ROMANÇO LINGÜÍSTIC

Dilluns vaig dinar a Sueca, en molt bona companyia. Anèrem a un restaurant on ens feren un arròs a banda d'allò més bo. Bons comensals, bon menjar, quietud, tranquil·litat, una cambrera atenta i eficient... Tot perfecte. Excepte una coseta, que, ni molt menys, va enterbolir l'àpat.
He de confessar que fa uns anys era bastant primmirat amb tot el que tenia a veure amb la normativa lingüística. Era un devorador dels llibres i els articles del professor Solà (en català) i de Lázaro Carreter (en castellà), escoltava l'Àlex Grijelmo a la ràdio, sempre que feia la seua secció, i mirava i remirava els escrits propis perquè la més mínima relliscada em podia posar de molt mala llet, quan la descobria a posteriori. Bé. Per sort, bàsicament per a la meua salut mental, aquesta dèria normativista s'ha relaxat (molt), i en alguns contextos (com ara aquest bloc) sóc més aviat partidari d'un llenguatge espontani, encara que de vegades s'escole alguna solució anormativa. Però el que sí que m'ha quedat és una mania persecutòria als vocables absurds que cada dia inventa la gent. N'hi ha un fum, però avui parlaré específicament d'un.
Tornem a Sueca. Quan el dinar ja estava a punt, la cambrera ens ho va fer saber, i ens demanà si deixava la paella al mig de la taula o emplatava l'arròs. Emplatava! Quina barbaritat! He buscat una explicació, i crec que és ben clara. En català (i molt especialment en valencià) tenim el verb escudellar, que significa, exactament, el que la dona volia fer amb l'arròs. En canvi, en castellà, estan mancats d'una solució sintètica per a aquest significat, per la qual cosa han de recórrer a perífrasis del tipus servir la comida (el arroz, en aquest cas). Seguint el principi d'economia lingüística, els castellans s'inventen un verb absurd (emplatar, anormatiu també en la seua llengua), potser per mímesi amb verbs com envasar (de vaso). I del castellà passa al català per substituir una paraula genuïna i d'ús espontani arreu del domini lingüístic. Evidentment, es corre el perill, cas de triomfar el mot espuri, que el tradicional i genuí caiga en desús.
Propose la solució contrària. Com que els manlleus no saben de direccions, que igual poden anar d'ací cap allà com d'allà cap ací, oferisc la solució escudellar en castellà. No seria una cosa massa novedosa, perquè molt sovint he sentit com els castellans dels meu poble feien servir aquest verb sense abandonar la seua llengua (Venga, escudella que tengo hambre), com fan servir tantes altres solucions quan els resulta més còmoda que la castellana.
Si volen, que l'agafen, i si no, que ho deixen córrer. Però a mi l'arròs, per favor, que me l'escudellen. Si em diuen emplatar em fa l'efecte que, en una competició esportiva, els dos contrincants han aconseguit el mateix nombre de gols.

A LA PUNTA DE LA LLENGUA 14 / MÉS SOBRE LA "LENGUA COMÚN" (DELS COLLONS)

Nova ministra de Cultura i les coses sembla que no apunten massa bé pel que fa a la qüestió sociolingüística. Tot i no ser-ne signatària, la senyora González-Sinde va donar suport públicament al Manifiesto por la Lengua Común. A la pregunta de si pensava que el castellà estava discriminat en algun lloc, contestà, textualment: "me temo que sí, aunque pueda sonar políticamente incorrecto. Hay autonomías donde los niños saben desenvolverse sólo en su lengua materna”. Sí, senyora González-Sinde, això és cert. I a més jo li diré quines són aquestes autonomies (tot i que el nom m’agrada ben poc): Cantàbria, Castella i Lleó, Castella la Manxa, Madrid, Múrcia, La Rioja, Aragó, Canàries, Andalusia i Extremadura. Allà, el xiquets només parlen castellà. A les altres autonomies, sense excepció, parlen castellà i potser (només potser, i amb sort!) una altra llengua.

En consonància amb els nous aires ministerials, El País, el diari que més suport dóna al govern de l’Estat, sembla haver-se sumat a la campanya encetada ja fa temps per la COPE, el Mundo, La Razón i altres mitjans de comunicació del facherío patrio. Dijous passat publicava un article d’opinió signat per Félix Ovejero que portava per títol La espesa cohesión de un cenagal. Senzillament de vergonya. El senyoret, professor d’Ètica i Economia de la UB, rebla el clau al voltant de la (suposada) discriminació del castellà a Catalunya. L’article és tendenciós, demagògic, parcial, i epistemològicament insostenible des d'una perspectiva sociolingüística mínimament exigent. Fa un ús interessat de les dades estadístiques i confon judicis de valor (agossarats, quan no directament sil·logismes) amb judicis de fet. Cau sovint en la tautologia per refermar les creences dels adeptes fins a esdevenir un text bàsicament de consum intern. I cau directament en la mentida per intentar rebatre les tesis alienes. Però, sobretot, és impresentable per partir de tres axiomes que col·loquen l’escrit directament del costat dels venedors de mantes pseudocientífics que tan de mal fan, per l'èxit que tenen els seus postul·lats entre la gent prèviament convençuda i (el que és molt pitjor) entre la gent que es deixa impressionar per l'aparent autoritat en la matèria (en qualsevol matèria) d'un professot universitari. Jo, que he passat per la Universitat, puc dir que en aquesta institució, en principi destinada a albergar el saber i els seus portador, massa sovint es cola algun moniato. Això sí, moniatos que dominen l'art de la retòrica, encara que darrere de les seues paraules no hi ha ni un gra de forment. Són, ja ho hem dit, autèntics venedors de mantes, però en lloc de mantes venen judicis (falsos), i quan se'ls acusa d'això mateix es justifiquen en un relativisme indefensable o s'instal·len directament en l'insult i el victimisme.

En primer lloc, i sense cap tipus de justificació prèvia, el senyor Ovejero accepta el castellà com a “lengua común”. Evidentment ho fa des d’una perspectiva estrictament sincrònica, sense explicar que, diacrònicament, ha esdevingut comuna a colp d'hòsties. Sense parar esment en el fet que des del segle XVIII hi ha hagut la prohibició explícita de l’ensenyament i l’ús en nivells formals d’allò que, segons aquesta xusma, deuen ser “llengües no cumunes”. Obviant que des del 1707 (en el cas del País Valencià) o el 1714 (en el de Catalunya) hem patit monarquies absolutes (i absolutistes, amb el matís semàntic entre els dos adjectius com a factor agreujant), dictadures i períodes psedodemocràtics que han tendit, sense excepció, a imposar el castellà com a llengua única i a anorrear les altres. Però això, al senyor Ovejero, tan se li’n dóna: que la gent trie "democràticament" en quina llengua vol expressar-se, ara que sap que triaran la que a ell li convé. Per què no proposaven el mateix fa dos-cents anys, quan el castellà era una llengua desconeguda per la immensa majoria d'habitants dels territoris amb una altra llengua pròpia? Volen triar ara, sense tenir en compte els drets històricament trepitjats! Però és que a més, això ja ho tenen concedit els castellanoparlants, legalment i en la pràctica! Els catalanoparlants, els euskalduns, els galòfons i (molt menys) els usuaris del babel, no: a més dels preceptes legals que ho impedeixen (article 3 de la Constitució Espanyola), els no-castellanoparlants ens veiem obligats en diverses circumstàncies a parlar castellà. Algú no ha parlat castellà, posem per cas, en l'última setmana? En l'últim mes? És impossible ser monolingüe català (jo no en conec cap), mentre que els monolingües castellans en són, com ell mateix reconeix, majoria. No m'hi estendré més perquè ja ho vaig explicar, fa un temps, en un post que portava per títol Contra el manifiesto por la lengua común i en un altre que es deia Apunts de sociolingüística.

