LA FRASE DE LA SETMANA

¿Para qué apelar a la historia cuando este es el mejor momento de tu vida?

Walter Oppenheimer en El País, referit al Barça en la final de Wembley

ELUCUBRACIONS EN CLAU ELECTORAL (ARA MÉS MEDITADES)

La setmana passada em vaig ficar en camisa d'onze vares i vaig fer unes quantes reflexions al voltant de les eleccions. Fa temps que no parle de política (em posa de mala llet), però avui insistesc, després d'haver meditat la cosa. Em centraré en dues formacions (les que més m'interessen, és clar): ERPV i Compromís.

ERPV ha tret, si fa no fa, els mateixos vots que en els comicis anteriors (onze mil i escaig). Els seus líders (Agustí Cerdà el primer) no han valorat negativament els resultats. És cert que mantenir els vots al País Valencià després del que ha plogut a nivell nacional (i quan dic nacional ja sabeu a l'àmbit a què em referesc, que a hores d'ara fins i tot això s'ha d'explicar) és un mèrit. Però no és menys cert que:
1) El que passa a Catalunya és completament intranscendent per a la immensa majoria de valencians (excepte per a quatre cavernícoles que ho aprofiten a la contra per a la seua croada carpetovetònica particular)
2) ERPV continua estant en la marginalitat política, sense avançar ni un pam. No parlem d'entrar en les institucions, sinó que el vot que recull és residual. Un vot que, des d'una òptica possibilista, podria anar a parar a altres formacions que sí que han aconseguit representació parlamentària, i amb onze mil vots n'haurien obtingut dos més (per als quals els ha faltat un pèl a Castelló i Alacant). En canvi, l'abisme ideològic (o potser estratègic?) entre els caps d'ambdues formacions (que no entre els votants potencials, al meu enendre) fa inviable cap acord (almenys preelectoral, que a hores d'ara seria l'únic possible). No apel·le al vot útil, però són onze mil vots que se'n van per la claveguera (o només tenen un sentit testimonial). Crec que una coalició faria sumar uns vots per l'esquerra i no en restaria massa per la dreta. Eixirien guanyant (tots).

Compromís. Bons resultats. Grans resultats, diria jo. Sobre la influència del 15-M caldrà parlar-ne més endavant (m'hi mantinc informat al bloc de l'amic Xavier Aliaga). Però indignats a banda, la formació havia posat el que calia de la seua part per vertebrar aquest vot descontent. Compromís (o part de Compromís) ha abandonat (definitivament?) el caràcter estrictament cumbaià. Durant molts anys el Bloc ha fet un discurs de consum intern, només apte per a convençuts. És a dir, no guanyava ni un vot en campanya, i  de vegades en perdia. M'ha passat a mi. Mirava els programes electorals i no trobava res més enllà de la cultura (cultureta, sense ànim d'ofendre). Em semblava un partit de mestres d'escola. I mira que jo sóc mestre d'escola, i fàcil de convéncer. Però, repetesc, llegint els programes del Bloc tenia la sensació que quan es fera un clot al mig del carrer ho solucionarien omplint-lo de llibres.
Ara més seriosament: al 2011 Compromís (sobretot una part, insistesc) s'ha posat a la feina i ha parlat de sanitat, de vertebració del territori, de gestió econòmica, de valors (dels valors de l'esquerra!)... També de cultura i educació. Però a més ha denunciat mangarrufes i trampes de qui mana (no cal dir qui són), s'ha fet visible, ni que siga perquè els han insultat, han tingut una cara de referència (i un cos portador de camisetes: amb això no cal que us diga de qui parle). En definitiva, han estat a peu d'obra amb una política INDISCUTIBLEMENT D'ESQUERRA (moderna, sense empelts de prosoviètics, que aquests són una altres que a hores d'ara s'ho haurien de fer mirar). Han fet un discurs que ha calat en votants que van cada dia a l'ambulatori, que agafen el cotxe i van per la carretera, que veuen les notícies i s'indignen amb els caretos d'alguns dirigents, que estan sense feina, o que en tenen una precària, que... no han llegit un llibre en sa vida (ni el pensen llegir). En definitiva, Compromís ha abandonat (o almenys així ho han fet creure) el pensament tan poc rendible des d'un punt de vista electoral segons el qual "nosaltres tenim la raó i només cal esperar que la resta se n'adone". Com a curiositat, al meu poble he sentit moltes vegades com es referien al Bloc com "el partit dels sabudets". Me'ls estime molt, "els sabudets", però també molta altra gent que no ho és (ni vol ser-ho; ni jo vull que ho siga).

AL MARGE: contra el que dic, unes paraules d'un alcalde del Bloc la legislatura passada (n'hi havia tan pocs, que potser sabreu de qui parle). Segons ell, la presència en el panorama polític valencià d'ERPV és benificiosa per al Bolc, perquè modera el seu discurs i el centra políticament, amb la qual cosa arrepleguen vots conservadors. A nivell municipal pot ser, però en aquest àmbit crec que compta més la persona que encapçala la llista que la suposada "moderació" del partit, i a la llarga no és negoci. A nivell de parlament autonòmic, una ruïna.

