DÉJÀ VU

M'ha passat una cosa estranya. Sóc un amant dels contes orals, i quan en sent algun que m'agrada, en faig una sinopsi i la guarde. Fa uns mesos, no sabria dir-ne quants, em semblà escoltar de boca d'un company una història que tenia la seua gràcia. I dic em semblà perquè temps després, en una conversa amb el mateix company vaig retreure la narració, dient-li que me l'havia contat ell temps abans. Em jurà i em perjurà que era impossible, perquè no en sabia res, de la història que li contava, però que coincidia amb mi en el fet que el romanço tenia encant. Després he preguntat a altres amics i coneguts amb què solc parlar d'aquesta mena de coses, i tots m'han dit que era la primera vegada que sentien allò. Potser l'hauré somiat, el conte? El cas és que em vaig decidir a escriure'l com a propi. Però cada vegada que el rellegesc tinc aquella sensació que els francesos en diuen déjà vu i que científicament s'anomena paramnèsia.

M'estaré tornant boig? Espere que no, però us demane ajuda. Escric a sota el conte amb l'única intenció que algú em puga dir si l'ha escoltat o llegit abans. Evidentment no de la mateixa manera que hi apareix, perquè es tracta d'una recreació literària, però potser s'assemble molt a alguna altra història relatada o publicada que m'agradaria trobar.

Gràcies de bestreta.

DIDÀCTICA MODERNA

L’Altíssim considerà que l’avenç de la humanitat havia arribat a tal punt que potser fóra convenient de fer una pensada important. La seua visió històrica, omnímoda, li feia témer que el món tornés a sofrir una davallada inexplicable, com havia passat a l’Edat Mitjana, fosca, tenebrosa, posterior en la cronologia lineal que ell administrava però sens dubte tècnicament i ideològicament endarrerida respecte de l’esplendor clàssic. Fou per això que menà unes quantes dècades endavant el més il·lustre arquitecte, el més eixerit dels matemàtics, i el més insigne professor, per aconseguir que, com a mínim, ens quedàrem com estàvem.

Situat en el 2008, punt de la història fixat per la divinitat, l’arquitecte, espaordit, renuncià a la tasca quan li digueren que per a la magna obra que li havia estat encomanada no calia una quantitat ingent de manobres i subalterns, com exigia, perquè la feina grossa havia de ser feta per aquells gegantescs mecanos d’un groc llampant que presidien el descampat, i que les bèsties de càrrega i els traginers eren sobrers, ja que els materials serien transportats per uns aparells automòbils.

El matemàtic, espantat, desistí de portar endavant la seua missió en veure que quatre col·laboradors barbamecs se’n reien, dels seus mètodes de càlcul i anàlisi per fiar-ho tot a uns estranyíssims aparells semblants a una màquina d’escriure que només tenien un quadre amb lletres i números, mentre que els tipus gràfics i el carro superior eren substituïts per una finestra lluminosa on, com si fos per encanteri, apareixien les dades premudes al teclat.

El professor entrà a l’aula, esborrà la pissarra, i, després de fer dues palmotades amb la doble intenció d’espolsar-se la pols de guix i copsar l’atenció de la concurrència, es disposà a dictar la seua lliçó magistral a aquells alumnes que vestien de manera tan estrambòtica i portaven uns pentinats tan estrafolaris.

VIDES EXEMPLARS 5 / ARCONOVALDO BONACORSI

Bonacorsi, enmig, amb barba i cabells rebregats, amb autoritats feixistes de l'època en un balcó de Manacor.



Avui, per primera vegada, entra en aquesta galeria de personatges emèrits un element que no està directament lligat al món literari, encara que ho està tangencialment.


Arconovaldo Bonacorsi (Bolonya, Itàlia 1898 - Roma 1962) fou activista polític i advocat. El 1919, s'incorporà al moviment feixista. S'integrà a les forces de xoc del règim mussolinià i participà activament en la repressió dels seus enemics polítics. L'agost de 1936, un cop esclatada la Guerra Civil espanyola, fou enviat a Mallorca pel ministre d'afers exteriors italià i gendre del Duce, el comte Ciano, com a conseller militar i organitzador de la Falange. Des que hi arribà, el 26 d'agost a Palma, es va fer notar. El seu histrionisme, la seua manera de vestir, sovint amb pellisses d'animals exòtics com si en lloc d'haver estat destinat a Mallorca ho estiguera a Abisínia i es volguera camuflar entre els nadius, el gran nombre de dagues i punyals que solia portar enganxats a la indumentària, o l'ús indiscriminat d'un títol nobiliari (es feia dir el comte Rossi), que en realitat no tenia, el feren un personatge ben popular en poc de temps. El seu afany de protagonisme el dugué a intentar fer-se amb el màxim comandament militar de Mallorca, la qual cosa no aconseguí, bàsicament perquè les seues idees d'estratègia militar resultaven estrambòtiques per a qualsevol persona mínimament entesa en la matèria. Al final hagué d'autotitular-se inspector general de les tropes operants, es posà al capdavant de les milicies de la Falange, i creà la unitat de xoc dels Dragons de la Mort, que causà estralls a l'illa. Davant la pressió de la diplomàcia anglo-francesa i el reforçament del nou règim franquista a Mallorca (dissolució de les milicies, arribada de Ramón Franco i rebuig al pla italià de conquerir Menorca), hagué de tornar a Itàlia el 23 de desembre del 1936.


Per tant, només va ser a l'illa durant quatre mesos, però aviat es convertí en un mite, no solament pel caràcter extravagant de la seva actuació pública, sinó també per l'escàndol que envoltava la seva vida privada. Segons sembla, vivia en un hotel envoltat de prostitutes, però tampoc no perdia l'oportunitat de tirar l'ham a al·lotes de casa bona, algunes de les quals, segons conten les males llengües, eren portades als peus del catre per les seues pròpies mares.