El segon punt especialment impresentable és el que se sosté (pretén sostenir-se) en l’eficàcia i l’economia que suposaria el monolingüisme castellà. Es queixa ja al primer paràgraf (“en una autonomía que se gasta una fortuna en política –y penalización- lingüística...) del diners que costa l'ús i la promoció del català. Ja hi som, amb la pela! No diu res de l'ús i promoció del castellà. No diu res (i és només un exemple) de l'Instituto Cervantes, que ara mateix celebra els seus divuit anys amb bombo i platerets (i amb la consegüent despesa publicitària). No diu res del que costa mantindre arreu del món aquesta institució per a la qual l’única llengua vehicular és el castellà (i no hauria de ser així, si la paguem entre tots!). No diu res del fet que des de fa més de deu anys, amb Aznar de president i Esperanza Aguirre de menestra de Verdura... perdó, de ministra de Cultura, es va posar en marxa un pla específic (i ben costós) encara en vigor a Puerto Rico, per parar la tendència de la població a passar-se’n a l’anglés en detriment del castellà. No poden els porto-riquenys triar "democràticament" la llengua en què els ve de gust parlar? No és això política lingüística cara –i penalitzadora? Ningú, absolutament ningú d’aquesta colla de genocides ha protestat per l'aplicació d'aquest programa. Sabeu per què? Evidentment, perquè es tracta de protegir l’espanyol. Allà on calga. Amb tants diners com es necessiten. Encara que potser ho consideren correcte perquè els porto-riquenys són una colla de sudaques de merda sense criteri propi que necessiten la seua protecció. Com també la necessitem els catalans, els valencians, els illencs, els galegos, els asturians, els bascos i els navarresos que fem servir la llengua pròpia, perquè no som més que provincianos de mierda que només anem contra Espanya. Contra aquesta España donde nunca se pone el sol (si no, d'on collons ve això d'anar a clavar els nassos a Puerto Rico?) però que ideològicament no ultrapassa la M-40. Decidimos en Madrid y lo imponemos en provincias, parafrasejant les vedettes quan estrenaven comèdia i eixien de tournée per ensenyar les mamelles sense vergonya a tots els que les vulgueren veure.

L'últim punt desbaratat és el fet de negar els drets de les llengües. Segons Ovejero, les llengües no tenen drets, perquè els drets són una qüestió dels individus. Si un conjunt d'individus reivindiquen conjuntament un dret, això no és un dret col·lectiu. I si aquest dret fa referència a una llengua, això no és un dret lingüístic i per tant un dret d'una llengua (del conjunt dels parlants d'una llengua, si hom vol). No li vindria malament al molt il·lustre professor d'Ètica repassar les beceroles de la seua pròpia disciplina, on més que segurament, es parlarà dels drets individuals i dels drets col·lectius. Això sí, si vol esmunyir-se de la realitat mitjançant subterfugis semàntics, ho podrà continuar fent, com a bon venedor de mantes.

En definitiva, que el senyor Ovejero se suma a la tasca (indecent) encetada per altres individus de la mateixa corda i, fent honor al seu cognom, vol fer de pastor i que nosaltres fem d’ovelles. O millor, si pot ser, que fem de borregos. I per ací no passem. Posats a triar, preferim les mamelles de la Tania Dorys (que, per cert, és del meu poble) o de la Norma Duval.

A LA PUNTA DE LA LLENGUA 13 / ALFONSO USSÍA OMPLI VALÈNCIA DE CASPA

En Lingüística, s'entén per adequació contextual el fet d'usar un registre adient en un marc concret. No és el mateix parlar amb els amics mentre et fas una cervesa, que fer-ho davant de molt de públic en un acte institucional. En canvi, alguna gent confon les coses i acaba fent el ridícul més espantós. O no, perquè potser ho fan de forma meditada (i interessada).

Ahir vaig anar al lliurament dels Premis Ciutat de València. Estava invitat, com a membre del jurat de narravita, i a més m'abellia anar per l'amistat amb alguns dels premiats. L'any passat, en el mateix acte, parlaren Santiago Grisolía i Maria José Alcón, ja que l'alcaldessa, Rita Barberà, patia una indisposició transitòria. Els dos oradors van estar sobris i protocol·laris. Enguany, amb Rita sense cap problema de salut, va ser ella la que va prendre la paraula en nom de l'Ajuntament de València, mentre que la tasca de mantenidor va recaure en Alfonso Ussía. Rita Barberà va estar també sòbria. Bastant institucional. Potser esbiaixada (com tots els polítics) i agranant una mica cap a casa, però correcta en tots els sentits. Només li suggeriria que mane a qui li escriu els discursos que canvie el llistat d'il·lustres guanyadors de certàmens anteriors, perquè sempre diuen els mateixos. No és que tinga la pretensió que m'hi incloguen a mi, o a Joan Olivares, o a Maite Insa, que ho trobe bastant improbable, sinó per deixar descansar una mica Muñoz Puelles, Xavier Casp o Pedro J. de la Peña, que van guanyar el premi allà per la prehistòria (del certamen, vull dir; no penseu malament). Però en fi, que Rita bé, si passem per alt aquestes cosetes a què ja estem acostumats.

La intervenció del senyor Ussía no té qualificatiu possible. A més de no tindre clar el concepte d'adequació contextual (o sí; ja ho hem suggerit abans), és d'aquelles persones que confon la sinceritat amb la mala educació, i els judicis de valor (propis i clarament demagògics i tendenciosos) amb axiomes inqüestionables. Ja ho va advertir des d'un principi, que, com que venia sense cobrar, anava a dir el que li vinguera de gust. No home, no! El fet de no cobrar no et permet faltar al repecte a l'auditori (o a part de l'auditori), i menys encara a vantar-se'n amb expressions com "y a quien le pique que se rasque, y a quien le pique mucho que se restriegue". Jo, la veritat, és que hauria preferit que li pagaren, i no tindre deutes ni favors pendents amb un personatge com aquest. Ja s'ho cobrarà amb créixen, no en tingueu dubte!

D'Alfonso Ussía (per a ser exactes, d'Ildefonso María Ciriaco Ussía Muñoz Seca; quasi res porta el diari!) he sentit dir moltes vegades que es un tio molt campechano. Que significa, això de campechano? Segons el diccionari de la RAEL (accepció 2), que se comporta con llaneza y cordialidad, sin imponer distancia en el trato. La meua experiència personal em demostra però que quan a algú se li aplica aquest adjectiu és perquè hom creu que, pel seu estatus, mereix un tracte deferent. Per tant, qui diu d'algú que és campechano, demostra un sentiment de subsidiaritat i un complex d'inferioritat reconegut respecte del personatge en qüestió. I el personatge en qüestió, sol ser un cretí superb i envanit (valguen les redundàncies) que accepta l'apel·latiu de gust.

Doncs molt bé, ja tenim al campechano dansant pel saló de plens de l'Ajuntament de València. En persona (físicament, vull dir) ja destil·la un regust ranci. La vestimenta (antiga: un vestit i una camisa d'un blau indesxifrable que semblaven formar un tot indestriable, cosit per l'interior i enganxat amb cola al cos del portador) i el pentinat (impossible) em van fer pensar que l'havien acabat de traure de l'armari de les andròmines perquè perpetrara el parlament amb que ens va agredir minuts després. El seu posat em va fer pensar si aquella vedette pseudoculturitzada no feia el mateix que les rústegues canòniques, les que ensenyen pit i cuixa, que després d'estrenar a Madrid fan una tournée por provincias per arreplegar els duros de quatre llauradorots ignorants que bavegen amb els prodigis que els arribaven de la capital. I, efectivament, les sospites que em passaren pel cap abans que obrira la boca, es van acomplir sobradament amb la seua verborreica intervenció.

Començà amb un parell d'anècdotes més antigues que la picor. Amb poca gràcia, també s'ha de dir. Continua llepant el cul sense vergonya (a hores d'ara crec que ni en té ni la coneix) a tots els que podia albirar des de la seua talaia de privilegi (a tots els que podia albirar i li feien el pes, com Santiago Grisolía o Carmen Alborch: la resta estàvem d'atrezzo). I a continuació començà la seua propaganda explícita en favor d'aquells que l'havien convidat, però sense pagar-li res (als quals ja els ho cobrarà, insisitesc), amb referències constants a Rita, a Camps... i a Zaplana, fins i tot, amb el consegüent mosqueig d'algú que tenia assegut ben a prop (ai! les capelletes de partit!). No va oblidar res. Va seguir el guió escrupolosament, començant per la Fórmula-1, continuanant amb la Copa de l'Amèrica, enllaçant amb totes les fantàstiques construccions del llit de Túria, i acabant amb la inevitable referència anticatalanista sobre la subsidiaritat inqüestionable d'una Barcelona que, a hores d'ara, ha caigut en el "aldeanismo excluyente" (sic) respecte d'una "Valencia cosmopolita en el marco común de España" (també sic, of course).

