SALVADOR BOLUFER, MANTENIDOR

S'ha encetat una campanya al Feisbuc per enlairar el pegolí Salvador Bolufer a la tan alta distinció de mantenidor de la fallera major. Vist el vídeo que us presente a contunuació, i després de confirmar la inqüestionable valencianitat de l'interfecte, no tinc més remei que adherir-me sense cap tipus de reserves a tan noble petició i encoratjar-vos perquè vosaltres també ho feu.

ICONES

Com cada any, pel 9 d'octubre, corren rius de tinta sobre la bandera, sobre la llengua, sobre el nom del territori, i sobre totes les icones imaginables. Confesse ara, només començar, que partisc de la més furibunda iconoclàstia, i que en realitat m'importa molt la substància, "la cosa", i ben poc el símbol necessàriament arbitrari que la representa.
Val a dir que no volia escriure al voltant de tot açò, però acabe de veure un espectacle dantesc, per contradictori. Al meu poble han abaixat la bandera pel balcó de l'ajuntament mentre sonava... la Marxa Reial!, i després han fet una missa. En eixir, el penó, custodiat per les autoritats locals i per... la Guàrdia Civil (uniformada de gala)!, ha marxat en processó cap al carrer del Rei Jaume I. No, no els he seguit. De fet, en sentit estricte, ni tan sols hi era, perquè he vist tot l'espectacle des d'una finestra de cals meus pares, on estava fent-me un cafenet.  Quina sort, tindre uns pares que viuen enmig de la plaça!
El preàmbul serveix per il·lustrar allò que realment vull dir. Estic segur que les persones que escenificaven l'acte estan convençudes del seu patriotisme (de la seua valencianitat, de la seua espanyolitat, i potser alguna altra -itat que se m'escapa), de la mateixa manera que crec que n'estan convençuts uns altres que al llarg del dia faran actes semblant amb una altra bandera, amb la Muixeranga com a música de fons, sense missa, i sense la presència de la benemèrita. Evidentment que no sóc equidistant, que estic molt més a prop dels altres que dels uns, però, repetisc, des de la més furibunda iconoclàstia. I és per això que algunes coses no les acabe d'entendre. Com ara el fet que el Bloc s'haja sumat a la "processó cívica" que mentre escric açò s'estarà celebrant a València. S'equivoquen. O crec que s'equivoquen. Sí, ja he llegit el que diu l'Ignasi Mora al Pica'm. Ben argumentat, sens dubte, però estratègicament erroni.
Que el PSOE d'Alarte, que és un partit espanyol i espanyolista, intente caçar vots a la caverna blavera, ho entenc, tot i que pense que també cometen un error d'estratègia. Però que el Bloc se sume a aquesta manifestació intrínsecament coenta i fatxa, ni ho entenc jo ni una gran part dels seus militants. I si no ho entenen molts militants, no cal dir què en pensaran potencials votants (com ara, jo) no adscrits a la coalició.
Volen donar una imatge de normalitat. Quina normalitat? No volen que PP-PSOE monopolitzen el "sentiment valencianista". Mireu, aquest "sentiment valencianista" subsidiari del més cerrill espanyolisme, aquest sentiment valencianista farcit de falleres i paelles, d'Albuferes i maredeuetes, que el monopolitzen tant com vulguen: tot per a ells. I si es tracta d'intentar abandonar l'anonimat i la indiferència amb què els tracten sistemàticament els mitjans de comunicació (manipulats per qui sabem), han triat justament la foto equivocada.
A alguna gent (més de la que alguns pensen; jo diria que a la immensa majoria dels que dipositen un vot en cada elecció), els dóna exactament igual si el territori es diu País, Comunitat, Regne o República Popular Independent. També els és indiferent si la bandera porta blau, verd, o un farbalà amb floretes. Aquesta gent vota els partits que pensen que els poden representar amb eficàcia. D'altra gent no. D'altra gent vota icones: la bandera espanyola, la bandera amb blau (o sense), el País Valencià o el Regne de València (de Valencia, perdó). I molts votants del Bloc, pense, són d'aquest segon grup: voten País, bandera sense blau, i la Muixeranga. Són les icones del seu sentiment col·lectiu, si més no perquè els contraposa a tot allò que representa el que no volen ser. Trist, però cert: els símbols van a la contra, en un costat i en un altre. És una opció nascuda ditectament dels anys de la transició (abans, però radicalitzats i enquistats en aquesta època), i els dóna igual si històricament i legítima correspon una cosa o una altra. Ja us dic jo que totes les opcions són en última instància arbitràries, però ho podeu trobar explicat amb més rigor a Vent d Cabylia, de Vicent Baydal (tot i que en alguns aspectes estic en desacord). Els dóna tan igual com als altres, que criden sense vergonya Viva España! sense voler saber res d'història, ni de drets, ni de Furs, ni de greuges. En definitiva, hi ha també molt de vot visceral, en un costat i en un altre. I la manera d'arreplegar-los és defensant la simbologia que els és pròpia. I, a més, governant amb eficiència allà on es té l'oportunitat de fer-ho.
És la cançó de sempre: intentant arreplegar quaranta vots en territori hostil, se'n van quaranta mil que tenien dins del gamber. Si no, el temps ho dirà. I si em sap greu és justament perquè no sóc d'aquells que els dóna igual qui governa, i qui m'agradaria que ho fera adopta una postura (estratègicament) equivocada.

