PER QUÈ FAREM VAGA

La setmana passada, els companys i companyes del centre on treballe, reunits en assemblea, vam acordar fer públic un document per explicar els motius que ens induïen a donar suport a la vaga d'ensenyament convocada per a dimecres i dijous d'aquesta setmana. Per a la seua redacció ens vam "inspirar" en aquest manifest personal de l'amiga Esperança Camps, publicat amb motiu de la proppassada vaga general. El document final, al qual s'han adherit fins ara 45 companys i companyes, és el següent:

Els sotasignats, professores i professors de l’IES La Torreta d’Elda, manifestem que els propers dies 16 i 17 de maig, FAREM VAGA.

FAREM VAGA perquè creiem en un ensenyament públic universal i de qualitat, com el que des de fa molts anys estem construint entre els pares, els docents i tots els integrants de la comunitat educativa. Els impostos dels treballadors han de servir per a bastir la xarxa de centres públics, i també per a dotar-los d’eines personals i materials. Les escoles i instituts són un lloc sagrat: el recinte on s’eduquen i instrueixen els ciutadans del futur, als quals hem de formar en les millors condicions possibles.

FAREM VAGA perquè ens oposem a les mesures que van en detriment de la qualitat de l’ensenyament, com ara:
- L’augment de ràtios que tindrà com a conseqüència que els grups siguen més nombrosos i per tant menys funcionals. És una fal•làcia l’argument que la gent afí als governs autonòmic i estatal s’han encarregat d’esbombar i segons el qual si una classe té quaranta alumnes “no passa res”. La massificació provoca que a l’aula no es donen les condicions necessàries per a la docència i l’estudi. A més, l’atenció que els mestres i professors podran dedicar a cada alumne serà menor.
- L’eliminació d’optatives i grups de batxillerat si no arriben a un nombre determinat de matrícula. La universalització de l’educació consisteix a apropar les eines als estudiants. A molts pares els serà econòmicament insostenible matricular els fills en centres allunyats del seu lloc de residència, amb la qual cosa es conculca un dret bàsic com el d’igualtat d’oportunitats.
- La supressió de places de mestres i professors dedicats a l’atenció d’alumnes amb necessitats educatives específiques (desdoblaments, suports, reforços i compensatòria). Les restriccions són especialment greus per a aquests alumnes, que mancats d’una atenció específica a les seues particulars característiques es veuen abocats al fracàs escolar.

FAREM VAGA perquè estem farts de les campanyes orquestrades de manipulació encaminades a desprestigiar els funcionaris, i molt especialment el personal docent. És fals que treballem 18 hores a la setmana. També és fals que tinguem tres mesos de vacances a l’estiu. Qualsevol que consulte el calendari escolar i que analitze els horaris dels professors, que són públics, podrà comprovar que les hores de permanència al centre en són moltes més, i si algú vol que li expliquem com es completa la nostra dedicació fins a les 37,5 hores setmanals que marca la llei, ho farem amb molt de gust.

FAREM VAGA en solidaritat amb les companyes i els companys interins i substituts. Als centres educatius, tots els docents fem una tasca idèntica. En canvi, els mestres i professors que no són funcionaris de carrera han vist com les seues condicions de treballs han empitjorat fins al punt d’arribar a un nivell de precarietat insostenible.

FAREM VAGA perquè com a treballadors per compte d’altri hem tingut ben poc a veure amb la crisi, i en canvi hem sigut el blanc fàcil a l’hora de ficar la tisora. La nostra nòmina ha sofert retallades importants durant els darrers quatre anys, fins al punt de fer-nos perdre un mínim del 20% del nostre poder adquisitiu.

FAREM VAGA perquè estem indignats amb els intents d’enfrontar-nos amb la resta de sectors de la societat en general, i molt especialment amb els pares dels nostres alumnes. Les nostres demandes, sense excepció, tenen com a finalitat aconseguir les millors condicions possibles perquè el procés d’ensenyament-aprenentatge siga efectiu i profitós per als estudiants. Pensem que per a l’educació dels nostres joves és imprescindible la coordinació d’esforços entre alumnes, pares i personal docent. Totes les intoxicacions interessades que pretenen trencar el marc de cooperació entre els uns i els altres per a obtenir rèdits a curt termini, tindran a la llarga conseqüències catastròfiques.

Per tot això, FAREM VAGA, i convidem la resta de companys del centre perquè s’unisquen a unes reivindicacions i mobilitzacions que considerem justes.

MANIFESTACIÓ DE PLAYMOBILS

Els xiquets fan el que veuen. Així que és normal que després de tota una setmana sentit a casa unes coses i unes altres sobre les mobilitzacions del sector públic, el meu fill haja tret tots els Playmòbils i haja organitzat una manifestació, segons ell "contra Rajoy". Després hem tirat mà d'un atrezzo un tant casolà, i el resultat és aquest. Vinga. Tota pedra fa paret.