Vaig estar temptat d'abandonar el saló. Alguns altres assistents també, segons em digueren després. No ho férem perquè teníem por de relliscar amb la caspa que havia cobert el terra: un polsim quasi imperceptible però perillosíssim. Vam preferir esperar a què acabara l'acte, per veure si, agafant-nos els uns als altres i fent-nos mútuament de crossa, podíem salvar l'obstacle sense afegir a la pallisa dialèctica algun perjudici físic. Finalment vam poder eixir del recinte sans i estalvis.

Desitge al senyor Ildefonso Maria Ciriaco Ussía Muñoz Seca, descendent del Comte de los Gaitanes, amb grandeza de España inclosa, un plàcid retorn a la capital del regne, encara que haja de pagar la gasolina de la seua butxaca, com va dir al principi de la seua intervenció. Tanta hòstia nobiliària i després haver de passar per caixa, com tot el món! I és que els amos de les gasolineres no tenen ni puta idea, de campechanía! Només una recomanació, don Alfonso: aquesta nit, quan l'alcen a l'armari fins que haja de perpetrar el pròxim discurset, que no se'ls en vaja la mà, amb les boletes de càmfora, com l'última vegada, perquè després per allà on passa va deixant una pudor de patxuli que ens deixa a tots entabuixats. I ni em pica molt ni poc, ni em rasque ni em refregue enlloc, però si vosté diu el que li ve de gust on no ho hauria de fer, jo ho faig amb tot el dret a ma casa, que és aquest bloc.

A LA PUNTA DE LA LLENGUA 11 / QÜESTIONS DE SOCIOLINGÜÍSTICA

La tornada de VK al bloc Tirant a fotre ha estat ben productiva. Al primer post que va inserir després d'un temps de silenci, un lector va incloure un comentari amb unes valoracions lingüístiques prejudicials que em semblen ben interessants. És per això que transcric el comentari (sense permís de ningú).

Converses meues amb companys de feina "valencianos" del Cap i casal:

- ¿Hablar en Valenciano a los inmigrantes? Nosotros no somos maleducados como los catalanes
- Esa palabra que dices, mi abuelo (en gloria esté) no la dijo nunca y él si que hablaba valenciano de verdad, eso es catalán. (Llastima que el home no ho transmitira als fills i als nets)
- Yo creo, porque estoy hablando contigo, que los carteles tienen que estar en castellano y en valenciano y que cada uno elija (en realitat si no parlara amb mi pensa que tot en castellà i prou)
- El valenciano está muy bien donde está; para andar por casa. Esos catalanes de m... nos quieren imponer...
- ¿Mis hijos estudiar en valenciano? Noooo hombre que se pueden liar.
- ¿Pero tu para que quieres que este folleto de (ficar el espectacle que vullgues) esté en valenciano también? Ya está en castellano y además lo han puesto en inglés que es lo importante
- Canal 9 ganaría audiencia en el futbol si fuera en castellano y los informativos también (i que ens queda carabassa!!)
- ¿Libros en valenciano? ¿En valenciano o en catalán? Que ya nos conocemos (abans caldria que llegiren algún llibre)
- En mi falla, cuando se habla para mucha gente se hace en castellano porque hay que ser educado, no ves que en este auditorio en el caben 500 personas está mi suegra que es de Valladolid

SOCORRSSSSSSSSSSSSS!!!!!!!!!

Recorde una frase meua en l'any 95 davant la victoria de Zaplana: "Amb aquestos el valencià ho tindrà molt dificil", la resposta va ser: "No hombre, no. Estos defienden lo valenciano"

Ja vaig fer fa un temps un post en què explicava des d'una perspectiva acadèmica (no d'anar per casa, que d'això ja n'estem cansats) alguns conceptes sociolingüístics, específicament dels prejudicis. Ara insistesc. Coses molt bàsiques sobre bilingüísme, però que la gent desconeix, la qual cosa els porta a dir barbaritats com les que exposa el lector de VK. Sé que no em faran cas, però per si a alguú li poden aprofitar, allà van.

BILINGÜISME

La relació entre llengua i societat focalitzada des de la perspectiva social s’estudia a partir de dos eixos. Per un costat tindríem la dicotomia endolingüisme / exolingüisme. L’endolingüisme faria referència a les comunicacions fetes per dos parlants d’una mateixa comunitat lingüística, i l'exolingüisme a les fetes per parlants de comunitats diferents. Per l’altre, està l’eix unilingüisme / bilingüisme, que fa referència a les comunicacions fetes en un sol codi o en codis diferents. Aquests dos eixos ens permeten de fornir quatre escenaris possibles aplicables a qualsevol comunitat lingüística. Tenint en compte que la combinació endolingüisme / unilingüisme ens remet directament a l’ús d’un codi determinat, el que ens interessa en parlar del contacte de llengües seran les altres tres combinacions, que ens permetran de tipificar els tres tipus fonamentals: l'individual, el social i el territorial.

EL BILINGÜISME INDIVIDUAL

El bilingüisme individual és el resultat de l’entrecreuament de l’endolingüisme i el bilingüisme. En tota comunitat lingüística hi ha individus que tenen una certa competència en una altra o unes altres llengües que no es manifesten en els actes de parla establerts entre individus del seu grup.
És una situació gens problemàtica i que cau fora de l’estudi de la Sociolingüística i en l’esfera de la Psicolingüística.

EL BILINGÜISME TERRITORIAL

És el resultat de l’entrecreuament de les coordenades exolingüisme / monolingüisme. Dues comunitats lingüístiques diferents, cadascuna amb la seua llengua pròpia com a codi vehicular entre els individus de la seua comunitat, mantenen un veïnatge o potser comparteixen una mateixa entitat politico-administrativa, però territorialment dividida, que fa que la necessitat de comunicació entre ambdues siga constant. Aleshores, necessàriament hauran de recórrer sovint a estratègies de comunicació que poden anar des de l’ús de marques transcòdiques, a la criollització, o a l’ús d’una llengua franca, que pot ser la d’una de les comunitats o una altra diferent. Aquest tipus de bilingüisme, tot i que té punts de concomitància amb la Sociolingüística, és estudiat bàsicament per la Geografia Lingüística.

Aquest bilingüisme és el que trobem per exemple a Bèlgica, on flamencs i valons empren el neerlandés i el francés respectivament en les seues relacions intragrupals, mentre que recorren al francés (alguns flamencs militants a l’anglès!) per interrelacionar-se.


EL BILINGÜISME SOCIAL

Definició


És el resultat de l’entrecreuament de les coordenades exolingüisme / bilingüisme, i es tracta sens dubte de cas més conflictiu. En un mateix territori político-administratiu, sense cap tipus de divisió territorial, coexisteixen dues comunitats lingüístiques diferents. Partint de l’axioma segons el qual cada comunitat té només una llengua pròpia, l’altra ha sobrevingut en el territori per causes socio-polítiques diverses. En principi, els membres de cada comunitat recorren a la seua pròpia llengua per a les relacions intragrupal, mentre que per a les intergrupals hi ha una lluita d’interessos entre ambdues. Aquesta situació, altament inestable, està inserida en un procés llarg que es coneix amb el nom de procés de substitució lingüística, a l’anàlisi del qual s’han dedicat grans esforços des del camp de la Sociolingüística i, especialment, entre la catalana. Caldrà analitzar-la doncs amb més deteniment.


