poema del terrassenc. Un altre, perquè em sembla que ja en vaig posar un musicat.

Quan de mi, finalment, sols quedaran les lletres
posades com ocells damunt els cables tensos
dels esperits fidels als himnes de la vida,
un martell plorarà per la llum apagada.
El dia portarà corones de mimoses.
Potser hi haurà perdó en la mar que no calla.
El sol tindrà a la boca la seva sempreviva
i noves veus diran l'alegria de l'aigua.
Els vent devastarà el fanal i l'estàtua.
Els estius lluiran les seves bruses grogues
i el bastó blanc del cec sonarà als carrers grisos.
Entre les roques aspres i als boscos de les ànimes,
Orfeu seduirà les anònimes bèsties.
Vindran els plenilunis a fer fremir les verges
que esperaran l'amor entre els grills i l'acàcia.
Jo ja no tindré rostre. A mes oïdes d'herba,
el temps farà dringar un cascavell d'estrelles ...