RUPERTO CHAPÍ, CATALANISTA.

He escoltat a la ràdio una notícia que m'ha deixat espatarrat. Disculpeu, però amb els anys la meua capacitat de sorprendre'm no acaba de morir del tot, per més que n'haja vist de ben grosses. En la sarsuela de Chapí "Roger de Flor" que es representarà el 8 d'octubre al Palau de la Música,"des de dalt", segons el director del cor encarregat de cantar-la, se'ls ha ordenat que en els fragments en què es lloa el caràcter dels catalans, allà on diu català han de dir valencià. Això ja és massa. En qualsevol país, d'això se'n diu esquizofrènia, i als responsables els posen una camisa de força i se'ls emporten a un frenopàtic per preservar la salut mental de la resta de la població. No és una broma: ho podeu comprovar en un periòdic tan poc dubtós de catalanista com EL MUNDO.

LA LENGUA OBLIGATORIA

Àlan Greus m'envia un nou article de Josep Ramoneda, publicat al diari El País, on rebat els arguments del Manifiesto por la lengua común. Impecable i contundent, com sempre. Us l'enllace perquè crec que paga la pena.

LA NEGACIÓ DEL NACIONALISME ESPANYOL

Un altre text que m'arriba via correu electrònic, a través de Josep Lozano. És del meu admirat Josep Ramoneda i em sembla interesantíssim. No l'enllace, sinó que el reproduesc textualment. Està en la llengua comuna, i com a bon sectari que sóc, segons alguns, l'hauria de traduir o no publicar-lo. Però no, a mi no em molesta el castellà.


