dimarts 16 de febrer de 2010

CONTRA LA IMPOSICIÓ LINGÜÍSTICA (NOMÉS) DEL CATALÀ

Rodant pel Vilaweb he trobat una entrevista amb Camilo Tarrazón, president dels exhibidors de cinema de Catalunya. Avance que l'entrevista és un poc sui generis, i que el senyor Tarrazón és una mica difícil de mirar (i també d'escoltar). Em sembla intuir un rerafons més ideològic que no pas comercial, com s'entesta a justificar una vegada i una altra. Vaja, que la cosa solta un tuf fascistoïde difícil d'amagar. Em sorprén també que haja suportat 18 minuts d'entrevista: pensava que la tallaria molt abans. En fi, és el que hi ha. Una mica llarg però paga la pena de mirar-ho.

Us contaré una anècdota. Fa uns anys, vivia a Sant Cugat del Vallès. Un dia vaig tindre un matí horrible a l'institut, i després de dinar vaig decidir anar a veure una pel·lícula per desemboirar-me. Al cinema, un multisales, vaig triar una comèdia espanyola d'allò més destarotat: Torrente, el brazo tonto de la ley. La meua sorpresa va ser quan començaren els títols de crèdit, sense propaganda prèvia, i estava jo sol en una sala d'unes 150 butaques. Vaig eixir i vaig dir a un empleat que si era per mi podia anar a una altra sala, que tant em feia, i em va contestar que la podia veure sense cap remordiment, perquè era una pel·lícula espanyola i l'havien de projectar per complir la quota, amb mi sol o fins i tot amb la sala completament buida. La pel·lícula em va fer riure molt, i semblava un boig rient dins d'aquell espa fatasmagòric. Per aquells temps, mai no vaig escoltar els exhibidors (ni ningú) queixar-se per la imposició d'una quota de cinema espanyol. O, almenys, queixar-se amb la virulència que ho fan ara. Per què deu ser?

Per cert, el senyor Camilo Tarrazón repeteix diverses vegades al llarg de l'entrevista que no està contra el català, sinó contra la imposició del català. Li recordaré l'article 3 de la Constitució Espanyola:

El castellano es la lengua oficial del Estado: todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

Sovint jo també em queixe de la imposició del castellà. Però tinc motius (legals) per fer-ho.

Gentola.

dilluns 15 de febrer de 2010

VI TROBADA D'ESCRIPTORS DE LA RIBERA

Dissabte passat,com cada anys al voltant de sant Blai, férem l'aplec anual d'escriptors de la Ribera. Enguany ens han acollit a Castelló de la Ribera (sense perdó). Bons anfitrions, els castelloners, encapçalats per l'alcalde Alfred Gregori i pel regidor de Cultura Joan Ramon Murillo. Bona feina també la de Josep Lozano i Tobies Grimaltos, a l'hora d'organitzar-ho tot. Férem visites a diversos llocs del poble (me'ls reserve potser per a algun On està?) i acabàrem dinant una paelleta ben bona. Entre els habituals de cada any faltaren Àlan Greus i Joan Carles Girbés, els dos griposos. No és bo dormir amb el cul a l'aire. Ací us deixe la foto de famílila. La crònica extensa a Les tres ben tocades. I l'any que ve sembla que toca Algemesí.

diumenge 14 de febrer de 2010

REIVINDIQUE LA INTEL·LIGÈNCIA DELS CASTELLANOPARLANTS

Avui el dia ha començat malament. He comprat El País i a la contraportada hi ha una entrevista amb la Rosa Díaz. Com que sóc una mica masoquista l'he llegida. Vaig de cagueroles tot el dia. No sé si dec buscar la causa en les declaracions d'aquesta senyora, però la cosa és per sospitar.
A la nit, per un cúmul de casualitats que no vénen al cas, he vist al youtube aquest vídeo. Em negue a acceptar que els castellanoparlants són subnormals. Si la meua llengua materna o habitual fóra el castellà, m'emprenyaria moltíssim amb manipulacions com la que us presente a sota. De fet m'emprenye, sense ser-ho. Cansa. I és de vòmit. Entre unes coses i altres no sé si demà podré anar a treballar o estaré de colitis aguda.

divendres 12 de febrer de 2010

L'OFICI DE FER DE PARE

De vegades fer de pare no és fàcil. Jo diria que no ho és mai, però en algunes ocasions és especialment difícil. La cosa ve per una anècdota del meu fill que us conte sense més romanços.

Els veïns del costat de casa tenien un gos que es deia Nano. El meu fill se l'estimava molt. Un dia un cotxe l'atropellà i el matà. El xiquet preguntava constantmet pel gos, i encara pregunta. Tenint en compte que quan es va esdevenir l'accident no havia fet els dos anys, i en connivència amb la veïna, vam acordar de dir-li que Nano se n'havia anat a viure a Benifaió. Des d'aleshores, Urbà, periòdicament demana que vol anar a Benifaió a veure Nano, i nosaltres ho ajornem indefinidament amb excuses diverses. Diverses i sembla que no massa convincents, si tenim en compte el que ve a continuació.

Diumenge passat anàrem a dinar a la caseta de l'oncle de la meua dona. Allà solia estar la tia Victòria, una senyora major que faltà fa uns mesos. Al poc de ser-hi, el meu fill preguntà per ella, i la meua dona se'm quedà mirant. Després d'un acord visual, vam acordar dir-li la veritat. La conversa va ser, si fa no fa, la següent:

- La tia Victòria ha mort.
- I se n'ha anat al cel?
- No ho sabem. No sabem si la gent quan mor va al cel o a un altre lloc.
- Jo sí que ho sé. Alguns van al cel, i uns altres van a Benifaió.

Evidentment que ens quedàrem de pedra. Tinc la sensació d'estar fent el ridícul des que el gosset va morir. Això no m'importa massa. El que em té capficat és que sé que l'aprenentatge naix de l'error, però en l'ofici de pares no ens ve massa de gust errar. Tampoc no estic segur d'haver-ho fet. En fi, ja m'hi aclariré. O no.

dijous 11 de febrer de 2010

VOLEM TV3, PERÒ...

Odie els programes que posen un faldó on van resumint el que diu la persona que estan entrevistant en aquell mateix moment. És manipulador. Pensen que els televidents són subnormals? Avui, mirava un programa que es diu Divendres. Entrevistaven el Ferran Torrent. Al faldó deia:

Feran Torrent escriu usant les variants valencianes.

Quines coses més rares que fa el Torrent. Com tothom sap, és l'únic que ho fa. L'únic dels que lligen per allà dalt, és clar. El rètol és genial. I els de TV3 s'ho haurien de fer mirar.