divendres, 28 de novembre de 2008

A LA PUNTA DE LA LLENGUA 11 / QÜESTIONS DE SOCIOLINGÜÍSTICA

La tornada de VK al bloc Tirant a fotre ha estat ben productiva. Al primer post que va inserir després d'un temps de silenci, un lector va incloure un comentari amb unes valoracions lingüístiques prejudicials que em semblen ben interessants. És per això que transcric el comentari (sense permís de ningú).

Converses meues amb companys de feina "valencianos" del Cap i casal:

- ¿Hablar en Valenciano a los inmigrantes? Nosotros no somos maleducados como los catalanes
- Esa palabra que dices, mi abuelo (en gloria esté) no la dijo nunca y él si que hablaba valenciano de verdad, eso es catalán. (Llastima que el home no ho transmitira als fills i als nets)
- Yo creo, porque estoy hablando contigo, que los carteles tienen que estar en castellano y en valenciano y que cada uno elija (en realitat si no parlara amb mi pensa que tot en castellà i prou)
- El valenciano está muy bien donde está; para andar por casa. Esos catalanes de m... nos quieren imponer...
- ¿Mis hijos estudiar en valenciano? Noooo hombre que se pueden liar.
- ¿Pero tu para que quieres que este folleto de (ficar el espectacle que vullgues) esté en valenciano también? Ya está en castellano y además lo han puesto en inglés que es lo importante
- Canal 9 ganaría audiencia en el futbol si fuera en castellano y los informativos también (i que ens queda carabassa!!)
- ¿Libros en valenciano? ¿En valenciano o en catalán? Que ya nos conocemos (abans caldria que llegiren algún llibre)
- En mi falla, cuando se habla para mucha gente se hace en castellano porque hay que ser educado, no ves que en este auditorio en el caben 500 personas está mi suegra que es de Valladolid

SOCORRSSSSSSSSSSSSS!!!!!!!!!

Recorde una frase meua en l'any 95 davant la victoria de Zaplana: "Amb aquestos el valencià ho tindrà molt dificil", la resposta va ser: "No hombre, no. Estos defienden lo valenciano"

Ja vaig fer fa un temps un post en què explicava des d'una perspectiva acadèmica (no d'anar per casa, que d'això ja n'estem cansats) alguns conceptes sociolingüístics, específicament dels prejudicis. Ara insistesc. Coses molt bàsiques sobre bilingüísme, però que la gent desconeix, la qual cosa els porta a dir barbaritats com les que exposa el lector de VK. Sé que no em faran cas, però per si a alguú li poden aprofitar, allà van.

BILINGÜISME

La relació entre llengua i societat focalitzada des de la perspectiva social s’estudia a partir de dos eixos. Per un costat tindríem la dicotomia endolingüisme / exolingüisme. L’endolingüisme faria referència a les comunicacions fetes per dos parlants d’una mateixa comunitat lingüística, i l'exolingüisme a les fetes per parlants de comunitats diferents. Per l’altre, està l’eix unilingüisme / bilingüisme, que fa referència a les comunicacions fetes en un sol codi o en codis diferents. Aquests dos eixos ens permeten de fornir quatre escenaris possibles aplicables a qualsevol comunitat lingüística. Tenint en compte que la combinació endolingüisme / unilingüisme ens remet directament a l’ús d’un codi determinat, el que ens interessa en parlar del contacte de llengües seran les altres tres combinacions, que ens permetran de tipificar els tres tipus fonamentals: l'individual, el social i el territorial.

EL BILINGÜISME INDIVIDUAL

El bilingüisme individual és el resultat de l’entrecreuament de l’endolingüisme i el bilingüisme. En tota comunitat lingüística hi ha individus que tenen una certa competència en una altra o unes altres llengües que no es manifesten en els actes de parla establerts entre individus del seu grup.
És una situació gens problemàtica i que cau fora de l’estudi de la Sociolingüística i en l’esfera de la Psicolingüística.