JOSEP RAMONEDA
La negación del nacionalismo español
JOSEP RAMONEDA 26/06/2008

"Yo no soy nacionalista y el Partido Popular nunca será nacionalista ni caminará por sus sendas como hacen otros". Lo dijo Mariano Rajoy en su discurso de presentación de candidatura ante el congreso del PP. Poco importa, por lo que parece, que minutos antes se preguntara: "¿Qué es lo que yo defiendo?". Y respondiera así: "Que la nación española no es ni discutible ni interpretable. Yo no estoy dispuesto a permitir que se interprete". Poco importa que acto seguido dijera que estaba dispuesto a dialogar con los nacionalistas "dejando a salvo la unidad de España, la soberanía nacional y la igualdad de los españoles". Cuestiones "sobre las que no vamos a aceptar ninguna consideración porque ellos están tan obligados a respetarlas como nosotros". Poco importa que defina al PP como "un partido nacional y coherente con sus principios y su idea de España". Pese a este ramillete de sentencias, y otras muchas más esparcidas a lo largo del discurso, Rajoy dice que él no es nacionalista. Realmente es ver la paja en el ojo ajeno y no ver la viga en el ojo propio. ¿Qué es este discurso, por otra parte el del PP de toda la vida, si no nacionalismo español? ¿Por qué Mariano Rajoy no se reconoce como tal? Al fin y al cabo, ¿qué tendría de extravagante que el que cree en la nación española como realidad "ni discutible ni interpretable" se proclame nacionalista español?
Esta confusión -deliberada o no- no es patrimonio exclusivo de Rajoy. Está muy extendida en todo el espectro ideológico español. Y se basa en el razonamiento siguiente: el nacionalismo es por definición excluyente; los nacionalismos periféricos son excluyentes porque definen unos paradigmas identitarios que convierten en figurantes o ciudadanos de segunda a los que no se identifican con ellos; la nación española no excluye a nadie, incluye a todos. Basta moverse dentro del propio discurso de Rajoy para comprender la falacia de este argumento. ¿No es excluyente un discurso que niega a los ciudadanos que ponen en cuestión la unidad nacional el derecho a discutirla?
Pero hay otro argumento falaz muy repetido para negar la existencia del nacionalismo español, que Rajoy también utiliza en su discurso: "No reconocemos los derechos colectivos sino los individuales". Yo también creo que los derechos son individuales, pero, por lo general, se conquistan y se defienden colectivamente. Lo cual no es un detalle menor. ¿Reconoce Rajoy a los ciudadanos de Cataluña la posibilidad de que en el ejercicio del derecho a la libertad de expresión y de asociación política proclamen que Cataluña tiene carácter de nación, como hicieron en su Estatuto, o esto no vale porque es un derecho colectivo? ¿Proclamar que España no es ni discutible ni interpretable, e imponer a todos la obligación de aceptarlo así, es la afirmación de un derecho colectivo o la negación de derechos individuales?
No deja de ser un poco obsceno -o abusivo- que el único de los nacionalismos triunfantes de todos los hispánicos, es decir, el único que ha conseguido pasar de potencia a acto y tener un Estado, sea también el único que se niega a reconocerse en la condición de nacionalista. ¿Por qué se niega? Por varias razones: porque negarlo es una manera de eludir su carácter impositivo (cómo se puede pretender que se ha impuesto una cosa que no existe); porque el nacionalismo español lleva un lastre pesado de la época en que era componente esencial del sistema ideológico del franquismo; porque reservar la etiqueta de nacionalismo para los nacionalismos periféricos es una manera de marcarles, de situarles en un estadio ideológico arcaico alejado de la música liberal contemporánea; y porque atribuyendo, por definición, a los nacionalismos periféricos un carácter excluyente, niegan que el nacionalismo español también lo tenga porque no existe.
No se me ocurre que Sarkozy, como cualquiera de sus antecesores, tenga vergüenza de llamarse nacionalista francés o cualquier presidente de Estados Unidos, nacionalista americano. Es impensable lo contrario. Sin embargo, ¿por qué se avergüenzan los nacionalistas españoles? Porque en el fondo hay cierta conciencia del carácter precario -y complejo- de la nación española. Porque saben que es un sentimiento muy extendido pero no compartido por todos y mucho menos indiscutido. Y porque creen que así satanizan mejor a los nacionalismos periféricos.
El discurso de Rajoy ha coincidido con los éxitos de la nación española de fútbol. Los rituales de la tribu se han desplegado alcanzando momentos de insoportable ruido sideral. Como en todos los nacionalismos. Nada se parece más a la celebración de una victoria de la selección española que la celebración de una victoria del Barça. Si alguna diferencia hay es de idiosincrasia: los españoles son un poco más exhibicionistas y extrovertidos que los catalanes. Pero, a mí por lo menos, me parecen igual de fatuas, igual de horteras, igual de nacionalistas. Ni más ni menos.

I LA COSA CONTINUA

Com que des d'avui estic de vacances (relatives: només de la feina a l'institut) comence a poder navegar més per internet. I, com no, seguesc amb interés la cosa del Manifiesto por la lengua común, que tan encabotat em té darrerament. Veig que l'ABC entrevista Fernando Savater perquè en parle, i m'estranye: l'ABC donant cobertura a una cosa que fins ara monopolitzava El Mundo, rival directe en el sector conservador de la premsa escrita! Però quan llig el nom de l'entrevistadora ho entenc tot: Blanca TORQUEMADA! Com no, la pseudoentrevista és només una excusa perquè Savater explique a plaer les seues tesis, sense rastre de cap pregunta capciosa, ni tan sols crítica. Si és que sempre són els mateixos, van passant-se la caspa de pares a fills.

PD: per consell d'algun amic per línia interna, deixe d'enllaçar els articles contraris a les meues tesis a què faig referència. A mi em dóna igual el número de visites del meu bloc, però als seus, megapatrocinats per la publicitat, els ve molt bé que els visite com més gent millor, ni que siga per indignar-se.