DEMÀ TOTS A LA MANI

IDENTITATS

Uns alumnes del meu centre van anar fa poc de temps a Londres. En tornar, alguns em contaren que estaven indignats pel tracte que hi havien rebut. Escarbant una mica, el problema només havia sigut un: un dia determinat intentaren entrar en grup a un comerç i els ho impediren. El botiguer londinenc no va fer res diferent del que fan altres botiguers d'arreu del món quan veuen una colla d'adolescents: tancar a pedra i a bac. Mon pare té botiga i us puc assegurar que quan abandonen el local és com si haguera passat la plaga de la llangosta. Però ells ho interpretaren d'una manera diferent: asseguraven que no els havien deixat entrar perquè eren espanyols. La seua reacció va ser anar a una plaça pròxima, seure en rotle, i començar a cridar "Viva España!". Vaig intentar fer-los veure que no havien fet la feina completa: que al "Viva España" havien d'haver afegit un "Gibraltar español" ben abrandat. I que una solució millor encara hauria estat no fer el viatge, perquè per a fer el ridícul, des de casa surt més a compte. Després, ja sense ironia, els vaig preguntar què haurien fet si foren els amos d'una botiga i hagueren vist una colla d'adolescents britànics juganers intentant accedir al local. Sense excepció, em van dir que no els haurien deixat entrar, perquè els britànics, quan ixen de les illes, són uns borratxos i uns perdularis.
- Eps! Hem arribat al cap del carrer! No trobeu que ells poden pensar de vosaltres el mateix?
Això ja no ho van veure tan clar. Gens clar, més aviat, perquè ells són espanyols i aquesta consideració no la mereixen. És com parlar amb la paret.
L'anècdota acaba ací, però crec que la cosa, en el fons, va més enllà. Aquesta gent té una idea molt tergiversada de la seua condició identitària. Si anys enrere això de "l'espanyolitat" causava una certa vergonya fronteres enllà, ara la consideració ha fet un gir de 180 graus. Cada dia els unflen el cap (als mitjans de comunicació, preferentment, però no en exclusiva) fent-los creure que ser "espanyol" és el millor que els ha pogut passar a la vida. I ho exemplifiquen amb Rafa Nadal, Pau Gassol, Fernanado Alonso, la Roja i la Coja. I ells, és clar, s'ho creuen, sense caure en el compte que el tracte que donen a aquests personatges és individual i intransferible, per la seua excel·lència en el camp del tennis, del bàsquet, de l'automobilisme o del futbol. No pel fet de ser espanyols! O potser ací tenim una imatge molt més positiva dels portuguesos o dels argentins des que Cristiano Ronaldo i Leo Messi s'han convertit en fenòmens esportius de massa? Valorem Itàlia més que abans des que Valentino Rossi ho guanya tot en el camp del motociclisme? No. Admirem Leo Messi, Valentino Rossi i Cristiano Ronaldo (en el meu cas, en aquest ordre) pel que són, i ací acaba la cosa. Però ara fes que ho entenguen, amb tanta (des)informació en sentit oposat. Difícil. Impossible. És més còmode aixoplugar-se en un model identitari (suposadament) exitós, i entrar en còlera quan s'adonen que la percepció que un té d'ell mateix no es correspon amb la que tenen els altres..
Acabaré amb una paràfrasi augmentada que utilitzava el setmanari El Jueves durant l'època del gran Aznar: España va bien... y el extranjero ni te cuento.

DIU EL MORT AL DEGOLLAT...

Fa uns dies, a l'institut, mentre explique veig tots els alumnes atenent o prenent notes, tret d'un, que em mira i somriu. Continue la lliçó: només un que no atén és un percentatge més que estimable. Al poc, el xicot comença a fer unes lleugeres sotregades amb el cos: ha passat de somriure a riure obertament. Pare l'explicació:
- De què rius, Àngel?
- No ho sé.
- Doncs vés amb compte, perquè al meu poble hi havia un que reia sense saber el perquè i un dia vingué una ambulància, se'l va emportar, i no l'hem tornat a veure.
Ara són els companys els que riuen. L'interpel·lat posa cara de pòquer. Continue explicant i puc acabar la unitat sense més interrupcions. Quan ja he manat els deures, el xicot alça el braç.
- Què vols, Àngel?
- Però profe, l'home ixe del teu poble que s'emportaren devia estar tocat de l'ala.
Esbatane els ulls. Els companys es descollonen, agafant-se la panxa i mantenint amb dificultats l'equilibri a la cadira. Potser algun dia li ho explicaré.

INSTITUT I GENTOLA

9:30.
Isc de casa. Avui comence tard a l'institut, perquè faig vesprada, però abans però tinc sarau literari a l'IES Almussafes. Hi arribe i comence a trobar gent coneguda (i estimada). A les deu tinc la xarrada amb els alumnes de primer de batxillerat. La gran majoria foren alumnes meus fa dos anys. Els trobe molt fadrins, molt més adults i madurs. És normal: dos anys a aquesta edat... Em sorprenc de conéixer-los encara pel nom, a tots. La xarrada és dinàmica (crec). Pregunten molt i faig respostes massa llargues (no puc evitar-ho). El final coincideix amb el descans de les 10:55. Firme llibres mentre arriben companys (no excompanys, per favor) per saludar-me. També hi arriben tres alumnes de segon de batxillerat, tutorandes meues fa dos anys. Estan guapes. I modernes. Fem promesa de posar-nos en contacte per trobar-nos. Ja veurem. Ja sabem què sol passar. Ningú fa el primer pas, i la cosa s'allarga, potser indefinidament... Però bé. Tot molt emotiu.