Els que patiren les conseqüencies de la seua actuació l'acusen sense embuts d'assassí, de lladre i de violador. Els que en l'època li foren més pròxims en parlen, en canvi, amb commiseració, tractan-lo de simple aventurer fanfarró, però incapaç de matar una mosca.

Abans hem dit que estava tangencialment lligat amb el món literari. I és que ja el 1938, ben poc després de la seua marxa de Mallorca i abans fins i tot del final de la guerra, George Bernanos va escriure Les grands cimetières sous la lune, novel·la que esdevé un al·legat antibonacorsià en tota regla. Posteriorment, Josep Massot i Muntaner n'ha parlat molt, però bàsicament en una mena de biografia del personatge (Vida i miracles del «Conde Rossi»). Fins i tot, el (molt) prolífic Miquel López Crespí ha begut de les fonts de l'italià per inspirar-se en algunes novel·les com Estiu de foc i Núria i la gloria dels vençuts.

Les quatre obres són altament recomanables, encara que potser el senyor Aldo no meresca tantes atencions.

CRÍTICA LITERÀRIA 5 / LES VEUS DEL PAMANO

Títol: Les veus del Pamano
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Enquadernació: Cartoné
Nombre de pàgines: 696
Llengua: Català
ISBN: 84-8437-473-4

Què us diré? Sé que ja n'he parlat, del Cabré i de Les veus del Pamano. Però l'he rellegit aquests dies i tinc ganes de parlar-ne. I començaré amb una obvietat: guanya amb la relectura.

Les veus del Pamano, com gairebé totes les obres de Cabré, és, en primer lloc, un artifici estructural admirable. Diverses històries en diferents llocs i en diferents lapses temporals acaben confluint per afaiçonar un tot homogeni i d'una efectivitat sorprenent. El fil argumental es basteix al voltant de la Tina, una mestra d'escola en un poble del Pallars, que intenta esbrinar què va passar realment amb un col·lega d'un poble veí fa seixanta anys, poc abans, durant, i poc després de la guerra civil. Saltant del present al passat, entrelligant històries dels personatges principals i d'altres de secundaris, entre els quals hi ha maquis i feixistes, rectors i pedrapiquers, rics i misserables, que vénen a dir la seua, l'obra sembla durant la lectura un trencaclosques que difícilment encaixarà. Però encaixa. I per si fóra poc, a la mestria per portar tants fils d'un mateix cabdell sense que s'embolique la madeixa, s'uneixen una elegància narrativa i un bagatge lèxic extraordinaris.

Tot amb tot, em quede amb detalls que un a un poden resultar nimis, però que en conjunt acaben dotant la novel·la d'una qualitat extra. Per no desembolicar massa la troca, tenint en compte que al cap i a la fi el meu escrit té una finalitat apologètica gens dissimulada i el que pretén és que llegiu el llibre aquells que encara no ho heu fet, només esmentaré un artifici que em va semblar genial: el fet de condensar tota la vida d'una persona en el guionet que separa la data de naixement i de mort en la làpida mortuòria.

En definitiva, un llibre llarg (696 pàgines) d'aquells que demanes que no s'acaben mai. Però podeu fer com jo: tendir a la relectura.

LA CATOSFERA LITERÀRIA / 2

Finalment, sembla que està enllestit el volum de La Catosfera literària. Citant textualment el bloc de Toni Ibáñez (més aviat copiant i enganxant), direm que "es tracta d’un llibre pioner a casa nostra, el primer blook (blog que esdevé book) col·laboratiu en català. Com diu Biel Mesquida, autor del pròleg, a la xarxa s’està fent una part essencial de la literatura del present. Literatura 2.0. Creació compartida. Escriptors de la mà oberta. Ciberescriptors que experimenten les noves possibilitats que dóna el format digital. Escriure en català a internet".

La presentació serà el proper dissabte 17 de maig a Vallromanes. Tot i les ganes que tinc de tornar al Vallès (en aquest cas Oriental), em serà impossible fer-ho. Però en fi, les distàncies s'escurcen (més aviat desapareixen) amb això de la informàtica i intentaré ser-hi, ni que siga virtualment.
Si voleu més informació, no dubteu a consultar Entrellum.

SANT JORDI

És sant Jordi. M'agrada regalar i que em regalen roses. Llibres també, però llibres en regale i me'n regalen molts, al llarg de l'any. Avui ja -escric vora la mitjanit- tenim festeta a l'institut. Festetes, millor dit. Els professors hem fet un amic invisible per commemorar el dia del llibre. No puc dir quin llibre regale, perquè si l'interessat llig el bloc es desfà l'encant. I a mi, què em regalaran? Serà una cosa d'aquelles que mai no llegiria? O serà alguna cosa que llegiré de gust? Us ho contaré. Amb els de quart d'ESO he preparat també un altre amic invisible. Sense rosa, per raons de presupost dels xicots -o més aviat dels soferts pares-. Però ho han agafat amb gana i això em fa feliç. Ja tinc al departament pràcticament tots els volums embolicats i amb el nom del destinatari. Tinc ganes d'obrir els paquets.

Sant Jordi m'ha fet ajornar un dia la publicació de la crítica de la setmana. He pensat que en dates importants parlaré de llibres que m'hagen agradat especialment. Però és clar, els he de tindre frescs, i per tant n'hauré d'haver fet una relectura poc abans. Ara mateix no tinc massa problema, perquè en les vacances de Pasqua me'n vaig atipar, de relectures. Dubte entre dos: no sé si parlar d'un capolavoro o d'una obra mestra. O, els que és el mateix, no sé si ressenyar Si una nit d'hivern un viatger, de Calvino, o Les veus del Pamano, de Cabré. Difícil tria. Demà la solució. Però el que no caiga aquesta setmana, caurà la següent.