CONTRA EL MANIFIESTO POR LA LENGUA COMÚN

L'altre dia, mig en broma, penjava un post perquè contàreu anècdotes lingüístiques relacionades amb l'ús de qualsevol llengua diferent del castellà. Uns dies després, ja més seriosament, escivia un article per rebatre les tesis dels monolingües espanyols radicals que denunciaven la discriminació de la seua llengua a les autonomies amb llengua pròpia cooficial. Molts amics m'han confessat que no l'han llegit perquè és molt llarg, i m'han suggerit que en faça un resum i el penge. Em negue. Si el voleu llegir, el trobareu punxant a sobre de l'enllaç anterior.

Però és que avui, l'autor de l'article rebatut (Carlos Martínez Gorriarán) i uns altres personatges (entre d'altres Vargas Llosa, Pombo, Savater i Félix de Azúa, curiosament molts d'ell protegits del grup editorial Planeta) han promogut un Manifiesto por la lengua común. Comuna a la força i per imperatiu legal, encara que això aquesta xusma no ho diga. No en parlaré, perquè és més del mateix: demagògia barata. Però ho fa, i molt bé, l'amic O monstro da ría, que destripa el pastitxo i el deixa com un drap. Està en galego i avise, és llarg, com ha de ser una rèplica fonamentada, però crec que és important que feu l'esforç de llegir-lo ni que siga per solidaritat amb les llengües no comunes.

El que realment em crida l'atenció és que els cercles afins (El Mundo i altres sospitosos habituals) diguen que està "promovido por una veintena de intelectuales". S'ha de ser vanitós, fatu, presumptuós, tibat, superbiós, arrogant, fanfarró i fatxenda per a autoproclar-se intel·lectual, o per deixar que els portantveus mediàtics utilitzen aquest qualificatiu per referir-se a un mateix. Fantasmes, més aviat. Això sí, fent un ús desvergonyit i desmesurat de la demagògia que denunciava en el post anterior, diuen que un dels motius fonamentals del manifest és que "la discrimincación lingüística afecta a los más desfavorecidos". És a dir, que ho fan de manera altruista per defensar els que no poden fer-ho, perquè no són intel·lectuals com ells, pobrets meus. Em recorda el despotisme il·lustrat: tot per al poble però sense el poble, encara que al final tampoc no era tot per al poble, sino per a comtes-ducs d'Olivares i altra gent de mal viure.

Acabe com acabava el post anterior. La seua liberalitat en matèria lingüistica no és, com pretenen fer creure, democràtica. No són liberals. Són demagogs. Són genocides. Són gentola.

MASCLETADA FINAL

Fa una setmana m'acomiadava dient que me n'anava de casa. Més aviat que em feien fora de casa, perquè els índex del caos faller atenyien ja proporcions intolerables. Però encara faltava la traca final: quan dilluns de bon matí em disposava a marxar, vaig trobar el vidre davanter del meu cotxe de la manera que podeu veure a la fotografia. El procediment, senzill: alguna ment preclara va pinçar un objecte pirotècnic amb la granereta netejavidres i després li cala foc a la metxa. Peim!, com diria el tio Masclet. Per cert, que paga la pena de veure'n algun vídeo i agafar les coses amb humor, perquè si no acabarem a hòsties o agafant mosques amb alicates, depenent del tarannà de cadascú. En fi, que així ha quedat la cosa de moment. L'únic consol és que falta tot un any per a la propera setmana fallera.

TANCAT PER FESTA (DELS ALTRES)

Tanque el bloc una setmaneta. Ho faig per festa. Per festa d'uns altres que no em deixen viure i que no em deixen dormir. I, el que és pitjor, no deixen viure i no deixen dormir al meu fill. Fa ja una setmana que va la cosa, però anit va arribar a extrems intolerables.

