CRÍTICA LITERÀRIA 5 / LES VEUS DEL PAMANO

Títol: Les veus del Pamano
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Enquadernació: Cartoné
Nombre de pàgines: 696
Llengua: Català
ISBN: 84-8437-473-4

Què us diré? Sé que ja n'he parlat, del Cabré i de Les veus del Pamano. Però l'he rellegit aquests dies i tinc ganes de parlar-ne. I començaré amb una obvietat: guanya amb la relectura.

Les veus del Pamano, com gairebé totes les obres de Cabré, és, en primer lloc, un artifici estructural admirable. Diverses històries en diferents llocs i en diferents lapses temporals acaben confluint per afaiçonar un tot homogeni i d'una efectivitat sorprenent. El fil argumental es basteix al voltant de la Tina, una mestra d'escola en un poble del Pallars, que intenta esbrinar què va passar realment amb un col·lega d'un poble veí fa seixanta anys, poc abans, durant, i poc després de la guerra civil. Saltant del present al passat, entrelligant històries dels personatges principals i d'altres de secundaris, entre els quals hi ha maquis i feixistes, rectors i pedrapiquers, rics i misserables, que vénen a dir la seua, l'obra sembla durant la lectura un trencaclosques que difícilment encaixarà. Però encaixa. I per si fóra poc, a la mestria per portar tants fils d'un mateix cabdell sense que s'embolique la madeixa, s'uneixen una elegància narrativa i un bagatge lèxic extraordinaris.

Tot amb tot, em quede amb detalls que un a un poden resultar nimis, però que en conjunt acaben dotant la novel·la d'una qualitat extra. Per no desembolicar massa la troca, tenint en compte que al cap i a la fi el meu escrit té una finalitat apologètica gens dissimulada i el que pretén és que llegiu el llibre aquells que encara no ho heu fet, només esmentaré un artifici que em va semblar genial: el fet de condensar tota la vida d'una persona en el guionet que separa la data de naixement i de mort en la làpida mortuòria.

En definitiva, un llibre llarg (696 pàgines) d'aquells que demanes que no s'acaben mai. Però podeu fer com jo: tendir a la relectura.

MERCÈ, NAJAT I SAÏDA.

Bé, estem a u de febrer i per tant ha arribat l'hora de tancar la votació. Justament ahir, com cada dijous, llegia amb deler l'article que cada quinze dies fa Jaume Cabré al suplement de Cultura de l'Avui. El mestre dedicava l'escrit a glossar per què creu que això de dir el millor a qualsevol cosa (quadre, llibre, pel·licula) o a qualsevol persona (músic, cuiner o arquitecte) és del tot inadmissible. I jo fent una enquesta sobre la millor novel·la contemporània en català! Glups. Així és que modificaré lleugerament el plantejament, i tot seguit afegiré l'enumeració de "novel·les que més han agradat als distints lectors que han tingut l'amabilitat de dir la seua en aquest bloc".Queda una mica amanerat (bastant amanerat, certament), però l'ascendent que té el Jaume m'hi obliga.

Com tot feia semblar, la més votada ha estat finalment La plaça del diamant, amb cinc vots. En segon lloc, amb tres vots, Crim de germania. A continuació, El quadern gris, amb dos. També han rebut un vot Camí de sirga, Les veus del Pamano, Bearn, Mecanoscrit del segon origen i Solitud. Bona collita, sens dubte.

Aprofitant que parlem de literatura, us diré que estic (gratament) sorprés que la guanyadora del Premi Ramon Llull, el més ben dotat (econòmicament) en llengua catalana, haja estat Najat El Hachmi, una escriptora barcelonesa i semidesconeguda d'orígen marroquí. La seua obra, L'últim patriarca, ha merescut el beneplàcit del jurat. Anteriorment només havia publicat Jo també sóc catalana, de caràcter autobiogràfic. La meua més fervent i sincera enhorabona (per seguir dient les coses de manera carrinclona).

El títol del primer llibre de la Najat, tan reivindicatiu, ha fet que recordara una anècdota (fastigosa) que va aparéixer a la premsa fa uns mesos. Saïda Saddouki havia obtingut una plaça com a traductora a una caserna de la Guàrdia Civil de Mallorca. Quan s'hi va presentar, el guàrdia (capitán Bartolomé, segons consta a les cròniques) li va etzibar: "lo que me faltaba: una mora catalanista". Ves per on que no és un fenomen tan estrany, perquè resulta que ara tenim una altra mora catalana (que no catalanista) i a més amb sensibilitat i saviesa literària. Que n'apareguen moltes més, de Najats i de Saïdes. I els guàrdies cívils Bartolomés, intolerants i analfabets, que abandonen la caserna i tornen a la caverna. Però no a la Plató, que allà s'hi va a pensar.