12:08
Arribe a l'IES Enric Valor, l'institut on treballe, amb el temps justet per començar la classe. A la meua casella trobe una planteta. Un regal? Sí. Una companya (Alícia, sempre tan atenta) ha recordat que era el meu sant. Ella ho ha recordat; jo me n'he assabentat. Agraït. De seguida puge a l'aula. Tinc tutoria, amb el grup 21. Segon d'ESO. Tretze anys. Repassem els temes burocràtics pendents (justificacions de faltes, autoritzacions paternes...), em demanen que els faça cinc cèntims de la reunió que vaig tindre amb els seus pares, i al final la conversa deriva cap a la discriminació sexual. Le xiques se senten agredides (amb raó) per alguns comportaments inapropiats de membres de la comunitat educativa. Els xics els fan costat (almenys de paraula). La cosa se soluciona. Tenen un comportament molt madur. Només els falta aprendre a respectar una mica els torns de paraula. Però crec que es deu al seu dinamisme, a les ganes de dir cadascú la seua. Sona el timbre i marxen.

13:15
Entren els alumnes de primer de batxillerat. La sessió anterior els vaig posar un exercici voluntari sobre un tema tan apassionant (no és conya) com la subagrupació romànica del català. Tres han fet la tasca encomanada, amb molt de criteri. La resta diuen que ho han intentat però no se n'han sortit (la qüestió plantejada és complicada, però de segur que alguns ni l'han llegida). Bé: més val tres que res, tenint en compte la dificultat i la voluntarietat de la cosa. Després els explique el que ve al tall, un tema tan apassionant com el "lo" neutre (ara sí que és conya). Acabem deu minuts abans de l'hora, els mane uns deures i comencen a fer-los (en silenci!). Quan sola el timbre abandonen l'aula.

14:15
Dine amb els companys que també tenen vesprada. Fideuà. La pasta una mica passada, per al meu gust, però en conjunt no està malament. Café i cigarret a la porta del centre.

15:05
Comencen a arribar els alumnes del grup 22 (tretze anys). Des de fa uns quinze dies, treballem la matèria seguint el mètode de l'aprenentatge cooperatiu. Formen els grups i comencen a treballar. Rode les taules i pregunte si hi ha cap poroblema. Res. Tot controlat. Estan acabant la feina encomanada per a aquesta setmana, i encara els queda la classe de demà. Només un dels grups té problemes: ha perdut l'especialista en tècniques de treball, perquè està malalt. Una companya d'un altre equip s'ofereix voluntària per proporcionar-los els apunts i ajudar-los a fer els exercicis. Els deixe fer: l'aprenentatge cooperatiu consisteix bàsicament en això. Em trobe sense feina, perquè tot rutla perfectament. Queferós, decidesc seure a la taula i començar a preparar-los els apunts del tema següent. Quan falta poc per acabar, faig una altra ronda i comprove que la feina està quasi acabada. A la majoria només els resta enllestir l'índex i repassar possibles errades. Els felicite per la seua eficiència. Sona el timbre i se'n van. Un gran grup, el 22: treballadors, educats, afables, de bon tracte...

16:00
Canvie el grup 22 pel 23. Aquests són de més brega. Correctes disciplinàriament, però mandrosets. Torne a fer les rondes habituals i la cosa no rutla tan bé. Alguns es queixen que els companys no treballen suficientment, que van endarrerits per falta de planificació... Els propose d'establir un pla de treball d'ací a dimarts (quan han de lliurar tota la feina feta) en què, necessàriament, hauran d'incluore tasques fetes a casa, per compensar la desorganització que han arrossegat a classe. Hi estan d'acord. Estableixen què ha de fer cadascú i comencen a treballar. Passe tota la classe rodant d'una taula a una altra, resolent problemes i atiant-los perquè treballen. Quan falta poc per acabar, s'encomanen els uns als altres que han de fer a casa el que queda pendent, "perquè si no, eixirem tots perjudicats". Prometen complir, sense excepció. Ja ho veurem, dimarts. Posaria la mà al foc que algú farà figa. Però donem-los un vot de confiança.

17:00
Abandone l'institut. Molta feina. Mentre puge al cotxe unes alumnes em saluden i m'intenten convéncer que no fume, "que això és molt mal, profe". De vegades, si férem cas als alumnes...

Com podeu observar, un dia ple de decepcions (ara sí que va de conya de veritat). No, no sóc un il·lús, ni em crec res del que deia Rousseau. Sé que aquesta mateixa gent, un dia qualsevol, em donarà algun disgust dels grans. La feina de docent té això. Però tembé em donaran satisfaccions. Com les d'avui. Com la d'anar-se'n a casa amb la sensació del treball ben fet (per part meua i per part de la immensa majoria d'alumnes).

Escric tot açò per compensar, ni que siga mínimament, la visió apocalíptica (i retrògrada) que alguns tenen del món de l'ensenyament. Demà, si m'ho permeteu, tornaré a les aules amb totes les ganes del món.

