dissabte, 26 d’abril de 2008

VIDES EXEMPLARS 5 / ARCONOVALDO BONACORSI



Bonacorsi, enmig, amb barba i cabells rebregats, amb autoritats feixistes de l'època en un balcó de Manacor.



Avui, per primera vegada, entra en aquesta galeria de personatges emèrits un element que no està directament lligat al món literari, encara que ho està tangencialment.


Arconovaldo Bonacorsi (Bolonya, Itàlia 1898 - Roma 1962) fou activista polític i advocat. El 1919, s'incorporà al moviment feixista. S'integrà a les forces de xoc del règim mussolinià i participà activament en la repressió dels seus enemics polítics. L'agost de 1936, un cop esclatada la Guerra Civil espanyola, fou enviat a Mallorca pel ministre d'afers exteriors italià i gendre del Duce, el comte Ciano, com a conseller militar i organitzador de la Falange. Des que hi arribà, el 26 d'agost a Palma, es va fer notar. El seu histrionisme, la seua manera de vestir, sovint amb pellisses d'animals exòtics com si en lloc d'haver estat destinat a Mallorca ho estiguera a Abisínia i es volguera camuflar entre els nadius, el gran nombre de dagues i punyals que solia portar enganxats a la indumentària, o l'ús indiscriminat d'un títol nobiliari (es feia dir el comte Rossi), que en realitat no tenia, el feren un personatge ben popular en poc de temps. El seu afany de protagonisme el dugué a intentar fer-se amb el màxim comandament militar de Mallorca, la qual cosa no aconseguí, bàsicament perquè les seues idees d'estratègia militar resultaven estrambòtiques per a qualsevol persona mínimament entesa en la matèria. Al final hagué d'autotitular-se inspector general de les tropes operants, es posà al capdavant de les milicies de la Falange, i creà la unitat de xoc dels Dragons de la Mort, que causà estralls a l'illa. Davant la pressió de la diplomàcia anglo-francesa i el reforçament del nou règim franquista a Mallorca (dissolució de les milicies, arribada de Ramón Franco i rebuig al pla italià de conquerir Menorca), hagué de tornar a Itàlia el 23 de desembre del 1936.


Per tant, només va ser a l'illa durant quatre mesos, però aviat es convertí en un mite, no solament pel caràcter extravagant de la seva actuació pública, sinó també per l'escàndol que envoltava la seva vida privada. Segons sembla, vivia en un hotel envoltat de prostitutes, però tampoc no perdia l'oportunitat de tirar l'ham a al·lotes de casa bona, algunes de les quals, segons conten les males llengües, eren portades als peus del catre per les seues pròpies mares.


Els que patiren les conseqüencies de la seua actuació l'acusen sense embuts d'assassí, de lladre i de violador. Els que en l'època li foren més pròxims en parlen, en canvi, amb commiseració, tractan-lo de simple aventurer fanfarró, però incapaç de matar una mosca.

Abans hem dit que estava tangencialment lligat amb el món literari. I és que ja el 1938, ben poc després de la seua marxa de Mallorca i abans fins i tot del final de la guerra, George Bernanos va escriure Les grands cimetières sous la lune, novel·la que esdevé un al·legat antibonacorsià en tota regla. Posteriorment, Josep Massot i Muntaner n'ha parlat molt, però bàsicament en una mena de biografia del personatge (Vida i miracles del «Conde Rossi»). Fins i tot, el (molt) prolífic Miquel López Crespí ha begut de les fonts de l'italià per inspirar-se en algunes novel·les com Estiu de foc i Núria i la gloria dels vençuts.

Les quatre obres són altament recomanables, encara que potser el senyor Aldo no meresca tantes atencions.