El procés de substitució lingüística

Fins a l’aparició de Languages in contact de Weinreich el contacte entre llengües s’havia enfocat des d’una perspectiva exclusivament lingüística. La inclusió de l’esfera social en els estudis sociolingüístics porta a Charles Ferguson, en el seu mític article intitulat Diglòssia, de l’any 1959, a tipificar una situació en la qual una varietat determinada d’una llengua és la pròpia dels registres formals (a partir d’ara, funció A) i una altra varietat és l’emprada per als usos informals i col·loquials (des d’ara, funció B). Seria el cas del llatí vulgar i el llatí clàssic en l’antiguitat.
Posteriorment, Joshua Fishman reinterpreta el concepte original de Fergusson i aplica el terme diglòssia a qualsevol situació en què hi ha una distribució entre les funcions A i B, bé siga entre diverses varietats d’una mateixa llengua o entre llengües diferents. El concepte fishmanià és recollit per Rafael Ninyoles, el qual l’aplica directament a la situació del català, per tal de superar una concepció mitificada i tergiversada del mot bilingüisme. Posteriorment, el mateix Ninyoles abandona el terme, que ha passat al domini popular i és mantingut com a vàlid per alguns sociolingüistes.
Resumint, podríem dir que el bilingüisme social és una situació en la qual dins d’una unitat territorial apareixen d’una manera més o menys ordenada i regular, uns conjunts d’individus que usen més d’un idioma: un de propi aprés per transmissió natural (des d’ara, llengua A) i un altre propi d’un altre grup sobrevingut (des d’ara, llengua B). Aquesta situació és transitòria, perquè s’insereix dins d’un procés de substitució lingüística. La substitució lingüística, que consisteix en el canvi d’una llengua per una altra en un territori determinat, té tres fases principals: una inicial de monolingüisme en la llengua A, una segona de bilingüisme en què coexisteixen les llengües A i B, i una final en què A desapareix i B passa a ser la única llengua. Entre aquestes tres fases principals se n’insereixen dues més, una entre les dues primeres, que coincidiria en el procés d’aprenentatge de la llengua B dels parlants de A, i una altra entre les dues darreres, en què a poc a poc es va oblidant la llengua A en favor de la B.
El bilingüisme social, per tant, condueix a la substitució lingüística. És possible però que en qualsevol punt del procés hi haja un capgirament de la situació que evite aquesta substitució. En aquest sentit, Aracil encunya el terme conflicte lingüístic que consistiria en la denúncia de la situació, la desmitificació del terme bilingüisme i la posada en marxa d’un procés que hi pose fre, conegut amb el nom de normalització lingüística.


Substitució / normalització lingüística


Qualsevol procés de normalització lingüística ha de tenir fixats uns objectius, i aquests objectius es poden classificar en tres nivells: mínim, mitjà i màxim.

L’objectiu mínim es proposaria només que la llengua A ocupara tots els àmbits d’ús. Això implicaria un estatus de cooficialitat amb la llengua B, els parlants de la qual tindrien la possibilitat de mantenir el seu monolingüisme. Així doncs, d’alguna manera s’intentaria perpetuar la situació d’inferioritat de la llengua B sense que es consumara la seua desaparició.

L’objectiu mitjà es proposaria, a més dels objectius del mínim, la bilingüització dels parlants de la llengua B. S’arribaria així a la superació del bilingüisme asimètric, situació en què només els parlants de A dominen els dos codis.

L’objectiu màxim, per la seua banda, es proposaria d’integrar per a la llengua A els al·loglots, establint els mecanismes necessaris perquè la transmeteren als seus fills com a llengua materna i consumar així un procés de capgirament total en què es retornaria al monolingüisme en llengua A.


I ara l'endivinalla: quin objectiu penseu que voldrà la gent que solta perles com les que apareixen al principi del comentari? Cap dels tres. Proposen un model liberal (explicat ací) trampós que condueix indefectiblement a la desaparició d'una llengua.

A LA PUNTA DE LA LLENGUA 10 / MÉS ANTROPONÍMIA

Sensual, la llengua d'aquests setmana. La de la foto, vull dir.

En l'entrada anterior parlava, en clau més aviat irònica, d'antroponímia. Més concretament de cognoms. Sempre m'ha cridat la curiositat el món dels cognoms (perquè per a mi és un món), i els comentaris de Marta i Kirikú m'han esperonat a escriure'n un post específic.

De tots és sabut que hi ha cognoms que es donen molt a alguns pobles. És el cas dels Lloret a la Vila, dels Oltra i els Benavent a Quatretonda, com apunta Kirikú, o dels Bosch, Roig, Espert i Lozano al meu poble; o els Rovira a Benifaió; o els Marí i Alepuz a Almussafes; o els Añó d'Alfarb. És curiós, per exemple, el cas de Lozano a Alginet, perquè es tracta d'un cognom d'origen castellà. Potser en viguera algun fa molts anys amb una capacitat de procreació espectacular que encomanà després a tota la nissaga. El meu avi, per exemple, tenia dotze germans. No ho sé. Encara criden més l'atenció aquells cognoms rars que pràcticament només es troben en un poble. És a dir, Roig o Espert és freqüent a Alginet, però en trobem a altres llocs. En canvi, d'altres, semblen ser exclusius. Tots els Tronchoni que conec són de Picassent; tots els Viñoles són de Sueca; tots els Mont són d'Algemesí; tots els Saragossà (o Zaragozá) són de Silla; tots els Flordelís, del Marquesat.

Fem un joc? Aporteu comentaris amb cognoms que abunden molt en un poble, o que en són pràcticament exclusius. I, si pot ser, doneu-ne una explicació. A veure si entre tots fem alguna cosa que valga la pena.

A LA PUNTA DE LA LLENGUA 8 / CATARROJA DESCOBERTA

L'apartat, aquesta setmana, no sé ben bé si és lingüístic o literari. Evidentment, les dues coses a la vegada, però no sé què pesa més.

En l'apunt anterior us parlava d'un joc que havia encetat un anònim personatge. Feia un comentari sobre el discurs de Vicent Borràs en la presentació de Plagis, i hi inseria intertextualitats (valguen les al·literacions) i referències de diversos autors. En els trucs i retrucs, jugant al gat i el ratolí, la nòmina de damnificats s'ha ampliat: Josep Lozano, Josep Pla, Francesc Bodí, Estellés, Gaspar Jaén, Joan Frances Mira, Jaume Sisa, fins i tot... També apareixen personatges d'obres d'aquests autors, com el tio Abdon, l'àvia de Picorta, Àlex Bataller (el protagonista de l'última de Bodí, vull dir)... La veritat és que m'ho he passat bé. Però com que a hores d'ara els tres implicats en l'inici del joc ( Vicent Borràs, jo mateix i...) ja sabem qui és qui, ho compendie per si a algú li ve de gust intentar buscar altres intertextualitats que jo no he sabut trobar o, en el seu cas, descobrir la identitat de l'anònim amic. Si no decideix fer-ho ell, abans. Si voleu començar pel principi, punxeu ací. La solució, com a molt, divendres que ve.

Anònim ha dit:
Parlàvem de grills que colpegen la memòria, en un plujós dia de Tots Sants. Els grills que no he matat, potser ara se'm tornem paraules, de vegades, igual que els cucs de seda, morint, esdevenien papallones petites. El meu ofici, insistir brutalment en l’alegria, és l'observació atenta del cicle vital dels cucs de seda. Com observa Coromines un bon colliter de seda mai no dirà capoll a un capell. La iaia Margarida vivia sola a la seua alqueria vora la carretera de Picorta, i a l'andana encara tenia els vells canyissos de criar cucs de seda. Cada any, quan venia els capolls bullits, se'n quedava uns quants i deixava eixir les papallones de vida efímera, feixugues i lentes. Estenia uns draps blanquíssims on les papallones dipositaven els ous. Després, plegava curosament els draps, els ficava dins una bosseta de pell i la desava en un armari. Arribat el temps, es penjava la bosseta al si. Érem talment la seda, treballàvem la seda. Només per friccionar-nos, per contracolorar-nos, només per encisar-nos. Érem només la seda.

El Tots Sants de fa noranta anys Josep Pla comentava a El Quadern gris una jornada de cacera. La reflexió sobre la mort no hi és allà. Prové d’aquell costumari del curs de l’any anomenat “Les hores”. Què us dirè? Una apel•lació d’alguna damisel•la, per comprovar el bon funcionament de la tecla del tres? Pèl de pirul•lí, pul•lules pàl•lida com un pal poruc d’un panteó poc punxegut.