EL BILINGÜISME TERRITORIAL

És el resultat de l’entrecreuament de les coordenades exolingüisme / monolingüisme. Dues comunitats lingüístiques diferents, cadascuna amb la seua llengua pròpia com a codi vehicular entre els individus de la seua comunitat, mantenen un veïnatge o potser comparteixen una mateixa entitat politico-administrativa, però territorialment dividida, que fa que la necessitat de comunicació entre ambdues siga constant. Aleshores, necessàriament hauran de recórrer sovint a estratègies de comunicació que poden anar des de l’ús de marques transcòdiques, a la criollització, o a l’ús d’una llengua franca, que pot ser la d’una de les comunitats o una altra diferent. Aquest tipus de bilingüisme, tot i que té punts de concomitància amb la Sociolingüística, és estudiat bàsicament per la Geografia Lingüística.


Aquest bilingüisme és el que trobem per exemple a Bèlgica, on flamencs i valons empren el neerlandés i el francés respectivament en les seues relacions intragrupals, mentre que recorren al francés (alguns flamencs militants a l’anglès!) per interrelacionar-se.


EL BILINGÜISME SOCIAL

Definició


És el resultat de l’entrecreuament de les coordenades exolingüisme / bilingüisme, i es tracta sens dubte de cas més conflictiu. En un mateix territori político-administratiu, sense cap tipus de divisió territorial, coexisteixen dues comunitats lingüístiques diferents. Partint de l’axioma segons el qual cada comunitat té només una llengua pròpia, l’altra ha sobrevingut en el territori per causes socio-polítiques diverses. En principi, els membres de cada comunitat recorren a la seua pròpia llengua per a les relacions intragrupal, mentre que per a les intergrupals hi ha una lluita d’interessos entre ambdues. Aquesta situació, altament inestable, està inserida en un procés llarg que es coneix amb el nom de procés de substitució lingüística, a l’anàlisi del qual s’han dedicat grans esforços des del camp de la Sociolingüística i, especialment, entre la catalana. Caldrà analitzar-la doncs amb més deteniment.


El procés de substitució lingüística

Fins a l’aparició de Languages in contact de Weinreich el contacte entre llengües s’havia enfocat des d’una perspectiva exclusivament lingüística. La inclusió de l’esfera social en els estudis sociolingüístics porta a Charles Ferguson, en el seu mític article intitulat Diglòssia, de l’any 1959, a tipificar una situació en la qual una varietat determinada d’una llengua és la pròpia dels registres formals (a partir d’ara, funció A) i una altra varietat és l’emprada per als usos informals i col·loquials (des d’ara, funció B). Seria el cas del llatí vulgar i el llatí clàssic en l’antiguitat.
Posteriorment, Joshua Fishman reinterpreta el concepte original de Fergusson i aplica el terme diglòssia a qualsevol situació en què hi ha una distribució entre les funcions A i B, bé siga entre diverses varietats d’una mateixa llengua o entre llengües diferents. El concepte fishmanià és recollit per Rafael Ninyoles, el qual l’aplica directament a la situació del català, per tal de superar una concepció mitificada i tergiversada del mot bilingüisme. Posteriorment, el mateix Ninyoles abandona el terme, que ha passat al domini popular i és mantingut com a vàlid per alguns sociolingüistes.
Resumint, podríem dir que el bilingüisme social és una situació en la qual dins d’una unitat territorial apareixen d’una manera més o menys ordenada i regular, uns conjunts d’individus que usen més d’un idioma: un de propi aprés per transmissió natural (des d’ara, llengua A) i un altre propi d’un altre grup sobrevingut (des d’ara, llengua B). Aquesta situació és transitòria, perquè s’insereix dins d’un procés de substitució lingüística. La substitució lingüística, que consisteix en el canvi d’una llengua per una altra en un territori determinat, té tres fases principals: una inicial de monolingüisme en la llengua A, una segona de bilingüisme en què coexisteixen les llengües A i B, i una final en què A desapareix i B passa a ser la única llengua. Entre aquestes tres fases principals se n’insereixen dues més, una entre les dues primeres, que coincidiria en el procés d’aprenentatge de la llengua B dels parlants de A, i una altra entre les dues darreres, en què a poc a poc es va oblidant la llengua A en favor de la B.
El bilingüisme social, per tant, condueix a la substitució lingüística. És possible però que en qualsevol punt del procés hi haja un capgirament de la situació que evite aquesta substitució. En aquest sentit, Aracil encunya el terme conflicte lingüístic que consistiria en la denúncia de la situació, la desmitificació del terme bilingüisme i la posada en marxa d’un procés que hi pose fre, conegut amb el nom de normalització lingüística.