VARIACIÓ LINGÜÍSTICA I PERPLEXITAT

Avui, a segon d'ESO la classe anava de variació lingüística. Diatòpica, per a més inri. No m'agrada que aquest tema arribe tan prompte, més quan he canviat d'institut i els alumnes encara no em tenen confiança. No per res: crec que explique les coses com s'han d'explicar, però més avançat el curs sóc més capaç de persuadir-los. Persuadir-los: ho he dit bé. És tanta la (des)informació que porten al cervell en sentit contrari que els has de convéncer d'obvietats. No ha estat diferent, a la sessió d'aquest matí. Els he preguntat si tenien familiars que foren de lluny però que parlaren valencià, per il·lustrar les varietats geolectals, i una xiqueta ha alçat el braç.
- Tinc una tia que viu a Vinaròs, i parla un valencià molt estrany. És com si fóra català.
- És català.
- No, viu a Vinaròs, província de Castelló.
- Ja ho sé. Dius que parlen català perquè de fet parlen el tortosí. No es diferencia pràcticament gens del que parlen a Alcanar, per exemple, que ja està a Catalunya. Però es podria dir que també parlen valencià perquè lingüísticament tenen conciència de ser valencians. És una mica complicat.
- Sí, parlen igual que els d'Alcanar perquè l'home de ma tia és d'Alcanar i parla igual de raro.
- Veus?
- Home, però parlen igual perquè els dos pobles estan molt propet i la forma de parlar s'apega.
- Però a veure. Ta tia és de Vinaròs?
- No, ma tia és de Bicorp, com mon pare.
- I  parla valencià?
- Sí. Fa molts anys que viu a Vinaròs i se l'ha ensenyat allà. Per això el parla raro.
- I ton pare parla valencià o castellà?
- Amb els meus iaios i amb els meus tios en castellà, però pel carrer i en casa sempre parla valencià. Però mon pare no parla raro, perquè se l'ha ensenyat ací a Silla.
- Molt bé, em sembla una bona opció. Això de parlar raro ho deixarem per a més endavant, perquè per a ta tia segur que qui parla raro eres tu. Però fixat: la família de ton pare parla castellà perquè és de Bicorp, i el que parlen no s'assembla gens al que parlen a Rotglà i Corberà, que està tan a prop com Alcanar de Vinaròs.

- Home clar, perquè a Rotglà parlen valencià i a Bicorp castellà. Com són dos llengües diferents no s'apega res [relativament fals, perquè les marques transcòdiques hi són molt abundants].
- Aleshores tu mateixa m'estàs dient que a Vinaròs i Alcanar s'apega perquè la llengua és la mateixa!
- No, perquè Vinaròs està en Castelló i Alcanar en Tarragona, i en un lloc parlen valencià i en l'altre català.
- No veus que el que dius és completament contradictori?
- No, jo trobe contradictori el que dius tu.
- Pensa una mica i veuràs com la que incorre en contradiccions eres tu.
- No, no vull pensar res.
Hem arribat al cap del carrer: no vull pensar. Jo vull que pense, i crec que ara mateix no ho farà.
- Val, en parlarem més endavant. Per cert: per què dius "l'home de ma tia" i no "mon tio".
- Perquè ma tia és ella, que és la germana de mon pare. Ell no vull que siga res meu, perquè és català i els catalans no em cauen bé.
- D'això se'n diu prejudici.
- I això què és?
- Mania
- Ah sí, molta mania. No el puc ni vore.
- Però t'ha fet alguna cosa?
- Sí, ser català i casar-se amb ma tia. Per culpa d'ell  no se n'ha vingut cap ací i no la veig només que a l'estiu.
- Cap ací cap a on? Si a Vinaròs són valencians!
- Sí, però està molt lluny.
Ho hem deixat ací. No volia atiar un conflicte familiar. He continuat explicant altres conceptes teòrics, de manera més aviat asèptica i rutinària. Estava perplex. No sabia si alegrar-me'n perquè dos castellanoparlants de la Canal de Navarrés s'han integrat lingüísticament, un a l'Horta i l'altra al Maestrat, o penedir-me'n pels prejudicis de l'alumna. És una bona nana, sense maldat. I tinc tot un curs per davant. Paciència.

LECTORS AMB CRITERI

De vegades (moltes, per sort), a les aules dels instituts, trobes sorpreses agradables. No tot és tan dolent com algunes aus de mal averany volen fer creure. Ahir mateix dedicàrem la sessió de segon d'ESO a parlar de les lectures del primer trimestre. Com tinc per costum, els vaig dir que podien llegir el que volgueren, i que recomanaren als companys obres que els hagueren agradat. Això comporta un risc, i és que comencen a aparéixer novel·letes que a mi no m'agraden gens i que tenen molta tirada entre els adolescents. I és ací on va eixir el nom d'una obra per a mi bastant desencertada: El noi del pijama de ratlles. Els que seguiu el bloc ja sabeu què en pense: ho podeu consultar a la columna de la dreta, punxant sobre el títol del llibre de Boyle. Però heus ací que una jove de catorze anys, gran lectora (segons diu, i jo m'ho crec pel seu criteri), va dir:

- Jo este estiu he llegit El noi del pijama de ratlles i un altre que també va de camps de concentració i m'ha agradat molt més.
- I com es diu?
- Escuma de mar.
- I per què t'ha agradat més?
- No ho sé. El trobe més pròxim, perquè el protagonista és valencià, i a més em sembla que està molt millor escrit i que la història és molt més creïble, perquè en el de Boyle es conta cada trola que no se la creu ningú.

Potser li falte per llimar una mica els seus judicis literaris, però el criteri el té ben latent. Només cal no imposar-li obres que no siguen del seu gust. No fer-li avorrir la lectura, en definitiva. És per això que, tot i coincidir amb l'alumna, vaig dir que bé, que d'acord, que eren dues propostes diferents i que les inclouria al llistat. No vaig dir absolutament res de la meua tírria a l'obra de Boyle, ni el meu gust per la de Manel Joan Arinyó. Que cadascú triara el que volguera.
Avui mateix els alumnes d'aquest grup havien de dir quin llibre havien triat per al primer trimestres. De divuit, setze han triat Escuma de mar. I és que de vegades paga la pena deixar-los que siguen ells sols els que prenguen les decisions. Evidentment, li fan més cas a una companya que al professor. I hem de saber aprofitar-ho.