VIDES EXEMPLARS 4 / LLORENÇ VILLALONGA

La veritat és que sempre em quedaré amb les ganes de saber si l'antipatia personal i ideològica m'han fet considerar Villalonga un mal escriptor, o més aviat és el fet que la seua pèssima i sobrevalorada producció literària, especialment Bearn, ha reforçat en mi una refracció cap a la seua persona. Però no és per desafecció personal ni perquè valore la seua obra molt pitjor del que ho ha fet la crítica tradicionalment, perquè parle ací d'ell, sinó perquè el personatge, amb el seu eclecticisme, s'ha guanyat a pols entrar en aquesta galeria d'emèrits.

Llorenç Villalonga i Pons naix a Ciutat de Mallorca el 1897, on morirà també el 1980. Fill de pare militar, decideix estudiar Medicina. Deambula per les facultats de Múrcia, Barcelona, Madrid i Saragossa, on finalment es llicencia el 1926. El fet de passar per quatre facultats diferents i acabar la carrera a la tendra edat de 29 anys dóna idea de la seua qualitat com a estudiant.
Després s'especialitza en Psiquiatria a París, i de tornada a l'illa exercirà la professió fins el 1967. Entremig tingué temps per formar un matrimoni de conveniència amb una cosina llunyana, Maria Teresa Gelabert, per unir-se a la Falange de José Antonio Primo de Rivera, i per escriure articles i donar conferències radiofòniques en suport de l'exercit feixista sublevat. Per tant, personalment, políticament i ideològicament, un fenomen. I literàriament?

Després d'uns primers llibres escrits en castellà, el 1931 publica Mort de dama en castellà i posteriorment (quasi simultàniament) en català. Amb Fedra, per exemple, fa el mateix, però el lapse temporal és més llarg: apareix en castellà el 32 i en català el 66. Ídem amb Sílvia Ocampo (35 i 36, respectivament). És un fet normal, per tant, que les seues obres apareguen en ambdues llengües, sense estar molt clar en alguns casos quina és la versió primera i quina la traduïda. Les publicacions de Villalonga que apareixen només en català en són ben poques, com ara El lledoner de la clastra, apareguda el 1958. Però el desgavell més absolut s'esdevé amb la seua obra més coneguda: Bearn.

Villalonga redacta Bearn, en català, entre el 1952 i el 1954, però mancant-li poques pàgines per acabar-la, es rebel·la davant la correcció d'estil que l'editorial Selecta, de Barcelona, ha imprés a Mort de dama, per considerar-la massa catalanitzada, ja que ell hi proposava solucions molt dialectalitzants. Irritat, refà Bearn de cap a cap en castellà i l'acaba ja directament en aquesta llengua. Més tard, el 1961, fa el camí invers: aprofita el gros de la novel·la en la versió catalana en què havia estat concebuda, i tradueix el final. Tot això ha fet dubtar de si es tracta d'una obra catalana traduïda al castellà o a l'inrevés. Res nou, com hem vist abans, però en aquest cas més embolicat encara.

I ara permeteu-me que faça una valoració crítica de l'obra. En Bearn, Llorenç Villalonga recorre a la tècnica de la multiplicitat de perspectives pel que fa als fets narrats. Hi trobem molt determinat des de la introducció qui escriu, don Joan Mayol, narrador subjectiu que adreça el relat -una carta-, al seu amic Miquel, l'interlocutor mut a qui repetidament s'adreça. En aquest relat insereix fragments de les memòries del personatge principal, don Toni, tant en estil directe com en estil indirecte, accedint a un altre narrador. Donada aquesta polifonia, els crítics han parlat tradicionalment d'una estructura complexa, però jo preferesc titllar-la de caòtica, no per complexa, sinó per la imperícia de Villalonga a l'hora de donar forma a un plantejament se li'n va de les mans. I ara podeu provar de convéncer-me de la qualitat de Bearn. Us avance que ho ha intentat molta gent, alguns especialistes en l'obra del mallorquí inclosos, sense aconseguir-ho.

En definitiva, Villalonga em sembla políticament un feixista (no cal justificar-ho), personalment un aprofitat (el casament de conveniència) i un vividor (acaba la carrera als 29 i se'n va a especialitzar-se... a París!), i literàriament... ja us ho he dit.

Descanse en pau, el senyor Llorenç.

CRÍTICA LITERÀRIA 4 / L'ELEGÀNCIA DE L'ERIÇÓ

Títol: L'elegància de l'eriçó

Títol original: L'élégance du herisson

Autor: Muriel Barbery

Editorial: Edicions 62

Col·lecció: El Balancí

Enquadernació: Rústica

Nombre de pàgines: 291

Llengua: Català

Traductors: Anna Torcal i Salvador Company

ISBN: 978-84-297-6045-3

Si és difícil escriure d'un llibre cada setmana, autoimpor-se uns altres condicionant, com en principi havia fet, pot convertir una tasca feixuga en impossible. I justament avui trenque una de les regles que pensava complir: no fer dues crítiques seguides d'un llibre de la mateixa editorial. Però la concentració del sector i el fet que la novel·la nova de trinca que he llegit aquesta setmana no la puga comentar (de moment) m'han obligat a fer-ho.

Muriel Barbery va obtenir amb L'elegància de l'eriçó el Premi dels llibreters francesos 2007. El premi deu ser just, tot i que, com podreu suposar no he llegit totes les novel·les franceses editades l'any passat. De fet, crec que només he llegida aquesta. I amb gust.