Ja he dit diverses vegades que tinc un casal a prop de casa. Ahir, després de passar-s'hi tot el dia fartant i grunyint, els fallerets i les falleretes remataren la jornada amb una festa de disfresses. La música, ensordidora, des de les onze de la nit fins a les quatre i mitja del matí. Però és que a més el carrer anava ple de personatges d'aquells que bé transitòriament (anaven bufats) o bé intrínsicament (són subnormals) són sorollosos fins a límits exasperants. Clàxons de cotxes, ràdios a tota paleta, grups de gent cantant, uns altres que es feien fotos cridant "patata" com si els hi anara la vida... Per què "patata", em pregunte, si són fallers i per tant l'essència de la valencianitat? O més aviat són xurros i ho diuen en castellà? O pitjor encara, es tracta de personatges sinistres enlluernats amb algun dialecte del català diferent de l'apitxat que ací parlem? Per què no diuen "creïlla", o "pimentó en salmorra", si els sembla més patriòtic? Tan se val. A les set del matí, "despertà". "Despertà" per als pobrets que havíem aconseguit adormir-nos a les cinc del matí, perquè ells han empalmat una favada (les disfresses) amb l'altra (la "despertà") i després de tirar uns quants masclets i se n'han anat a dormir la mona.

En definitiva, que hem decidit fotre el camp. Ho teníem ja decidit, però mourem abans d'hora. Ens n'anem a algun lloc on no hi haja falles, i, sobretot, on no hi haja fallers. Algú pot pensar que la meua indignació és ideològica; que, independentment del que feren els fallers, em passaria aquests dies emprenyat. És cert. Sóc un personatge rar i perillós: roig, separatista, catalanista, ateu, casolà, no veig la televisió, sóc poc amant de la festa... I a més crec que hi tinc dret, per la qual cosa a la meua llista de defectes caldria afegir el d'il·lús. Tot el que vulgueu. Accepte tot això, i a més també accepte que em molesten especialment aquestes manifestacions vandàliques de pseudocultura blavera i tardofranquista (valguen les redundàncies). Però fins i tot tenint en compte el meu esbiaixament a l'hora de mirar-m'ho objectivament, la situació és senzillament intolerable.

M'acomiade fins dilluns que ve, perquè allargarem la cosa per veure si ens podem lliurar també dels del Ku-Kus-Klan. Quina plaga, Déu meu!

CAPACITAT DE COMPRENSIÓ SELECTIVA

Fa unes setmanes vaig tindre un familiar ingressat a l'Hospital 9 d'octubre. En una de les visites que hi vaig fer, baixí a l'OpenCor que hi ha enfront per comprar alguna cosa perquè pogueren llegir la malalta (que, la veritat, en tenia poques ganes) i els acompanyants. Repassant els prestatges de literatura, em vaig trobar tot un mostrari de llibres que mai no compraria (i encara menys llegiria). D'interessant, pocs, i quasi tots clàssics. Com que volia una lectura actual, fresqueta i amena, al final vaig decidir de comprar Sexualment, de Núria Roca. A l'aparador hi havia la versió en castellà, i vaig demanar l'edició en català. Evidentment, ho vaig fer també en la meua llengua, i, conseqüentment, vaig haver de suportar les caresses i els ¿cómos? histriònics de la dependenta. En definitiva, aquella actitud que a poc que sigues del morro fluix et fa passar-te'n al castellà, una mica avergonyit i tot d'haver gosat usar la teua llengua al teu país. Però com que jo sóc parlant militant, hi vaig insistir. Al cap d'una estona de diàleg, absurd de tantes repeticions i tantes cares rares de la meua interlocutora, la senyoreta, finalment convençuda que no li parlaria en castellà, em va dir que aquel libro sólo estaba en castellano (cómo todos los libros normales del mundo, devia pensar). Com que n'estava segur, contestí que no era cert, que n'hi ha una versió en català, editada per Bromera. A la fi sembla que se li acabà la paciència (sol passar; jo en tinc molta i no solc cedir), i va i m'amolla que si existe el libro en catalán, que no creo, lo podrá usted encontrar en cualquier OpenCor de Barcelona. I es quedà tan ampla, amb aquella cara de satisfacció que només una imbècil autèntica és capaç d'espolsar després de dir una barbaritat d'aquesta mena, amb els llavis premuts i el nas arrufat com si olorara merda.