ANTICS ALUMNES

Amb el pas dels anys, vaig col·leccionant antics alumnes. Dels que vaig tindre a Catalunya es pot dir que n'estic totalment desconnectat. Però dels de València, Almussafes i Alginet, en sé de tant en tant, i m'alegre. Ara treballe a Silla, a l'Enric Valor, i espere que d'ací uns anys em recorden amb estima, com la majoria dels que em trobe. Ara mateix (fa cinc minuts) acabe de rebre un correu electrònic que m'ha fet riure de bona gana. És d'un antic alumne d'Almussafes, al qual recorde perfectament. N'ocultaré el nom (i corregiré les faltes!), però compartiré amb vosaltres el correu:

Hola Urbà, sóc XXXXX un antic alumne de 3r de l'E.S.O. Ara estic en 1r de Batxillerat de Ciències. El primer examen de lectura que tenim és el de Plagis, però val un poquet massa, no creus? No ens podries fer una donació als antics alumnes teus? Per favor! O algun descompte.
  P.D: he vist el teu correu electrònic en el teu blog, del qual, per cert, sóc un gran seguidor

Un salut XXXXXX.

A mi em fa gràcia, què voleu que us diga.

UNA PARIDA

Un alumne despistat per l'institut. Em veu i em saluda. Li pregunte com van les vacances, tot i que només fa un dia que en té. Bé, aquest en realitat està sempre de vacances, però tant se val. Resposta:

- Bé. Ahir tot el dia jugant amb la Nintendo.

Somriu i afig una pregunta xorra.

- Tu també jugues a la Nintendo?

Li conteste la parida:

- No. Jo nintendo ni quiero'ntender.

Em replica:

- Hosti! És la primera vegada que t'escolte parlar castellà.

Potser siga cert. Però ja sabeu que m'agrada jugar amb el llenguatge i m'ho ha posat massa fàcil. És una autèntica provocació.

LLIURAMENT DE NOTES

Avui hem lliurat les notes. No per tòpic deixa de sorprendre'm, cada any. Les notes finals són diferents. En la primera i la segona avaluació els alumnes encara tenen la (errònia) sensació que al juny ho apravoran tot. Ja veuràs com ho aprove! Ho he sentit mil vegades, i sé que és mentida. I els ho dic, però no em creuen. En definitiva que avui he tornat a veure la gent riure, plorar, emprenyar-se amb algun profe concret (amb mi, per exemple...). Mares i pares rodant per l'institut, alumnes demanant per professors perquè hi havia errades als butlletins... El de sempre. Fa dies que tenia les notes posades. Però alguns alumnes no la sabien. Són les típiques qualificacions que et penses i et repenses fins el final. Més que mirar si objectivament algú està aprovat o suspés (objectivament tots els dubtosos estan suspesos), penses si li vindrà millor aprovar o suspendre (per la raó que siga). Al final, tres o quatre aprovats de calbot i tres o quatre suspeso pels pèls. Al final, tres o quatre alumnes emprenyats corrent-te al darrere i preguntant-te per què els has suspés. Al final, cap alumne content corrent-te al darrere i preguntant-te per què l'has aprovat.
Al final sempre passa el mateix.

VACANCES? QUI HA DIT VACANCES?

Avui m'ho han repetit tres vegades. De primer a l'institut. Com que treballen al mateix lloc que jo i fan el mateix calendari, ho saben, i la cosa tenia aspecte de retret. "Ja he vist al bloc que estàs de vacances. No sé quina sort tens, perquè ací encara estem tots treballant!". Evidentment. Treballarem fins el 30 de juny, i al juliol encara haurem de fer algunes coses. La setmana que ve lliurarem butlletins (dilluns), atendrem pares, mares i alumnes per revisar notes i explicar-los què han de fer a setembre per recuperar, si és el cas, i tot això. Després, reunions de departament, memòries, claustres... En fi, que de feina, n'hi ha. No tenim tantes vacances com la gent pensa. És una idea general que quan els xiquets no van a escola, el mestres tampoc ho fan. I això és fals. Però som-hi! Al migdia, mentre prenia café, una altra vegada. L'amo del bar (del pub) hi ha insistit. "Estaràs bé, ja de vacances!". "Que no, home, que no, que no estic de vacances!". "No? Doncs el meu fill m'ha dit que dilluns ha de replegar les notes i ja no ha de tornar". El fill no, però jo sí. I a la vesprada una altra vegada. "Què? De vacances? Ja he llegit que ho deies al bloc". Jo no vaig dir això al bloc (ací mateix). El que vaig dir és que havia passat un període de molta (moltíssima) feina. Que començava un període de relax, exactament. Relax: aquest era el títol de l'apunt.

No sóc dels que em queixe del calendari, ni de l'horari de professor. És més, crec que són fantàstics, i ens permeten gaudir tots els caps de setmana, l'estiu, pasqua, falles (en aquest darrer cas jo no les gaudesc gaire...). Però també és cert que la rutina diària es veu trencada sovint per períodes frenètics, sobretot coincidint amb les avaluacions. Cada avaluació tinc la sensació que arribem a hora de corregir i posar notes de miracle. I si amés s'ajunta aquest període amb una altra ocupació, com m'ha passat a mi, la cosa arriba al caos. Això era el que deia ahir: que s'havia acabat el caos. Vacances encara no. Les vacances les començaré més endavant. Això si el pare d'un xiquet de dos anys i mig pot dir mai que està de vacances. Diguem-ne que no té l'obligació d'anar a treballar, que és ben diferent.