Podríem resumir-ne la trama dient que és una història a dues veus que en alguns fragments esdevé més aviat una obra coral. Dues persones viuen en un edifici luxós de París: Renée Michèle, la portera, i Paloma, una xiqueta de dotze anys filla d'un ministre. Per causes diverses, l'una i l'altra han de dissimular una intel·ligència fora de mida. La primera ho aconsegueix fent tot el que s'espera d'una portera: posant fulletons a la televisió amb la veu ben alta i sentint música clàssica d'amagat i amb uns auriculars; tenint un gat al qual odia; i fins i tot bullint col perquè sa casa faça l'olor típica de les porteries, tot i que mai no la tastarà perquè és una gourmet sibarita que prefereix menjar viandes més exiquisides. La segona, Paloma, ho aconsegueix comportant-se com una xiqueta (malcriada) de dotze anys per refugiar-se en un diari en què contarà els seus pensaments profunds. Però darrere d'aquestes façanes hi ha dues persones amb unes inquietuds ben diferents del que caldria esperar.

Al llarg del llibre Barbery fa un repàs (i una crítica molt càustica) dels estereotips, del fet que d'una persona, per tenir una característica determinada (un ofici, una edat...) de seguida se li pressuposa tot un seguit de trets que, per simpatia, van emmotllant un personatge arquetípic que acaba engolint-se la persona. En definitiva, fa una crítica del sectarisme. Per aconseguir-ho usa una coartada ben simple, com solen ser-ho les bones troballes: la protagonista és portera d'una finca, i sense eixir de l'edifici troba material humà més que suficient. A partir d'aquestes premisses, amb una narració elegant i gens pretensiosa, basteix una història consistent i irònica que es llegeix amb gust des de la primera fins a l'última pàgina. I de la resta ben poc puc dir sense afegir informacions que és preceptiu que cadascú esbrine durant la lectura. Només que, per la tria inicial de recursos narratius (la duplicitat de veus i la primera persona), el final és d'allò més sorprenent.

Com que darrerament estic una mica obsedit amb les traduccions (un dia us contaré per què), afegiré que el treball de Anna Torcal i Salvador Company és correcte, amb decisions discutibles però acceptable en el seu conjunt.

COMMEMORACIÓ DE LA II REPÚBLICA

Avui un grup de professors hem celebrat a l'institut uns actes commemoratius de la II República. El matí ha sigut normal, i la rutina només l'ha trencada una alumna de segon d'ESO. El company Paco Caballero ha vingut vestit amb una samarreta roja, una camisa descordada groga, i una corbata morada. L'alumna en qüestió m'ha preguntat si era el Dia de l'Orgull Gai i li he explicat que el 14 d'abril es commemora la instauració de la II República i que aquells eren els colors de la bandera republicana. Crec que no ha entés res, perquè m'ha dit que sabia de cert que Paco no era maricón.
Després, a les 14, hem fet una conferència sobre l'educació entre el 31 i el 36 i hem vist un vídeo d'imatges de l'època a Benifaió i Almussafes. Al final, com toca, hem dinat una paella -boníssima, per cert-. Durant la sobretaula hem cantat l'himne de Riego. Pràcticament ningú no en tenia ni idea, de la lletra (tret de Lluís Botello, que ens ha proporcionat les fotocòpies, i Enric Romaguera, que ha aportat el casset amb diverses versions de la cançó). La conclussió general és que la lletra del himne necessita una revisió urgent: s'ha quedat una mica antiquada.
Salut i visca la República!

VIDES EXEMPLARS 3 / ANSELM TURMEDA

Tot i que literàriament considere que és un autor més aviat mediocre (mediocre no vol dir dolent, com sovint s'interpreta, sinó de la mitjania), Anselm Turmeda em sembla un personatge apassionant, al qual tinc idolatrat per dos motius ben diversos: el primer, de caire interessat, és que amb un tema en què n'havia de parlar vaig guanyar la plaça a les oposicions, ara fa uns anys; el segon, més idealista, que sempre he admirat aquest estereotip tan identificable (de segur que al poble de cadascú en podeu trobar uns quants) de personatge que viu amb la cama en alt sense pegar un brot en sa vida. I Turmeda, sens dubte, es va xamar un bon verd sense doblegar massa.
Nascut a Ciutat de Mallorca el 1352, estudià Lògica, Gramàtica, Física, i Astronomia a Mallorca, Lleida, París i Bolonya. A la ciutat italiana entra en contacte amb grups averroistes que el fan dubtar dels preceptes cristians en un primer moment, dubte que posteriorment el portarà a la seua conversió a l'Islam el 1385, any en què marxa a Tunísia com a protegit del Soldà i amb el nom d'Abd Allah al-Targuman al-Mayurqi. Des d'aleshores, i fins la seua mort, ocupa el càrrec de cap de duanes de Tunis pel seu coneixement de llengües cristianes i també de l’àrab.
L'eclecticisme de Turmeda no és més que una mostra de la crisi de valors i la confusió ideològica de l'època. Realment, Turmeda era un incrèdul que, a conseqüència d’una crisi espiritual, va perdre la fe cristiana i abraçà la mahometana com a recurs de fugida. En aquella època no li quedava cap altra eixida: havies de ser moro o cristià, perquè manifestar el propi ateisme obertament et portava a ser perseguit pels uns i pels altres, sense ningú que et defensara. Això, i un suposat hedonisme, el feren romandre al nord d'Àfrica fins la seua mort, però sense el més mínim convenciment religiós com proven les vacil·lacions en alguns dels seus escrits i les gestions per tornar a la pàtria (sembla ser que només com a maniobra de diversió, en el doble sentit del sintagma).
Considerat una mena de santó entre els mahometans per la seua conversió, i un reu pels cristians, els quals suposaven que s'estava a Tunis sota pressions coactives, li conferiren una certa ambigüitat que ell s'encarregà de conrear. Diríem que tenia una doble personalitat. Turmeda, escrivia en català i àrab. En la primera llengua, bàsicament, basteix les obres que l'acosten a la doctrina cristiana; en la segona, les que reneguen d'aquesta i exalcen l'Islam. Però en totes les obres sense excepció, s'entreveu un propòsit racionalista heretat del seu contacte amb els grups averroistes que deixen traslluir la seua veritable ideologia: la incredulitat en qualsevol credo religiós.
La seua ideologia real es deixa traslluir sens dubte en una de les composicions més famoses, L'elogi dels diners, musicada per Raimon, algunes estrofes de la qual diuen així:

