CAPAR GATS

A finals de l'estiu se'm va presentar l'ocasió de tindre un gat. Ho vaig consultar amb el menut i, evidentment, hi va estar d'acord. Al poc ens portaren el Negret, un mixinet d'atzabetja realment bonic. A la casa on visc sempre hem tingut gat, perquè és prop de l'horta i solen haver ratolins. És a dir, que tinc experiència felina, per dir-ho d'alguna manera. Però com que també tinc una familiar molt directa que és membre de no sé quina associació protectora de gats, li vaig demanar què havia de fer, i, de forma taxativa, em va dir que la primera cosa era capar-lo. Desconec si hi ha associacions protectores d'humans, però deu mos guard, de caure a les seues mans. El cas és que em vaig negar en redó. La meua parenta insistia: l'havia de capar si no volia que fera fugina, i a més li havia d'arrancar les ungles, si no volia que em ratllara els mobles.
Evidentment no li vaig fer cas. A hores d'ara el gat s'ha fet gran. Té  sis mesos, i de tant en tant se'n va i tarda un parell de dies a tornar. Quan ho fa, buida el cóm de menjar, es gita al seu cabàs i s'està un dia dormint. Sembla que ve baldat de les seues excursions. Però és feliç. I jo també, que voleu que us diga. Tinc a casa una mena d'hotel per a gaudi del Negret, que per les hores de lleure prefereix les teulades del veïnat i una gateta de la cantonada que es diu Gozila.
Algú ja m'ha avisat que quan el meu fill siga una mica més fadrí farà més o menys el mateix que el gat. Què hi farem! Com a mínim el xiquet sabrà fer servir el telèfon mòbil. Patiré més, però no pense capar-lo ni arrancar-li les ungles. El que importa no és que se'n vaja, sinó que torne.