QUE S'ENFONSE EL MÓN, QUE JO NO EN TINC LA CULPA

Cada dia estic més convençut: a la gent li dóna exactament igual que s'enfonse el món, sempre que cadascú puga justificar, individualment, que ell no n'és el culpable. És un fenomen d'irresponsabilitat i infantilització terrible. Tant se val el que passe, o el que puga passar, sempre que ens siga possible llevar-nos l'espart de l'ala. Començant pels governants, que són els que més obligacions haurien d'assumir. Si hi ha una crisi, els neocon que l'han provocada no en tenen la culpa, que han de pagar els plats trencats els desgraciats de tota la vida. Però el  govern de Zapatero tampoc no té res a veure, perquè el problema és d'abast mundial. Tampoc no té la culpa el govern espanyol que siga a l'àmbit on ells governen on s'haja manifestat amb major virulència i on més ens costarà d'eixir. Repetim: ells no en tenen la culpa. Si anem avall, el govern de Camps tampoc no se'n vol saber de res: el fet de ser el territori amb més persones aturades és sens dubte una mostra més de l'odi que ZP i el seu govern en pes té pels valencians. I ja als ajuntaments dels pobles més afectats, depenent del color polític, la culpa la tindrà el PP o el PSOE (aplicat a la contra, evidentment).
Però no, no parle només dels polítics: és una pandèmia que s'ha estés a tota la societat. Fins i tot a coses completament quotidianes. Avui mateix, he anat a recollir el meu fill a l'escola. Una dona (jove) caminava a bon pas xarrant amb una altra, i la criatura de la qual en teoria se'n feia responsable (de tres anys) les seguia amb moltes dificultats, tentinejant i amb el pas insegur. De lluny observava l'acció i intuïa l'inevitable final. Efectivament, la xiqueta se n'ha anat de morros i s'ha fotut un bac considerable. Una tercera adulta, que venia per darrere, ha intentat parlar, però no l'han deixada:
- Però dona...
- Però dona què? Ni que tinguera jo la culpa que haja caigut! -li ha soltat indignada la jove.
No m'he pogut aguantar. M'ha ficat en camisa d'onze vares, però em dóna igual.
- Com si la tingueres no, tens tota la culpa que la xiqueta haja caigut.
He sentit un tu que vols, moniato al qual no he fet massa cas. He continuat amb el meu fill (ben agafat de la mà) cap a casa, i l'he deixada despotricant. Per desgràcia, supose que en dies successius me la trobaré a la porta de l'escola, i la relació no serà massa amical. Ja li ho dic des d'ací: que se'n vaja a la merda. I si llig açò millor, així no hauré de creuar una paraula amb ella.
Jo no tinc la culpa, és la consigna. Ningú no sap res, ningú no ha fet res. I que el món s'enfonse. Cadascú intentarà mantindre el seu petit illot surant per poder atalaiar, potser amb delectança, com s'ofeguen tots els altres.