Diners de tort fan veritat,

e de jutge fan advocat;

savi fan tornar l'hom orat,

pus que d'ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,

diners fan l'home infernal

e fan-lo sant celestial,

segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,

e vituperis e honors,

e fan cantar preïcadors:

Beati quorum.

Diners alegren los infants

e fan cantar los capellans

e los frares carmelitans

a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,

e tornen lledesmes los bords.

Si diràs "jas" a hòmens sords,

tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;

moros, jueus e crestians,

lleixant a Déu e tots los sants,

diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc,

e fan honor a molt badoc;

a qui diu "no" fan-li dir "hoc".

Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.

Si els pots haver no els lleixs anar;

si molts n'hauràs poràs tornar

papa de Roma.

CRÍTICA LITERÀRIA 3 / SENSE TÍTOL

Títol: Sense títol
Títol original: Privo di titolo
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Colecció: El Balancí
Enquadernació: Rústica
Número de pàgines: 238
Llengua: Català
Traductora: Anna Casassas
ISBN: 978-84-297-5955-6

Tinc una amiga que sovint, quan va a proveir-se de llibres (ho fa cíclicament i a l'engròs) em demana consell. Tot i refiar-se'n bastant, del meu criteri, sempre em fa la següent advertència: "recorda que m'agraden els llibres que puc llegir a la piscina". Per la meua banda, sempre replique de la mateixa manera: "a mi a la piscina em passa el següent: a l'estiu puc llegir qualsevol cosa, i a l'hivern sóc incapaç de llegir-hi res".



L'anècdota pretén introduir la dicotomia que sovint s'estableix entre el que s'anomena literatura profunda, de qualitat, seriosa o per pensar i el que es considera literatura de consum, fresqueta, d'evassió, o, (sembla que s'està imposant l'anglicisme) fast reading. Ja vaig dir l'altre dia que coincidesc amb Batllori quan diu que el mot literatura suporta molt malament els cognoms. I en aquesta disjuntiva en concret, em sembla que els qualificatius del primer grup són presumptuosos i els del segon clarament prejudicials. L'aclariment ve al cas perquè abans de llegir l'obra de què tot seguit parlaré, l'havia trobada enquadrada (fins i tot en textos promocionals!) entre els llibres per "passar l'estoneta", i tot i això em vaig fer avant. Per sort.



Certament, Sense títol és una novel·la que fa passar una bona estona. La trama parteix d'una història real. A l'illa de Sicília, concretament a Palermo, a la dècada dels vint del segle passat, un feixista va morir accidentalment a causa d'un tret disparat per un correligionari. El fet es va produir enmig d'una baralla (en realitat enmig d'una razzia) amb un comunista a qui havien anat a apallissar. Tots els mecanismes del poder es posaren en marxa per condemnar el comunista (que fins i tot estava convençut de la seua culpabilitat), però finalment, en el judici, la veritat va triomfar. La novel·la recull elements verídics i els barreja amb d'altres de ficció, de tal manera que el primer i l'últim capítol són estríctament fidels a la realitat i els personatges apareixen amb els noms reals, mentre que en la resta les situacions són inventades i els noms dels personatges són (mínimanet) modificats.



Per desenvolupar la trama, Camilleri fa ús de diverses tècniques: la narració estricta, pseudonotícies de periòdic, epístoles, declaracions judicials, fitxes policíaques, i fins i tot comunicats mèdics. Res de nou, però en conjunt ben efectiu. I tot això farcit d'ironia (sempre), d'humor clarament obert (de vegades), i de passatges absurds al més pur estil de Dario Fo (potser també hi haurà algú que considere les obres de Fo "per passar l'estoneta"?).



I ara ve la grossa (les grosses). Tot això està narrat amb un ofici que voldria per a mi (jo en diria més aviat mestria), la qual cosa converteix Sense títol en una obra d'indubtable qualitat. A més, la profunditat del tema (l'ascens del feixisme a Itàlia) no cal justificar-la. I per acabar-ho d'adobar, fa pensar (pel que fa a mi, sobretot en el paral·lelisme que es pot establir entre Mussolini i tota la seua rècula d'acòlits i un altre personatge populista i fascistoïde envoltat de llepaculs que pretén copar la vida política del país des de fa algun temps).



En definitiva, amb Sense títol Camilleri sembla fer el paper d'un àngel redemptor (un d'ells; al meu entendre n'hi ha molts) que fa possible la comunió entre la funció estètica i el paper estrictament lúdic de la literatura. I si algú vol continuar mantenint postulats elitistes, excloents i pretensiosos, està en el seu perfecte dret.



Ah! Se m'oblidava. Ahir us vaig parlar una mica de la traducció de l'Anna Casassas. Impecable, ja ho sabeu. Els girs dialectals del text original els soluciona substituint-los per correlats de diferents geolectes catalans (fins i tot del central, que també és un geolecte per més que alguns s'entesten a usar-lo com a varietat neutra), per solucions més aviat tretes de sociolectes, i, quan la cosa és impossible (unclu Gaspanu) deixant-los en la seua forma original. Chapeau!



