dilluns, 5 d’octubre de 2009

QUE S'ENFONSE EL MÓN, QUE JO NO EN TINC LA CULPA


Cada dia estic més convençut: a la gent li dóna exactament igual que s'enfonse el món, sempre que cadascú puga justificar, individualment, que ell no n'és el culpable. És un fenomen d'irresponsabilitat i infantilització terrible. Tant se val el que passe, o el que puga passar, sempre que ens siga possible llevar-nos l'espart de l'ala. Començant pels governants, que són els que més obligacions haurien d'assumir. Si hi ha una crisi, els neocon que l'han provocada no en tenen la culpa, que han de pagar els plats trencats els desgraciats de tota la vida. Però el  govern de Zapatero tampoc no té res a veure, perquè el problema és d'abast mundial. Tampoc no té la culpa el govern espanyol que siga a l'àmbit on ells governen on s'haja manifestat amb major virulència i on més ens costarà d'eixir. Repetim: ells no en tenen la culpa. Si anem avall, el govern de Camps tampoc no se'n vol saber de res: el fet de ser el territori amb més persones aturades és sens dubte una mostra més de l'odi que ZP i el seu govern en pes té pels valencians. I ja als ajuntaments dels pobles més afectats, depenent del color polític, la culpa la tindrà el PP o el PSOE (aplicat a la contra, evidentment).
Però no, no parle només dels polítics: és una pandèmia que s'ha estés a tota la societat. Fins i tot a coses completament quotidianes. Avui mateix, he anat a recollir el meu fill a l'escola. Una dona (jove) caminava a bon pas xarrant amb una altra, i la criatura de la qual en teoria se'n feia responsable (de tres anys) les seguia amb moltes dificultats, tentinejant i amb el pas insegur. De lluny observava l'acció i intuïa l'inevitable final. Efectivament, la xiqueta se n'ha anat de morros i s'ha fotut un bac considerable. Una tercera adulta, que venia per darrere, ha intentat parlar, però no l'han deixada:
- Però dona...
- Però dona què? Ni que tinguera jo la culpa que haja caigut! -li ha soltat indignada la jove.
No m'he pogut aguantar. M'ha ficat en camisa d'onze vares, però em dóna igual.
- Com si la tingueres no, tens tota la culpa que la xiqueta haja caigut.
He sentit un tu que vols, moniato al qual no he fet massa cas. He continuat amb el meu fill (ben agafat de la mà) cap a casa, i l'he deixada despotricant. Per desgràcia, supose que en dies successius me la trobaré a la porta de l'escola, i la relació no serà massa amical. Ja li ho dic des d'ací: que se'n vaja a la merda. I si llig açò millor, així no hauré de creuar una paraula amb ella.
Jo no tinc la culpa, és la consigna. Ningú no sap res, ningú no ha fet res. I que el món s'enfonse. Cadascú intentarà mantindre el seu petit illot surant per poder atalaiar, potser amb delectança, com s'ofeguen tots els altres.

5 comentaris:

Núria ha dit...

Ai, Gínjol! I quanta raó que tens.
I, jo, que per desgràcia em veig anant al metge sovint, des de fa una temñporadeta, puc afegir que, també, dins d'aquest àmbit, ningú té la culpa de res: que no hi hagi hora fins aquí tres mesos (encara que t'estiguis morint), que les analítiques siguin "raretes"...
És un món tancat, quadriculat, aquest nostre. La prova: per poder aliviar una afecció als ulls deguda a un gtractament agressiu, no m¡'ha servit la seguretat social, ni la mútua. Nooo...he hagut de desembutxacar 500€ a la Barraquer.
Cadascú se sent del seu. Però com que ningú en té la culpa...

Vista Parcial ha dit...

Doncs tu, com a "assagista de la vida quotidiana" tampoc estàs manco. I "a la prueba me remito".

Jesús Párraga ha dit...

Ja ho va dir Homer Simpson quan algú li va retraure que era un desastre d'home: "i la culpa la té la societat perquè....". La burocratització i racionalització (ah, l'amic Weber!) de la societat fa que tots els processos siguen automàtics, despersonalitzats i, per tant, els que hi intervenen no tenen responsabilitat. El cas és que aquesta falta de responsabilitat i culpa ha arribat fins i tot a les relacions familiars: "Ai, quina culpa tinc jo de que el meu fill siga un maleducat i un borinot? No voldràs que l'eduque jo, si home, faltaria més, per això ja n'hi ha els mestres que guanyen molt i no fan ni brot, no te digo..."
La cosa es greu i ens toca fer d'arbitristes, de reformadors dels costums perquè la pèrdua de la relació acció-responsabilitat arriba en els nostres habitants dels instituts a la pèrdua de la relació causa-efecte: una xiqueta em lliura un examen amb el nom (escrit incorrectament) i una frase il.legible (una, només una.) Quan li comunique la nota es sorprén (és sorprén sincerament, res de fingiment): "Ai! m'has suspés? i per què?"
Bé, li donarem la píndola del dia després... del suspés. A veure si aprova.

Emili Morant ha dit...

Dis-me "beato" si vols, Urbà, però això que tu dius que la culpa sempre és d'algú altre és una veritat tan important i tan universal que la Bíblia ho té a la primera pàgina: Adam diu que és Eva, Eva que és la serp, i si la serp hagués sigut membre del nostre Consell (que podria haver sigut) li hagués donat la culpa a ZP...

departament valencià ha dit...

Cuida't, Núria.
Tobies, és que tinc ulls, i veig cada cosa...
Jesús, d'aquest color tinc molts vestits, al llarg de l'any. Supose que tant com tu.
Emili... Beato? Ho diu la Biblia, també Homer Simpson (no, no sóc un heretge; no els pose al mateix nivell). Però avui dia la cosa s'ha multiplicat exponencialment.