ÚLTIMA EMPENTA

Som a 27. Dijous tancaré la votació de la millor obra de narrativa contemporània en català. Han votat quinze persones, més algunes que han fet comentaris excusant-se de no fer-ho. La majoria pel mateix motiu: no han llegit totes les obres proposades. Si us he de dir la veritat, jo tampoc. Bé, certament només hi ha una que no he llegit, i ho corregiré només puga. El cas és que sembla que La plaça del diamant ha agafat un avantatge important. Tenint en compte la quantitat de vots, n'ha aconseguit un terç, i els altres dos terços se'ls reparteixen altres obres sense que cap passe de dos tries. Justament l'últim votant, Josep, deia que s'escandalitzaria si guanyava la Rodoreda. No ho acabe d'entendre, perquè l'obra és magistral. Però certament també ho són altres del llistat.

Personalment, m'hauria agradat més que guanyara una obra més actual. Quan certs melons s'omplin la boca amb el Segle d'Or (valencià, solen afegir vehementment per explicitar el més cru secessionisme), sempre pense que m'agadaria que d'ací a un temps aquesta etiqueta fóra aplicada a la Literatura Catalana del segle XXI. Entre les proposades, El quadern gris, Bearn i La plaça del diamant són les més antigues. Curiosament, totes tres han rebut suports. Això no fa més que confirmar que els anys assenten les obres, o les converteixen en banals. Una de les tres, ja sabeu quina, per a mi és banal des de la seua concepció, però... democràcia mana. Vaig estar temptat de proposar-ne alguna de més enrere. Confesse la meua admiració per un autor sens dubte menystingut: Santiago Rusiñol. No pas del Rusiñol de L'auca del senyor Esteve, sinó de l'anterior, del primigeni, el que feia realitat aquella màxima del modernisme decadentista de la metàfora símbol. El pati blau, o Gent de bé, són dos contes senzillament magistrals. En cadascun conta una història diferent que, al·legòricament fa referència al mateix: a l'enfrontament artista-societat, un conflicte encara a hores d'ara irresolt. Però la seua minvada extensió i el fet que siguen pràcticament desconegudes per al gran públic em van frenar. Vaig estar també temptat de proposar-ne de més actuals, especialment dues que m'han agradat molt: L'infidel, de Francesc Bodí i L'home manuscrit de Manolo Baixauli. Però la manca de perspectiva temporal és un altre factor a tenir en compte.

En fi, siga com siga, la cosa ja va per la darrera taula. Si algú més s'anima a votar, ho pot fer preferentment en aquest comentari, encara que també comptaré els que apareguen en altres. I si no, dijous us dic el resultat final. Això sí, el seu valor demoscòpic és completament nul, però el fet que alguns m'hagen dit que han llegit algunes obres del llistat perquè en veure-les-hi els ha despertat la curiositat, em sembla ja més que profitós.

PD.: Un comentari nou i m'ensorren l'apunt. Vot en favor de Crim de germania, que passa a tres i...

VOTACIÓ FINAL

Bé, som a quinze. Us deixe la llista de llibres proposats com a millor obra de narrativa contemporània en català, i podeu votar el vostre llibre favorit. Voteu només una vegada, no feu trampa. No s'hi val a proposar obres noves, perquè si no no acabarem mai. Comptaré tots els vots, també els anònims i els de noms inventats (i repetits) bàsicament perquè no tinc mecanismes ni ganes per controlar les URLs. A més, tampoc no cal ser tan llepafils. La votació acabarà el dia 30 de gener a les 24 hores (si no em canse abans). Intenteu votar inserint comentaris en aquest apunt, i no en cap altre, que després no els llig. I ara, el llistat.

Barbal, M. Pedra de tartera
Cabré, J. Les veus del Pamano

Català, V. Solitud
Lozano, J. Crim de Germania

Mas, M. Camí de palau

Mira, J. F. Borja papa

Moncada, J. Camí de Sirga

Pedrolo, M. Mecanoscrit del segon origen

Pla, J. El quadern gris

Porcel, B. Cavalls cap a la fosca

Riera, C. Dins el darrer blau

Rodoreda, M. La plaça del diamant.
Rodoreda, M. Mirall trencat

Villalonga, L. Bearn.

PD: Ací a sota actualitzaré cada dia el compte provisional de les votacions.

La plaça del diamant 5 vots

Crim de germania 3 vots

El quadern gris 2 vots

Camí de sirga 1 vot

Solitud 1 vot

Les veus del Pamano 1 vot

Bearn 1 vot

Mecanoscrit del segon origen 1 vot

FEMENÍ SINGULAR A LA BLOGOSFERA

Una mica aclaparat pels esdeveniments, he remirat per la blogosfera (potser catosfera, estrictament) per veure què es deia de la presentació de Femení singular a Sueca. Molts apunts a molts llocs.