Ara ensenye català i el castell de pirates m'espanta quan s'enfonsa en el meu cor de nata. Als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat. He notat la seua absència a la classe de lengua, el buit de la seua taula era com el d'un queixal acabat d'arrancar. El nostre delicte fou viure una vegada. Te’n recordes? Cap surt de la memòria no abolirà la plàcida manera de morir-se que tenen els records.Com és el vostre frenopàtic. Té també l'estructura d'un castell? Són d'escai els sofàs del tanatori?Molt bé Vicent, si no passa res ens veurem el cap de setmana a Alzira. Adéu, adéu
21:15:00

ginjol ha dit...
Molt bé, senyor anònim. Demà mateix analitzarem el seu escrit. Hi ha una hora (la segona) que coincideix que els dos tenim lliure. Però ja li avance que Vicent s'alegrarà de veure'l, el cap de setmana. Des que viu a Barcelona (vosté, sí, vosté) aquests plaer de retrobar-lo és menys freqüent del que desitjaria.
22:25:00

ginjol ha dit...
Ei, se m'havia oblidat! Pel que fa a tot això dels cucs: mira, a mi, també m'agraden.
22:56:00

Anònim ha dit...
La vida a la ciutat d’ivori em distancia dels racons entranyables d’Aljanet. El bar Montecarlo, sempre tan viu i evocador d’un món rural en extinció que m’agrada evocar de lluny estant. Les cerveses preses al carrer. Els crits de la gent en tornar de la feina. La fonètica local. I, és clar, els entranyables personatges riberencs que em costa de trobar ací pels cafés noucentistes on em deixe caure de tant en tant. El tio Abdon, per exemple, un dels nostres herois. Per cert, ¿sap vosté si el protagonista d’El soroll de la resta de Francesc Bodí és fill seu? Per l’edat podria ser-ho. Nosaltres també som a punt de l’infart. Del tomb de la vida. Potser VB, tan amic dels secrets de l’antroponímia literària, puga bastir alguna teoria consistent al respecte. O, si més no, algun artifici vagament borgià (de la branca argentina de la família, vull dir, no valenciana).Per cert com està Josep Lozano, que no el veig darrerament eixir per cap tele. Josep Lozano, el perruquer del poble, el modisto, no el novel•lista amb qui de vegades se’l confon horriblement.
Seu,
Anònim (l’autor del Lazarillo, és a dir, amb el permís de Jordi Bilbeny, que em diu Llàtzer).
00:04:00

Anònim ha dit...
Senyor papassetià. Si hagués estat a la ciutat d’ivori de seguir que s’hauria acostat el dia de difunts al Cementeri de Montjuïc (num. 563, Sant Jordi, Agrupació 7 ª ) per retre-li un homenatge a un enamorat de primera volada. A les dotze i mitja del matí ens hi reunírem allà un grup de gent per escoltar la Núria Candela. L’estimat i galàctic Jaume Sisa hi fou present, entre d’altres cares conegudes. La mar, en aquelles hores del matí, tenia un color lluminós, que m’evocà el de la ciutat d’Alacant, aquest sud que convé no mai oblidar.La làpida senzilla. Amb uns versos colpidors. El silenci és la boira. Jo somric i mils llums em somriuen.
Seu,
Anònim (per ara l’autor de Llàtzer de Tormos)
00:23:00

ginjol ha dit...
Anem a pams. Del Josep Lozano que vosté em parla no en sé res. Sóc més aviat de la corda del sinistre personatge amb qui sovint se'l confón (sí, el d'Aljanet). Pel que fa a la resta... Sembla mentida que vosté em pregunte si el protagonista de l'última del Bodí és fill del tio Abdon. Per cert, el tio Abdón faltà, tan fatxa como sempre. Però, com li deia, el protagonista d'El soroll de la resta és el seu cosí (el cosí de vosté, vull dir), de la part dels guerrers, de la de son pare. Quina manieta tenen a la seua família, amb l'endogàmia antroponímica! Per cert, que a més de papasseitià, m'agrada moltíssim un poeta elxà que es diu Gaspar Jaen i Urban. A veure quin dia ens podem trobar i vosté prepara unes paraules de presentació. Una abraçada.
13:05:00

Anònim ha dit...
Em fa la impressió que comença a situar-me, si més no, per compartir unes passions literàries semblants. Versos que ens han parlat a tots tres i fan que ens assemblem. Com una pàtria.
El poeta elxà participarà als actes del Galeusca del cap de setmana, entre València i Sueca (ja sap, tot això de ‘La literatura i el paisatge del jo’). I, més endavant, el dissabte 22 serà a Burjassot, a Ca Bassot, recitant versos d’”Estellesiana, en la festa que aquesta benemèrita entitat burjassotina celebra a la seua seu del carrer Bisbe Munyoç, ja sap aquest carrer estellesià tan acreditat en matèria de processons.I al lletraferit company comú li pot trametre, de la meua banda, un vers com aquest, per veure si piula: “Lentament emmudires, et vas fer del silenci”.

A LA PUNTA DE LA LLENGUA 7 / CAMILO SESTO I LES LLENGÜES MATERNES

El video de la setmana a la catosfera és el de Camilo Sesto cantant Som, de Raimon, en la gala del 50é aniversari de TVE. Us podria enganyar dient-vos que després de trobar-lo penjat a diversos blocs em vaig decidir a veure'l, però seria mentida. El veig veure a la primera, només el vaig trobar a Des de Llíria cap a Ítaca. Us hi remet perquè el pogueu veure. Jo, la veritat, és que no tinc ganes de penjar-lo ací. El fet que algú cante en català a la TVE és notícia, però a hores d'ara, amb el caràcter friqui que ha assolit el personatge en qüestió, no sabria dir si això és bo o és dolent. Em quede amb una reflexió que apareix també als comentaris de l'enllaç que us he posat: li l'hagueren deixada cantar a Raimon? Per què entre tant de 300 millones, tanta madre patria i tanta hòstia consagrada, no hi havia ningú que fera servir qualsevol llengua diferent del castellà? Potser siga perquè TVE vol dir Televisión Española, i segons qui i segons què no és exactament espanyol... Però no ens atabalem, que açò és un apartat dedicat a la Lingüística i els tirs no van per ací.

Encuriosit pel fet, i tenint que compte que les cançons de Camilo Sesto formen part de la banda sonora de la meua infantesa, bàsicament perquè mon tio Pepe n'era un fan fervent, però també perquè les cançons de l'alcoià s'escoltaven arreu i a tota hora, vaig a la Wikipèdia a veure què en diu, perquè fa molts anys que li he perdut la pista. I, entre altres coses, trobe la següent barbaritat: Las lenguas maternas de Camilo Sesto son el valenciano y el español. És a dir, que en té dues, de llengües maternes, contra totes les opinions fonamentades que asseguren que cada persona en té una (i només una).

Certament, la definició del concepte és diversa, depenent del estudiosos. Es pot entendre per llengua materna la de la mare (d'ací el nom, òbviament). També la que un millor coneix, partint de la valoració subjectiva del propi individu. També, des d'una perspectiva cronològica, la primera que és capaç de dominar. I per últim, la que s'aprén de manera natural, sense cap tipus d'intervenció pedagògica. Si us fixeu una mica, normalment, totes aquestes característiques que s'apunten com a fonament del concepte de llengua materna solen confluir en la majoria dels individus: la primera llengua que un aprén és la de sa mare, és la primera que domina i la que millor coneix, i l'aprén de manera espontània per immersió en un entorn que la té com a llengua vehicular. Ah! I n'és una! Només una! Excepte en el cas dels súbdits del Reino de España, que, poden ser tan rars i tan extravagants com el vinga de gust, i fins i tot poden estar tan sonats que arriben a parlar llengües diferents del castellà. Però aquesta llengua, per imposició legal, serà (també, com a mínim), la seua llengua materna.

La cosa podria entendre's com una errada (una més) de la Wikipèdia, eina que no em fa massa el pes perquè qualsevol pot posar-hi cullerada i escriure totes les barbaritats que se li ocórreguen. S'ha d'usar amb precaució. Et pot servir per consultar ràpidament alguna cosa de poca importància, però per a qüestions rellevants és preferible recórrer a altres fonts més fiables. En canvi jo crec que no és una errada casual, sinó que forma part de l'ideari col·lectiu dels monolingües castellans: la llengua materna dels espanyols és l'espanyol (coño!). És una mica com el que passa als concessionaris de cotxes. Tots els vehicles porten de sèrie quatre rodes, un volant... Alguns models incorporen també de sèrie l'aire condicionat, l'alçavidres elèctric... I després, opcionalment, la marca facilita rareses per a gent tocada de l'ala com expòliers, vidres fumats, o entapissat de cuir. I això es paga a banda. Com passa amb les llengües diferents del castellà: el castellà el portem de sèrie, és inalienable. I el català, l'eusquera o el gallec són rampells de malcriat. I ho hem de pagar a banda, cada dia, i de manera onerosa.

Acabaré amb una anècdota que crec que ja us he contat alguna vegada. Un dia, a Madrid, un senyor (sic) em preguntà si jo hablaba valenciano todo el día. Li vaig contestar que no, que només fins a l'hora d'esmorzar, que a partir de les onze o les onze i mitja parlava altres llengües diferents i més civilitzades. L'home es quedà molt tranquil, i ho exterioritzà amb un esbufec i un ya me extrañaba a mi. Doncs això: ja m'estranyava a mi (també) que Camilo Sesto cantara en català a TVE i a més aquesta fóra la seua única llengua materna.