PROFESSOR PERPLEX DEMANA AJUDA

Una de les meues (moltes) manies com a professor és fixar una nota extremadament justa i objectiva als exàmens. No, no és el mateix un 4 que un 4.05. Al final del procés, potser sí, però la veritat és que m’escalfe el cap (potser massa) en cada pregunta, comptant i recomptant encerts i errors per tal de decidir què li pertoca a cada alumne en cada apartat. I ara mateix, corregint exàmens de 1r d’ESO, se m’ha presentat un dubte que no sé resoldre per mi mateix. Us avance que la nota final no variarà, prenga una decisió o una altra, però és que a més de posar la nota justa m’agrada saber per què la pose. És per això que demane la vostra col·laboració.

Els preceptes són els següents: l’examen té deu preguntes, i cada pregunta val un punt. De la nota global (i seguint els criteris fixats pel departament), s’ha de descomptar 0.1 punt per cada error ortogràfic fins a un màxim de dos. Cal dir però que, en el cas de les preguntes puntuades amb un zero pel seu contingut, no es penalitza l’ortografia, perquè, si ho férem, sortiria beneficiat qui no fa ni l’esforç de contestar-la.

Establert tot això, anem al cas concret. A la pregunta número 7, que té cinc subapartats, l’alumne en qüestió només en contesta un. Per tant, opta a 0.2 punts, cas que la resposta siga correcta. La pregunta diu, textualment: “Fes una frase on es veja clarament el significat de les següents paraules”. L’apartat que l’alumne respon és el que fa referència a la paraula soc, amb la qual cosa, i tenint en compte que al llarg de la unitat hem estudiat l’accent diacrític, pretenc avaluar si sap diferenciar els mots soc i sóc. La resposta de l’alumne és la següent, també textualment:

Yo soc espanol [sic]

Com podeu veure, la cosa és difícil, perquè es pot entendre de diverses maneres:

Opció A: l’alumne ha confós el significat de la paraula, i ha fet servir soc en lloc de sóc, pensant que la forma sense accent és la correcta per a la primera persona del present d’indicatiu del verb ser. Per tant, li he de posar un zero i no descomptar res per faltes d’ortografia.

Opció B: l’alumne és plenament conscient del significat de la paraula soc, i l’usa en sentit figurat per referir-se a la seua minsa capacitat intel·lectual (això és, soca, maldestre, poc intel·ligent). Semànticament la resposta és totalment coherent, ja que en la resta de l’examen, sense computar aquest apartat problemàtic, ha sumat 0.25 punts sobre 9. En aquest cas, però, li hauríem de descomptar 0.2 punts per dues errades ortogràfiques (la i grega del pronom personal yo i la manca de la mateixa grafia per formar el dígraf ny en el mot espanyol). Per tant, el resultat final continuaria sent un zero. S’ha de dir també que seguint aquesta hipòtesi (poc probable, val a dir-ho) s’hi ha de suposar una forma elidida del verb ser (Jo sóc un soc espanyol), elisió que hauria de ser marcada amb un signe prosòdic (una coma), amb la qual cosa la frase correcta hauria de ser Jo, soc espanyol. Però penalitzar la manca d’un signe prosòdic en 1r d’ESO pressuposa dos problemes: en primer lloc, em sembla un criteri excessivament rigorós per a aquest nivell; i, en segon, si li descompte 0.1 punt per aquesta errada, ultrapassem els 0.2 que ha aconseguit en l’apartat. Tot això sense tenir en compte la (remota) possibilitat que l'alumne haja volgut donar a la frase un sentit irònic o tautològic.

Siga com siga, optant per qualsevol de les variables exposades, el resultat final de l’opció B serà, igualment, un zero, i la nota final de l’examen un 0.25.

Estic pràcticament decidit a posar-li un zero a la pregunta en qüestió, a suspendre-li l’avaluació, i, consegüentment el curs (en les altres dues avaluacions la seua nota havia sigut un 1, bàsicament perquè l'ordinador no accepta el zero). Però voldria que diguéreu la vostra perquè no m’agradaria ser un d’aquells professors excessivament exigent que suspenen arbitràriament els alumnes sense saber el perquè.

Cordialment.

ROMANÇO LITERARI 22 / ENSENYAR LITERATURA

Espantat estic. El fotomuntatge que encapçala el post l'he robat de Tota pedra fa paret, el bloc del departament de llengües de l'IES Clara Campoamor d'Alaquàs. I segons s'hi diu, han fet molta feina per preparar la trobada que demà tindrem per parlar de Femení singular. És una activitat del grup de lectura, i segons sembla (a partir de demà us en podré parlar de primera mà), hi van professors, alumnes, pares i mares, i qualsevol membre de la comunitat educativa que ho vulga. Per traure's el barret. Dóna feina, però és el camí. Ja us he dit que en parlaré més en un altre post, però ara mateix no puc tancar el paràgraf sense mostrar el meu agraïment als companys del departament de lletres, específicament a Alícia Alcaraz, ànima mater del sarau, i a Noelia Iglesias, alumna de segon de Batxillerat i autora del collage. Noelia, te l'he copiat sense permís, però és un costum (lleig) que tinc.

La veritat és que, per sort, avui plou sobre mullat. Aquesta vesprada mateix m'he trobat per parlar de Plagis amb els alumnes de primer de Batxillerat de l'IES Hort de Feliu d'Alginet. És el meu poble, i el centre on treballe, però els xicots no són alumnes meus, sinó de Magda Añón. I es notava que Magda també s'ho havia currat. Tant com Alícia. En acabar l'acte, bastants han vingut perquè els signara el llibre, i m'ha agradat molt veure que eren uns llibres treballats. Usats, subratllats, fins i tot alguns farcits de gomets de coloraines amb anotacions.