La crítica vol ser constructiva, però el gran nombre de parèntesis que hi trobareu no és (només) per tocar els collons (que també), sinó perquè que d'algunes coses se n'ha de parlar (molt més). Us convide a fer-ho.

SIGUEM BEN EDUCATS: CONTESTEM EN CASTELLÀ

Vaig a un caixer a traure diners. Hi ha una dona fent-lo servir i una xica jove esperant. Em pose a la cua. La dona trau una targeta, després una altra, després una llibreta, i va fent operacions. La cosa es fa llarga. Al final la xica, impacient, pregunta:
- Oiga, va a tardar mucho?
La dona, mirant-la per damunt del muscle, li contesta:
- A tu que te importa! (amb o tancada, és clar)

UTÒPICS, IDEALISTES, INGENUS. PAU ALABAJOS

Una cançó preciosa de Pau Alabajos. Preciosa. I us puc assegurar que està feta abans del 15-M, però ni feta a posta. Us deixe també la lletra.

UTÒPICS, IDEALISTES, INGENUS

D’acord, nosaltres som els utòpics,
idealistes, ingenus
que no fan més que somiar.
Però estem farts de creuar-nos de braços
mentre la terra s’afona sota els nostres peus.

D’acord, sabem que no som perfectes,
tenim els nostres punts febles,
però aprenem dels errors.
Almenys vivim amb la consciència tranquil·la,
perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món.

D’acord, nosaltres som els il·lusos
guardians de causes perdudes,
inconformistes tossuts.
Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos
darrere de les paraules, ara passem a l’acció.

D’acord, ens falta molta experiència,
convé sumar els esforços,
i els càntics de tanta gent,
però anem creixent, ens fem més forts cada dia,
mai no perdem l’esperança i seguim avançant.

Pau Alabajos

LA NOTÍCIA DE LA SETMANA

La notícia d'aquesta setmana és:

EU i Compromís renunciaran a l'escorta i el cotxe oficial.

Comencem bé. Comencem molt bé. Però un matís. En un comentari de la notícia diu que haurien d'aprendre la resta de regidors i fer el mateix. Tot correcte fins ací. També diu però que alguns eurodiputats, en lloc d'això, demanen anar a Brusel·les i tornar-ne en primera classe, i cita textualment Andrés Perelló. No justifique el vot del PSOE a Brusel·les en contra d'anar en classe turista. És més, em sembla vergonyós. Però a cadascú la seua: potser fóra perquè coincidírem en horaris i trajectes, quan Andrés Perelló era diputat el vaig veure mil vegades pujant als autobusos de l'EMT i picant el seu propi bonobús (com tot el món, per altra banda).

IMAGINEU / 1

Imagineu un balcó. Un balcó estàndard d’un edifici convencional. Metre i mig d’ample per quatre de llarg, posem per cas. Acordem també que és un primer pis. Us propose un joc. De segur que heu imaginat un balcó amb barana. La barana però ha de tenir la part inferior lliure d'obstacles, de tal manera que s´hi puguen traure les puntes dels peus. El joc consisteix a apropar-se tant com pugueu a la barana, però sense tocar-la. Quatre dits de cada sabata han d’eixir del voladís. És ben fàcil. Cap problema. De segur que ho feu. Qualsevol és capaç de fer-ho. 

Imagineu ara que heu de fer el mateix, amb una lleugera diferència: no hi ha barana. El sòl, a quatre metres, sense cap barrera intermèdia. Molta gent ho faria, si l'aposta pagara la pena. Barata res no: és posar mal on no n’hi ha. Per no res només els temeraris ho farien. Rebutgem doncs els temeraris. I també els que pateixen de vertigen, que no ho farien per res del món. La resta, els que ens trobem entre els extrems, ens hi acostarien lentament, porucs, i trauríem un tros del peu més hàbil pel límit del voladís. El peu més hàbil primer, és clar: ens hi hem d’afermar abans de fer la passa definitiva. Acabada la prova, tornaríem a un lloc més segur caminant de cul. No faríem la volta. No es pot fer la volta al buit. A prop del buit, per ser exactes. Els més agosarats, abans d'abandonar el lloc, potser mirarien a sota, veurien el sòl a quatre metres, i es comportarien de manera jactanciosa.

Anem a complicar-ho una mica més. Imagineu que el balcó continua sense tenir barana, però no és el del primer pis. Està al pis de l’última planta d’un gratacel. Del gratacel més alt del món: el Taipei 101. Estem a 438 metres del sòl. Les regles del joc no canvien: cal apropar-se a la vora i traure quatre dits de sabata a l’abisme. Qui vol jugar? Ni tan sols els temeraris. Només algun trastornat, o algun suïcida.

Ara penseu. Objectivament, l’exercici és igual de complicat en els tres casos. Objectivament, la distància del sol no és un factor determinant. Els risc potencial de perdre és idèntic. Les conseqüències de la derrota, en canvi, són molt desigual. 