A LA PUNTA DE LA LLENGUA 6 / MODELS DE LLENGUA

Content. Dos amics han guanyat els premis literaris Ciutat de Xàtiva. En narrativa, Vicent Escartí, amb L'abellerol mort. En poesia, Vicent Penya, amb El cant d'Odisseu. Estic content perquè són amics, i a més perquè em semblen autors honestos. I direu: això no és més aviat literari que lingüistic? Aquest apartat no parla sempre de qüestions lingüístiques? És clar. Aleshores, perquè en en parle? Perquè tant Escartí com Penya tenen un model lingüístic ben interessant. I aconseguir un bon model lingüístic és ben difícil.

Si exceptuem Naumàquia (que m'agradà moltíssim), la resta d'obres d'Escartí podrien encabir-se en allò que hom anomena "novel·la històrica". Té una prediclecció especial pel Barroc. I escriure una novel·la avuí amb un model lingüístic que siga creïble per a l'època que recrea és complicat. Evidentment que no es tracta d'impostar la llengua de fa tres-cents anys. Es tracta de bastir un model basat en la varietat coetània, però despullat d'elements impossibles en el temps en què s'esdevé l'acció. I Escartí ho aconsegueix sempre: a més d'una ambientació encertada fruit d'una tasca de documentació fabulosa i d'uns amplíssims coneixements enciclopèdics, evita paraules i (el que és més difícil!) elements fraseològics impropis de l'època. Alhora, insereix mots potser ara en desús, però comuns aleshores, i fa una tria de solucions verbals morfològicament encertades, sense que res no grinyole. El model, per tant, és creïble.

De Penya, una mica el mateix. Polifacètic, conrea la prosa i la poesia. Em centraré ara en l'apartat líric. Vaig descobrir Vicent Penya en llegir El buit, premiada a Puçol el 2005, el mateix any que vaig rebre el guardó de narrativa en el mateix certamen amb La màquina ronca. Em va sorprendre molt gratament. Sóc lector de poesia (sí, uns dels pocs). I fa molts anys que estic bastant barallat amb els poetes. Amb la majoria de poetes. És evident que a hores d'ara les imposicions formals del gènere no poden ser les mateixes que al segle XV, ni tan sols que a principi de segle (del segle XX, vull dir). No podem arrossegar l'encarcarament pretèrit. Però una cosa és això, i una altra ben diferent que molts autors, avui dia, prescindesquen de tot lligam mètric, de rima o de ritme, i es limiten a enganxar algunes paraules rares (com més millor) per formar uns textos hermètics i incomprensibles (crec que fins i tot per a ells) en què només es pot apreciar una suposada eufonia (en molts casos, ni això). I Penya és dels que s'allunya d'aquesta moda (d'aquest vici!). És bastant canònic pel que fa als aspectes formals, té una cura especial del ritme, i acaba confegint peces diàfanes i intel·ligibles. Amb el seu permís (o sense, perquè no li ho he preguntat), us en deixe una mostra.

Després de cada lliçó aterraven les preguntes.

l‘interrogant incògnit i totes les boires horribles.

Fet i fet, cada lliçó apresa esdevenia un pou,

un pou fosc i alhora un pou d‘on s‘extreia

l‘aigua clara i gèlida d‘un migdia memorable.

Un prestatge de llum, unes remotes carícies.

Heu sentit mai el cant llunyà de la sirena,

melodia de l‘arbreda, crepitació de les llenyes?

No sabíem una altra cosa que no fos tot allò assumible,

tot allò que podia ser paït i susceptible de ser voluble.

Perquè ingenus nadàvem en la inconsciència

de pensar que després de cada lliçó no solament

les preguntes —cada pregunta— aterraven,

sinó que també sucumbien les respostes,

l‘esclat de les idees, la renúnica expressa.

Tot això, en la distància, n’és ara un clar exemple.

Enhorabona als dos.

A LA PUNTA DE LA LLENGUA 5 / TRILINGÜISME

El tema, molt novedós no és. Des que ha començat el curs escolar (fins i tot abans) se n'ha parlat moltíssim del fet que l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania es done en anglés. Vaja per davant que introduir l'anglés com a llengua vehicular en algunes matèries em sembla interessant. Sempre que es faça ben fet. Actualment hi ha en marxa el programa PALE (Programa de Apoyo para la Enseñanza y Aprendizaje de Lenguas Extranjeras), que serveix perquè un bon nombre de docents puguen formar-se per impartir assignatures en anglés (i també en francés). Fins ací tot correcte. L'experiència ja està en pràctica a Catalunya. Un amic meu, Miquel Montesinos, a qui vaig veure la setmana passada després de dos anys, em comentà que la cosa funciona. Sempre que es faça bé, repetesc. Una de les premisses bàsiques és NO donar tota la classe en anglés. Els materials potser estan en aquesta llengua, i el mestre la fa servir tant com pot, però sempre tenint en compte que és necessària una llengua de suport (català o castellà) perquè la finalitat última de l'assignatura en qüestió (en el seu cas Geografia) puga ser aconseguida. I aquesta finalitat última no pot ser cap altra que l'assoliment per part de l'alumnat dels continguts epistemològics de la matèria.

Per ací les coses rutles de manera ben diferent. Es tracta de donar les classes en anglés (i només en anglés) perquè els alumnes no entenguen absolutament res. I, de passada, posar els professor d'idiomes, de filosofia i de geografia i història en un compromís. I també la resta, que ens hem de solidaritzar amb ells o passar per esquirols. És com posar el ventilador davant d'una merda perquè els esguits dissuadesquen tot el món que no paga la pena l'esforç. L'assignatura es converteix en una maria, els alumnes no s'enteren de res, els professor els aguanten la metxa fins a l'extenuació de les seues forces, i l'objectiu està complert. Sense embuts (i sense vergonya), l'Honorable Font de Mora ho reconeix implícitament, quan assegura que el currículum d'EpC incita els alumnes a ser futurs votants socialistes. Per què?, em preguntava. No ho sabia. Però em vaig proposar d'esbrinar-ho.

Des de fa molts anys tinc per norma no escoltar "ràdio macuto", i quan es tracta de disposicions legals vaig directament a la font i la consulte. De tots els que parlen de l'assignatura, a favor o en contra, crec que ben pocs n'han llegit el currículum. Per parlar amb coneixement de causa, jo m'he llegit el Decret 112/2007 de cap a peus. Podeu fer una mirada al blog Filosofem, on estan resumits els objectius i els continguts. Si objectius com reconéixer la condició humana en la seua dimensió individual i social, valorar la igualdat essencial dels éssers humans, conéixer la Declaració Universal dels Drets Humans o reconéixer els drets de les dones incita a votar el PSOE, el senyor Font de Mora (i per extensió el PP) s'ho hauria de fer mirar. Perquè si no estan d'acord amb aquests postul·lats axiomàtics, són directament uns feixistes.

Fa un parell d'anys, un altre Honorable en aquells dies i avuí portantveu al Congrés dels Diputats, el senyor González Pons (que Déu ens agafe confessats), va dir que tenia un projecte per al País Valencià (ell va dir CV, és clar) que s'assemblava a "una sandia: verde por fuera y roja por dentro". La premsa nadiva, castellana en la seua pràctica totalitat, batejà el molt ínclit don Esteban amb el nom de "conseller sandia". Sembla que l'exemple s'ha estés, i avuí comptem amb un bon grapat de deixebles que han esdevingut "consellers sandia". Com que jo solc parlar valencià preferesc dir-los "consellers melons". D'Alger, naturalment.

A LA PUNTA DE LA LLENGUA 4 / DOBLETS

A l'entrada del meu poble (o a l'eixida, depén de com ho mires) hi ha un senyal de trànsit que mena els conductors al camí d'accés al polígon industrial on es pot llegir: "via de servei". Bé, això deia originàriament, perquè algú amb un esprai, canvià servei per servici. La cosa no durà molt, perquè un altre esborrà servici i tornà a escriure servei. I a la setmana, tornem-hi. Quan vaig comptar vint-i-tres canvis (passava cada dia i crec que no me'n vaig deixar cap), deixí de comptar. No sé si devien ser sempre els mateixos, però estan els dos per l'estil. Feina inútil.