Els dos paràgrafs anteriors em donen peu per parlar de l'ensenyament de la literatura, i del foment de la lectura. Malauradament, no sempre s'ensenya bé, la literatura, i no sempre es fomenta la lectura com cal. El currículum va molt ple, i sovint la part que deixem més coixa és la del coneixement de la literatura, per centrar-nos en aspectes lingüístics i sociolingüístics. Per a mi és un error. Però a més d'això, crec que la literaratura s'ha d'impartir amb abrandament, amb vehemència, amb passió. T'has de creure allò que estàs dient. Has de vendre el producte. I la lectura, el foment de la lectura, no es pot limitar a posar un llibre obligat per trimestre. És més, per a mi és molt discutible això de l'"obligació". Solc treballar amb llistes obertes, on els alumnes poden triar entre bastants títols. Costa més, ja ho sé, però, si els adults podem deixar a mitges (o només començar-lo) un llibre perquè no ens agrada, és normal obligar els joves? No dic que de vegades no siga preceptiu fer llegir alguna obra concreta, però s'ha de treballar. S'ha de promoure abans, se n'ha de parlar a classe durant el procés de lectura, s'han de posar en comú les conclusions i les troballes dels estudiants. De segur que en seran moltes. Per a mi, les preguntes i les curiositats dels meus lectors adolescents d'avui han estat ben profitoses, i m'han demostrat que no només han llegit el llibre, sinó que molts s'hi han apassionat.

En fi, no vull fer ara i ací un manual de foment de la lectura. Altres ho han fet ja, amb més coneixements sobre la matèria que jo. Per tant, és feina sobrera. Però sí que vull deixar constància que alguns companys ho fan molt bé. Magda i Alícia en són una mostra. Gràcies. Però, acabe com començava: espantat estic, de no poder acomplir les espectatives i haver-los fet fer feina baldera.

A LA PUNTA DE LA LLENGUA 5 / TRILINGÜISME

El tema, molt novedós no és. Des que ha començat el curs escolar (fins i tot abans) se n'ha parlat moltíssim del fet que l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania es done en anglés. Vaja per davant que introduir l'anglés com a llengua vehicular en algunes matèries em sembla interessant. Sempre que es faça ben fet. Actualment hi ha en marxa el programa PALE (Programa de Apoyo para la Enseñanza y Aprendizaje de Lenguas Extranjeras), que serveix perquè un bon nombre de docents puguen formar-se per impartir assignatures en anglés (i també en francés). Fins ací tot correcte. L'experiència ja està en pràctica a Catalunya. Un amic meu, Miquel Montesinos, a qui vaig veure la setmana passada després de dos anys, em comentà que la cosa funciona. Sempre que es faça bé, repetesc. Una de les premisses bàsiques és NO donar tota la classe en anglés. Els materials potser estan en aquesta llengua, i el mestre la fa servir tant com pot, però sempre tenint en compte que és necessària una llengua de suport (català o castellà) perquè la finalitat última de l'assignatura en qüestió (en el seu cas Geografia) puga ser aconseguida. I aquesta finalitat última no pot ser cap altra que l'assoliment per part de l'alumnat dels continguts epistemològics de la matèria.

Per ací les coses rutles de manera ben diferent. Es tracta de donar les classes en anglés (i només en anglés) perquè els alumnes no entenguen absolutament res. I, de passada, posar els professor d'idiomes, de filosofia i de geografia i història en un compromís. I també la resta, que ens hem de solidaritzar amb ells o passar per esquirols. És com posar el ventilador davant d'una merda perquè els esguits dissuadesquen tot el món que no paga la pena l'esforç. L'assignatura es converteix en una maria, els alumnes no s'enteren de res, els professor els aguanten la metxa fins a l'extenuació de les seues forces, i l'objectiu està complert. Sense embuts (i sense vergonya), l'Honorable Font de Mora ho reconeix implícitament, quan assegura que el currículum d'EpC incita els alumnes a ser futurs votants socialistes. Per què?, em preguntava. No ho sabia. Però em vaig proposar d'esbrinar-ho.

Des de fa molts anys tinc per norma no escoltar "ràdio macuto", i quan es tracta de disposicions legals vaig directament a la font i la consulte. De tots els que parlen de l'assignatura, a favor o en contra, crec que ben pocs n'han llegit el currículum. Per parlar amb coneixement de causa, jo m'he llegit el Decret 112/2007 de cap a peus. Podeu fer una mirada al blog Filosofem, on estan resumits els objectius i els continguts. Si objectius com reconéixer la condició humana en la seua dimensió individual i social, valorar la igualdat essencial dels éssers humans, conéixer la Declaració Universal dels Drets Humans o reconéixer els drets de les dones incita a votar el PSOE, el senyor Font de Mora (i per extensió el PP) s'ho hauria de fer mirar. Perquè si no estan d'acord amb aquests postul·lats axiomàtics, són directament uns feixistes.

Fa un parell d'anys, un altre Honorable en aquells dies i avuí portantveu al Congrés dels Diputats, el senyor González Pons (que Déu ens agafe confessats), va dir que tenia un projecte per al País Valencià (ell va dir CV, és clar) que s'assemblava a "una sandia: verde por fuera y roja por dentro". La premsa nadiva, castellana en la seua pràctica totalitat, batejà el molt ínclit don Esteban amb el nom de "conseller sandia". Sembla que l'exemple s'ha estés, i avuí comptem amb un bon grapat de deixebles que han esdevingut "consellers sandia". Com que jo solc parlar valencià preferesc dir-los "consellers melons". D'Alger, naturalment.

