Jo, l'invertit de cos i ànima. Una altra magnífica cançó de Miguel Poveda sobre un poema de Sebastià Alzamora. Se m'ha ocorregut penjar-la de primer perquè m'encanta, tan la peça lírica com la musical. I també perquè avui el Poveda és notícia a la premsa del cor (més aviat de sang i fetge) per la seua amistat amb la tonadillera per exel·lència. Jo crec que és impossible. Impossible! No m'ho crec! no m'ho vull creure.
Jo, l’invertit de cos i d’ànima,
que he estat el vici privat d’algun pròcer,
el caprici dels qui saben parlar
i un signe del meu temps,
no he de merèixer un plany quan mori?
(Serà de nit, dins un local de joc,
o dins un tren descarrilat,
o als sidatoris d’algun país pobre
i llunyà)
Tot i que, per altra banda,
mai no es pot descartar un final
com en aquelles notes breus de premsa
que informen de certs accidents domèstics:
el gas, la flama, un moment de descuit,
i un altre fill de puta se'n va al cel.
[VINDRÀ L'HORA DE JUTJAR-ME...]
-
*( Fotografia de Jürgen Fälchle)*
*II *
*Vindrà l’hora de jutjar-me *
*i hauré estat els meus versos i esborralls:*
*una joguina plàstica, un gla...
Fa 11 hores
Entrades
3 comentaris:
Home amics d'amistat poden ser, però més i tant que impossible! Bueno, la Pantoja sempre ha tingut un puntet poc femení, o siga que igual... (del Poveda s'ha dit sempre que li agraden els hòmens. Recorde que abans de que això se començara a comentar que vaig llegir una entrevista, quan va traure Desglaç, crec que va ser a la revista FOLC que el van traure en portada (o això em sona, la dec tindre per casa), i feia alguna referència al fet d'haver cantat poemes de poetes homosexuals, i que al flamenc l'homosexualitat era feia un temps una cosa tabú... No sé com era exactament lo que deia però deia algo d'això. El cas, que quan va eixir açò de que és amiguet de la Pantoja a mi me sonà raro, però qui sap.
M'encanta aquest disc. Aquesta és una de les meues cançons favorites.
La cançó és meravellosa...Coincideix amb Manel amb que el disc que hi surt també.
Publica un comentari a l'entrada