Substitució / normalització lingüística


Qualsevol procés de normalització lingüística ha de tenir fixats uns objectius, i aquests objectius es poden classificar en tres nivells: mínim, mitjà i màxim.

L’objectiu mínim es proposaria només que la llengua A ocupara tots els àmbits d’ús. Això implicaria un estatus de cooficialitat amb la llengua B, els parlants de la qual tindrien la possibilitat de mantenir el seu monolingüisme. Així doncs, d’alguna manera s’intentaria perpetuar la situació d’inferioritat de la llengua B sense que es consumara la seua desaparició.

L’objectiu mitjà es proposaria, a més dels objectius del mínim, la bilingüització dels parlants de la llengua B. S’arribaria així a la superació del bilingüisme asimètric, situació en què només els parlants de A dominen els dos codis.

L’objectiu màxim, per la seua banda, es proposaria d’integrar per a la llengua A els al·loglots, establint els mecanismes necessaris perquè la transmeteren als seus fills com a llengua materna i consumar així un procés de capgirament total en què es retornaria al monolingüisme en llengua A.


I ara l'endivinalla: quin objectiu penseu que voldrà la gent que solta perles com les que apareixen al principi del comentari? Cap dels tres. Proposen un model liberal (explicat ací) trampós que condueix indefectiblement a la desaparició d'una llengua.

3 comentaris:

Helènic Glauc ha dit...

Poc més s'hi pot afegir a tot el que has explicat tan bé. Només que jo faig esforços per no perdre la serenitat davant comentaris ofensius com els que transcrius al principi del post, i que se senten massa. La idea d'educació falsa dels uniformadors de la diversitat. La concepció del fet que aprendre llengües és una molèstia, quan és una manera d'apropar-se a la gent que viu en un país: de cada llengua se'n pot extraurà un caràcter, una manera d'entendre la vida i el món. El problema és que som animals, i n'hi ha que no ho saben; i els que no ho saben són titelles a les mans dels instints tribals més ancestrals.
En fi... que cal anar endavant sense reaccionar davant les provocacions i els menyspreus dels qui viuen amb els prejudicis i les concepcions centralistes fossilitzades al cervell.

VK ha dit...

Bona vesprada Urbà. Quina sorpresa guaitar pel teu bloc després d'una temporada i veure les lletres amb què acostume a signar els meus comentaris a la primer línia.
Això deu ser alguna mena de senyal, promet no perdre'm cap nova entrada. Per cert, aquest temps de silenci l'he dedicat, entre altres activitats menys divertides, a llegir Femení Singular i Plagis. Com diria el meu cap, ja em pots fer l'examen.
Per cert, la referència que fas a la xica que viu a Algemesí no és gens afalagadora, però bé, sé que no ho has fet amb mala intenció i convenceré a Enric que no t'ho tinga en compte.

ginjol ha dit...

Helènic, he descobert el teu bloc´gràcies al comentari. Ja veig que compartim gustos literaris i d'altra mena.
VK, a quina xicota d'Algemes´´i et refereixes? A la Sílvia de Plagis? No ho acabe d'entendre. Ah! Bentornat al món virtual.