Formalment classicitzant, bastit amb versos blancs en què predominen els decasíl·labs (però també hi trobem alexandrins), les composicions de catorze versos (sonets sense discriminació de quartets i tercets) mostren una clara voluntat per controlar (o descontrolar?) el ritme, amb una successió frenètica d'encavalgaments, versos esticomítics i pauses internes que donen un resultat contundent. I tot aquest complex entramat formal és posat a l'abast del lector amb una aparent senzillesa, reflex sens dubte de la personalitat de qui ho ha escrit.
Us el recomane fervorosament. Però si no us acabeu de fiar de mi (cosa ben comprensible), podeu llegir el que en diu Juli Capilla, que sens dubte sap molt més que jo de poesia, al seu bloc Adesiara.
Entrades
3 comentaris:
Em sume als elogis al poemari de Vicent Penya, per acabar d'adobar-ho (sotalacreueta.blogspot.com/2010/03/poetes-sota-la-creueta-vicent-penya.html). Per cert, Urbà, m'ha agradat l'anàlisi formal que en fas, hi ha coses ben portades.
Xavi, se m'havia passat el teu comentari Sota la creueta. Va coincidir amb una temporada de descans absolut de blogs i blogaires. Però l'he recuperat i em sembla encertardíssim. Per cert, veig que pel teu blog també pul·lulen els mateixos (si fa no fa) queferosos que pel meu. Què hi farem!
Ja m'ho imaginava, Urbà, que no havies vist la pel teu període de desconnexió. Els queferosos animen l'existència i, de vegades, diuen coses amb trellat.
Aprofite per dir-te que Levante Costera-Vall d'Albaida trau hui (dijous) un reportatge que parteix del teu post de Bruno Lomas cantant en català. Hauries de fer-te amb ell perquè està molt curiós. Salut!
Publica un comentari a l'entrada