No compta el risc. El que compta són les conseqüències.

Ara ho podeu aplicar a la faceta de la vida que més us convinga.

LA FRASE DE LA SETMANA

Nosotros lo controlamos todo en la página en blanco. Fuera de ahí somos bastante torpes.
Paco Roca. Dibuixant de còmics.

De què em sona això?

ELUCUBRACIONS (NO MASSA RAONADES) EN CLAU ELECTORAL

Tot i que avui la xarxa deu anar plena de comentaris electorals, allà van els meus, dispersos i perversos.
1) El PP baixa quatre punts en percentatge de vot i tot i això guanya un parlamentari. Demostració de com el sistema electoral beneficia els partits majoritaris.
2) El PSOE baixa uns quants punts en percentatge de vot i perd  cinc diputats. Demostració de com és impossible parar l'hemorràgia, ni beneficiant-se del sistema electoral que afavoreix els partits que fins ara havien sigut majoritaris però que cada vegada els costa més alçar un gat del rabo.
3) Compromís, el nom del qual no constava ni a les enquestes d'algunes empreses demoscòpiques, trau un 7% i entra al parlament en solitari amb força. Demostració de com és valorada la política canyera i de denúncia, a peu d'obra.
4) En les eleccions locals, als pobles on el Bloc va com a Bloc trau pitjor resultat que on va sota les sigles de Compromís. Demostració de com les eleccions locals són cada vegada menys locals i més generals i cal beneficiar-se dels vents favorables. I si no que li ho pregunten al PP, que ha centrat la campanya en un atac a Zapatero (des de fa 12 anys, quan mana i quan està en l'oposició).
5) En les locals, als llocs on els socialistes son més PSPV que PSOE (l'Alcúdia, Morella, per exemple) suporten millor el bac que en altres llocs on passa el contari. Demostració que cal més PV i menys E, i de com una bona política municipal pot compensar les caguerades del teu partit a nivell autonòmic i estatal. I si no esteu d'acord aneu al punt 4, que diu més o menys el contrari (o el mateix, que ja no me'n recorde).
6) Com diu el lema d'un partit local del meu poble, es pot estar en política sense perdre la dignitat. Per desgràcia, també és possible estar en política sense tenir dignitat en absolut, sobretot si quan hi entres ja no te'n queda gens. Lema aplicable a mooooooolts candidats moooooolt votats, amb la qual cosa es demostra que l'honradesa en política ven poc (esperem que només a curt termini, però la cosa va fent-se llarga).
7) Anècdotes:
a) Sentit (que no escoltat) al col·legi electoral on vaig anar a votar: "Jo vote Esquerra Unida perquè em cau molt bé Mònica Oltra". De puta mare. Has clavat el vot, a més de ser molt meditat. I com aquest personatge n'hi ha molts.
b) Llegit al facebook de la meua amiga Esperança Camps. Quan anava a votar amb els seus pares i parlaven el menorquí que els és propi, un interventor va recordar al president de la mesa que els estrangers només podien votar a les autonòmiques. No se sap si el president de la mesa li va fer veure que no és convenient que els moniatos facen d'interventors electorals. I a sobre la família es diu Camps Barber (que no Barberà, que ja hauria sigut massa).
c) Sentit (i escolta i escodrinyats els protagonistes) a l'eixida d'un col·legi electoral: "Serà malparit! L'altre dia es va fotre tres plats de paella en el míting i ara l'he vist agarrant la papereta d'X (X és un altre partit)". Sens dubte hi ha estómacs desagraïts.
Perdoneu l'eclecticisme, fruit de no sé què, però no de perplexitat. Si voleu us podeu riure de mi, però els resultats electorals són molt millors del que esperava.
Salut, i preneu la vida amb filosofia (que diria el meu amic Tobies Grimaltos).

UNIVERS AUTÒMAT. AUTÒMATS

Una altra cançó dels "Autòmats". Vaig descobrir aquest grup fa un temps i m'encanta. Us deixe Univers autòmat. La cançó està molt bé i el vídeo també.

LA NOTÍCIA DE LA SETMANA

Encete nova secció, amb la intenció de revitalitzar el bloc, que està mig mort, el pobret. Cada setmana us presentaré la notícia més absurda i més banal que trobe. Crec que serà una tasca difícil, perquè n'hi ha tantes...
La d'aquesta setmana és:

KIKO RIVERA ABANDONA "SUPERVIVIENTES" POR GOTA

SUPÈRFOL

Alguns localismes lèxics són difícils de definir, i només un grup molt restringit de parlants és capaç de copsar-ne el significat. És el cas de la paraula supèrfol, molt comuna al meu poble i a alguns altres de la Ribera i l'Horta, però desconegut en altres llocs. Bé, potser siga difícil d'explicar, però un supèrfol és exactament això que podeu veure al vídeo. A més de fatxa i perillós, és clar.

UNA MULTA CONTRA TOTS: SOLIDARITAT AMB ACCIÓ CULTURAL

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català. Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill. Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol. Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.


Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

CREC QUE NO CALEN COMENTARIS