Davant de casos semblants (no és el primer; ni el que fa deu; ni l'últim, tem) solc tindre dues reaccions. La primera, demanar per l'encarregat, explicar el fet, emplenar fulls de reclamació... En aquesta ocasió però, vaig optar per l'opció B): la vaig enviar a tocar-li la figa a sa tia, i em vaig disposar a abandonar el local. Mentre eixia vaig escoltar que deia a una companya: que mal educado, me ha insultado. No em va afectar massa, perquè ja ho sé, que sóc mal educat. Sobretot si entenem per educats aquells que segueixen les absurditats que ens han ensenyat com a correctes, com ara parlar castellà en qualsevol àmbit no estrictament familiar. En canvi, no crec que allò fóra un insult, sinó més aviat una grosseria. Realment, jo sóc incapaç d'insultar ningú. Però el que realment em va sorprendre va ser que, mentre la resta d'alocucions en valencià li havien costat Déu i ajuda d'entendre, aquell ves-te'n a tocar-li la figa a ta tia (potser extemporani) el va captar a la primera. Tenia una capacitat de comprensió realment selectiva, la molt mala puta.

CAMAL BOU

Llegint aquesta notícia a Vilaweb, he trobat aquest vídeo de promoció del programa (sic) de Camal Bou Parlem clar. I tan clar com parlen! Tot i conéixer (patir) com se les gasta TVV, tot i conéixer el tarannà fascistoide i pessebrer de la Manuela Ríos, no m'ho podia acabar de creure, i he repassat les imatges un parell de vegades per veure si era una imitadora qui posava l'audio sobre una imatge de la periodista (sic). D'autèntica vergonya. No crec massa en totes aquestes galindaines de recollides de signatures. Em sembla paper mullat. Però he corregut a signar el manifest contra la manipulació informativa (més aviat propaganda barata del PP) que encapçala Francesc de Paula i Burguera. Us convide a què feu el mateix, encara que només siga per fer-se notar. De segur que no ho aconseguim tant com ells. Quina gentola!
Si en voleu més, podeu veure també aquest vídeo d'INFO TV.

FALLES FOLLES FETES FOC

Amb una obra que tenia el mateix títol que aquest post, Amadeu Fabregat guanyà el primer Premi Andròmina l'any 1973. Sembla que aleshores encara no desbarrava com ho va fer després, en ser nomenat director de Televisió Valenciana i esdevenir, a més d'un dèspota, un inquisidor lingüístic que va fer fora de la casa, de manera totalment arbitrària, uns quants companys de facultat. La llavor que va deixar a Canal9 serví, quan els socialistes foren derrotats a les urnes, per bastir la vergonyosa televisió autonòmica que el PP ha convertit en el seu bunker mediàtic. Ens acostem al mes de març i supose que la televisió (per dir-li d'alguna manera) autonòmica repetirà fins a la nàusea la programació aberrant a què ens té acostumats, però amanida a més amb mascletades, ofrenes, himnos regionales i tota la faramalla. Per sort a casa tenim el televisor trencat des de fa tres mesos, i encara no hem avisat el tècnic. Ho deixarem per després de Pasqua, i així ens estalviem també les processons. La veritat és que encara que l'aparell funcione triem altres cadenes. Tampoc no és per tirar coets, però... I precisament d'això volia parlar: de coets.

Fa més o menys un any llegia amb deler un magnífic article (com tots; com tot el que escriu) de Manel Rodríguez Castelló en la seua columna setmanal al Levante. L'he buscat a la blogosfera per enllaçar-lo, però m'ha estat impossible trobar-lo. Fent-ne una sinòpsi, la cosa venia a dir que el pobre Manel té per costum emigrar de València cada setmana de falles per no haver de suportar el martiri. L'entenc perfectament: jo també ho faig sempre que puc, tot i que visc en un poble i el martiri resta així mínimament apaivagat. El cas és que el segon dia de sant Josep tornava a casa, creent-se ja lliure de la barbàrie fallera, i en carrejar les coses des del cotxe cap a casa una parella de jovenets (xic i xica) li llençaren un masclet (o un tronador, o un coet, no ho recorde) molt a prop. Quan els va bonegar pel fet, la xicota va dir al company: vámonos Jose, que éste ni es valenciano ni es nada. La cosa, més o menys, va anar així, si no em falla molt la memòria. Confesse que estic tot un any pegant-li voltes a la tòtina, perquè la frase, en el context en què es produí, dóna per fer una tesi doctoral ben saberuda.