NOTA FINAL.: Immers com estic en qüestions de portades de llibre (quina creu!), he decidit de posar la de l'edició italiana perquè us adoneu de com de poc que s'escalfen el cap en alguns llocs.

TRADUCCIONS

Mira que sou...! Publique un post dient com de cabrejat estic amb els fallers, i m'arriben set comentaris directes al bloc i alguns altres per via interna al correu electrònic. Em propose de tornar-me seriós, faig crítica literària i parle de personatges exemplars (en aquest darrer cas de manera desenfadada i irònica, per si algú no se n'havia adonat) i ningú no em diu ni gos que fas (o molt pocs, per dir la veritat, i alguns que millor que no hagueren dit res). Us agrada el morbo, bandolers! Però jo persevere. Avui mateix us contaré la gran importància que done a les traduccions (també per si algú no se n'havia adonat).
Fa un parell d'anys, mentre estudiava els cursets del doctorat a la Universitat de València, en vaig fer un amb la professora Maria Josep Cuenca que va ser ben profitós. La cosa anava sobre fraseologia i idiomaticitat. Al final havíem de fer un treball. Feia ja molt de temps havia llegit Le aventure de Pinocchio en italià, ja que es tractava d'una lectura obligatòria quan estudiava aquesta llengua a l'EOI. En el seu moment em va sobtar moltíssim la gran quantitat de locucions, frases fetes i, en definitiva d'elements fraseològics que contenia la (magnífica) novel·leta de Collodi. Lligant unes coses amb les altres, vaig decidir finalment de fer un estudi del (complicadíssim) tractament que havien rebut aquests elements en la traducció catalana de l'obra feta per Anna Casassas i publicada per La Magrana. Em vaig quedar realment espatarrat. La Casassas havia fet una traducció senzillament impecable, aplicant una fórmula ben simple: mantenia la càrrega de fragments idiomàtics, però sense caure en els errors més freqüents. El pitjor de tots, que és traduir aquests elements literalment, no se li havia escolat ni una vegada; a més, els que tenien un correlat clar en català els havia usat amb destressa; en el cas de fraseologia italiana que difícilment es podia substituir per fraseologia catalana, havia fet una traducció no fraseològica; per últim, per compensar aquesta decisió i alhora mantenir l'alt grau d'idiomaticitat, algunes idees que a l'original no eren expressades amb locucions ni frases fetes, sí que contenien algun d'aquests elements en la traducció catalana. El resultat final, impecable. Evidentment, l'Anna passà a formar part de la meua llista particular de traductors (altament) fiables.
Fa poc em va caure a les mans un altre llibre originàriament escrit en italià: Sense títol, d'Andrea Camilleri, publicat per Edicions 62. Com que havia llegit altres obres del mateix autor en italià(bàsicament les del cicle del comissari Moltalbano; ja podeu veure que també m'agraden les novel·les de lladres i serenos) sabia que tenia per costum, especialment en els diàlegs, usar molts girs dialectals de l'illa de Sicília, on transcorre l'acció de la majoria de les seues novel·les, i em vaig preguntar com ho devia solucionar el traductor (o la traductora). Però en trobar a la pàgina de crèdits el nom d'Anna Casassas pensí que, segurament, d'alguna manera satisfactòria.
Ahir mateix em vaig acabar de cruspir la novel·la. La traducció, per treure's el barret. La crítica literària d'aquesta setmana ja us podeu ensumar per on va. Però això serà demà (o demà passat, que encara no ho sé)
Salut!

VIDES EXEMPLARS 2 / JOAN ROÍS DE CORELLA

Un altre bon passerell, aquest Joan Roís de Corella. En la imatge podeu veure la fesomia que Manuel Boix li atorga en un gravat recent. Cal dir però que no es conserva cap retrat ni altre document gràfic en què s'haja pogut basar per reproduir fidelment els seus trets, i es tracta, per tant, d'una imatge totalment arbitrària i idealitzada.

Tot i que era el fill primogènit d'una família de la petita noblesa provinents d'Aragó i establerts a València, Corella, contra el que calia esperar, en lloc d'assumir les funcions d'hereu s'ordenà capellà. Però això, realment, cal considerar-ho l'única opció que li quedava per no haver lliurar-se a l'exercici de les armes, tasca que, com diu textualment en la seua obra, està fora de natural raó. Per tant, tot i l'ordenació, la seua vocació eclesiàstica fou nul·la. No de bades tingué una vida sentimental molt intensa, i dos fills bords amb Isabel Martínez de Vera. A més d'això, sembla que tingué altres assumptes amorosos (o més aviats sexuals) amb diverses dones. El més destacat però, i és precisament per això que entra per mèrits propis en aquesta galeria de personatges il·lustres, és el que va viure amb una amant que ell anomena Caldesa, nom que per ell mateix ja té unes connotacions inequívoques del tarannà de la xicota. Aquesta Caldesa fou sens dubte la font d'inspiració de la seua producció més destacada. A més de composicions religioses (especialment marianes) en què es nota de seguida una certa desafecció pel tema tractat (hom diu que ho feia només per no despertar les sospites de la Inquisició) i alguna cobla com la tan lloada Balada de la garsa i l'esmerla (a mi no m'acaba de fer el pes), el més significatiu de la seua obra és La tragèdia de Caldesa, un opuscle amb clares reminiscències de La fiammeta de Bocaccio en què conta la turmentosa relació, tot fa pensar que real, amb Caldesa. Segons sembla, després d'un temps festejant-la, la dona va accedir a concedir-li els seus favosr sexuals. Però una vegada satisfet l'apetit del poeta el tancà en un lloc des d'on va poder veure-la pràcticant sexe amb un altre home, concretament amb Ferux Bertan, un nan contrafet que representa el tòpic medieval segons el qual les persones de baixa estatura compensen aquesta manca longitudinal amb una prolongació superba del seu penis. Siga la història real o d'inspiració bocacciana, el ben cert és que en la poesia A Caldesa, inserida en La tragèdia de Caldesa, Corella li dedica aquests versos tan eloqüents (en teniu la transcripció al català actual a sota; és de collita pròpia i feta a correcuita amb l'única intenció de fer el text entenedor, per la qual cosa no té cap valor filològic).