ANECDOTARI / 2

Va, la cosa va una mica fluixa perquè estem a l'estiu i ja se sap. De tota manera, l'amic Lletra, del bloc amic Tirant a fotre, ha fet tres aportacions, que podeu llegir als comentaris de l'Anecdotari 1. Via mail m'arriben les aportacions dels amics Emili Chaqués i Pepa Pastor. Us els reproduesc ací per veure si us animeu a escriure una mica més. Vinga, a veure si entre tots fem un Vademecum casolà.

Pepa Pastor envia el següent comentari. S'ha de tenir en compte que ha treballat fins enguany a la Vega Baja (ara ja no ho farà perquè és una de les flamants opositores amb plaça!)

Un alumne de primer d'ESO. És molt bon alunne i molt estudiós. Alça la ma i em diu tot seriós: maestra, y los que hablais valenciano, tambien teneis una religion propia?

Emili Chaqués aporta la seua anècdota.

Aquest any pose un text d'un sainet d'Escalante durant un classe. Una vegada l'hem llegit pregunte a un alumne:
- Héctor, a quin registre pertany aquest text: al culte, a l'estàndard o al col·loquial?
- Al culte!!
- Al culte?! Per què?
- Perquè no he entés res de res!

Vinga! Animeu-vos-hi!

ANECDOTARI

De vacances des de fa uns dies, he començat finalment a ordenar els materials del curs acabat. He trobat una llibreta que tenia mig perduda, on apunte anèctodes relacionades amb la meua labor docent. Per qüestions òbvies, la majoria estan relacionades amb la llengua. Us en recorde un parell, que em sembla que ja les he contades ací en altres posts.

La primera, la d'un benvolgut alumne que sempre seia a l'última fila i es dedicava a dormir. Fins que un dia sembla que dues neurones li feren guspira i no només alçà el cap, sinó també el braç! Sorprés, li vaig demanar què volia, i em va dir: "Oye profe, si el castellano existe de toda la vida, ¿esto del valenciano que se lo han inventado, para dar por el culo?".

La segona fa pensar més. Una xiqueta molt bona alumna i molt intel·ligent, en una classe en què es tractaven temes sociolingüístics em soltà: "Ja sé que el català i el valencià són el mateix, però jo no vull".

Us convide a matar l'avorriment de l'estiu proposant-me'n de noves. No han de ser necessàriament lingüístiques. Després farem una votació i el guanyador rebrà un premi (que encara he de pensar).

Feu bondat.

SANT JORDI

És sant Jordi. M'agrada regalar i que em regalen roses. Llibres també, però llibres en regale i me'n regalen molts, al llarg de l'any. Avui ja -escric vora la mitjanit- tenim festeta a l'institut. Festetes, millor dit. Els professors hem fet un amic invisible per commemorar el dia del llibre. No puc dir quin llibre regale, perquè si l'interessat llig el bloc es desfà l'encant. I a mi, què em regalaran? Serà una cosa d'aquelles que mai no llegiria? O serà alguna cosa que llegiré de gust? Us ho contaré. Amb els de quart d'ESO he preparat també un altre amic invisible. Sense rosa, per raons de presupost dels xicots -o més aviat dels soferts pares-. Però ho han agafat amb gana i això em fa feliç. Ja tinc al departament pràcticament tots els volums embolicats i amb el nom del destinatari. Tinc ganes d'obrir els paquets.

Sant Jordi m'ha fet ajornar un dia la publicació de la crítica de la setmana. He pensat que en dates importants parlaré de llibres que m'hagen agradat especialment. Però és clar, els he de tindre frescs, i per tant n'hauré d'haver fet una relectura poc abans. Ara mateix no tinc massa problema, perquè en les vacances de Pasqua me'n vaig atipar, de relectures. Dubte entre dos: no sé si parlar d'un capolavoro o d'una obra mestra. O, els que és el mateix, no sé si ressenyar Si una nit d'hivern un viatger, de Calvino, o Les veus del Pamano, de Cabré. Difícil tria. Demà la solució. Però el que no caiga aquesta setmana, caurà la següent.

COMMEMORACIÓ DE LA II REPÚBLICA

Avui un grup de professors hem celebrat a l'institut uns actes commemoratius de la II República. El matí ha sigut normal, i la rutina només l'ha trencada una alumna de segon d'ESO. El company Paco Caballero ha vingut vestit amb una samarreta roja, una camisa descordada groga, i una corbata morada. L'alumna en qüestió m'ha preguntat si era el Dia de l'Orgull Gai i li he explicat que el 14 d'abril es commemora la instauració de la II República i que aquells eren els colors de la bandera republicana. Crec que no ha entés res, perquè m'ha dit que sabia de cert que Paco no era maricón.
Després, a les 14, hem fet una conferència sobre l'educació entre el 31 i el 36 i hem vist un vídeo d'imatges de l'època a Benifaió i Almussafes. Al final, com toca, hem dinat una paella -boníssima, per cert-. Durant la sobretaula hem cantat l'himne de Riego. Pràcticament ningú no en tenia ni idea, de la lletra (tret de Lluís Botello, que ens ha proporcionat les fotocòpies, i Enric Romaguera, que ha aportat el casset amb diverses versions de la cançó). La conclussió general és que la lletra del himne necessita una revisió urgent: s'ha quedat una mica antiquada.
Salut i visca la República!