El cas és que, des de fa algun temps ja, ha començat al meu poble l'activitat fallera (si és que para mai, que no ho tinc clar del tot). Fa vuit o deu dies, dijous i bon dia, a les quatre i mitja de la vesprada, una banda de música va despertar el meu fill. Bé. Cap problema (només tornar-lo a adormir, que no és tan fàcil). No pots protestar per fer soroll a aquella hora. Però és que un parell de dies després, a les dotze i mitja de la nit el va tornar a despertar una traca. Igual estic equivocat, però tirar una traca a les dotze i mitja de la nit em sembla una subnormalitat. I més tenint en compte que encara no estem en falles, setmana en què les hordes comissionades tenen patent de cors. Però el que més m'ha fet pensar, realment, és una altra frase que crec que em rodarà per la tòtina un altre any sencer, com la que escoltà Manel. Contava el succeït a la botiga de mon pare, i una senyora em va dir: "però si el roïdo era de traca, el xiquet es despertaria content, si és bon valencià".

El ben cert és que el xiquet, que té trezte mesos, es despertà plorant. Però el que m'interessa ara és la frase, que també dóna per a una tesi (potser sobre l'esquizofrènia). No crec que la faça jo, la tesi. Més aviat intentaré aconseguir la nacionalitat albanokosovar per al meu fill, només perquè ni se li ocorra de ser un bon valencià. Encara que el que realment m'agradaria és cremar les falles. Abans d'hora, és clar.

PD: Com sospitava, l'article de Manel Rodríguez-Castelló no està en suport informàtic. Però gràcies a la (immensa) generositat de Begonya Mezquita, us el puc transcriure ací. Allà va, doncs.

ELOGI DE LA PÓLVORA
–Manel Rodríguez-Castelló–

L'excés d'adrenalina demagògica que sol afectar els nostres governants arriba a índexs alarmants quan a la fam fallera se sumen les ganes de menjar electorals, que és el que ha passat enguany. Però la demagògia és com la traca, una volta encesa a veure quin espavilat l'apaga. La insensata crida de l'alcaldessa a usar pólvora a discreció podria haver-se convertit en una tràgica metàfora si el conductor de la furgoneta que va esclatar al carrer Azcárraga no hagués estat afortunadament tan ràpid de reflexos. Les falles han esdevingut ja sinònim de barbàrie amb el permís de l'autoritat, que amb el vell recurs del pa i el circ sap entrenir una població tan estruendosa com indiferent, qualitats que s'alimenten recíprocament. Passa sovint que els petards rebenten en la mà, que la despesa pública per actes de vandalisme s'eleva a nivells estratosfèrics, que grups de ciutadans es rebel·len contra la tortura disfressada de festa i que fins els amos del negociat de la Junta Central Fallera ja temen la mort del malalt per sobredosi i recomanen moderació. A veure qui serà el valent que posarà el cascavell de la pedagogia a aquest gat salvatge que porta molts decennis dominant l'escena valenciana amb les seues urpes franquistes pintades de blau, qui democratitzarà aquesta algaravia coenta, qui deixarà la festa en pau.
Vaig tornar precipitadament de la fugida fallera per un oblit que no podia permetre'm quan faltaven dos dies, amb les seues fatídiques nits, per al final –relatiu, ja saps que il·luminacions barroques, banderoles de plàstic i mastodòntiques tendes de campanya que ocupen tants carrers et perseguiran encara un temps, tossudes com una mala ressaca. Mentre baixava les maletes del cotxe dos joves avorrits de tanta diversió em van elegir com a diana de les seues pràctiques de tir. No devien haver fet la mili perquè el primer coet només em va fregar l'orella. En recriminar-los-ho jo, van continuar tirant al blanc amb més ardor, de manera que vaig fugir per cames, i sense maletes. Per apaivagar la fúria dels dos homicides, la xica que els acompanyava va esgrimir l'argument definitiu: “Déjalo, Jose, que éste ni es valenciano ni es nada”. Més clar, aigua. O pólvora.