Si el ferro cald refreda la mà casta,

calfar l’heu vós, encara que fred sia;

si tot lo foc en lo món se perdia,

pendrien-ne de vós, que en sou molt basta;

si en algun temps, cremant, la terra es gasta,

no perreu vós, vivint com salamandra,

ni perdreu l’ús de bona haca d’Irlanda

perquè us deixeu de vostra gentil casta.

Casta serà, la vostra, no poc bella,

sens que jamés serà orfe de pares:

no crec lo món vos baste a compares,

si gens pariu; segons vostra querella,

en dubte estic que fósseu mai donzella;

dot sens escreix demana la llei vostra,

e tot lo món de vostre cos té mostra:

fels e infels e los de la Llei vella.

En flames grans fon verd la gavarrera,

e vós, sens foc, teniu calor que us crema;

pendran gran llum, si s’acosten ab tema

de batre en vós com en la pedrenyera;

per vós se dix la dona baratera,

que portau foc davall les vostres faldes

del qual tothom, puix no el tancau ab baldes,

pendre’n porà com d’una gran foguera.

Calda cremant més que el foc en l’espera,

per a dir «no» feu vós serrar les dents,

que no es pot dir algú dels requirents

en negun temps oís de vós «espera».

Si la mà casta refreda el ferro calent // tu l'escalfaràs, encara que estiga fred; //si s'acabara tot el foc del món // de tu n'agafarien, que n'aneu sobrada; // si en algun temps la terra es gastara cremant // tu no moriries, vivint com una salamandra, // ni perdràs l'ús de bona haca d'Irlanda // perquè et deixes de la teua gentil casta.

Casta serà, la teua, no poc vella, // i mai no serà òrfena de pares: // no crec que al món us basten compares // si alguna cosa pariu; segons la teua querella, //dubte que mai no foreu donzella; // una dot sense escreix, demana la teua llei, // i tot el món té mostra del teu cos: // els fidels, els infidels i els de la llei vella (jueus).

Enmig de gran flames fou verda la gavarrera// i tu, sense foc, tens una calor que et crema // prendrà gran llum qui s'acoste amb la intenció // de picar en tu com en una pedra foguera // per tu es va dir la dona baratera (que es dóna a canvi d'alguna cosa) // que porteu foc sota les vostres faldes // del qual tothom, perquè no el tanques amb baldes // en podrà prendre com d'una gran foguera.

Calenta, que cremes més que el foc en l'espera // abans que dir no, serres les dents // que no es pot dir que ningú que t'haja demanat // haja escoltat mai de tu "espera".

Més explícita encara és la composició Cobles de mossèn Corella a Caldesa, una composició dialogada entre els dos personatges, encara que, segons els últims estudis filològics, sembla que ha estat erròniament atribuïda a Corella, quan en realitat fou escrita per un altre autor coetani. Però té el valor de deixar palés que, possiblement, la història entre Corella i la dona que s'amaga darrere del senyal Caldesa fóra real i de domini públic. Els últims versos de la composició diuen el següent:

Calda cremant, que no sentiu hivern

ni menys sabeu en quin temps se hiverna;

Ferux Bertran vos cala lo seu pern

descapollat, la vista s’enlluerna.

Calenta cremant, que no sentiu hivern // i menys encara sabeu en quin temps s'hiverna; // Ferux Bertran vos clava el seu piu // descapollat, la vista s'enlluerna.

En definitiva: tot un personatge. Per si faltava poc, per acabar-ho d'adobar, a la seua mort testà en favor d'una seua germana, la qual, al seu torn, delegà l'herència en mans d'Isabel Martínez de Vera perquè els seus fills no restaren en la més absoluta indigència.

LA CATOSFERA LITERÀRIA

L'amic Toni Ibáñez ja ens ha fet arribar per mail i ha publicat al seu bloc la portada del que serà el recull de comentaris de La Catosfera literària. M'agrada molt la portada, tant en un sentit estríctament estètic com pel que fa a la metàfora visual.

Un plaer formar part dels cent blocaires que hi participen. Esperem el volum amb deler!

CRÍTICA LITERÀRIA 2/ ELOGI DE LA TRANSGRESSIÓ. IDENTITAT NACIONAL I DESRAÓ D'ESTAT

Títol: Elogi de la transgressió. Identitat nacional i desraó d’estat.
Autors: Quim Gibert, Ramon Camats, Albert Berrio, Eugeni Casanova i Josep Sort
Pròleg / annex: Àngel Velasco / Jaume Sastre i Josep Palou
Gènere: Assaig
Editorial: La Busca edicions
Enquadernació: Cartoné
Número de pàgines: 197
Llengua: Català
ISBN: 9788496125964 (1a edició)


El naixement de la Sociolingüística als anys 50 cau, a casa nostra, dins del període franquista. La repressió inicial del règim fa que siga del tot impossible que n’aparega cap estudi en català. Una relativa relaxació política que es viu a partir dels 60 hi facilita la desclosa de la disciplina. En aquells anys iniciàtics, es poden assenyalar dos centres d’innovació: l’un situat a València i l’altre a Barcelona.