M'agrada la gramàtica històrica (ja sé que aquesta nomenclatura està en desús, però mágrada més que lingüística històrica; les manies no les curen els metges). I sobretot els doblets. Em referisc a aquelles paraules que, a partir d'un mateix ètim llatí, han desenvolupat formes diferents. Són com el yin i el yan que il·lustren el post. Per exemple, del SERVITIUM llatí, tenim servei i servici, amb idènitc significat. És cert que mentre la segona és l'única forma emprada en el parlar espontani valencià, la segona té un ús bastant estés a la resta del domini lingüístic. Però no us penseu: durant els anys que vaig viure a Catalunya, vaig poder comprovar que el mot servici no és alié al parlar espontani de terrassencs o vigatans. Potser allà siga un castellanisme, però no ací, perquè el mot està documentat ininterrompudament des de les primeres manifestacions escrites. Tan vàlida és per tant, des del punt de vista etimològic, una com l'altra. Per això deia abans que és feina inútil (faena de perxa) anar canviant-les com si foren cromos. Després els diccionaris i les gramàtiques, amb els seus criteris en última instància arbitraris (cal no olbidar-ho), classifiquen els mots en preferibles, principals, secundaris, admissibles, etc. Però, repetesc: servici és una forma tan genuïna com servei, només que ha conservat una forma més propera a la matriu llatina.

Hi ha altres doblets que em fan gràcia. Són els que coexisteixen en un mateix dialecte (o en el conjunt de la llengua) però s'han especialitzat lèxicament. Per exemple, és el cas de CATHEDRA, que ha donat càtedra i cadira (amb desplaçament d'accent inclòs). Aquesta paraula és especialment productiva, perquè en castellà no dóna cadira, però sí cadera, amb un altre significat. Quan treballava a l'IES Sant Vicent Ferrer, un company (per dir-li d'alguna manera) es vantava de ser catedràtic, i culpava els docents que només érem llicenciats (i no diguem els diplomats!) de tots els problemes de l'ensenyament. Jo estic convençut que els problemes de la docència tenen diverses causes, entre altres la presència a escoles i instituts d'imbècils com ell. Però m'agradava dir-li (perquè s'enrabiava de mala manera) que jo era multicatedràtic, perquè a casa tenia un muntó de cadires. Com que era de francés (ja només em falta dir el nom), m'entenia perfectament.

Un altre mot curiós és DISCIPLINARE, que ha donat disciplinar i deixuplinar. La segona, s'ha especialitzat lèxicament amb el significat de "castigar físicament algú", i normalment s'usa amb caràcter reflexiu (deixuplinar-se). Per tant podem jugar i fer oracions del tipus Es deixuplinava per disciplinar-se.

Alguns mots, tenen un origen incert. Per exemple, segons alguns estudiosos, tant especular com espigolar vénen de l'ètim llatí SPECULARE (mirar, buscar), mentre que uns altres (Cormines dixit) pensen que espigolar és una derivació del mot SPICULA (espiga). M'agrada més la primera teoria, perquè ens permetria dir que Els constructors especulaven per espigolar la butxaca dels clients. Ho podem dir, siga quin siga l'origen d'espigolar, però en un cas té més gràcia que en l'altre.

Us en diria més, però no vull cansar-vos. Només apuntar que, contrariament als amics afeccionats a la pintura d'esprai, hi ha gent sense complexos. L'altre dia, en un bar d'Albal (i em vaig alegrar perquè la rodalia de València no és un context on trobes massa sovint rètols en valencià) vaig trobar, enganxat a la porta d'uns lavabos, la següent inscripció: Servici fora de servei. El que deia: sense complexos.

A LA PUNTA DE LA LLENGUA / 2. TOPONÍMIA

De les diverses disciplines de la Lingüística, la veritat és que una m'agrada especialment. Aquesta és la toponímia. Quan ho dic, alguns em miren escèptics, però m'hi mantinc. Mig de broma, ja en vaig parlar en aquest post. Certament és una disciplina difícil, plena de buits per omplir. Hi ha moltes explicacions encara provisionals, i el camp d'estudi és atractiu. Com a prova, Coromines, que era bastant llançadet a l'hora de convertir en tesis allò que no passava d'hipòtesis embrionàries, anava amb els peus de plom quan de topònims es tractava. Si consulteu el seu (monumental) Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana ho podreu comprovar.

Els parlants de qualsevol llengua són molt consevadors, quan es tracta dels topònims. És per això que molts d'ells han quedat en un estadi arcaic de la llengua. No és per tant casual que siga un dels principals camps d'estudi de l'iberobasc i del mossarab, dues llengües tan críptiques encara. Si llur petja en el lèxic comú actual és testimonial, els noms de lloc conserven encara molts elements del substrat. Per no parlar de l'àrab, que si bé ha deixat bastants mots en el corpus general (sobretot en el dialecte valencià), pel que fa als topònims suposa el 80% del total en algunes de les zones més fortament arabitzades.

M'agraden sobretot, però, els aspectes marginals de la disciplina. I en parlaré, ara i ací. Per exemple, del fenòmen de l'etimologia popular que s'ha aplicat al nom d'alguns pobles. Per etimologia popular s'entén el fenòmen a partir del qual una paruala no té l'evolució que caldria esperar seguint les pautes fonètiques habituals, sinó que queda en una forma arcaica o sofreix canvis insospitats. Per exemple, la ciutat romana d'Emerita ha esdevingut Mérida, quan seguint els paràmetres canònics hauria d'haver donat Mierda. Penseu que els habitants de la ciutat (i la resta, per extensió) o haurien permés? S'aplica per tant una autocensura derivativa i la paraula queda com a (semi)cultisme.

També m'agrada veure com la desconeixença de les llengües matriu fan possible la idealització d'un topònim. El meu poble es diu Alginet, i ve de l'àrab Aljannat. A l'entrada pel sud, es va poder veure durant molts anys un cartell on constava el nom actual i una pretesa traducció de l'àrab: Verger florit. Algun cronista local, en un moment d'eufòria i patriotisme casolà, va explicar que Aljannat, en realitat, s'havia de traduir per Jardí del paradís. Doncs, en realitat, ni una cosa ni l'altra. Aljannat significa, senzillament, Els horts.

M'agrada estudiar igualment els topònims als quals, sobretot a partir del segle XVIII, en l'afany per traduir-los tots al castellà, els han adjudicat un nom impossible. Per exemple, la Vila-joiosa hauria de ser Villalegre (o alguna cosa semblant) i no Villajoyosa. O la Torre de les Maçanes, que no sé quina traducció hauria de tenir (cap, fóra la millor opció), però de segur que no Torremanzanas. Però el que s'emporta el premi en aquest apartat és les Alqueries (o les Alqueries del riu sec, com ha estat tradicionalment conegut), nom traduït per Las Alquerías del Niño Perdido. D'on s'han tret això del Niño Perdido? Una companya que tenia a la facultat, oriünda d'allà, em deia que no ho sabia però que tan se valia, que es deia les Alqueries, sense Niño Perdido ni Niño Muerto. Finalment he pogut descobrir que aquest apèndix (molest) es deu al fet que, al segle XVII, uns monjos de Caudiel van deixar a l'oratori del Bon Retorn, una de les tres alqueries del nucli poblacional, una Mare de Déu del Xiquet Perdut. Posteriorment, quan tots els topònims van passar obligatòriament a tindre la forma oficial castellana, l'encarregat del registre municipal, sembla que marianista convençut, recordà el fet i acabà perpetrant la barbaritat.

Per últim, m'agraden els topònims que són un autèntic estirabot. És el cas d'un país com Camerun. Segons l'explicació més comunament acceptada, el nom del país es deu al fet que fou descobert per Fernando Poo, el qual, veient el gran nombre de gambes que hi havia a les seues costes, el va batejar Rio do Camaroes. Posteriorment, el francés i l'anglés adoptaren les formes Cameroun i Cameroon, respectivament, adaptacions gràfiques de la percepció fonètica del mot portugués camaroes (ho sent, però el meu teclat no té el signe de nasalització). Hi ha una altra explicació, en canvi, gens menyspreable pel fet d'haver-la sentida de boca de Carme Junyent, filòloga expert(íssim)a en llengües africanes. La Junyent diu que el nom té una gènesi diversa. La costa africana era atacada freqüentment per pirates, el quals saquejaven tot el que els eixia al davant. Un dia hi arribà un vaixell holandés, amb intencions més colonials que no pas corsàries (fixeu-vos que de vegades és pitjor el remei que la malaltia). En arribar a la platja del que actualment és el litoral de Camerun, baixaren a terra, i trobaren un pescador reparant un parell de barques. El capità holandés s'hi adreçà i li preguntà com es deia aquella terra. El pobre pescador, però, el va confondre amb un pirata, i, escaldat perquè sovint li furtaven tot el que tenia, contesta en la seua llengua africana (una de les dues-centes que es parlen al país, no sé en quina) alguna cosa que fonèticament sonava [kamerun], i que significa les barques són meues. I, des d'aquell moment, encomanats pels holandesos, els europeus començaren a dir al lloc Camerun. Així doncs, si aquesta hipòtesi és certa, el nom del país té un origen d'allò més curiós.