VERGONYA D'ALTRI

Confesse que no sóc massa chauvisnista. M'agrada el meu poble, per la senzilla raó que és el meu. Si fóra d'un altre poble, m'agradaria pel mateix motiu. Però la veritat és que em desperta la curiositat el fet de veure notícies en premsa que hi fan referència. Avui n'he trobat a molts periòdics (Levante, El País, El Mundo, Información) i a la premsa digital (Panorama actual, Vilaweb), i també n'he escoltat a la ràdio. Potser algú pense que es tracta d'algun homenatge a velles glòries locals de l'esport, com el pilotari Juliet o els jugadors de futbol de primera divisió Alfredo Greus, Edmundo Juan o Regino Bosch. Algú pot anar encara més enrere i pensar en alguna cosa relacionada amb el músic Pascual Pérez Choví, o amb Vicent Greus, magistrat i lletraferit. Algú altre pot haver pensat que la notícia és més actual, i que es deu tractar d'alguna cosa relacionada amb la nominació als Goya de la maquilladora Anna Lozano, o, també relacionat amb el cinema, té a veure més aviat amb el perruquer Vicent Gaya, o amb el decorador Ferran Sánchez. O la cosa va de ciència i parla d'algun nou estudi o publicació del físic Baltasar Beferull, o amb quelcom relacionat amb l'astronàutica en què de segur que David Iranzo ha ficat la cullerada. Potser el tuacte vaja pel vessant artístic, i es tracte d'una nova publicació de Josep Lozano, o de Vicent Simbor, o d'Alan Greus, o de Xavier Vidal, o de Merxe Guillén (o meua, fins i tot, si se'm permet la pedanteria de parlar de mi mateix). O d'una notícia d'arts plàstiques relacionada amb José Espert, o amb Manolo Blanco, o amb Llúcia Bosch, o amb Benito Botella. Qui sap si no es deu tractar d'algun escriptor o pintor que no han nascut al poble, però hi viu, com ara Ferran Cremades o Joan Verdú. Que Ismael Latorre no haurà preparat una nova exposició amb fotos del seu monumental arxiu fotogràfic? Que no deu ser una notícia musical relacionada amb Remigi Palmero? Si la cosa va música, també tenim un grapat d'instrumentiste i professors de conservatori escampats pel món, com l'oboè Àngel Ruiz, el saxofonista José Carlos Luján o la flautista Rosa Maria Espert... Com que s'està jugant la Copa de Bàsquet, potser parlen de Félix Herranz, campió del món junior al Mundial de Portugal (crec que el guardó més important que ha obtingut mai un alginetí), o de Carles Bivià, jugador d'elit. Igual va i parlen del Guillen Alginet, l'equip de bàsquet que juga en la lliga EBA i que després de quatre victòries consecutives s'adreça directe a la salvació (de segur que l'aconsegueix!), o de la UD Alginet, que està fent un paper digne en el seu retorns a Preferent (però hem de tornar a guanyar ja, si no volem parit al final!).

Rotundament no. La notícia va per un altre costat: La Genialitat (sic) Valenciana dóna deu dies per tancar els repetidors de TV3 d'Alginet, la serra Perenxisa, i la Llosa de Ranes. La veritat és que no sé si sentir vergonya d'altri o enviar-ho tot a fer la mà. Millor una barreja: enviar a fer la mà els que em fan sentir vergonya d'altri.

PD: Després de rellegir l'apunt, crec que sí que sóc una mica chauvisnista. I de segur que m'he deixat algun il·lustre païsà (més de tretze mil, perquè per a mi tots els alginetins ho són). Si algú s'anima a apuntar-ne els noms, promet d'ampliar la llista.

FALTEN LA PAELLA I LA BARRAQUETA

Llig aquesta notícia al Levante i em quede de pasta de moniato. No perquè desconega algunes coses, que les sé de sobres, sinó perquè em resulten increïbles cada vegada que les veig. Resulta que el senyor César Vidal va actuar com a mantenidor dels Jocs Florals organitzats per Lo Rat Penat i que se celebraren al Teatre Principal (ja m'agradaria a mi que em deixaren aquest "marc incomparable" per muntar saraus). El mantenidor (figura ja coenta per se), amb corbata de llacet i un esmòquing que li parava igual de bé com si li l'hagueren posat a un bocoi, va llançar la seua habitual proclama anticatalanista (i feixista). Podeu veure què pensava d'ell i d'altres "historiadors" de la seua corda el malaguanyat Javier Tusell punxant ací (en un article publicat a El País el 8 de juliol de 2004, tot i que només he trobat enllaç telemàtic a Los genoveses; sorry). Però és que a més, a la foto de la notícia hi ha la senyoreta Carolina Giner, filla de l'ínclit Fernando Giner, dels Giners de Vallada de tota la vida, en qualitat de Regina (una altra coentor carrinclona)... vestida de fallera!
Si llegiu els dos enllaços la cosa es pot fer pesadeta. Però paga la pena. Després podeu anar corrents a comprar un camió pastera de xampú anticaspa.