Començaré per un anònim en una pàgina un tant eclèctica, webalginet, on hi ha l' opinió d'un alginetí. Es pregunta per què no s'ha fet la presentació a Alginet, i es pregunta també (no sé si retòricament) si és que no és una població suficientment culta per fer-ho. Aquesta darrera pregunta pot ser entesa com un retret cap a la meua persona (encara que no necessàriament). Li diré que en el seu dia s'hi va fer una presentació, concretament el 28 de juny, ocasió en què m'acompanyà dalt de la taula l'amic Àlan Greus. Anteriorment se n'havia fet una altra a Almussafes, en la qual el presentador va ser Josep Lozano. Crec que amb això conteste les dues preguntes: sí que s'hi pot fer i sí que és un poble suficientment culte (mira quins presentadors, els dos del poble).

També he trobat un comentari de l'acte al bloc de L'últim toc (com no). Al final remet directament a aquest bloc, i jo els copie la idea i us convide a passejar-vos pel seu picant ací.

En acabar l'acte, en el moment de les signatures, se'm va presentar un català (del nord) molt eixerit que en aquell moment no sabia qui era, i que ha resultar ser l'altafullenc Jordi Molinera. Ha fet un comentari a l'apunt anterior, i en escodrinyar el seu bloc hi he trobat un apunt de l'acte. En Jordi mostra un apassionament desbocat per L'Últim toc, i una dèria encara més desbocada per la Laia Castelló. Ehem, ehem. La Laia, per la seua banda, fa referència a l'acte en aquest lloc, on també mostra una certa tirada cap al Jordi. M'ha arribat al cor això de "Molinereta".

A la premsa escrita, quasi res, com calia esperar. Només he vist un breu a l'edició de la Ribera del Levante de diumenge que es feia ressò de l'acte. Amb errada inclosa, justament, a l'últim sintagma: autor algemesinense. No, si encara tindrà raó l'amic emprenyat del webalginet...

I això és tot. Demà és quinze. Recordeu: la llista final per triar la millor obra de narrativa en català. Encara esteu a temps d'afegir-ne alguna.

.

MALS TEMPS PER A LA LÍRICA

En la meua joventut, allà pels 80, era un fan furibund d'un grup gallec que es deia Golpes Bajos. Encara en sóc fan, però ja no em queden forces per ser (tan) furibund. Els anys han passat, i només tinc el consol de veure com Germán Coppini i Teo Cardalda, pals de paller del grup, han envellit tant com jo (o més; ells són una mica majors). Els que sou si fa no fa de la meua lleva de segur que recordeu cançons com Cena recalentada, Fiesta de los maniquíes, Colecciono moscas o una magnífica versió de Come prima. Els que sou més joves (o més vells) les hauríeu d'escoltar, si no ho heu fet ja: realment valen la pena. Però sobre totes una: Malos tiempos para la lírica. Analitzeu-ne la lletra: és un dels poemes contemporanis més bonics que mai haja llegit (escoltat).

El azul del mar inunda mis ojos

el aroma de las flores me envuelve.

Contra las rocas se estrellan mis enojos

y así toda esperanza me devuelven.

Malos tiempos para la lírica

malos tiempos para la lírica

malos tiempos para la lírica

malos tiempos para la lírica.

Las ratas corren por la penumbra del callejón

tu madre baja con el cesto y saluda.

Seguro que ha acabado tu jersey de cotton

puedes esbozar una sonrisa blanca y pura.

Malos tiempos para la lírica...

Seguro que algun día, cansado y aburrido

encontrarás a alguien de buen parecer.

Trabajo de banquero bien retribuído

y tu madre con anteojos volverá a tejer.

Malos tiempos para la lírica...

Però al que anàvem. La cançó l'he recordada realment perquè fa uns dies vaig encetar en un apunt una mena de llista de la millor novel·la catalana contemporània (del segle XX o del XXI). La primera embranzida va ser forta: jo en vaig proposar cinc i en dos o tres dies altres blocaires augmentaren la xifra fins a onze. Però arribà Nadal i, ja ho he dit: mals temps per a la lírica (i per a la narrativa). Així que, torne a la càrrega. Us deixe el llistat de les onze novel·les que barallem de moment, amb la finalitat que en sumeu algunes més, fins, per exemple, el 15 de gener. Aleshores tallarem i intentaré de fer una enquesta per trobar-ne una guanyadora.

Barbal, M. Pedra de tartera

Cabré, J. Les veus del Pamano
Català, V. Solitud

Lozano, J. Crim de Germania
Mas, M. Camí de palau
Mira, J. F. Borja papa
Moncada, J. Camí de Sirga
Pedrolo, M. Mecanoscrit del segon origen
Pla, J. El quadern gris
Porcel, B. Cavalls cap a la fosca
Riera, C. Dins el darrer blau
Rodoreda, M. La plaça del diamant.

Rodoreda, M. Mirall trencat
Villalonga, L. Bearn.

Si us ve de gust...

PD: Vaig afegint a la llista les novel·les que proposeu. Per això parle d'onze a l'apunt i veureu que realment n'hi ha més.