I ho diexem ací. Supose que tornaré a parlar de toponímia. Si voleu afegir alguna cosa curiosa al respecte, o si voleu rectificar cap inexactitud (sóc un entusiasta de la disciplina, no un expert) espere els vostres comentaris.

A LA PUNTA DE LA LLENGUA 1 / PREJUDICIS

Comencem la sèrie A la punta de la llengua, com us vaig dir la setmana passada. En aquest apartat parlarem de qüestions lingüístiques. Avuí, concretament, de qüestions sociolingüístiques.

Els seguidors del bloc recordareu que abans de les vacances vaig inserir un parell de posts en què us demanava anècdotes relacionades amb l'ús d'una llengua diferent del castellà. Vaig rebre uns quants comentaris, però ara voldria centrar-me en la intervenció de la xiqueta que em va dir que sabia que el valencià i el català eren una mateixa llengua, però que ella no volia. D'això se'n diu prejudici.

La veritat és que entenc la meua alumna. Viu en un ambient en què cada dia rep informacions en un sentit determinat: català i valencià són dues coses diferents. Després, com que és intel·ligent, a partir de paràmetres científics arriba a una conclusió diferent, però els atavismes que porta a sobre li impedeixen d'acceptar-ho. Imagineu, doncs, què pot passar amb els que no són tan intel·ligents.

És difícil lluitar contra el prejudicis. Si algú em diu que òbriga la finestra li puc contestar que entraran mosques. Ell em pot replicar que si no l'obrim ens morirem de calor. Podem discutir sobre la conveniència d'obrir-la o no, partint de judicis de fet:

Finestra oberta = vent + mosques

Finestra tancada = calor + no mosques

Perà ara imagineu que algú es nega a obrir la finestra perquè té por. Por! De què? Tant se val, no podrem discutir res. La por no és un judici de fet. És un prejudici.

Però centrem-nos en els lingüístics. Per prejudici lingüístic entenem un tipus determinat de prejudici social, manifestat en una desviació de la racionalitat que té la forma de judici de valor emés sia sobre una llengua o alguna de les seues característiques, sia sobre els parlants d’una llengua. Aquestes actituds prejudicials es poden donar entre llengües diferents (interlingüístiques) o entre varietats d’una mateixa llengua (intralingüístiques).

ELS PREJUDICIS INTERLINGÜÍSTICS

Són concepcions relacionades amb la llengua com a mitjà de comunicació respecte d’altres llengües. Aquest tipus de judicis de valor prejudicials solen presentar-se en forma d’estereotips o clixés lingüístics dicotòmics.

a) Llengües fàcils i llengües difícils

És un prejudici propi de parlants còmodament instal·lats en el monolingüisme, gens proclius a aprendre altres idiomes. És evident que no hi ha unes llengües més difícils que altres. Per a qualsevol parlant, la llengua més fàcil és la seua, i després les de la seua mateixa família (per exemple, per a un parlant del català serà més fàcil aprendre qualsevol altra llengua romànica que una eslava o oriental). Però no hi ha llengües intrínsecament més fàcils que altres.

b) Llengües suaus i llengües aspres

Es converteixen en punt de referència absolut els patrons fonètics que resulten més familiars. Aquests es convertiran en norma i la resta no seran més que rareses. A partir d’aquest prejudici, la parella suau/aspra admet variacions significatives com musical, apta per a la poesia i, en l’extrem de l’espectre prejudicial, la consideració de llengües masculines i femenines, traslladant a la lingüística l’estereotip mascle-superior, femella-inferior.

c) Llengües importants i poc importants

Aquest prejudici està directament relacionat amb el nombre de parlants d’una llengua. S’estableix doncs una jerarquització a partir d’aquest factor i a partir d’ací s’estableix una divisió funcional en què les llengües amb poc parlants només són aptes per a unes funcions determinades i poc prestigioses.

d) Llengües de cultura i llengües primitives

Hom creu que hi ha llengües primitives que no són aptes per a expressar segons quines idees. És evident que qualsevol llengua és apta per emetre qualsevol judici, i si no disposa d’algun element, el crearà quan li siga necessari.

e) Llengües útils i llengües inútils

Les llengües no són qualitativament útils o inútils, sinó que el seu índex d’utilitat depén de les necessitats de comunicació de cada parlant respecte a la llengua en qüestió.

f) Llengües superiors i llengües inferiors per la seua literatura

La literatura, en canvi, és un conjunt de produccions individuals, no és propietat de cap llengua sinó que és usada com a símbol de la llengua quan així convé.

No cal dir que de totes aquestes dicotomies, amb una visió prejudicial, al català li pertocarien els adjectius esmentats en segon terme, és a dir, difícil, poc important, primitiva, inútil i inferior per la seua literatura. L'única dicotomia en què en alguns contextos pot eixir ben parada és el de aspra/suau. Però això no és més que una trampa igualment prejudicial, ja que aquesta perspectiva, que no supera la visió romàntica conservadora renaixentista, no aconsegueix cap altre objectiu que arraconar-la com a vehicle de producció d’un seguit de textos banals (poesies falleres, posem-ne per cas) que li impedesquen sortir de la situació diglòssica, en sentit fishmanià, en què es troba.

ELS PREJUDICIS INTRALINGÜÍSTICS

Són els prejudicis que tenen a veure amb la diversitat interna de la llengua. També dins d’una mateixa llengua hi ha la promoció d’unes suposades diferències qualitatives i el rebug d’unes varietats genuïnes considerades inferiors. Alguns dels prejudicis intralingüístics tipificats són els següents.

a) Denigració de les formes no estàndard

És l’actuació tradicional de l’escola i la resta dels instruments de poder. El poder, en aquest cas, no imposa un idioma, sinó que el civilitza, intenta eliminar la diversitat considerant que els registres no estàndard són qualitativament inferiors.

a) Relació genètica i jeràrquica entre llengua i dialecte

Es considera que la llengua és l’original i que els dialectes en deriven. Aquest prejudici és correlatiu a l’anterior. En aquest sentit, i en segons quins àmbits, el català encara ha de superar una creença més altament prejudicial, segons la qual el català no arribaria a la categoria de llengua, estatus que quedaria reservat per al castellà, el francés o l’italià, depenent dels territoris, mentre que el català seria un dialecte, un patois o un xapurreau, un parlar fiero o un parlar lleig.

b) Menyspreu de les varietats alienes

És un prejudici que té les mateixes arrels ideològiques que els prejudicis interlingüístics, és a dir, l’esperit tribal, el rebuig d’allò que es considera exterior al propi grup. Aquest prejudici és especialment explotat pels secessionistes dins de determinats conflictes lingüístics. Així, per exemple, els parlants de l’apitxat, han tendit a identificar aquest subdialecte amb valencià, sense tenir en compte la resta de subdialectes, consideració que al seu torn els ha portat a pensar que així es demostrava que el valencià és diferent del català. Per una altra banda, els catalanòfons no apitxats, i especialment els valencians amb altres subdialectes, l’han estigmatitzat fins el punt que molt parlants del mateix han arribat a sentir autoodi.

c) Menyspreu de l’estàndard

És fomentat per les ideologies lingüístiques interessades a fer desaparéixer un idioma. Les llengües sense estàndard no es poden usar en els àmbits d’ús públics i així es garanteix la seua reclusió als àmbits privats i, a la llarga, la seua desaparició. En l’àmbit català, evidentment, s’ha intentat i s’ha aconseguit sovint que la varietat superadora de les diferències fóra el castellà, pel que aquesta llengua ha funcionat en definitiva com a estàndard del català, amb tots els problemes que d’això se’n deriven.

Com podeu veure, en l'àmbit lingüístic català hem de sofrir cada dia tots i cadascun dels prejudicis: els interlingüístics i els intralingüístics. Així ens va.