diumenge, 13 de juliol del 2008

EL MÓN DELS OPOSITORS


Recorde que a la facultat, en l'assignatura de Cometari de Textos vam treballar un article que començava (o acabava, o portava enmig) amb una oració que deia, textualment, "el món dels opositors és un món desballestat". L'he buscat milers de vegades, perquè m'agradaria rellegir-lo, però no l'he trobat (si algú me'n pot facilitar alguna pista li estaré eternament agraït). El cas és que llegint el bloc de l'Emili Morant, i després de parlar diàriament amb uns quants opositors als quals he preparat, l'adjectiu desballestat em sembla més aviat tebi. Jo crec que el món dels opositors és un món cruel. No dic injust, dic cruel. Els diversos processos que vaig passar fins que vaig obtindre plaça són sens dubte els pitjors tràngols de la meua vida acadèmica (i potser de la vida en general), fins a tal punt que quan vaig aprovar la primera reacció no va ser alegrar-me per haver obtingut la plaça, sinó perquè no hauria de tornar a passar mai més per aquell suplici. Però això només quan anava realment preparat.

De fet, hi ha diversos tipus d'opositors. Un primer grup de gent que no ha pegat brot en tot l'any i va més o menys que a esmorzar amb altres queferosos només traguen les boletes. Uns segon grup és el que formen els qui han estudiat selectivament uns pocs temes i van a provar sort, com qui juga a la primitiva. I un tercer grup és el d'aquells que s'han pegat una panxada d'estudiar i hi van amb els colzes pelats i temorosos per si tenen la desgràcia que entre tants temes com porten no els n'eixirà cap. Els dos primers grups són els que jo dic que van de "bulto". Sí, ja sé que els que porten pocs temes poden tenir la sort de veure's agraciats per la boleta (ai! La fatídica boleta). Però encara que aproven el primer exàmen, hauran de fer un segon exercici i defensar una programació que de segur que no porten ben preparada. Després sempre sents la típica història de "la meua companya que es va llegir un tema la nit abans de les proves i va tindre tanta sort que li va eixir i va traure plaça". Mentida. L'amigueta en qüestió tenia els colzes rojos de tant d'estudiar (i una bona programació; i una bona estratègia de defensa; i un bagatge suficient per enfrontar-se al tribunal; i...). El que passa és que el món dels opositors, a més de ser cruel (i desballestat) està ple de fantasmes als quals els agrada fer creure que han aconseguit l'èxit sense esforç, no sé si com a estretègia per a excel·lir, o més aviat per enfonsar la resta en la misèria. Féu-me cas: no els feu cas (valga la redundància, o l'al·literació, o el que siga).

Els que em preocupen són els que van preparats i finalment no trauran la plaça. Alguns es veuran impossibilitats d'accedir-hi per falta de punts en el concurs de mèrits; d'altres, per la mala sort. Perquè atenció: crec que no es pot treure una plaça per sort, però perdre'n una per mala sort és d'allò més fàcil: un mal dia, un tribunal que puntua baix, falta de temps, nervis... Penseu que l'any que ve també hi ha opos, i que açò és una carrera de fons. No penseu que és un any perdut, perquè la pròxima cita serà un any guanyat, un any d'experiència, un any de coneixements que portareu d'avantatge a la resta.

En fi. Avui eixiran les notes. Sabeu que estic tan nerviós com vosaltres. Al voltant del migdia començarà a sonar el telèfon. Uns estaran eufòrics perquè han tret una notassa que els catapulta a l'olimp dels funcionaris (encara que quan hi siguen se n'adornaran que d'olimp res de res); uns altres completament enfonsats perquè amb la qualificació obtinguda no optaran a res; uns darrers amb un atac de nervis, perquè la puntuació final pot deixar-los dins o fora... Avui tinc feina de la grossa. I en tindré fins que isca el llistat definitiu de places. Sort a tots.

4 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Urbà, hi ha una cosa de les que has dit que és del tot certa: un sol cop de mala sort pot eliminar-te d'unes oposicions, encara que vages magníficament preparat. És especialment injust que aquesta angoixa només afecte a la gent que s'ho ha treballat moltíssim, i no als qui van amb set o huit temes preparats només, que van ben tranquils. Vaig viure tot un any (el curs passat, no aquest) obsessionat per aquest "cop de mala sort": ara que sóc ja interí, i que forme part d'una cua de la qual ningú em traurà per molt que no faça un brot durant uns quants anys, aquest fantasma del fracàs ha desaparegut temporalment. Però tornarà el dia que estiga en bones condicions per a disputar una plaça...

Ens llegim. Sort per a la gent que has preparat!

Jesús M. Tibau ha dit...

tens raó, és molt cruel, i finalment passen els més constants. Recordo l'explosió d'emocions que vaig sentir en aprovar finalment les oposicions, entre al tres coses, com tu dius, perquè ja no em caldria tornar a passar per aqeull tràngol. Si t'has preparat a consicència, és molt dur, has de dedicar-hi moltes hores, i no tens cap seguretat de guanyar les oposicions. Si perds et sents molt frustrat, esgotat, i cal molta força de voluntat per a tornar-ter a presentar.

Anònim ha dit...

Urbà, el text a què fas referència és d'Antoni Seva, de la seua obra Quadern d'Ocis. I duu per títol «Pantagruel, opositor». Es pot trobar en "Tebeos per a intel·lectuals", el recull d'assajos que va preparar Vicent Salvador, col·lecció L'ham, de 3i4. Si el vols, te'l puc facilitar.

Àlan.

ginjol ha dit...

Emili i Jesús: un que ja té la plaça i l'altre que l'aconseguirà. Les aportacions em semblen interessants. Però sobretot, Emili, fes-nos cas a Jesús i a mi: les opos són per als més constants; són una carrera de fons.
Àlan, si no et coneguera em sorprendria la teua eficiència. Moltes gràcies per la referència, i més encara per la possibilitat de facilitar-me el text. Ja en parlem.