El nucli de València el formaven inicialment Lluís-Vicent Aracil i Rafael Ninyoles, als quals se sumaren posteriorment autors com Vicent Pitarch, i estava fortament influït pel pensament de Joan Fuster. Conceptes com conflicte lingüístic i normalització lingüística, avui universals, van nàixer d’aquest grup, concretament de la ploma d’Aracil.

A Barcelona, després d’unes primerenques enquestes a càrrec de Badia i Margarit, naix el grup format a l’entorn de Francesc Vallverdú, al qual se sumaran posteriorment estudiosos com Argente.

Tant el grup valencià, hereu de Fuster, com el de Barcelona, dirigit per un Vallverdú afiliat al PSUC, fan una Sociolingüística militant de base marxista que té un caràcter més assagístic que no pas descriptiu, i en tots dos casos hi ha una clara concomitància entre identitat lingüística i identitat nacional.

La creació de les autonomies i de diversos organisme com la Direcció General de Política Lingüística a Catalunya o el Ganivet d’Ús i Ensenyament del Valencià a València, constitueixen un assuaviment del caràcter vindicatiu de la Sociolingüística catalana. A més, i per diverses raons, el lideratge dels tres principals estudiosos desapareix. L’eclecticisme d’Aracil el porta a la dècada dels vuitanta a declarar que abandona la Sociolingüística, no sense abans blasmar els seus companys de disciplina, per dedicar-se a la Sociologia estricta, i a flirtejar amb l’extrema dreta local. Per la seua banda, Ninyoles a València i Vallverdú a Catalunya, passen a ocupar càrrecs institucionals dins dels respectius governs i deixen de banda els estudis teòrics. Alguns dels deixebles, encara, enceten terceres vies i altres postulats que no fan més que aigualir la vehemència pretèrita. Amb els anys, el lloc d’aquests serà ocupat per una nova formada de sociolingüistes. Però la desaparició dels “pares” de la disciplina comporta la desaparició del caràcter militant i, conseqüentment, una dissolució del binomi llengua / identitat nacional.

La digressió inicial, certament llarga, ve al cas per explicar que Elogi de la transgressió recupera el caràcter vehement, militant i proselitista de la Sociolingüística de mitjan segle passat. En realitat l’opuscle està format per cinc capítols escrits per cinc autors diferents, que, evidentment, poden ser entesos de forma autònoma, però que d’alguna manera es complementen. I tots, sense excepció, parteixen d’una premissa que l’actual asèpsia analítica (o, com tan en moda està dir-ho ara, correcció política) ha deixat de banda: el català és la llengua nacional dels Països Catalans.

Ultra el que hem dit, la diferent formació acadèmica i les diverses ocupacions professionals dels autors (un filòsof, un psicòleg, un lingüista, un periodista i un politòleg/historiador) fan possible que, estirant cadascun d’un fil, abracen tots els punts més importants dels tres pols d’anàlisi de la Sociolingüística (el social, el psicològic i el lingüístic) i fins i tot vagen més enllà, en traspassar la dimensió de la llengua en sentit estricte i també el de les disciplines afins per endinsar-se en qüestions de caire més aviat antropològic, fent així vàlid l’axioma inicial segons el qual la identitat nacional està íntimament lligada al fet lingüístic. Alguns dels capítols, més aviat fan esment de la qüestió idiomàtica de manera purament tangencial, però també aquests són importants des d’aquesta perspectiva perquè són precisament els que vessen crítiques contundents (i al meu entendre encertades) a paradisciplines com la molt light Ecologia de les llengües, treballada en el nostre àmbit per Bastardas, entre d’altres.

Així, Quim Gibert a De què parlem quan parlem d’identitat i desraó sembla establir uns criteris bàsics fent un repàs al concepte d’identitat nacional i als diferents tipus (les magnificades i les encongides, seguint-ne la nomenclatura). A Identitat i revolta Ramon Camats ens incita a la desobediència civil davant una situació injusta, en un al·legat que avui pot ser considerat tan revolucionari com quan al segle XIX Paul Lafargue proclamava el dret a la peresa. Albert Berrio, a Identitat lingüística i desraó d’estat, fa una anàlisi certament lúcida sobre la relació entre tres conceptes que històricament han afaiçonat diverses teories, unes de caràcter centrífug i d’altres de tipus centrípet: estat, llengua i nació. Amb Cianur diari "sin que se note el cuidado" (m’encanta la cínica ironia del títol), Eugeni Casanova fa un repàs, amb gran profusió d’exemples basats en situacions reals, sobre el genocidi cultural que, de forma subliminar (de vegades no tant), continua patint la cultura catalana des de l’adveniment de la democràcia (o més aviat pseudodemocràcia). Per últim, Josep Sort, a Sobre la variable identitat d’un poble: el cas del Quebec, exposa la situació canviant dels canadencs francòfons (o francocanadencs / canadencofrancesos, per usar els mateixos termes que el text al·ludit) i insinua la possibilitat d’una hipotètica extrapolació al cas català.

En definitiva, els cinc capítols, que en realitat no són més que la transcripció de les ponències i intervencions de les Jornades de Psicologia i identitat nacional fetes a Sueca al maig de 2006, acaben confegint un interessantíssim pastitx (compte! No confondre amb pastitxo! Només empre el mot pel fet d’estar escrit a deu mans!) al voltant de les asimètriques relacions que s’estableixen entre els estats plurinacionals i plurilingüístics i els distints ens grupals que es troben al seu si, tot parant una atenció especial i específica als que no compten amb el condicionant favorable de ser-ne conjunt hegemònic.

Lectura molt recomanable, si més no per fugir, ni que siga esporàdicament, de l’anàlisi amanerada, acomplexada, tediosa i apessebrada que en les últimes dècades sembla monopolitzar el discurs sociolingüístic arreu del món, però molt especialment en l’àmbit estricte dels Països Catalans.